---

Els assassins de la Guerra Civil a Terrassa: poder, por i responsabilitats (1936–1945)

Introducció

Per Xavier Cadalso:

Parlar “dels assassins” a Terrassa durant la Guerra Civil i la postguerra no és només posar noms a uns crims; és explicar com es va organitzar la violència, qui va tenir capacitat d’ordenar-la, qui la va executar, i sota quin paraigua institucional es va justificar. Entre 1936 i 1939 la ciutat va viure dos cicles principals: violència revolucionària (estiu–tardor de 1936, amb patrulles i comitès) i, després, la repressió franquista (a partir del 26 de gener de 1939), molt més sistematitzada i duradora, amb tribunals militars i una policia política local.

Aquest text no és una llista morbosa: és un mapa de responsabilitats per entendre mètodes, jerarquies i llocs on la mort es va fer instrument de control.

Metodologia i fonts

La recerca combina:

• Relacions de fosses i enterraments del cementiri;
• Cronologies locals (bombardejos, “sacas”, represàlies);
• Fitxers de detencions, registres i consells de guerra;
• Llistats de deportats als camps nazis i víctimes posteriors;
• Premsa i memòria local.

Només s’esmenten noms propis quan consten en documentació pública i en context explicatiu (càrrecs i responsabilitats).

1) 1936: la violència revolucionària i els seus executors

1.1. Estructura de poder

Després del fracàs parcial del cop a Catalunya, a Terrassa s’imposen comitès locals en què conflueixen milícies i sindicats. El Comitè de Salut Pública i les patrulles de control articulen detencions, escorcolls, incautacions i “trets al marge” de la legalitat republicana.

1.2. Mètodes i llocs

• Detencions irregulars i trasllats nocturns.
• Execucions extrajudicials en marges de carretera o zones boscoses (ex.: Barata/Font de l’Olla, 24 de juliol de 1936).
• Centres de reclusió i interrogatori improvisats (edificis incautats, seus socials).

En aquest primer cicle, “els assassins” són sobretot patrulles armades amb legitimitat de facto: individus sovint sense jerarquia clara però emparats pel clima bèl·lic i per la impunitat del moment. Les víctimes: religiosos i laics vinculats a dretes, antics càrrecs, veïns delatats per enemistats o símbols.

1.3. Tres patrons d’homicidi

1. Sacas i trets en punts concrets (Barata, Les Fonts–Rubí).
2. Represàlies després de fets del front (p. ex., finals d’octubre de 1936).
3. “Ajustos de comptes” amb cobertura política.

Judicar aquests fets exigeix distingir entre responsabilitat col·lectiva (organitzativa) i execució individual. La historiografia local identifica patrons, llocs i dates, i en alguns casos noms de participants; però la incertesa sobre autors materials és freqüent.

2) 1939–1945: la maquinària repressiva franquista

L’entrada de les tropes (26/01/1939) obre el segon cicle: violència d’Estat amb engranatges clars.

2.1. Qui mana i qui executa

• Comandància Militar i Guàrdia Civil: detencions, presó preventiva, informes.
• FET y de las JONS (Falange) — Delegació d’Informació i Investigació: xarxa de delacions, controls i fitxers (a Terrassa, un aparell clau).
• Jutjats militars i Tribunal de Responsabilitats Polítiques: condemnes, inhabilitacions, afusellaments (Camp de la Bota) i llargues penes de presó.
• Església i autoritats civils: avals “a favor” o “en contra” dels encausats (amb un pes real en les sentències).

Aquí, “els assassins” operen amb uniforme i segell: jutges que signen penes, caps que ordenen detencions, agents que torturen o fabriquen atestats, piquets d’afusellament que executen sentències. La responsabilitat és jeràrquica i documentable.

2.2. Mètodes i instruments

• Fitxatge massiu, escorcolls i detencions en cadena (els primers mesos del 1939, milers de fitxes i centenars de detencions).
• Consells de guerra sumaríssims, amb garanties nul·les i penes desproporcionades.
• Afusellaments de veïns condemnats; d’altres acaben a presons o en deportació (via França) cap als camps nazis.
• Depuracions laborals i desterraments: violència “sense trets” que condemna a la fam i l’exclusió.

3) Llocs de la mort i del poder

• Barata / Font de l’Olla: escenari paradigmàtic de 1936.
• Les Fonts – Rubí: troballes i inhumacions de víctimes del primer cicle.
• Gran Casino i altres edificis incautats o convertits en seu/altres usos: detencions i interrogatoris en diferents fases.
• Cementiri de Terrassa: fosses comunes, registres d’inhumació i exhumacions; memòria material de les violències.
• Camp de la Bota (Barcelona): destí de nombrosos afusellats del partit judicial, amb expedients militars conservats.

4) Perfils d’autoria i responsabilitat

• Autoria directa (qui dispara, qui colpeja, qui tortura).
• Autoria mediata (qui ordena, qui organitza patrulles o signa l’afusellament).
• Coautoria i complicitats (delators, testimonis falsos, aprofitats d’incautacions).

La documentació local permet individualitzar alguns càrrecs i funcionaris (caps de Falange, responsables de DII, comandaments de GC, jutges militars). L’atribució d’autoria material en el primer cicle, però, és més difícil: els comitès i patrulles funcionaven amb opacitat, i molts relats van arribar esbiaixats per la por i la propaganda.

5) Casos i cronologia bàsica (Terrassa i entorn immediat)

• 24 de juliol de 1936 — Grup de víctimes a Barata / Font de l’Olla; inici del cicle d’execucions extrajudicials (responsabilitat atribuïble a patrulles locals).
• Agost–octubre de 1936 — “Sacas” i represàlies; troballes entre Les Fonts i Rubí; enterraments en fosses del cementiri.
• Tardor de 1936 — Represàlies arran de fets del front (patró “castigar per compensar”).
• 26 de gener de 1939 — Ocupació: detencions massives i muntatge de la maquinària repressiva.
• 1939–1945 — Consells de guerra, afusellaments i presons; continuïtat de persecució de xarxes polítiques i sindicals; deportacions d’exiliats cap a Mauthausen i altres camps (amb molts morts a Gusen).

6) Què vol dir “assassí” en clau històrica?

No és (només) qui estreny el gallet. En un context de guerra i dictadura, l’assassinat pot ser el resultat d’un aparell:

• L’agent que arresta sense garanties;
• El comandament que dona l’ordre;
• El jutge que signa una pena il·legal;
• El piquet que executa;
• El denunciant que menteix sabent la conseqüència.

Responsabilitat compartida no dilueix la culpa: l’explica. I fa visible com la violència canvia de desordre (1936) a ordre (1939), però continua sent mort.

7) Memòria, dret i reparació

Avui, la recerca local i les polítiques públiques han permès nominalitzar víctimes, assenyalar fosses i llocs de repressió, i anul·lar les sentències franquistes. La memòria també exigeix només allò que es pot provar sobre perpetradors: càrrecs, firmes, ordres, unitats. Tot allò que no es pot demostrar, es presenta com a hipòtesi o es manté en prudència.

Epíleg

A Terrassa, els assassins van existir amb i sense uniforme. Els primers mesos del 1936 foren la nit de la por; el 1939 i els anys següents, la llum freda del segell i la toga. La ciutat ha après a honrar els qui van morir i a mirar de fit a fit els engranatges que ho van fer possible.