Una imatge on neix una història: Ramon Argemí i l’Agrupació Regionalista de Terrassa
L’Agrupació Regionalista de Terrassa apareix en aquesta fotografia com molt més que una entitat de començaments del segle XX. La imatge de Ramon Argemí i Comerma amb diversos membres del grup ens obre la porta a una Terrassa industrial que també volia pensar-se culturalment, organitzar-se en català i construir una identitat pròpia.
Davant la càmera hi apareixen homes ben vestits, disposats amb solemnitat, al voltant d’una bandera i d’un espai que respira vida associativa. No és una escena improvisada. És una imatge de representació, de pertinença i de projecte. Una fotografia que ens parla d’una ciutat que no només fabricava teixits: també fabricava cultura, idees, llengua i memòria.
I aquí és on la imatge comença a parlar.
No veiem només cares. Veiem una generació de terrassencs vinculats a un moment molt concret: aquell final del segle XIX i començament del XX en què una part de la societat local va voler donar forma a un catalanisme cultural, cívic i polític que anava molt més enllà de la simple nostàlgia. Aquells homes volien intervenir en la ciutat. Volien crear espais, promoure activitats, defensar la llengua, impulsar escoles, organitzar actes i donar a Terrassa una vida cultural pròpia.
Una fotografia que demana ser llegida
La fotografia té una força especial perquè ens obliga a mirar més enllà de l’edifici, del nom de l’entitat o de la data aproximada. El grup posa amb una clara voluntat de deixar constància. Hi ha ordre, formalitat i consciència de representació.
La presència de la bandera no és un detall menor. En una entitat com l’Agrupació Regionalista, la bandera era símbol d’identitat, de comunitat i de reivindicació cultural. No hi era per decorar. Hi era per explicar qui eren i què volien representar.
També és important observar la composició: el grup s’organitza al voltant d’un espai central, amb alguns membres asseguts i altres drets. Aquesta manera de retratar-se era habitual en entitats, societats i agrupacions de l’època, però aquí adquireix un valor especial perquè ens mostra una Terrassa associativa, estructurada i conscient del paper que volia jugar en la vida pública.
La fotografia no diu només: “aquí hi havia una agrupació”. Diu una cosa més profunda: aquí hi havia una ciutat que s’estava pensant a si mateixa.
El naixement d’una entitat catalanista
L’Agrupació Regionalista de Terrassa va néixer en un context en què el catalanisme cultural i polític guanyava presència arreu del país. A Terrassa, ciutat industrial, obrera, burgesa, conflictiva i plena d’iniciatives, aquell moviment també va trobar el seu espai.
Cap a finals del segle XIX, un grup de catalanistes terrassencs va impulsar una entitat que no es limitava a la política estricta. El seu camp d’acció era més ampli: cultura, llengua, educació, activitats públiques, sociabilitat i construcció d’un imaginari català dins la ciutat.
Entre els noms vinculats a aquest ambient hi trobem figures destacades de la vida local: Josep Soler i Palet, Joaquim Vancells, Joan Baptista Galí i Coll, Pere Viver, Tomàs Viver, Francesc Vancells, Martí Alegre, Josep Freixa, Àngel Sallent i també Ramon Argemí i Comerma, entre d’altres.
Aquesta llista no s’ha d’entendre com una simple relació de noms il·lustres. Representa una xarxa. Una xarxa d’homes vinculats a la cultura, la indústria, l’art, la política local, l’associacionisme i la vida pública terrassenca. Una xarxa que ajudà a donar forma a una Terrassa que no volia ser només una ciutat de fàbriques, sinó també una ciutat amb ambició cultural.
Ramon Argemí i Comerma: el fil conductor d’una època
La fotografia porta associat el nom de Ramon Argemí i Comerma, i això ens permet agafar-lo com a fil conductor. Argemí formava part d’aquella Terrassa influent de començaments del segle XX, on la indústria, la política municipal, les entitats i la cultura sovint es trobaven en els mateixos cercles.
No cal convertir aquest article en una biografia exhaustiva. El que ens interessa és el que representa. Ramon Argemí ens ajuda a entendre una època en què determinats sectors de la ciutat no només participaven en l’economia, sinó també en la construcció d’espais cívics i culturals.
Aquella Terrassa industrial tenia una vida associativa intensíssima. Hi havia societats, casinos, corals, agrupacions polítiques, ateneus, escoles, entitats culturals i cercles on es debatien idees, s’organitzaven activitats i es construïen relacions socials. La ciutat no només creixia amb fàbriques i vapors: creixia també amb reunions, juntes, conferències, vetllades, classes, concerts i actes públics.
En aquest món, una fotografia com aquesta no és un simple record. És un document social.
Una Terrassa que no només fabricava teixits
Quan pensem en la Terrassa de finals del segle XIX i començament del XX, sovint ens ve al cap la ciutat tèxtil: xemeneies, vapors, telers, fàbriques, industrials i obrers. I és normal, perquè aquesta dimensió va marcar profundament la història local.
Però reduir aquella Terrassa a la indústria seria quedar-se a mig camí.
La ciutat també fabricava cultura. Fabricava identitat. Fabricava projectes col·lectius. L’Agrupació Regionalista forma part d’aquesta altra Terrassa: la de les entitats que volien educar, organitzar, representar i donar veu a una manera concreta d’entendre el país i la ciutat.
El catalanisme que hi bategava no era només una qüestió de consignes. Passava per la llengua, per la cultura, per la recuperació d’una memòria pròpia, per les activitats públiques i per la voluntat de situar Terrassa dins un moviment més ampli de reivindicació catalana.
Aquesta és la força de la imatge: ens mostra persones que es reuneixen no només per existir, sinó per actuar.
Del grup de la fotografia a una casa pròpia
Les entitats necessiten espais. I quan una entitat creix, el local es converteix en molt més que quatre parets. És lloc de reunió, d’assaig, d’ensenyament, de debat, de festa i de representació.
L’Agrupació Regionalista acabà tenint una seu pròpia a la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, en un edifici projectat per Lluís Muncunill, una de les grans figures de l’arquitectura terrassenca. Aquell edifici es convertiria amb el temps en una peça molt significativa del modernisme local.
I aquí la història guanya una segona dimensió. La fotografia ens parla de les persones; l’edifici ens parla de la forma material que prengué aquell projecte.
No era una seu qualsevol. Era un edifici amb personalitat, amb elements arquitectònics remarcables i amb una funció cívica clara. Un espai on la cultura i l’associacionisme tenien casa. Un lloc pensat per acollir activitats, per reunir gent, per donar visibilitat a una entitat que volia tenir presència en la ciutat.
El grup de la fotografia no queda penjat en l’aire. Té una continuïtat física: un local, una façana, una sala, uns arcs, una vida interior.
Muncunill i una joia modernista desapareguda
L’edifici de l’Agrupació Regionalista és especialment important perquè s’inscriu dins la trajectòria de Lluís Muncunill i del modernisme terrassenc. Segons les referències conservades, en aquest edifici l’arquitecte utilitzà solucions que tindrien gran interès dins la seva evolució, especialment l’ús d’arcs parabòlics amb funció estructural.
Això converteix l’edifici en molt més que una antiga seu d’entitat. Era patrimoni arquitectònic, memòria urbana i testimoni d’una etapa creativa de la ciutat.
Però la seva història també és una història de pèrdua. L’edifici fou enderrocat l’any 1960. Avui, vist amb perspectiva, aquell enderroc és difícil de llegir sense una certa tristesa. Terrassa, com moltes altres ciutats, va perdre al llarg del segle XX peces patrimonials que avui tindrien un valor enorme.
Durant molts anys es va mirar el patrimoni amb ulls massa curts. Allò que semblava vell, incòmode o poc útil podia desaparèixer sense que la ciutat fos plenament conscient del que perdia. L’edifici de l’Agrupació Regionalista és un d’aquests casos: una peça que avui ajudaria a explicar millor la Terrassa modernista, cultural i associativa.
De seu regionalista a Escola Municipal de Música
La vida de l’edifici tampoc no s’acabà amb l’etapa inicial de l’Agrupació Regionalista. Amb el temps, aquell espai quedà vinculat també a l’Escola Municipal de Música de Terrassa. Aquest detall és molt important perquè mostra la continuïtat cultural del lloc.
El mateix edifici que havia acollit una entitat catalanista i associativa acabà relacionat amb la formació musical. És a dir, continuà sent un espai de cultura, d’aprenentatge i de vida pública.
Aquest recorregut dona encara més valor a la història. No parlem d’un edifici que va tenir una funció puntual i després quedà buit de sentit. Parlem d’un espai que acumulà capes: catalanisme, associacionisme, arquitectura modernista, educació musical i memòria urbana.
Quan es va enderrocar, no desapareixia només una façana. Desapareixia un contenidor de vida cultural.
Una entitat amb escola, cant i activitat pública
L’Agrupació Regionalista no pot entendre’s només com un grup d’homes reunits sota unes sigles. Va formar part d’una vida associativa que tenia múltiples expressions: escola, cant, activitats culturals, celebracions, trobades i presència pública.
En aquell moment, moltes entitats actuaven com autèntics motors culturals. Podien organitzar classes, conferències, vetllades, concerts, actes patriòtics, celebracions o activitats infantils. Eren espais on es construïa comunitat i on la cultura es vivia com una forma de participació ciutadana.
A Terrassa, aquest associacionisme tenia una força especial perquè la ciutat creixia molt de pressa i necessitava espais de cohesió. Les fàbriques ordenaven una part de la vida econòmica, però les entitats ordenaven una part de la vida social i simbòlica.
L’Agrupació Regionalista va formar part d’aquest món: un món on la cultura era també una manera de fer ciutat.
El catalanisme com a projecte cultural
Quan parlem de catalanisme en aquesta època, convé no reduir-lo només a una etiqueta política. En molts casos, el catalanisme era també una pràctica cultural: usar i defensar la llengua, recuperar la història, promoure activitats, crear escoles, donar valor a les tradicions i construir una consciència col·lectiva.
La Terrassa industrial tenia una realitat social complexa. Hi havia burgesia industrial, món obrer, tensions polítiques, conflictes socials i transformacions urbanes profundes. Enmig d’aquest context, entitats com l’Agrupació Regionalista representaven una manera determinada d’intervenir: des de la cultura, la llengua i la idea de país.
La fotografia del grup ens ho recorda. Aquells homes no posen només per conservar un record privat. Posen com a membres d’una entitat que volia tenir paper públic. Volien ser vistos, reconeguts i recordats.
I, en certa manera, ho han aconseguit.
El que la fotografia conserva
L’edifici ja no hi és. Molts dels noms han quedat lluny del coneixement popular. Les activitats, les reunions i les veus d’aquella entitat s’han apagat amb el temps. Però la fotografia conserva una part d’aquell món.
Conserva els rostres. Conserva la bandera. Conserva la solemnitat del grup. Conserva una manera de presentar-se davant la ciutat. Conserva el rastre d’una Terrassa que volia crear espais propis de cultura catalana.
A vegades, una fotografia antiga té més força que una llarga acta. No perquè expliqui tots els detalls, sinó perquè ens obliga a preguntar. Qui eren? Què defensaven? On es reunien? Quina ciutat volien? Què en queda avui?
Aquesta imatge de Ramon Argemí i l’Agrupació Regionalista funciona així: no tanca una història, l’obre.
Una pèrdua que encara interpel·la
El cas de l’edifici enderrocat l’any 1960 també ens obliga a pensar en la relació de Terrassa amb el seu patrimoni. Quantes peces s’han perdut perquè no es van valorar a temps? Quants edificis, locals, interiors i espais associatius han desaparegut sense que la ciutat pogués acomiadar-los com calia?
La memòria local sovint es trenca per dues bandes: quan desapareixen els edificis i quan deixem d’explicar les històries que contenien.
Per això és important recuperar una imatge com aquesta. No només per dir que existí una entitat anomenada Agrupació Regionalista. Sinó per reconstruir el món que l’envoltava: la gent, l’edifici, les activitats, la cultura, la ciutat i la pèrdua patrimonial.
El patrimoni no és només pedra. També és context. I sense context, fins i tot les fotografies més valuoses es tornen mudes.
Conclusió: una ciutat dins una fotografia
La imatge de Ramon Argemí i els membres de l’Agrupació Regionalista de Terrassa és molt més que un retrat de grup. És una finestra a una Terrassa que volia pensar-se en català, organitzar-se culturalment i construir una identitat pròpia dins una ciutat marcada per la indústria i el creixement.
A través d’aquesta fotografia arribem a una entitat, a uns noms propis, a un edifici de Muncunill, a una Escola Municipal de Música i a una pèrdua patrimonial que encara avui fa mal quan la mirem amb perspectiva.
Per això aquesta no és només una imatge antiga. És una imatge on neix una història.
Una història de cultura, catalanisme, associacionisme i ciutat. Una història que ens recorda que Terrassa no només es va aixecar amb fàbriques i xemeneies, sinó també amb persones que van voler donar-li veu, llengua, música, espais i memòria.
I potser aquesta és la lliçó més important: hi ha ciutats que es construeixen amb pedra, però també amb idees. I aquesta fotografia ens mostra una Terrassa que, fa més d’un segle, ja intentava construir totes dues coses alhora.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, referències sobre l’Agrupació Regionalista de Terrassa.
Joaquim Verdaguer, article sobre l’Agrupació Regionalista de Terrassa.
Diari de Terrassa / Món Terrassa, informació sobre l’edifici de l’Agrupació Regionalista i la seva desaparició.
Wikimedia Commons, imatge de Ramon Argemí i l’Agrupació Regionalista de Terrassa.
