Baix Plaça: el carrer vell que Terrassa va anar perdent
Hi ha carrers que no només tenen història: tenen ferida. El carrer de Baix Plaça, també conegut com a carrer de Baix, és un d’aquests racons on la Terrassa antiga sembla haver deixat escrita una part de la seva ànima. No era una gran avinguda, ni un espai monumental, ni un carrer pensat per impressionar. Era, precisament, tot el contrari: un carrer estret, irregular, carregat de recons, de noms antics, de cases velles, de fonts, de finestres, de placetes i de memòria popular.
Baltasar Ragon el va mirar amb aquella sensibilitat que tant ens interessa: no com un simple carrer del centre, sinó com un tros de ciutat que encara conservava el “segell” de les coses antigues. I, sobretot, com un espai amenaçat per una modernitat que, façana rere façana, anava esborrant la seva fisonomia.
El carrer de Baix Plaça no ens parla només d’un lloc concret. Ens parla de com Terrassa va transformar el seu centre vell, de com alguns espais medievals van resistir durant segles i de com, al final, moltes peces d’aquell món van desaparèixer sense gaire escàndol, com si perdre una finestra gòtica, una font, una casa antiga o una placeta fos només una conseqüència inevitable del progrés.
Però no ho era. Era una pèrdua.
El carrer que baixava de la Plaça Vella
El nom ja ens dona una pista clara. El carrer de Baix rebia aquest nom per la seva situació: era la part baixa de la Plaça Vella. Formava part d’aquella xarxa menuda de carrers antics que envoltaven el centre històric de Terrassa, juntament amb altres vies com Mosterol, Cantarer, Bastard, Forn, Parres, Major o Vall.
No podem entendre Baix Plaça com un carrer aïllat. Era una peça del cor vell de la ciutat, un tram d’aquella Terrassa medieval i popular que havia crescut al voltant de la plaça, de les entrades antigues, dels oficis, dels hostals, de les cases pairals i dels passos estrets que comunicaven uns espais amb els altres.
Joaquim Verdaguer, en parlar dels carrers de Baix, Mosterol, Cantarer, Bastard i Forn, situa aquest entorn dins la trama antiga de la ciutat. Alguns noms, diu, provenien de propietaris o veïns populars. Aquesta idea és important perquè ens recorda que la toponímia antiga no sempre neix d’un decret oficial, sinó de la vida quotidiana: d’una família, d’un hostal, d’un renom, d’una casa, d’un ús o d’una manera popular d’orientar-se.
Baix Plaça era això: una part viva de la Terrassa vella.
Un carrer amb molts noms
Una de les coses més fascinants d’aquest carrer és la quantitat de noms que va arribar a tenir. En una inscripció de 1698 apareixia com a carrer d’En Bartolí. Abans, segons la tradició recollida, havia estat conegut com el carrer del Mil-homes. A començaments del segle XIX ja era identificat com a carrer de Baix Plaça.
Verdaguer també recorda altres denominacions associades al carrer de Baix, com Jussà, d’en Bartolí, Bajo Plaza i Baix Plaça. Aquest ball de noms no és cap confusió menor: és la prova que aquell espai va tenir moltes vides, moltes lectures i moltes maneres de ser reconegut pels terrassencs.
Els carrers antics sovint funcionen així. No tenen una sola identitat. Canvien de nom segons el moment, segons qui hi viu, segons la funció que tenen o segons la manera com la gent els anomena. I cada nom és una capa. Cada nom guarda una petita història.
En el cas de Baix Plaça, aquesta acumulació de noms ens diu que no era un carrer qualsevol. Era prou antic, prou conegut i prou present en la vida de la ciutat perquè la memòria popular l’anés batejant de diferents maneres al llarg del temps.
La Calsineria: el carrer que es corbava cap al Major
A l’extrem del carrer, després de la Placeta dels Estudiants, el traçat es corbava cap a la dreta i anava a sortir al carrer Major. Aquell tram, excessivament estret, era conegut com la Calsineria.
Aquest detall és preciós perquè ens permet imaginar una Terrassa que ja no existeix: carrers que no buscaven la línia recta, cantonades difícils, passos estrets, angles que obligaven a caminar d’una altra manera. La ciutat antiga no estava pensada per al trànsit modern, sinó per a una vida urbana de proximitat, feta a peu, amb carros, amb comerços petits, amb veïns que es coneixien i amb una arquitectura que havia crescut sense l’obsessió posterior per regular-ho tot.
La Calsineria era una d’aquestes restes d’un urbanisme orgànic, nascut més de la vida que del regle. I això, que per a alguns podia semblar un defecte, era en realitat part del seu encant.
1858: els veïns protesten
El carrer de Baix Plaça també va viure conflicte. El 22 de setembre de 1858, els veïns protestaren davant l’Ajuntament perquè es tancava aquella via. La decisió es va acabar portant a terme el 10 d’abril de l’any següent.
Aquest episodi és molt important perquè ens mostra que els canvis urbans no eren neutres. Quan es tancava, s’obria, s’estrenyia o es modificava un carrer, s’alterava la vida dels veïns. Un carrer no és només una línia en un plànol. És un recorregut habitual, una manera d’arribar a casa, una connexió amb altres punts de la ciutat, una rutina, una comoditat o una necessitat.
La protesta dels veïns ens diu que Baix Plaça era un espai viscut. No era una relíquia muda. Era un carrer amb usuaris, amb interessos, amb gent que se sentia afectada per les decisions municipals.
Aquí la història deixa de ser només paisatge antic i es converteix en vida ciutadana.
La Placeta dels Estudis i les escoles municipals
A la cantonada del carrer del Forn, avui carrer de la Unió, hi havia un edifici propietat de l’Ajuntament on estaven instal·lades unes escoles. Això passava quan encara no existia la Placeta del Doctor Cadevall. L’espai que comunicava amb el carrer del Vall era conegut com la Placeta dels Estudis.
Aquest nom —Placeta dels Estudis— és d’una força enorme. Ens parla d’un centre vell que no era només comercial o residencial, sinó també educatiu. Allà hi havia escoles, criatures, mestres, entrades i sortides, famílies, soroll, rutina i vida municipal.
L’edifici fou venut a un particular l’11 de juny de 1835 i enderrocat trenta anys després. Al seu lloc s’hi construí un nou edifici on durant quaranta anys va viure el recader Castany, fins que l’any 1921 desaparegué per donar pas a l’edificació posterior.
Aquest procés resumeix molt bé el destí de molts espais antics: primer edifici públic, després venda, després enderroc, després casa nova, després una altra desaparició. La ciutat no s’esborra d’un sol cop. Sovint desapareix per capes.
Cal Petit de la Galera i Cal Estudiant Boadà
Entre el carrer del Vall, la Unió i el carrer de Bastard hi havia un edifici del segle XIV conegut com Cal Petit de la Galera. Tenia característiques semblants a la casa de Cal Baró de la Plaça.
La dada és important perquè ens situa davant d’un patrimoni medieval que havia arribat viu fins a èpoques relativament recents. No parlem d’una memòria remota només conservada en documents. Parlem d’edificis que encara formaven part del paisatge urbà.
Però aquell edifici amenaçava ruïna, i l’Ajuntament acordà enderrocar-lo completament en sessió del 13 d’agost de 1935. Davant seu, fent cantonada, hi havia la casa coneguda com Cal Estudiant Boadà.
Un altre cop apareix la mateixa tensió: conservació, ruïna, seguretat, reforma, pèrdua. És fàcil jutjar el passat des del present, però el que sí podem afirmar és que cada enderroc d’aquest tipus reduïa una mica més la presència material de la Terrassa antiga.
La font nova de 1859
Entre els detalls més vius hi ha el de la font nova del carrer de Baix Plaça. A l’Arxiu Municipal constava una factura de 1859 pels jornals emprats en fer aquesta font, situada a la casa de Josep Boadà, per disposició de la Comissió de l’Ajuntament. L’import era de 500 rals de velló, i hi apareix el nom d’Andreu Marinello.
Aquest és un d’aquells detalls que fan baixar la història al carrer. Una font no és només una obra pública. És aigua, veïnat, pas, conversa, utilitat i presència quotidiana. Les fonts eren punts de relació urbana. Marcaven recorreguts, resolien necessitats i donaven vida als racons.
La font estava adossada a la paret de cara a l’oest del que avui és la Plaça del Doctor Cadevall. Anys després fou col·locada al mig d’un corredor d’uns tres metres d’amplada per evitar el pas dels carruatges.
Això és magnífic: una font situada no només per donar aigua, sinó també per impedir que hi passessin carros. Urbanisme popular en estat pur. La ciutat resolent problemes pràctics amb solucions físiques.
Sense voreres fins al 1881
El carrer no va tenir voreres fins al desembre de 1881. Aquesta dada sembla petita, però és molt reveladora.
Avui una vorera ens sembla un element bàsic. Però en un carrer antic, estret i irregular, la separació clara entre espai de pas, carruatges i vianants no sempre existia. Posar voreres significava ordenar la circulació, modernitzar l’espai i adaptar-lo a una nova idea de ciutat.
Baix Plaça era antic, estret i ple de recons. Les voreres arribaven tard perquè aquell carrer no havia nascut amb la mentalitat urbana moderna. Era un carrer d’un altre temps.
El Corpus passava per Baix Plaça
Un ofici de l’alcalde, datat el 2 de juny de 1847, demanava al comandant de la força destacada a Terrassa que cobrís els carrers per on havia de passar la processó del Corpus. Entre aquests carrers hi havia el Vall, Baix Plaça i Cantarer.
Aquest detall dona importància ceremonial al carrer. No era un carrer marginal ni secundari en la vida simbòlica de la ciutat. Si la processó hi passava, vol dir que formava part d’un recorregut reconegut i significatiu.
Imaginem aquell carrer estret, sense voreres, amb la processó passant-hi, els veïns mirant, les façanes antigues, les finestres obertes i la ciutat vella fent de marc. És una imatge que ens ajuda a entendre per què aquell espai tenia tanta càrrega de memòria.
Cala Vitona, Cal Ametller i el finestral gòtic perdut
El punt més dolorós de tota aquesta història arriba el 22 d’octubre de 1913, quan desaparegué un finestral gòtic de Cala Vitona, una casa situada davant la Plaça d’Espanya i que antigament havia estat la casa pairal de Cal Ametller.
La pèrdua fou sentida com una autèntica mutilació de la ciutat. Aquell finestral era tan característic que els forasters que arribaven amb màquina de retratar acostumaven a fotografiar-lo. No era una peça invisible. Era un element estimat, recognoscible, un fragment de bellesa antiga al mig del centre vell.
El més colpidor és que la seva desaparició semblà ser acceptada amb una resignació sorprenent. Es van donar per satisfets perquè els encarregats de retirar-lo en col·locaren un de semblant, fet amb ciment portland.
Aquí hi ha una lliçó patrimonial molt dura. Una còpia no és sempre una salvació. Pot semblar una reparació, però sovint és una manera d’amagar la pèrdua. El finestral original havia desaparegut. La ciutat havia perdut una peça autèntica i n’havia acceptat una imitació.
I aquella imitació també desapareixeria.
1952: una altra pèrdua
L’any 1952, el finestral de ciment portland també desaparegué amb l’ampliació de l’edifici de la Caixa d’Estalvis. Aquella operació obrí alhora un nou tram del carrer de Cantarer fins a tocar el carrer del Vall.
La informació de Verdaguer sobre Cala Victòria o Ca l’Ametller i la construcció de la nova seu de la Caixa de Terrassa ajuda a situar aquest entorn dins un procés més ampli de transformació urbana. Cal, però, no confondre els episodis: una cosa és la desaparició del finestral original el 1913, una altra la substitució posterior, i una altra el conjunt de reformes, enderrocs i ampliacions que afectaren aquella zona durant el segle XX.
En qualsevol cas, el resultat és clar: el centre vell perdia una nova peça de la seva memòria arquitectònica.
La fotografia de 1940: un carrer encara reconeixible
La publicació de Joan Manel Oller a MontTerrassa aporta una fotografia molt valuosa del carrer de Baix l’any 1940, conservada per l’AMAT. La imatge permet veure encara aquella atmosfera de carrer antic, estret, amb façanes altes i una escala humana que ja no és fàcil trobar.
Aquesta imatge fou recuperada en un article de Joan Manel Oller a MontTerrassa, on el carrer de Baix és presentat com una de les vies medievals del centre de Terrassa.
Aquesta fotografia és important perquè posa imatge a tot el que el relat antic ens descriu. El lector pot entendre millor aquella sensació de carrer medieval, de pas estret, de centre vell que encara mantenia una part del seu caràcter.
No és només una fotografia bonica. És una prova visual d’un món urbà que estava a punt de transformar-se de manera definitiva.
Baix Plaça i la xarxa del centre vell
El carrer de Baix no vivia sol. Formava part d’un entramat antic que incloïa altres carrers i espais de gran memòria. El carrer de les Parres, per exemple, ens porta cap a la història de l’antic Hostal de la Vila o Hostal dels Grané, un espai que també ajuda a entendre la vida popular del centre vell: hostalers, traginers, passavolants, mercat, animals, carros i gent de tota mena.
Aquest entorn era una mena de petit món concentrat. La Plaça Vella, el carrer de Baix, les Parres, el Vall, el Cantarer, el Forn, el Bastard i els passos cap al carrer Major formaven una geografia densa, feta de feina, comerç, religió, escola, hostals, fonts i habitatges.
Quan estudiem Baix Plaça, per tant, no estem mirant només una via. Estem entrant en el cor d’una Terrassa que funcionava amb una lògica molt diferent de l’actual.
El carrer que els arquitectes no van poder redreçar
El carrer de Baix Plaça tenia una gran varietat de recons. Aquesta irregularitat va fer que diversos arquitectes intentessin modificar-ne l’estructura i l’amplada. Però cap no se’n va sortir del tot.
Aquest final és molt significatiu. El carrer resistia. No per voluntat pròpia, és clar, sinó perquè la seva forma era el resultat de molts segles, moltes propietats, moltes cases i moltes adaptacions. Rectificar-lo no era tan senzill. Cada racó tenia una raó, encara que ja ningú la recordés del tot.
La irregularitat del carrer era, en realitat, la seva biografia.
El que Baix Plaça ens diu de Terrassa
La història del carrer de Baix Plaça ens parla d’una Terrassa que va anar perdent parts molt valuoses del seu centre vell. No tot es va perdre de cop, ni tot es va perdre amb grans anuncis. De vegades fou una finestra. Una altra vegada, una casa. Més endavant, una font. Després, un pas, una placeta, una façana o un tram de carrer.
La modernitat va portar millores, serveis, amplitud, higiene, noves construccions i noves necessitats. Però també va deixar pel camí una part de la memòria material de la ciutat.
Aquesta transformació lenta d’espais antics en nous carrers també es pot veure en el carrer d’Avinyó, que va passar de vinya i jardí privat a carrer urbanitzat dins la Terrassa contemporània.
Baix Plaça és important perquè ens obliga a fer-nos una pregunta incòmoda: quantes coses van desaparèixer perquè ningú les va considerar prou importants fins que ja era massa tard?
Avui, quan passem pel centre de Terrassa, costa imaginar aquell carrer antic amb la seva estretor, les seves cases velles, la font, les escoles, la processó del Corpus i el finestral gòtic que els forasters volien retratar. Però precisament per això cal explicar-ho.
Perquè els carrers desapareguts no sempre marxen del tot. De vegades queden amagats sota els noms, sota els traçats, sota les fotografies antigues i sota les paraules d’aquells que encara van saber veure que la ciutat perdia alguna cosa més que pedres.
El carrer de Baix Plaça fou un d’aquests llocs. Un carrer vell, al cor de Terrassa, que durant segles va guardar el record dels avis i que la modernitat va anar transformant fins gairebé esborrar-ne l’ombra.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, fragment dedicat a “El carrer de Baix Plaça”, dins la seva recopilació sobre carrers de Terrassa.
Joaquim Verdaguer, publicació sobre “Els carrers de Baix, Mosterol, Cantarer, Bastard i Forn”, amb informació contextual sobre la xarxa de carrers antics del centre vell de Terrassa.
Joan Manel Oller, article publicat a MontTerrassa sobre el carrer de Baix com a carrer medieval de Terrassa, amb fotografia del carrer de Baix l’any 1940 procedent de l’AMAT.
Article propi publicat a Terrassa y sus historias: “L’Hostal dels Grané de Terrassa: memòria viva del carrer de les Parres”, utilitzat com a context intern sobre la vida urbana del centre vell i l’entorn de la Plaça Vella.
