⚔️ Especial — Pedrito Alcocer i els seus muchachos
⚔️ Especial — Pedrito Alcocer i els seus muchachos
Per Xavier Cadalso
Mites i realitats de la violència revolucionària a Terrassa (1936)
Aquesta peça complementa la sèrie La Guerra Civil a Terrassa com a estudi específic sobre els primers mesos de violència revolucionària i els seus protagonistes.
I. Introducció — El nom que va quedar suspès en el temps
A les nits de l’estiu de 1936, el nom de Pedrito Alcocer començava a circular pels carrers de Terrassa com una ombra. En uns pocs mesos, es va convertir en un dels personatges més temuts i també més envoltats de llegenda. Els vencedors de la guerra el van dibuixar com “el cabecilla rojo més sanguinari de Tarrasa”, mentre que entre els antics companys de milícia es recordava com un jove impulsat per la ràbia i el desconcert d’un món que s’ensorrava.
A vuitanta anys de distància, la seva figura continua sent una clau per entendre el caos i la violència del 1936, aquell moment en què l’ordre republicà es va desfer i la ciutat va quedar a mercè de les patrulles armades.
II. L’escenari — Terrassa, juliol de 1936
El cop d’estat de Franco havia fracassat a gran part de Catalunya, però la por i la incertesa s’havien instal·lat a tot arreu. A Terrassa, les organitzacions obreres —sobretot la CNT-FAI i la UGT— van prendre el control de la ciutat i van crear el Comitè de Salut Pública, que coordinava incautacions, detencions i patrulles. El buit de poder va permetre que sorgissin figures com Pedrito Alcocer, un jove obrer d’origen humil, probablement vinculat a la CNT, que es va envoltar d’un grup de milicians coneguts com “els seus muchachos”.
Aquest grup operava a cavall entre Terrassa i les carreteres de Rubí i Matadepera, zones on es van produir diversos afusellaments extrajudicials durant els primers mesos de la guerra. Els seus objectius eren persones considerades “enemigues de la revolució”: empresaris, religiosos o simples sospitosos de simpatitzar amb el feixisme.
III. Els fets — Entre el fervor i el terror
La documentació del CEHT i l’arxiu Terrassa 1936–1939 confirma que Alcocer i el seu grup participaren en detencions i trasllats de presos cap als afores. Alguns d’aquests detinguts van aparèixer morts a punts com la Barata o la carretera de Rubí. Les fonts divergeixen sobre si ell mateix disparava o només “acompanyava”, però en qualsevol cas, actuava sota el paraigua del Comitè i amb plena impunitat.
Els testimonis posteriors el descriuen com un home menut, de veu seca, que imposava més per la decisió que per la força. Tenia uns vint-i-cinc anys i parlava poc. En aquells mesos, la frontera entre justícia i venjança havia desaparegut. El seu nom, repetit amb por, es va convertir en sinònim de nit i de desaparició.
IV. La caiguda i el rastre perdut
Quan el front de guerra va retrocedir i les tropes franquistes es van acostar a Barcelona, la majoria de patrullers van fugir. D’Alcocer no se’n va saber gaire més. Alguns testimonis apunten que va marxar a França amb altres milicians, altres diuen que va ser executat al front d’Aragó o que va morir a mans dels seus propis companys. Cap registre oficial en confirma el destí.
A l’exili francès, no apareix als llistats d’interns d’Argelers ni de Gurs, i tampoc figura com a deportat als camps nazis segons les bases de dades de l’Amical de Mauthausen. El més probable és que desaparegués entre el caos de la retirada o morís anònim en alguna frontera.
V. El relat posterior — De botxí a mite
Amb la victòria franquista, el règim va utilitzar noms com el d’Alcocer per construir un relat de terror i legitimació. Els informes de la Guàrdia Civil i la Falange el presentaven com a exemple de “l’anarquia roja”. En llibres de postguerra i sermons, el seu nom servia per justificar la repressió posterior: “Si ells van matar, nosaltres vam fer justícia.”
Però darrere d’aquest discurs hi havia també una simplificació brutal. Pedrito Alcocer no va ser un monstre aïllat; fou el producte d’un temps sense llei, on la por i la venjança substituïren la raó. Entendre la seva trajectòria és també entendre la fragilitat de la condició humana quan el poder s’esvaeix.
VI. Terrassa i la memòria dels seus fantasmes
Avui, el nom de Pedrito Alcocer gairebé no apareix als memorials ni a les rutes de la memòria. El silenci respon a una prudència comprensible: parlar dels botxins és delicat. Tanmateix, la història de la guerra no pot explicar-se només amb víctimes; també cal mirar de front aquells que, per convicció o per vertigen, es van convertir en instruments del terror.
“No hi ha justícia sense memòria, i no hi ha memòria completa sense entendre els qui van fer mal.”
Terrassa ha après a recordar els seus morts. Potser algun dia sabrà també com reconciliar-se amb els seus dimonis.
📚 Fonts consultades
- Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) – arxius orals i informes municipals
- Arxiu Històric de Terrassa – fitxers del Comitè de Salut Pública
- Document Terrassa 1936–1939.pdf – seccions sobre patrulles i execucions
- Memòria Històrica de Terrassa (blog) – notes i debats locals
- Diari de Terrassa – articles retrospectives sobre la violència de 1936
