Avinguda de Jacquard 1973: quan la Festa Major s’anunciava amb balls, cartells i xurros

Avinguda de Jacquard 1973 és una fotografia plena de Festa Major, cartells, xurros, cinema, vehicles i memòria popular. La imatge ens porta a una Terrassa que anunciava els grans balls al carrer, enganxava la cultura a les parets i vivia l’estiu entre recintes firals, xurreries i ganes de sortir.

Només amb això ja hi ha una Terrassa sencera. Una ciutat que sortia de l’any de feina i esperava la Festa Major com una interrupció necessària de la rutina. Ballar, passejar, menjar xurros, mirar cartells, trobar-se amb gent, pujar a alguna atracció, escoltar música o simplement deixar-se veure formaven part d’una manera molt concreta de viure l’estiu.

La imatge publicada pel Diari de Terrassa en un article de Sergi Estapé ens situa a l’avinguda de Jacquard, entre els anys 1973 i 2026. Però la part que ens interessa no és només la comparació amb l’actualitat. És aquella escena antiga, carregada de petits detalls, on la festa, el cinema, la música i la ciutat industrial semblen enganxats a la mateixa paret.

Avinguda de Jacquard 1973: un cartell que prometia festa

El gran cartell de la Festa Major és el primer que crida l’atenció. No és un anunci discret. És un crit de carrer. Les lletres grosses, el llenguatge en castellà i l’expressió “Grandes bailes” ens porten directament a una època en què la festa s’anunciava amb solemnitat popular, sense mitges tintes.

Aquell gran entoldado metálico no era només una estructura. Era una promesa. Volia dir música, orquestra, parelles ballant, gent mudada, converses llargues i nits que començaven quan la calor del dia començava a afluixar. Els envelats havien estat durant molts anys un dels grans escenaris sentimentals de la Festa Major. Allà no només s’hi ballava; també s’hi mirava, s’hi esperava, s’hi coincidia i, de vegades, s’hi començaven històries que després duraven tota una vida.

El cartell parla d’uns dies concrets de juny i juliol, però en realitat parla d’una expectativa. La Festa Major era això: un parèntesi assenyalat al calendari.

L’avinguda de Jacquard abans de ser una altra cosa

La imatge ens mostra una avinguda de Jacquard molt diferent de l’actual. Al fons hi ha edificis de caràcter industrial, façanes de maó, portes grans, parets pensades per a l’activitat i no per a l’aparador elegant. És una Terrassa treballadora, dura en les formes, però plena de vida al carrer.

Aquesta és una de les lectures més boniques de la fotografia: la festa no apareix en un espai monumental, sinó enganxada a la ciutat real. Entre naus, cartells, vehicles i parets carregades d’anuncis. La Festa Major no necessitava un decorat perfecte. Li bastava un tros de ciutat i la voluntat de convertir-lo en lloc de trobada.

La Terrassa de 1973 encara tenia molt present aquesta barreja de fàbrica i festa. El mateix espai que durant l’any podia semblar gris, funcional o industrial, a l’estiu es transformava amb cartells, banderoles, música i xurreries.

Cartells, cinema i Joan Capri

Sota el gran anunci de la Festa Major apareix una acumulació de cartells que avui gairebé costa imaginar. Hi ha anuncis de cinema, reclams diversos i referències d’oci enganxades una al costat de l’altra. En una ciutat sense xarxes socials, sense pantalles digitals i sense notificacions constants, les parets també informaven.

El carrer era un diari obert. Les façanes explicaven què es podia veure, on es podia anar i quina funció, pel·lícula o espectacle arribava a la ciutat. Entre aquests reclams, el text de Sergi Estapé destaca la presència de la publicitat d’una actuació de Joan Capri a la Sala Regina, amb l’obra “L’Amic del Ministre”.

I aquest detall és magnífic. Perquè Joan Capri no era només un nom en un cartell. Era una manera d’entendre l’humor, el teatre popular i una complicitat molt concreta amb el públic català. Que aparegui enmig d’aquesta paret plena d’anuncis ens recorda que la Festa Major i l’oci de la ciutat no eren només música i balls. També hi havia cinema, teatre, humor i sales que formaven part de la vida cultural de Terrassa.

La xurreria i l’olor de festa

A la dreta de la imatge hi apareix una xurreria. Només se’n veu una part, però n’hi ha prou. La paraula “CHURRE…” ja desperta una memòria molt concreta. Perquè les festes populars no es recorden només amb els ulls. També es recorden amb l’olor.

Avinguda de Jacquard 1973 també és una imatge d’olors: xurros, oli calent, festa, carrer i aquella barreja de fira i estiu que molts terrassencs encara poden recordar.

L’olor de xurros fregits, de sucre, d’oli calent, de fira i de carrer d’estiu és una memòria que molts lectors podran reconstruir sense gaire esforç. La xurreria era molt més que una parada. Era un punt d’atracció. Un lloc on els infants miraven, els pares compraven, les mans s’embrutaven de sucre i la festa agafava gust.

En fotografies com aquesta, aquests detalls petits són els que donen vida. El gran cartell anuncia la Festa Major, però la xurreria la fa sentir.

Aquesta memòria d’olors i de carrer també apareix en altres imatges de Terrassa, com la de la Rambla d’Ègara de 1979, quan una parada de castanyes convertia la tardor en record popular.

El cotxe, la moto i el moviment d’una època

També hi ha moviment. Un cotxe travessa la imatge i, en primer terme, un home en motocicleta passa per davant de l’escena. El vehicle de dues rodes, amb aquella presència tan pròpia dels anys setanta, aporta una lectura de temps immediata. No cal veure’n gaire més per situar-nos.

La ciutat no està posant per a la fotografia. Està funcionant. La gent circula, els vehicles passen, els cartells anuncien, la xurreria espera clients i la Festa Major s’acosta. Aquesta naturalitat és el que dona força a la imatge. No és una postal neta. És un tros de carrer capturat en ple moviment.

A vegades, una fotografia antiga emociona precisament perquè no sembla preparada. Tot hi passa alhora, com passa sempre a la ciutat.

Una Festa Major anunciada en castellà

Hi ha un altre detall que no cal obviar: el gran cartell està escrit en castellà. “Fiesta Mayor 1973”, “Magnífico recinto ferial”, “Grandes bailes”. És una marca evident de l’època. Som en una Terrassa de 1973, encara dins el franquisme, on la llengua pública dels anuncis oficials i comercials acostumava a passar pel castellà.

Aquest element també forma part de la lectura històrica. La imatge no parla només de festa; parla del moment polític, cultural i lingüístic en què aquella festa s’anunciava. I això no li treu valor popular. Al contrari, ajuda a entendre millor la ciutat d’aquell temps: una Terrassa que celebrava, treballava, ballava i omplia els carrers dins els límits i les formes públiques d’una època concreta.

Quan la ciutat s’omplia de paper

Avui els anuncis ens arriben al mòbil. L’any 1973, bona part de la vida cultural i festiva s’enganxava a les parets. La fotografia ho mostra amb una claredat extraordinària. Els murs són plens de paper: cartells grans, petits, superposats, gastats, nous, mig tapats, tots competint per captar una mirada.

Aquella acumulació tenia una bellesa pròpia. Era desordre, però també informació. Era soroll visual, però també vida. Cada cartell era una invitació: una pel·lícula, un ball, una obra, un espectacle, una festa.

La paret de l’avinguda de Jacquard era, en aquell instant, una agenda popular de Terrassa.

Aquesta manera de convertir el carrer en escenari de ciutat també es pot veure en la imatge de la Rambla d’Ègara de 1978, amb la Policia Municipal muntada a cavall durant els Tres Tombs.

Una imatge que encara pot fer parlar

Aquesta fotografia de l’avinguda de Jacquard de 1973 no necessita grans artificis. En té prou amb el que mostra: un cartell immens de Festa Major, una xurreria, anuncis de cinema, Joan Capri, una moto, un cotxe i una ciutat industrial que començava l’estiu amb ganes de sortir al carrer.

Potser molts lectors recordaran aquell recinte firal, els grans balls, les xurreries de Festa Major o els cartells enganxats a les parets. Potser algú situarà exactament aquell punt de l’avinguda, o recordarà com era la zona abans de la transformació actual. Potser altres recordaran la Sala Regina, Joan Capri, els cinemes o aquella manera d’assabentar-se de tot mirant les façanes.

Les fotografies antigues tenen aquesta virtut: no només documenten una escena, sinó que obren una conversa. I aquesta, amb el seu gran cartell de Festa Major i la seva olor de xurros, en pot obrir moltes.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la imatge publicada pel Diari de Terrassa dins l’espai “Ahir i Avui”.

Mitjà: Diari de Terrassa
Autor: Sergi Estapé
Article de referència: “Un anunci d’un gran ball i Joan Capri”
Fotografies: Miquel Mundet / Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón

A partir d’aquesta imatge s’ha fet una lectura pròpia dels elements visibles a la fotografia: el cartell de la Festa Major de 1973, el recinte firal, els grans balls, la xurreria, els cartells de cinema i espectacles, la referència a Joan Capri, els vehicles de l’època i l’ambient urbà de l’avinguda de Jacquard.