El bar Pompeya de Terrassa: el local de la plaça Anselm Clavé que la riuada del 62 no va poder esborrar
El bar Pompeya de Terrassa va ser molt més que un establiment de la plaça Anselm Clavé. Va ser un punt de trobada popular, un espai de cartes, taxis, conversa i vida de carrer que va quedar marcat per sempre per la riuada del 25 de setembre de 1962.
Abans que la plaça Anselm Clavé canviés per sempre, hi havia un bar on es jugava a cartes, s’hi trobaven taxistes, veïns, esportistes i personatges populars de Terrassa. Es deia Pompeya, havia obert l’any 1933 i durant dècades va formar part de la vida quotidiana d’un dels punts més actius de la ciutat.
El Pompeya no va ser un bar qualsevol. Era un establiment popular, situat en un lloc estratègic, molt a prop de l’antiga estació dels Ferrocarrils de la Generalitat i en una zona on la Rambla d’Ègara, la plaça, els taxis i el moviment urbà feien del carrer un escenari constant.
Però si hi ha un episodi que va marcar per sempre la memòria d’aquest local va ser la riuada del 62. Aquella nit tràgica, l’aigua va entrar al Pompeya, va inundar els baixos i va tocar una de les ànimes del bar: el soterrani on es jugava a cartes, al dòmino i als jocs més populars de l’època.
Després d’aquell cop, el Pompeya va continuar obert. Però ja res no va ser exactament igual.
Un bar nascut l’any 1933
El bar Pompeya va obrir el febrer de 1933 a la plaça Anselm Clavé. Era una Terrassa molt diferent de l’actual, amb un centre urbà ple de petits establiments, moviment comercial, vida de carrer i una forta presència del transport públic i privat.
Aquella plaça era un punt de pas i de trobada. L’estació, els taxis, la Rambla i els carrers propers generaven un flux constant de persones. El Pompeya va néixer enmig d’aquell ambient i ràpidament es va convertir en un local conegut.
El nom, segons les referències conservades, es va posar en record de les ruïnes de Pompeia, la ciutat romana destruïda per l’erupció del Vesuvi. Amb el temps, el nom es va popularitzar en la forma castellana Pompeya.
Aquella denominació donava al local una personalitat pròpia. No era només “el bar de la plaça”. Era el Pompeya.
Anunci del Bar Pompeia com a parada oficial de taxis a la plaça Clavé. Font: Records de Terrassa.
La plaça Anselm Clavé: taxis, trànsit i vida urbana
Per entendre el Pompeya cal entendre el seu entorn. La plaça Anselm Clavé no era un espai tranquil o decoratiu. Era un indret viu, amb moviment constant i una funció urbana molt clara.
A prop hi havia l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat. També hi havia parada de taxis. La Rambla d’Ègara, encara en ple procés de transformació al llarg del segle XX, connectava aquest espai amb altres punts fonamentals de la ciutat.
El Pompeya participava d’aquesta vida. Hi entraven veïns, treballadors, viatgers, taxistes, clients habituals i persones que passaven per la zona. En una època en què els bars eren molt més que llocs on prendre alguna cosa, el Pompeya actuava com una mena de prolongació del carrer.
S’hi parlava, s’hi jugava, s’hi esperava, s’hi comentava la ciutat. I això, en una Terrassa de canvis accelerats, convertia aquests locals en petits observatoris de la vida urbana.
El soterrani de les cartes
Una de les grans característiques del Pompeya era el seu soterrani. Allà hi havia taules de joc i s’hi practicaven alguns dels entreteniments més populars de l’època: la manilla, el subhastat, el julepe, el dòmino i altres jocs de cartes.
Aquests jocs no eren només una manera de passar l’estona. Eren una forma de sociabilitat molt pròpia d’aquells anys. Al voltant d’una taula es feien amistats, es discutia, es reia, es perdia, es guanyava i es compartien hores.
El soterrani del Pompeya era, per tant, un petit món dins del bar. Un espai amb les seves rutines, els seus clients habituals i el seu ambient propi.
Per això la riuada de 1962 no va afectar només l’edifici. Va afectar també una part de la vida social que es feia sota terra.
La nit que l’aigua va entrar al Pompeya
El 25 de setembre de 1962, Terrassa va viure una de les tragèdies més greus de la seva història contemporània. Les fortes pluges van provocar inundacions devastadores, destrucció material i nombroses víctimes.
El Pompeya també en va patir les conseqüències. L’aigua va entrar al local i va inundar els baixos. El soterrani, on hi havia les taules de joc, va quedar afectat. Aquell espai, que havia estat un dels punts més característics del bar, ja no tornaria a funcionar com abans.
Aquest detall és molt important perquè humanitza la història de la riuada. Sovint en parlem des de les grans xifres, els desbordaments, les víctimes i les infraestructures destruïdes. Però la riuada també va entrar als locals, als baixos, als tallers, als bars, als espais de joc, als magatzems i a la vida íntima de la ciutat.
Al Pompeya, l’aigua no només va malmetre un soterrani. Va tallar una rutina.
Després de la riuada, res no va ser igual
El bar va continuar obert després del desastre, però el cop havia estat fort. L’activitat del soterrani va quedar marcada per aquella inundació i, segons els records conservats, ja no es va tornar a jugar a les taules de baix com abans.
Aquesta mena de canvis són els que expliquen millor l’impacte real d’una tragèdia. No sempre es veuen en els grans relats, però són decisius. Una ciutat no canvia només quan cau un pont o s’ensorra una fàbrica. També canvia quan un bar perd el seu espai de reunió, quan una família no pot tornar a obrir igual o quan un costum desapareix sense fer soroll.
El Pompeya va sobreviure, sí. Però la riuada li va deixar una ferida.
Un bar per on va passar molta gent coneguda
El Pompeya també és recordat per la gent que hi va passar. Segons diverses referències locals, per aquell establiment hi van desfilar personatges populars, esportistes, artistes i figures conegudes de l’època.
Entre els noms que apareixen vinculats al record del local hi ha artistes com Lola Flores, Manolo Caracol, Antonio Molina o Bruno Lomas, a més de boxejadors i jugadors relacionats amb el Barça i l’Espanyol.
Aquest tipus de presències expliquen que el Pompeya no fos un local tancat només als veïns immediats. Era un lloc conegut, situat en un punt de pas important, capaç d’atreure persones molt diverses.
Ara bé, més enllà dels noms famosos, el veritable pes del Pompeya el van donar els clients de cada dia: els taxistes, els veïns, els jugadors de cartes, els treballadors i tots aquells que feien del bar una part de la seva rutina.
Sebastià Palos i Querol, el propietari
El Pompeya va estar molt vinculat al seu propietari, Sebastià Palos i Querol, també relacionat amb el món del taxi. Aquesta doble vinculació ajuda a entendre encara millor el paper del local dins la plaça Anselm Clavé.
El taxi, el bar i la plaça formaven una mena de triangle quotidià. Els taxistes no només treballaven al carrer; també necessitaven punts de trobada, conversa i espera. El Pompeya encaixava perfectament en aquest ecosistema.
Durant anys, el local va ser part d’aquesta vida de plaça. Un establiment no s’explica només pel que ven, sinó per la xarxa humana que construeix al seu voltant.
El tancament de 1974
El 17 de febrer de 1974, el bar Pompeya va tancar les seves portes. El seu propietari deixava enrere 41 anys d’història d’un establiment que havia format part de la memòria popular de la plaça Anselm Clavé.
Poc després, l’edifici va ser enderrocat per donar pas a nous pisos. El nou immoble seria conegut com a edifici Gutenberg.
El tancament i l’enderroc expliquen una transformació molt comuna a Terrassa i a moltes altres ciutats: locals populars que havien estat punts de vida urbana desapareixien per deixar pas a nous edificis, nous usos i una altra manera d’entendre el centre.
La ciutat avançava, però també perdia peces de la seva memòria quotidiana.
De la plaça popular a la ciutat transformada
La desaparició del Pompeya no es pot entendre com un fet aïllat. Forma part d’una transformació més àmplia de l’entorn de la plaça Anselm Clavé, la Rambla d’Ègara i els carrers propers.
Aquella zona havia estat marcada per l’estació, els taxis, el trànsit, el comerç i una vida de carrer molt intensa. Amb el pas dels anys, els edificis, els usos i els hàbits van canviar. Alguns locals van tancar. Altres van ser substituïts. La memòria del lloc va quedar fragmentada.
El Pompeya és un d’aquests noms que ajuden a reconstruir la ciutat que ja no veiem. Quan algú recorda aquell bar, no recorda només una barra o unes taules. Recorda una manera de viure la plaça.
Per què cal recordar el Pompeya?
Pot semblar exagerat dedicar un article a un bar desaparegut. Però no ho és.
Els bars populars formen part de la història urbana. Són espais on es creuen classes socials, oficis, veïns, viatgers, esportistes, treballadors, taxistes i personatges del moment. Són llocs on la ciutat conversa amb ella mateixa.
El Pompeya va ser això: un espai de trobada, joc, espera, conversa i memòria. Un local que va néixer en la Terrassa dels anys trenta, que va patir la Guerra Civil, la postguerra, la riuada del 1962 i les transformacions urbanes dels anys setanta.
No era només un bar. Era una petita peça de la història social de Terrassa.
El Pompeya i la memòria de la riuada
La riuada del 1962 continua sent un dels grans episodis traumàtics de Terrassa. Però cada vegada que recuperem una història concreta vinculada a aquella nit, el record es fa més humà.
El Pompeya ens permet mirar la riuada des d’un angle diferent. No des de la gran infraestructura, sinó des del local popular. Des del soterrani inundat. Des de les taules de joc que ja no tornarien a ser les mateixes. Des del bar que va continuar, però amb una part de la seva vida ferida.
Això dona profunditat a la memòria. Ens recorda que les grans tragèdies també es mesuren pels petits espais que transformen.
Una fotografia que ho explica gairebé tot
La imatge del Pompeya, amb persones davant del local, és una d’aquelles fotografies que condensen una època. La façana, el rètol, els homes a la porta, l’ambient de carrer i la proximitat de la plaça ens transporten a una Terrassa que ja no existeix.
No cal idealitzar-la. Aquella ciutat també tenia dificultats, desigualtats i duresa. Però tenia una vida de carrer que molts recorden amb intensitat. El Pompeya formava part d’aquell paisatge.
Les fotografies antigues tenen aquest poder: obren una finestra, però també fan preguntes. Qui eren aquelles persones? Què feien allà? Quantes històries van quedar sense escriure?
Conclusió: el bar que encara explica una plaça
El bar Pompeya va desaparèixer físicament, però continua dient moltes coses sobre Terrassa. Ens parla de la plaça Anselm Clavé, dels taxis, de la Rambla, de la riuada del 62, dels jocs de cartes, dels bars populars i d’una ciutat que va canviar molt en poques dècades.
El seu record no és només nostàlgia. És memòria urbana. És la prova que els espais petits també expliquen grans transformacions.
Avui, quan passem per aquell entorn, ja no veiem el Pompeya. Però saber que hi va ser ens ajuda a mirar la plaça amb uns altres ulls. Sota els edificis actuals encara hi ha capes de vida, de conversa, de joc, de tragèdia i de records.
El Pompeya va tancar el 1974. Però mentre algú en parli, mentre una fotografia el torni a posar davant nostre i mentre la memòria de la riuada continuï viva, aquell bar encara formarà part de la història de Terrassa.
Fonts consultades
Records de Terrassa, article “El bar Pompeya i la riuada”.
Diari de Terrassa, article “El bar Pompeya de Terrassa abrió en febrero de 1933”.
Diari de Terrassa, article “Un local imponent en honor a les ruïnes”.
Diari de Terrassa, article “Dos prohoms i dos edificis per al record”.
Documentació gràfica i testimonis sobre la plaça Anselm Clavé, la riuada de 1962 i l’antic bar Pompeya.
2 thoughts on “El bar Pompeya de Terrassa: el local de la plaça Anselm Clavé que la riuada del 62 no va poder esborrar”