Quan anar a la platja era una aventura de barri

Autocars a la platja Terrassa és una imatge que va molt més enllà del carrer de Joan XXIII de 1982. Aquella escena es repetia en molts barris de la ciutat, on famílies, entitats i grups d’amics organitzaven excursions que començaven molts dies abans de veure el mar.

La fotografia és del carrer de Joan XXIII de Terrassa, l’any 1982. Diversos autocars esperen estacionats, preparats per sortir cap a la platja. Però l’escena no pertanyia exclusivament a aquell carrer. Es repetia a molts barris de Terrassa.

Canviava el punt de trobada, canviava l’organitzador, canviava l’empresa dels autocars i probablement també la platja de destí. Però l’esperit era el mateix.

Jo ho vaig viure als Grups Montserrat.

Allà, el meu pare era un dels principals organitzadors d’aquelles sortides. Presidía l’Atlético 68, un equip de futbol que havia aconseguit reunir al seu voltant molt més que jugadors i aficionats. Hi havia una autèntica comunitat de joves, famílies, amics i veïns que compartien futbol, carrer, celebracions i, quan arribava el bon temps, aquelles expedicions cap al mar.

Famílies com els Romera, Zafra, Cadalso i moltes altres acabaven convertint una excursió a la platja en una jornada que avui, dècades després, encara apareix en les converses.

No recordem només on anàvem.

Recordem amb qui.

La platja començava molts dies abans

La fotografia ens ensenya els autocars preparats per sortir, però no ensenya tot el que havia passat abans.

Organitzar una excursió d’aquelles era gairebé una operació logística.

Calia saber quantes persones hi anirien, contractar els autocars, repartir places, cobrar els diners, quadrar famílies i intentar que tothom quedés content.

Això últim era impossible.

Perquè hi havia una qüestió fonamental que podia provocar autèntiques discussions:

amb qui et tocaria viatjar?

Tothom volia anar al mateix autocar que els amics, els cosins, els veïns o aquella família amb qui es tenia més confiança. Però quan hi havia diversos autocars i desenes de famílies, no sempre era possible.

I aquí començava aquella particular guerra de guerrilles.

Canvis de llista, negociacions, peticions, algú que intentava passar d’un autocar a l’altre i grups que no estaven disposats a separar-se.

Abans d’arribar a la platja, ja hi havia hagut mitja aventura.

El futbol havia creat una família molt més gran

L’Atlético 68 era un equip de futbol, però al seu voltant havia crescut una cosa difícil de mesurar només amb resultats esportius.

El futbol servia de punt de trobada.

Els jugadors portaven les seves famílies. Les famílies es coneixien. Els germans es feien amics. Els pares parlaven entre ells. Els nens creixien compartint carrer, partits i celebracions.

Al final, el club deixava de ser només un equip.

Es convertia en una petita estructura social dins del barri.

Per això aquelles sortides tenien tant d’èxit. No marxava un grup d’estranys que havia comprat un bitllet per anar a la platja. Marxava gent que ja compartia una història.

Durant un dia, aquell món construït al voltant del futbol canviava la terra del camp per la sorra.

Aquella capacitat del carrer, les entitats i els grups de joves per convertir qualsevol trobada en celebració també apareix en una altra imatge de l’avinguda de Jacquard l’any 1971, quan una cavalcada de Sant Cristòfol va omplir la via de cotxes i joventut.

L’autocar ja era part de la festa

Quan finalment arribava el dia, la primera victòria era aconseguir seure amb qui havies volgut.

A partir d’aquí començava el trajecte.

I el trajecte no era un temps mort.

Era part de l’excursió.

Les converses, els acudits, els nens movent-se, els adults comentant qualsevol cosa i aquella sensació que encara quedaven hores per davant feien que l’autocar tingués una vida pròpia.

No calia arribar al mar perquè el dia fos especial.

Ja ho era.

Les parades que també formen part del record

En alguns viatges hi havia parades pel camí.

I avui resulta curiós comprovar com determinats llocs han quedat vinculats per sempre a aquelles excursions.

Sant Sadurní d’Anoia. El Port de l’Ordal.

Potser per a moltes persones només són noms en una carretera. Per a altres formen part d’una memòria molt concreta.

La parada per esmorzar.

Baixar una estona de l’autocar.

Estirar les cames.

Prendre alguna cosa.

Els adults conversant i els nens preguntant quant faltava per arribar.

Aquella parada no era la destinació, però amb els anys ha acabat tenint gairebé tanta força en el record com alguns moments de la platja.

La memòria és així de capritxosa.

De vegades oblidem coses importants i recordem perfectament un bar de carretera.

Arribar a la platja era instal·lar una petita ciutat

I llavors arribava el moment esperat.

Baixaven les portes de l’autocar i començava una altra operació logística.

Perquè no s’hi anava amb una tovallola sota el braç.

Baixaven neveres, taules, cadires, bosses, menjar, begudes i tot allò necessari per passar el dia.

Després calia trobar el lloc.

I això també tenia la seva ciència.

No massa lluny del mar.

Però tampoc en un punt on les onades poguessin arribar fins a les coses.

Amb espai suficient per estar junts.

I, si era possible, un lloc on poder instal·lar aquella mena de campament provisional que acabava reunint diverses famílies.

Quan tot estava col·locat, la platja ja era nostra.

No en sentit de propietat.

En sentit de pertinença.

Durant unes hores, aquell tros de sorra era una prolongació dels Grups Montserrat.

Una jornada de germanor

Això és el que la fotografia dels autocars no pot explicar.

No s’anava només a banyar-se.

S’anava a conviure.

Els nens jugaven.

Els joves anaven pel seu compte sempre que podien.

Els adults parlaven, menjaven, discutien de futbol, de feina, del barri o de qualsevol cosa.

Les famílies compartien menjar, espai i hores.

Avui utilitzem molt la paraula comunitat. En aquella època no calia definir-la tant.

Senzillament es vivia.

Aquesta manera de viure el barri com una comunitat també es pot reconèixer en la plaça de Ca n’Anglada l’any 1981, quan famílies, infants i veïns compartien la fira i convertien la plaça en un gran espai de trobada.

Quan menjar en un restaurant era l’excepció

La majoria de vegades, el menjar viatjava amb nosaltres.

Era una qüestió pràctica, però sobretot econòmica.

Les economies familiars no permetien convertir cada excursió en una jornada de restaurant. Portar el menjar preparat permetia passar tot el dia fora sense que l’excursió es convertís en una despesa impossible.

En algunes ocasions especials podia aparèixer la possibilitat d’anar a un bar o buscar algun restaurant.

I precisament perquè no era habitual, també quedava gravat en la memòria.

Avui pot semblar un detall insignificant.

No ho era.

Entrar a menjar fora podia convertir-se en una part excepcional d’un dia que ja era especial.

El que realment portaven aquells autocars

Ara torno a mirar la fotografia del carrer de Joan XXIII.

I ja no veig una filera d’autocars.

Veig famílies.

Veig llistes fetes dies abans.

Veig algú discutint perquè vol anar en un altre vehicle.

Veig una parada per esmorzar.

Veig una nevera pesada baixant del maleter.

Veig taules i cadires travessant la sorra.

Veig nens corrent.

Veig adults asseguts parlant durant hores.

Veig futbolistes que aquell dia no portaven botes.

I sobretot veig una manera de relacionar-se que va existir en molts barris de Terrassa.

La imatge és de Joan XXIII.

La història podia passar als Grups Montserrat, a Ca n’Anglada, a Sant Llorenç o a qualsevol altre barri on una entitat, un club, una associació o simplement un grup de veïns aconseguís omplir un autocar.

Records que encara continuen vius

Han passat molts anys.

Algunes persones ja no hi són.

Altres viuen lluny.

Les famílies han crescut, els fills s’han fet grans i aquella Terrassa també ha canviat.

Però resulta sorprenent comprovar com, quan alguns dels que ho vam viure tornem a parlar, aquestes històries reapareixen.

Un nom.

Una anècdota.

Una discussió per un seient.

Una parada a l’Ordal.

Una platja.

I de sobte tornen els Romera, els Zafra, els Cadalso i tots aquells que formaven part d’aquell petit món.

Potser aquest sigui el veritable valor d’aquestes fotografies.

No ens obliguen només a recordar com era Terrassa.

Ens obliguen a recordar qui érem nosaltres dins d’aquella Terrassa.

I al vostre barri, com ho fèieu?

Aquesta història és la dels Grups Montserrat i de l’entorn de l’Atlético 68, però segur que n’hi ha desenes de semblants.

Per això ens agradaria completar-la amb els records dels lectors.

Des de quin barri sortíeu?

Qui organitzava els autocars?

A quina platja anàveu?

Recordeu l’empresa de transport?

On fèieu les parades?

Hi havia també discussions per aconseguir anar al mateix autocar que els amics?

Què portàveu per menjar?

Potser entre tots podem reconstruir un altre mapa de Terrassa.

No el dels carrers.

El de tots aquells punts des d’on, durant els estius, sortien autocars carregats de famílies amb destinació al mar.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la fotografia publicada pel Diari de Terrassa dins l’espai “Ahir i Avui”, en una publicació de Sergi Estapé titulada «Autocars amb un destí, la platja».

Fotografia: carrer de Joan XXIII, 1982.
Font de la imatge antiga: Arxiu Diari de Terrassa.
Fotografia actual: Alberto Tallón.

La publicació original s’ha utilitzat per identificar la fotografia, la ubicació, l’any i el destí d’aquells autocars. La història que acompanya la imatge parteix de la memòria personal de l’autor sobre les excursions organitzades des dels Grups Montserrat al voltant de l’Atlético 68, i de les vivències compartides amb les famílies que formaven aquella comunitat.