Quan Terrassa necessitava banys i urinaris públics

ls banys i urinaris públics a Terrassa van ser durant dècades una necessitat bàsica en una ciutat industrial amb moltes cases sense aigua corrent ni bany propi.

Avui costa imaginar-ho. En una ciutat on gairebé tothom té lavabo a casa, on l’aigua corrent forma part de la normalitat i on els serveis públics s’entenen com una infraestructura elemental, parlar de banys públics i urinaris urbans sembla gairebé una anècdota de museu. Però durant dècades, a Terrassa, no ho va ser gens.

Va ser una necessitat real. Una necessitat higiènica, urbana i social. Una necessitat que ens parla d’una ciutat industrial en creixement, amb carrers plens de vida, amb mercats, estacions, cafès, teatres, fires i multitud de gent que passava hores fora de casa, però també d’una ciutat on moltes llars encara no disposaven de bany, de banyera o ni tan sols d’aigua corrent.

Durant la Terrassa de finals del segle XIX i principis del XX, els banys i urinaris públics no eren cap extravagància. Eren part de la vida quotidiana. I rere aquesta història, aparentment menor, s’hi amaga una ciutat sencera: els seus costums, les seves mancances, les seves classes socials, la seva higiene i fins i tot la seva manera d’ordenar l’espai públic.

Banys i urinaris públics a Terrassa: una necessitat real

L’expansió industrial de Terrassa va transformar completament la ciutat. Creixien les fàbriques, els comerços, els cafès, els casinos, els mercats i les zones de passeig. La ciutat es movia, es multiplicava, atreia gent, activitat i trànsit. Però aquell dinamisme no volia dir que totes les condicions de vida fossin modernes.

Durant molts anys, en moltes cases no hi havia quart de bany. En moltes altres, la comuna era a l’exterior de l’habitatge. I encara n’hi havia que no disposaven d’aigua corrent i s’havien d’abastir a les fonts. Banyar-se a casa no era una rutina tan fàcil ni tan habitual com ho seria més tard. Per a una part important de la població, rentar-se amb comoditat no era una obvietat: era un luxe o, com a mínim, una molèstia seriosa.

Això ajuda a entendre per què la ciutat va necessitar cases de banys i urinaris públics. No eren un caprici. Eren una resposta pràctica a una mancança estructural.

De fet, el mateix diari Egara, el 31 d’agost de 1907, es feia ressò de la necessitat d’urinaris en una ciutat viva, industrial i en creixement, amb temps d’oci destinat a teatres, cafès, casinos i tertúlies. El problema no era decoratiu: era de salut pública i de dignitat urbana.

Quan banyar-se també era un negoci

La necessitat va crear també negoci. I així van aparèixer a Terrassa establiments que oferien banys públics com a servei. Alguns anaven més enllà de la simple higiene i incorporaven fins i tot una certa idea de confort o de tractament corporal.

Un dels casos més coneguts és el de la Fonda Peninsular, dels germans Pompidor, quan l’establiment es trobava al Raval, allà on avui hi ha l’Ajuntament. Abans del segle XX ja disposava d’un servei de banys, fins al punt que el 10 de juny de 1883 es van inaugurar les seves instal·lacions d’hidroteràpia, d’acord amb el Centre Mèdic de Terrassa. Això no només demostra que hi havia una demanda, sinó també que el bany començava a ser vist, almenys en determinats ambients, com una pràctica vinculada al benestar i a la salut.

Però l’exemple més clar de banys públics com a negoci popular és el dels Baños Públicos Antonio Bruguera, al carrer de la Rutlla. Les notícies i anuncis conservats permeten veure que aquell establiment oferia diferents categories de banys, fins i tot de primera i de segona, i que els preus variaven segons si el bany era amb roba o sense roba, o segons el tipus de servei.

Aquest detall és fascinant, perquè ens obre una finestra al dia a dia d’aquella Terrassa. La ciutat no només necessitava llocs on rentar-se: també havia creat una petita economia al voltant d’aquesta necessitat. Avui ens pot semblar estrany pagar per un bany, però aleshores, per a moltes famílies, era molt més senzill pagar puntualment un servei que no pas disposar a casa de tota la infraestructura per fer-ho.

La Casa de Banys Antonio Bruguera, documentada almenys el 1912 i activa fins a l’estiu de 1919, és una prova magnífica que la higiene pública també tenia rostre empresarial.

Plaça Clavé: el gran centre dels banys i urinaris

Si hi hagué un espai especialment conegut pels seus banys i urinaris, aquest fou la plaça de Clavé. La seva història s’explica també pel creixement de la ciutat i pels canvis urbanístics vinculats a l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat. Amb la seva implantació i la nova estació, fou necessari enderrocar cases i reorganitzar l’espai, cosa que acabaria permetent la configuració definitiva de la plaça.

En aquell nou entorn urbà, a la banda del carrer de Vinyals, hi havia una gran farola de tres braços i, a cada costat de les entrades, un accés diferenciat: un per als homes i un altre per a les dones. Al subsòl s’hi trobaven els urinaris i banys públics, que van ser molt utilitzats especialment durant les dècades dels anys trenta i quaranta.

Aquest detall ens diu moltes coses. Primer, que el servei estava plenament integrat a la vida urbana. Segon, que s’entenia com un servei per a tothom, però amb una segregació per sexes pròpia de l’època. I tercer, que la ciutat havia assumit que aquelles instal·lacions no eren provisionals ni anecdòtiques, sinó part del seu funcionament habitual.

El Passeig i el problema de les festes, les fires i els mercats

Però la necessitat d’urinaris no es limitava als espais més centrals o al trànsit quotidià. També apareixia amb força allà on la ciutat es concentrava massivament: les fires, els mercats i les festes.

Durant anys, les fires de primavera i tardor, així com el mercat del dimecres, se celebraven al Passeig. També hi havia actes de Festa Major i altres esdeveniments que reunien molta gent. I aleshores apareixia un problema tan prosaic com incòmode: la manca de serveis feia que el Passeig acabés oferint, en alguns moments, un aspecte lamentable.

L’Ajuntament va haver d’intervenir i va inaugurar uns urinaris públics sota la glorieta que hi havia al Passeig per allotjar els músics de les festes. De nou, no era una qüestió estètica menor: era una necessitat d’ordre i de salubritat.

Quan a principis dels anys quaranta el Passeig va ser urbanitzat de nou arran del monument als caiguts, aquells urinaris van desaparèixer, però la necessitat no es va extingir. Se’n van construir dos de nous a l’entrada del pont, també subterranis, un per a homes i un altre per a dones.

És molt revelador que Terrassa hagués de resoldre una vegada i una altra aquest problema en els punts de màxima concentració ciutadana. Vol dir que la ciutat, abans de tenir una xarxa domèstica generalitzada i abans que bars i establiments absorbissin aquesta funció, necessitava encara una infraestructura específica per a la micció i el bany.

Del servei necessari al lloc incòmode

Amb el temps, aquells urinaris del Passeig van entrar en decadència. Durant els anys setanta, segons les fonts recollides, el servei va caure en desús i acabà sent tapiat. Hi havia explicacions oficials relacionades amb usos considerats indeguts, trobades íntimes i una mirada moralista molt pròpia del moment, en què fins i tot el simple contacte entre home i dona en segons quins espais encara es mirava amb recel.

Aquest episodi també forma part de la història. Perquè els urinaris públics no expliquen només un problema d’higiene: expliquen també els límits socials, els tabús, la moral urbana i la manera com determinats espais públics podien acabar sent vistos com a incòmodes o sospitosos.

Finalment, amb la construcció, als anys noranta, de l’aparcament subterrani de la plaça del Doctor Robert, aquells urinaris van desaparèixer definitivament del paisatge urbà. Amb ells se n’anava tota una manera d’entendre la ciutat.

Sant Jordi, les estacions i els últims serveis

La història no s’acaba, però, a la plaça de Clavé o al Passeig. També hi hagué altres punts de servei. Per exemple, amb la inauguració, per Festa Major de 1959, del Parc de Sant Jordi com a parc públic, aquell nou gran espai ciutadà també va acabar incorporant serveis sanitaris. La zona conservava antics elements de la casa Freixa i disposava d’un espai prou gran perquè, amb el temps, s’hi veiés necessari un servei de lavabos.

Segons les fonts, als anys setanta aquest servei també va entrar en decadència, i encara el 2005 hi havia lavabos transportables en l’entorn de la plaça de Sant Oleguer i la mateixa masia. Això demostra que el problema no desapareix mai del tot: simplement es transforma.

També les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat i de la RENFE oferien serveis receptius on es podia satisfer una necessitat bàsica. És a dir, a mesura que la ciutat es modernitzava, la funció dels antics urinaris i banys públics es va anar absorbint per altres equipaments i per la nova normalitat urbana.

Una història petita que explica una gran ciutat

Potser algú podria pensar que parlar de banys i urinaris és una qüestió menor. Però no ho és gens. És, de fet, una de les millors maneres d’entendre la ciutat real.

Perquè aquesta història ens parla d’una Terrassa que encara no tenia resoltes moltes coses bàsiques. Ens parla de desigualtat social, d’hàbits d’higiene, d’urbanisme, de mobilitat, de mercats, d’oci i de salut pública. Ens parla de la ciutat que es civilitza, però també de la ciutat que improvisa. De la ciutat que creix, però que encara no arriba a tot arreu. De la ciutat que vol semblar moderna i alhora arrossega carències elementals.

Els banys públics, les cases de banys i els urinaris subterranis no són només una curiositat desapareguda. Són un reflex de com Terrassa va haver d’organitzar el seu espai i les seves necessitats humanes més bàsiques durant dècades.

I en això hi ha també una lliçó de memòria: de vegades, les històries que millor expliquen una ciutat no són les més solemnes, sinó les que ens obliguen a mirar-la en la seva realitat més quotidiana.

Epíleg: quan la modernitat també passava per poder rentar-se

Avui ja no és un gran problema. Les cases tenen bany, els bars fan aquesta funció, les estacions disposen de serveis i la ciutat ha canviat radicalment. Però durant molt de temps, a Terrassa, poder fer una cosa tan elemental com banyar-se o orinar amb una certa dignitat va dependre d’una infraestructura pública o semipública que avui gairebé hem esborrat de la memòria.

Recuperar-la no és només rescatar una anècdota. És explicar com vivia la gent. I, al capdavall, aquesta és una de les formes més honestes d’explicar la història.