El Bar Orfeó de Terrassa: del cant coral a la memòria d’una ciuta

---

El Bar Orfeó de Terrassa va ser molt més que un cafè amb solera del carrer de Vinyals. Va ser l’últim refugi visible de la memòria de La Llanterna i de l’Orfeó Terrassa després de la guerra.

A Terrassa hi ha espais desapareguts que expliquen molt més que la història d’un simple local. El Bar Orfeó va ser un d’aquests llocs. A primera vista, podria semblar només un cafè amb solera del carrer de Vinyals. Però darrere aquell nom hi havia molt més: la petjada d’una de les aventures culturals més intenses de la ciutat, la memòria d’un món coral i associatiu que havia crescut amb força durant el primer terç del segle XX i el rastre d’una Terrassa que entenia la cultura com una forma de fer ciutat.

Per entendre de debò què va ser el Bar Orfeó, cal anar molt més enrere. Cal parlar de La Llanterna, de l’Orfeó Terrassa, de la guerra, de la repressió posterior i de com, quan ja no es podia mantenir viva una entitat, en va quedar almenys un espai: un bar on encara es reunien els antics membres, on la conversa conservava allò que la història havia intentat esborrar i on la memòria cultural de Terrassa va resistir una mica més.

La Llanterna: una ciutat que volia cantar

A la Terrassa de finals del segle XIX, la cultura no era un afegit decoratiu. Formava part de l’energia d’una ciutat en creixement, industrial i inquieta, que volia ocupar també un lloc destacat en el terreny associatiu, artístic i intel·lectual. En aquest context va néixer La Llanterna, una entitat fundada l’any 1885 per un grup de cantaires dissidents de la coral de la Joventut Terrassenca.

Aquells primers membres es reunien per fer excursions i cantar sota la direcció del mestre Jaume Puig Torra. L’origen de l’entitat ja diu molt sobre l’ambient de l’època: la música coral, l’excursionisme i la sociabilitat formaven part d’un mateix impuls cultural. No es tractava només de cantar, sinó de construir una comunitat.

Amb el temps, i aconsellats per l’entorn dels Cors de Clavé, van afegir al nom el de Sempreviva, però sense abandonar la denominació original. D’aquesta manera, La Sempreviva La Llanterna es consolidava com una de les entitats més actives d’aquella Terrassa que començava a convertir la cultura en un dels seus segells de personalitat.

De la coral a l’Orfeó Terrassa

D’aquell nucli coral en sorgiria anys més tard una realitat encara més ambiciosa: l’Orfeó Terrassa. L’entitat es formà el juny de 1929 i establí la seva seu social al carrer Major, número 50, a l’interior del que més endavant seria conegut popularment com Casa Felisa.

L’Orfeó va créixer en un clima d’entusiasme. Aquells anys van ser d’una intensitat cultural notable, i l’entitat no es limità a l’activitat coral. El 22 de novembre de 1930 ja comptava amb una Orquestra Simfònica, dirigida pel mestre Armengol, que assolí un nivell apreciable i protagonitzà diverses actuacions de qualitat. A més, l’Orfeó impulsava també activitats de teatre, de rítmica, de plàstica i fins i tot un grup excursionista.

Així, l’Orfeó no era un simple cor. Era un petit univers cultural. Un espai on Terrassa es pensava a si mateixa en clau artística, cívica i catalana.

Una cultura de ciutat

Aquesta és la clau que cal retenir: l’Orfeó Terrassa formava part d’un moment en què la ciutat vivia la cultura com una expressió de vitalitat col·lectiva. No es tractava només de fer concerts o activitats puntuals, sinó d’impulsar una manera d’entendre la vida urbana.

Les entitats culturals d’aquell temps feien molt més que programar actes. Eren llocs de relació, de formació, de projecció pública i també d’identitat. En el cas de Terrassa, aquest impuls cultural no es pot separar del catalanisme ni del desig de construir una ciutat moderna, activa i amb veu pròpia.

L’Orfeó, en aquest sentit, no era un element secundari. Era una peça visible d’aquell entramat.

Cafè Colón de Terrassa: elegància i vida social

La guerra i la ruptura

Tot aquell món es va veure tallat de soca-rel amb l’arribada de la Guerra Civil. L’activitat cultural quedà paralitzada, les entitats entraren en crisi i moltes iniciatives que havien nascut amb empenta i il·lusió quedaren dissoltes o arrasades per les circumstàncies.

L’Orfeó Terrassa fou una d’aquestes víctimes. La guerra va aturar la seva vida, i la postguerra acabaria fent gairebé impossible la seva recuperació. Els antics membres van intentar tornar a posar en marxa l’entitat, però el règim franquista, ben conscient dels seus orígens catalanistes, no en va permetre la continuïtat.

Això dona al futur Bar Orfeó un valor molt més profund. Perquè el bar no serà només un establiment amb nom heretat. Serà, en certa manera, allò que encara quedava en peu després de la derrota.

El que va quedar: el Bar Orfeó

Dissolt l’Orfeó com a entitat, el que va sobreviure va ser el bar de la seva darrera seu. Regit pels senyors Casulleras, el local del carrer de Vinyals es convertiria amb els anys en un dels cafès amb més solera de Terrassa. El nom, Bar Orfeó, conservava una memòria que el règim no podia esborrar del tot.

Allí es reunien en tertúlia els antics membres de l’Orfeó Terrassa. El bar es transformà així en un espai de continuïtat sentimental i cultural. No hi havia ja l’entitat coral, ni l’orquestra, ni l’estructura associativa d’abans. Però hi havia conversa, records i una fidelitat silenciosa a un passat compartit.

El Bar Orfeó no va substituir l’Orfeó. Però sí que en va esdevenir l’últim refugi.

Un cafè amb molta vida

Amb el temps, el Bar Orfeó va adquirir personalitat pròpia. Va ser un local conegut, freqüentat i molt present en la vida quotidiana de la ciutat. Com tants altres cafès amb història, no era només un lloc per prendre alguna cosa. Era un espai d’encontre, de tertúlia, de relació i de memòria.

La seva clientela barrejava usos i perfils: hi havia antics cantaires, però també gent del barri, converses de cultura, de futbol, de política i de ciutat. El bar va anar acumulant aquell prestigi difícil d’explicar que només tenen alguns establiments quan formen part del paisatge sentimental d’una comunitat.

En el cas del Bar Orfeó, aquest prestigi es veia reforçat pel seu nom. Perquè darrere aquell rètol no hi havia només un negoci: hi havia la ressonància d’una Terrassa cultural que la guerra havia trencat.

L’Hotel Condal i la desaparició del bar

A finals dels anys cinquanta, els senyors Casulleras van impulsar la construcció de l’Hotel Condal, que comptava també amb una popular sala de festes. Aquell nou context va desplaçar l’antic bar i modificà l’entorn en què havia sobreviscut la memòria de l’Orfeó.

Finalment, el Bar Orfeó va desaparèixer l’any 1967, substituït per un local de jocs recreatius. Amb això s’acabava una etapa. No era només el final d’un cafè. Era també l’extinció física de l’últim espai que conservava, encara que fos en forma residual, la continuïtat d’un projecte cultural anterior a la guerra.

Més endavant, el 1973, l’hotel i la sala de jocs foren venuts, i en aquell espai s’hi instal·larien diverses sucursals bancàries. La transformació és significativa: d’entitat cultural a bar de memòria, de bar a recreatius, i de recreatius a banca. Pocs itineraris expliquen tan bé el canvi de ciutat.

El Teatre Retiro de Terrassa: l’escenari cultural oblidat

Una memòria que es resisteix a desaparèixer

La història del Bar Orfeó no acaba del tot amb el seu tancament. D’alguna manera, el record de La Llanterna i de l’Orfeó reapareixeria simbòlicament l’any 1985, quan un grup de pares de l’escola Petit Estel, arran de la participació en la rua del Carnestoltes, fundaren La Llanterna Terrassenca, recuperant el nom de l’antiga entitat.

La nova agrupació tenia una altra naturalesa i altres finalitats, més vinculades a la festa i a la participació cultural contemporània. Però el gest no deixa de ser revelador: el nom encara tenia força, encara evocava una part viva de la memòria col·lectiva.

Això és precisament el que fa tan valuosa aquesta història. Encara que els espais físics desapareguin, hi ha noms i records que no es deixen esborrar del tot.

El Bar Orfeó i la ciutat que va ser

Recuperar avui la història del Bar Orfeó de Terrassa és recuperar una ciutat que entenia els cafès com alguna cosa més que negocis. Eren espais socials, però també culturals; llocs on es trobaven trajectòries personals i memòries compartides.

En aquest cas, el valor del bar rau en el que contenia de manera invisible: la continuïtat d’un món coral i associatiu derrotat per la història, però no del tot anul·lat. El local va funcionar com una mena d’arxiu sentimental viu. Sense grans discursos, sense plaques commemoratives, sense reconeixement oficial. Només a través de la fidelitat de la gent que hi tornava.

Epíleg: el lloc on encara s’escoltava l’eco

El Bar Orfeó va ser l’última cambra de ressonància d’una aventura cultural que havia començat amb La Llanterna el 1885 i que havia trobat en l’Orfeó Terrassa una de les seves expressions més ambicioses. Quan l’entitat ja no va poder continuar, en va quedar aquell cafè. I quan el cafè també va desaparèixer, en van quedar les fotografies, els noms i la memòria.

A vegades, la història d’una ciutat no s’explica només a través dels grans edificis o dels grans esdeveniments. També s’explica en un bar on encara s’hi parlava d’allò que ja no es podia cantar.