Capítol 6 — Consells de guerra i afusellaments (1939–1945)
⚖️ Capítol 6 — Consells de guerra i afusellaments (1939–1945)
Quan la justícia es va convertir en una arma
Aquesta peça forma part de la sèrie La Guerra Civil a Terrassa.
[Capítol anterior → La maquinària repressiva (1939–1945)]
I. Introducció — La llei del vencedor
“Consell sumaríssim.” Tres paraules que, a Terrassa, van significar por, silenci i acomiadaments a porta tancada. Després de l’ocupació del 26 de gener de 1939, l’Estat franquista va convertir la justícia en mecanisme de venjança: centenars d’egarencs van ser investigats i desenes condemnats en judicis on la sentència gairebé sempre estava escrita abans de començar.
Aquest capítol explica com funcionaven els consells de guerra, qui n’era l’objectiu i on acabaven les condemnes: presó, desterrament o afusellament —sovint al Camp de la Bota.
II. De la detenció a la sentència — El circuit del càstig
El procés acostumava a començar amb una detenció (Guàrdia Civil o Comandància Militar), sovint arran d’una delació o d’un informe de la Delegación de Información e Investigación (DII) de Falange.
- Atestat i classificació — En hores o dies, s’aixecava un atestat amb antecedents polítics, afiliacions, càrrecs i testimonis (sovint vagues).
- Presó preventiva — Trasllat a dependències locals (Gran Casino) i, després, a Sabadell o a la Presó Model.
- Consell de guerra sumaríssim — A Barcelona (o Sabadell), amb fiscal, jutge militar i defensor d’ofici. L’acusació habitual: rebel·lió militar o auxili a la rebel·lió.
- Sentència — Penes de mort, de reclusió major/menor o commutacions si hi havia avals d’autoritats civils o eclesiàstiques.
- Execució o trasllat — Les penes de mort s’executaven majoritàriament al Camp de la Bota; la resta, a presó o desterrament.
Aquest circuit, repetit centenars de vegades, va convertir els consells en la columna vertebral de la repressió a Terrassa entre 1939 i 1945.
III. El teatre judicial — Sumaríssims sense defensa real
Els defensors d’ofici disposaven de minuts per llegir sumaris de centenars de pàgines. La prova pericial era inexistent. Els testimonis —sovint veïns o rivals laborals— declaraven sense contradicció. Un “aval” signat per un rector o un empresari podia decidir la vida d’un acusat.
La culpa col·lectiva (per haver estat regidor, mestre, sindicalista, milicià o simple voluntari) es convertia en culpa penal. I la condemna, imminent.
IV. On s’executava la sentència — Del cementiri a la mar
A Terrassa, les sentències de mort dictades pels consells es complien sobretot al Camp de la Bota (Barcelona). Els familiars sabien l’hora però no rebien el cos; molts van ser enterrats a fosses comunes sense nom.
Quan la pena no era la mort, el destí solia ser la Presó Model, el penal de Burgos o desterraments a centenars de quilòmetres. En tots els casos, l’objectiu era el mateix: trencar xarxes, imposar el silenci i deixar famílies sense sostenidor.
V. Xifres per entendre el cop
Entre 1939 i 1945, a Terrassa es van obrir centenars d’expedients, amb desenes d’afusellats i centenars d’empresonats. A més, deportacions i inhabilitacions completaren el mapa del càstig. Darrere cada número, hi ha vides concretes; les fem visibles a continuació.
VI. Vides amb nom — Cinc històries dels consells
Rostres i veus que expliquen allò que les xifres amaguen.
1) Francesc Graells Crous — obrer tèxtil, pare de dos fills
El van treure de casa de matinada, sense ordre escrita. El fiscal va parlar tres minuts i va demanar la pena capital per “rebel·lió militar”. El defensor va al·legar que havia estat cridat a files i que no tenia cap delicte de sang. La sentència va arribar igual: pena de mort. Afusellat al Camp de la Bota el juliol de 1939. A casa seva, la taula va quedar parada durant setmanes per si “tornava”.
2) Josep Feliu Tatché — mestre i activista cultural
El van acusar d’“adoctrinament roig” i de fer classes de català. El sumari incloïa retalls de periòdic i declaracions d’antics alumnes. Condemnat a reclusió i inhabilitació perpètua per ensenyar. Quan va sortir, va convertir el menjador en aula clandestina: “Avui conjuguem el verb sobreviure”, deia als nois.
3) Joaquima R. — vídua de 34 anys
El seu marit, ferroviari, havia fugit a França. A ella la van processar per auxili a la rebel·lió: “haver acollit reunions a casa seva”. El consell la va condemnar a cinc anys, però els aval del rector els va convertir en desterrament. Li van rapar el cap abans de sortir; al tren, ningú no la mirava als ulls.
4) Pere Prat Nogués — metal·lúrgic
Detingut el 1942, acusat de “propaganda clandestina”. Al sumari hi havia un pamflet imprès de nit. El consell el va enviar a presó; allà va descobrir que el seu germà havia mort a la pedrera de Gusen. Quan va sortir, no va tornar a parlar de política. Havia après que a la ciutat hi havia paraules prohibides.
5) Enric Pallarols Guiteras — paleta, casat
Va entrar al sistema per una via paral·lela: la deportació. Detingut el 1941, traslladat a França i enviat a Mauthausen. Al subcamp de Gusen, la pedra se’l va endur el 25 d’octubre del mateix any. La seva mare va rebre una carta amb tinta blava i cap cos: “Ha mort per malaltia”. La ciutat li ha posat pedra i nom.
Totes aquestes històries procedeixen de documentació pública i de la recerca local; en la versió web del dossier consten les referències arxivístiques.
VII. La geografia del càstig — Espais i itineraris
- Terrassa (Gran Casino / Comandància): detenció, primer interrogatori, fitxa.
- Sabadell / Presó Model (Barcelona): custòdia i consell.
- Camp de la Bota: execució de penes capital.
- Cementiri de Terrassa: fosses comunes i memorials.
- Camps nazis (Mauthausen-Gusen, Dachau, Buchenwald): per als qui sortiren per la via de l’exili i la deportació.
Aquest mapa d’itineraris mostra que el càstig no era un lloc: era un camí que travessava la vida sencera.
VIII. Epíleg — El dret de les víctimes, avui
Amb la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica, l’Estat ha anul·lat els consells de guerra i ha reconegut la il·legitimitat d’aquelles condemnes. A Terrassa, la recerca local i els projectes memorials han retornat noms i cognoms als qui el franquisme va voler esborrar.
La justícia tardana no restitueix vides, però acompanya els qui, durant anys, van marxar a poc a poc del record públic. Aquest capítol és per a ells.
🔗 Continuarà…
Pròxim capítol: Camps, presons i deportacions
[Llegir → Capítol 7]
📚 Fonts consultades
- Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) – consells de guerra i expedients
- Arxiu Històric de Terrassa – fitxers policials, registres de Comissió Gestora
- Diari de Terrassa (17/10/2020) – El cens de la ciutat aniquilada
- Amical de Mauthausen i altres camps – deportats terrassencs
- Memòria Històrica de Terrassa (blog) – testimonis i cròniques
