Galetes SPORT, Filatures Matarí i els llibrets que regalaven memòria de Terrassa
Les publicacions de 1927 a 1931 que van convertir la memòria terrassenca en cultura, obsequi i prestigi comercial
Sabies que als anys vint algunes empreses de Terrassa regalaven llibrets culturals als seus clients?
L’Abella d’Or Terrassa és una d’aquelles petites publicacions que expliquen molt més del que sembla. No ocupen grans prestatgeries ni tenen l’aparença solemne d’un gran volum d’història local, però entre 1927 i 1931 van convertir la memòria terrassenca en cultura, obsequi i prestigi comercial.
Hi ha documents petits que expliquen molt més del que sembla. No ocupen grans prestatgeries, no tenen l’aparença solemne d’un volum d’història local, ni van néixer amb vocació de monument. Però, quan els mires amb calma, et retornen una ciutat sencera.
Aquest és el cas de L’Abella d’Or, una petita publicació en català que, entre 1927 i 1931, va dedicar diversos números a Terrassa. A primera vista podria semblar una curiositat de col·leccionista: un llibret allargat, una portada antiga, uns noms d’autors i empreses, unes pàgines de folklore, records i articles breus. Però darrere d’aquell format modest hi ha una història molt més rica.
L’Abella d’Or ens parla d’una Terrassa que es volia explicar a si mateixa. D’una ciutat industrial que també volia tenir memòria, literatura, festa, símbols i prestigi cultural. I ens parla, sobretot, d’una pràctica avui gairebé impensable: empreses que compraven publicacions culturals per regalar-les als seus clients.
Abans de les xarxes socials, abans dels anuncis digitals i abans del màrqueting modern, algunes empreses terrassenques ja entenien que regalar cultura també era una manera de fer ciutat.
Un llibret petit per explicar una ciutat gran
El document conservat sobre L’Abella d’Or explica que aquesta publicació era editada per la impremta Altés de Barcelona i que es dedicava a poblacions catalanes, zones geogràfiques o temàtiques especialitzades. No era, per tant, una revista estrictament terrassenca, sinó una col·lecció de mirada catalana que dedicava números concrets a diferents llocs i temes.
En el cas de Terrassa, se’n publicaren exemplars entre 1927 i 1931, ambdós anys inclosos. El format era molt característic: allargat, d’uns 22 per 11 centímetres, un tipus de presentació que, segons el mateix document, imitava els anuaris dels anys trenta de Baltasar Ragon.
Aquest detall és important. El format no era neutral. Un llibret així era fàcil de guardar, de regalar, de posar dins un calaix, de conservar en una biblioteca familiar o de passar de mà en mà. No era un gran llibre, però tampoc un simple full volant. Era un objecte intermedi: prou modest per circular, prou cuidat per ser conservat.
I aquest és un dels seus grans valors. L’Abella d’Or no només contenia textos. Era un objecte de memòria.
La seva portada interior definia el contingut amb paraules que avui tenen una sonoritat deliciosa: folklore, aforismes, contes, Catalunya pintoresca. És a dir, petites peces literàries i culturals pensades per oferir una imatge amable, evocadora i identitària del territori.
En el cas de Terrassa, aquell llibret petit volia contenir una ciutat gran: la ciutat de les festes, de les ruïnes, dels escriptors, de la premsa, de l’excursionisme, de les arts, de les dites, de la música, de les muralles i de la indústria.
Terrassa, Festa Major i cultura de paper
Entre 1927 i 1930, les Abelles d’Or dedicades a Terrassa es publicaren coincidint amb la Festa Major. Aquest fet no és anecdòtic. La Festa Major era un moment de celebració, però també de representació col·lectiva. La ciutat es mostrava, es reconeixia i es projectava cap enfora.
En aquest context, una publicació com L’Abella d’Or tenia molt sentit. Era un complement cultural de la festa. Un objecte que podia circular entre veïns, clients, amics i famílies en uns dies en què Terrassa vivia una intensificació de la seva identitat pública.
La Festa Major no era només música, actes, carrers i convivència. També era una ocasió per recordar d’on venia la ciutat i per vestir-la de relat. Aquells petits llibrets ajudaven a fer-ho.
El 1931, segons el document, la publicació ja no es dedicà només a Terrassa, sinó també a Olesa i Rubí. Això mostra que el model era flexible: podia servir per retratar una ciutat, però també per agrupar territoris veïns dins una mateixa mirada cultural.
Així, L’Abella d’Or funcionava com una petita finestra territorial. Cada número era una mena de postal literària ampliada. No explicava només llocs; els dotava d’una imatge, d’un to i d’una memòria.
Quan les empreses regalaven cultura
El punt més atractiu del document és la relació entre L’Abella d’Or i les empreses.
Una part de la tirada era adquirida per empreses que després la regalaven a la seva clientela. A la portada o a la primera pàgina s’hi imprimia el nom de l’empresa que feia l’obsequi. Avui en diríem publicitat cultural, patrocini, regal corporatiu o comunicació de marca. Però en aquell moment funcionava d’una manera més senzilla i, alhora, més elegant.
L’empresa no regalava només un calendari o un anunci. Regalava un llibret de cultura local.
El document cita diversos exemples vinculats a Terrassa: Fàbrica de Galetes SPORT, Filatures Matarí, S.A., Acondicionament Terrassenc i Josep Roig Cabanes, dedicat a la pintura decorativa.
Aquests noms són molt més que patrocinadors. Són rastres d’una Terrassa econòmica concreta. Ens parlen de fàbriques, filatures, serveis i oficis que buscaven associar el seu nom a una publicació culta, catalana i vinculada al territori.
És una forma de publicitat molt diferent de l’actual. No interrompia la lectura: l’acompanyava. No cridava: s’integrava. No només volia vendre: volia deixar bona imatge.
I això diu molt de la societat terrassenca del moment. En una ciutat marcada per la indústria i el comerç, el prestigi empresarial també podia passar per la cultura.
Galetes SPORT, Filatures Matarí i la ciutat comercial
Imaginem un client rebent un exemplar de L’Abella d’Or a Terrassa com a obsequi de la Fàbrica de Galetes SPORT. El llibret no només li recordava el nom d’una empresa. També li oferia un petit recorregut per la cultura terrassenca: poemes, articles, noms coneguts, records històrics i referències locals.
L’obsequi tenia una doble funció. D’una banda, fidelitzava el client. De l’altra, associava l’empresa a una idea de ciutat culta, amable i arrelada.
El mateix passava amb Filatures Matarí, S.A. o amb altres empreses que apareixen citades. La publicació convertia el comerç en una forma de presència cultural. Les empreses no hi apareixien com a simples anunciants, sinó com a benefactores d’un objecte de lectura.
Aquest matís és preciós.
En aquella Terrassa, una empresa podia dir “som aquí” sense limitar-se a vendre el seu producte. Podia fer-ho contribuint a fer circular una publicació dedicada a la ciutat.
Per això L’Abella d’Or és tan interessant: perquè ens mostra una cruïlla entre empresa, clientela, llengua catalana, memòria local i festa urbana.
Un llibret podia ser alhora publicitat, regal, cultura i identitat.
1927: ruïnes, premsa, Sant Joan i excursionisme
El número de 1927 ja mostra clarament aquesta voluntat de construir una Terrassa literària i històrica.
El document indica que aquell any es reproduí el poema “Ruïnes…” de Pere Antoni Ventalló i Vintró, conegut com el Cantor d’Ègara. El poema havia guanyat el primer accèssit als Jocs Florals de 1868. Aquesta dada no és menor: posa Terrassa dins una tradició literària i floralesca que connecta ciutat, llengua i memòria.
També hi apareix “La Casa Vinyals”, de B. Ragon, un nom fonamental per entendre la preservació de la memòria històrica terrassenca. A més, el número incloïa “La premsa terrassenca”, de Miquel Galí i Figueras, amb una llista de periòdics editats a Terrassa.
Això ja ens indica que L’Abella d’Or no volia ser una simple miscel·lània amable. Volia recollir fragments significatius de la cultura local: poesia, història urbana, periodisme, tradició i identitat.
El mateix número també citava “La Nit de St. Joan”, de Ramon Maria; “Terrassencs notables”, sense signatura; “Clixé de Viatge”, de Pere Salom; “El terrassenc del dia”, dedicat a Palet i Barba; i “L’Excursionisme terrassenc”, de P. Mr. Sala.
Tot plegat dibuixa una Terrassa que no es volia explicar només per les seves fàbriques. També volia recordar els seus escriptors, els seus excursionistes, la seva premsa, les seves cases i les seves celebracions.
1928: una Terrassa mirada des del record
El número de 1928 sembla aprofundir encara més en aquesta mirada retrospectiva.
El document assenyala que a la contraportada es reproduïa Sant Jordi, escultura de Cèsar Cabanes, i un dibuix de L. Rigalt del temple de Sant Miquel. Això ja ens porta a un univers visual i simbòlic: art, patrimoni i religiositat antiga convertits en imatge impresa.
També s’hi esmenta “Visió terrassenca de 70 anys enrera”, on es comentava la Guia de Barcelona a Terrassa pel ferrocarril, de Víctor Balaguer, editada el 1857. Aquesta referència és molt potent: el llibret dels anys vint mirava cap a una Terrassa de setanta anys abans, aquella que havia començat a connectar-se amb Barcelona a través del ferrocarril i que havia entrat en una nova etapa de transformació.
El número també recollia textos com “L’esperit de la ciutat”, de M.R.; “Dues dites sobre Terrassa”, sense signatura; “Les lletres a Terrassa”, de R. Emili Badiella; “El tresor de Terrassa”, d’A.M.R.; i “Balls de Terrassa”, sense signatura.
La selecció és reveladora. Hi ha ciutat, dites populars, literatura, tresors patrimonials i balls. És a dir, una barreja de cultura escrita i cultura popular.
A través d’aquestes peces, Terrassa apareix com una ciutat amb esperit propi, amb memòria ferroviària, amb patrimoni religiós i amb vida festiva.
1929: Festa Major, muralles i Sant Llorenç
El número de 1929 també és especialment interessant.
El document destaca “Visió de Terrassa”, de l’escriptor, advocat i excursionista Joan Santamaria, que havia tingut despatx professional a la ciutat. Aquesta presència és significativa perquè vincula Terrassa amb una mirada literària i excursionista més àmplia.
També hi apareixia una “Auca de la Festa Major”, sense signatura, atribuïda dubtosament a Joan Duch. La idea d’una auca dedicada a la Festa Major encaixa perfectament amb l’esperit d’aquestes publicacions: cultura popular, imatge, festa i relat local.
Altres textos citats són “Terrassa i les muralles”, de R. de la Galera; “L’Art Català”, de Casa Cabanes; “Poemes gentils”, de Cèsar Cabanes; “Religioses terrassenques del segle XIX”; “L’Orquestra de corda de Terrassa”, de J. Ruira; “Acondicionament terrassenc”; “Una bella funció social a Terrassa. El Segur terrassenc”; “Els amics de les arts”, d’E.G.; i “Sant Llorenç del Munt”, sense signatura.
Aquí el mosaic es fa encara més ric. La ciutat és muralla, festa, art, música, funció social, natura i muntanya. Sant Llorenç del Munt apareix com a referent inevitable del paisatge emocional terrassenc.
El número de 1929, per tant, sembla actuar com una petita vitrina de tot allò que Terrassa podia mostrar amb orgull: el seu passat, la seva cultura, les seves entitats, la seva festa i el seu entorn natural.
1930: el segle XIX com a gran mirall
El número de 1930 es dedicà al segle XIX i incloïa gravats i fotografies d’època. Aquesta orientació és molt significativa perquè el segle XIX fou, per a Terrassa, el gran segle de transformació urbana, industrial i social.
El document cita “La creixença urbana de Terrassa en el segle XIX”, de G. Emili Badiella, un tema central per entendre la ciutat moderna. També hi apareixia “Les Arts en el vuit-cents”, de Ferran Canyameres, i altres peces com “Una poesia d’Assumpta Capà”, “La indústria tèxtil, nervi de Terrassa”, “Les Festes de la Pau”, de R. de la Galera, “La revolta del 67”, de R.G., “Escriptors terrassencs del vuit-cents” i “La música i els músics del segle XIX”.
Aquest número sembla gairebé una declaració de consciència històrica. Terrassa es mirava en el mirall del segle XIX per entendre d’on venia: la creixença urbana, la indústria tèxtil, les arts, la música, els escriptors, les revoltes i les festes.
Aquí L’Abella d’Or deixa de ser només un llibret d’obsequi i es converteix en una petita eina de síntesi històrica. En poques pàgines, oferia una mirada sobre el segle que havia fet de Terrassa una ciutat industrial.
El segle XIX no hi apareixia com una època morta, sinó com el fonament del present.
1931: Terrassa, Olesa, Rubí i el final d’una etapa
El document assenyala que, el 1931, la publicació incloïa “Terrassa històrica”, de B. R., “St. Llorenç del Munt”, poemes de M. Antònia Salvà i altres col·laboracions dedicades també a Olesa i Rubí.
Aquest any marca una mena de tancament. Ja no es tracta només d’una Terrassa mirada en solitari, sinó d’una publicació compartida amb altres poblacions veïnes. El model s’amplia, però també sembla tancar el cicle terrassenc iniciat el 1927.
Vist amb perspectiva, aquests cinc anys formen una petita sèrie de memòria local: de la poesia i la premsa al segle XIX, de la Festa Major a Sant Llorenç, de les muralles a la indústria tèxtil, de l’art a la música, dels noms propis a les empreses que regalaven els exemplars.
No era una història completa de Terrassa. Però sí una manera de seleccionar què mereixia ser recordat.
Portades, gravats i símbols
Un altre aspecte que el document permet destacar és el paper de les portades i les imatges.
S’hi indica que la portada de 1930 portava un gravat de la Creu Gran. Aquest símbol no era una tria qualsevol. La Creu Gran remet a una Terrassa antiga, de camins, límits, religiositat popular i paisatge urbà anterior a la gran transformació moderna.
La portada de 1931, en canvi, presentava un dibuix de Pahissa. El document afegeix un detall molt interessant: aquests dibuixos eren també els que apareixien al diploma que les escoles municipals de Terrassa lliuraven als alumnes com a títol d’acabament d’estudis durant el primer terç del segle.
Aquest punt connecta mons diferents: publicació cultural, escola, infància, diploma, ciutat i memòria gràfica. Un mateix imaginari visual podia circular per un llibret d’obsequi i per un document escolar.
Això ens mostra fins a quin punt la ciutat compartia símbols. Les imatges no eren només decoració. Eren formes de reconeixement col·lectiu.
Una Terrassa que es volia conservar
El que fa valuosa L’Abella d’Or no és només la llista d’autors o la curiositat comercial. El més important és que ens mostra quina Terrassa es volia conservar en paper.
Hi apareixen la Terrassa antiga, la industrial, la cultural, la festiva, la artística, la excursionista i la popular. No és una ciutat única, sinó moltes Terrasses superposades.
La ciutat de les fàbriques hi conviu amb la ciutat dels poetes.
La ciutat del comerç hi conviu amb la de les ruïnes.
La ciutat de la Festa Major hi conviu amb la de la premsa.
La ciutat del segle XIX hi conviu amb la dels anys vint.
Aquesta és la riquesa del document: ens permet veure la memòria local en construcció. No com una cosa fixa, sinó com una selecció. Algú triava quins temes incloure, quins autors reproduir, quins símbols posar a la portada i quines empreses associar-hi.
L’Abella d’Or era petita, sí. Però contenia una idea molt gran: Terrassa mereixia ser explicada, llegida i regalada.
Més que col·leccionisme
El document forma part d’una sèrie sobre col·leccionisme de temàtica terrassenca. I és evident que L’Abella d’Or té valor per als col·leccionistes. Però quedar-nos aquí seria empetitir-la.
El seu interès va més enllà de la raresa. Té valor com a testimoni d’una cultura impresa de proximitat. Com a mostra d’una publicitat comercial amb vocació cultural. Com a petita antologia de noms, temes i símbols terrassencs.
Aquests llibrets ens recorden que la memòria local no sempre es conserva en grans monuments o arxius solemnes. Sovint sobreviu en objectes fràgils: programes, fullets, postals, anuncis, calendaris, diplomes, publicacions de festa i llibrets d’obsequi.
Són peces fàcils de perdre. Però, quan es conserven, obren portes magnífiques.
Conclusió: quan Terrassa cabia dins un llibret
L’Abella d’Or dedicada a Terrassa és una peça petita, però explica una història gran.
Entre 1927 i 1931, aquests llibrets van convertir fragments de la memòria terrassenca en lectura, regal i prestigi. Hi trobem Festa Major, empreses, autors, poesia, història urbana, folklore, art, música, excursionisme, indústria, símbols i comerç.
Allò que aparentment era un obsequi per a clients era també una forma de construir identitat local. Una manera de dir que Terrassa no només produïa teixits, galetes o activitat industrial. També produïa cultura, records, relats i consciència de ciutat.
Per això val la pena recuperar L’Abella d’Or.
Perquè en aquelles pàgines no hi havia només textos antics. Hi havia una Terrassa que es mirava al mirall i decidia quina imatge volia deixar de si mateixa.
I potser aquesta és la seva lliçó més bonica: hi va haver un temps en què una empresa podia regalar cultura, un llibret podia fer ciutat i Terrassa podia cabre, durant uns instants, dins les pàgines petites d’una abella d’or.
