El bar Pompeya: la memòria viva de la plaça Anselm Clavé

El bar Pompeya de Terrassa va ser un dels locals més populars i recordats de la plaça Anselm Clavé, un espai de trobada que durant més de quaranta anys va formar part de la vida quotidiana del centre de la ciutat.

Hi ha bars desapareguts que expliquen millor una ciutat que molts edificis que encara continuen drets. El bar Pompeya va ser un d’aquests casos. Situat a la plaça Anselm Clavé, en un dels punts més vius del centre de Terrassa, el local va formar part durant més de quaranta anys d’una geografia humana feta de taxis, partides, artistes, esportistes, fum, soroll i vida de carrer.

No va ser només un bar. Va ser un espai popular, conegut, viscut i recordat. Un lloc on es podia jugar a cartes o al dominó, on s’hi aturaven clients habituals i personatges coneguts, i on la ciutat passava cada dia per davant. Per això, recuperar avui la seva història és també recuperar una manera antiga de viure la Rambla i la plaça Anselm Clavé.

Un nom amb ressonàncies antigues

El bar Pompeya es va inaugurar el febrer de 1933 a la plaça d’Anselm Clavé. El nom, segons diverses fonts locals, es va triar en referència a les ruïnes de la ciutat romana de Pompeia, i ja des dels seus primers anys el local apareixia anunciat amb aquesta denominació, a vegades amb la forma catalanitzada de Pompeya i amb la seva versió llatina.

El detall no és menor. El nom donava personalitat al local i el feia fàcilment recognoscible en una zona de la ciutat que era molt més que un espai de pas. Amb els anys, i sobretot després de la riuada de 1962, aquell nom adquiriria fins i tot una ressonància gairebé simbòlica.

Plaça, taxis i un bar ben situat

El bar ocupava un emplaçament privilegiat. Era a la plaça Anselm Clavé, molt a prop de l’antic edifici de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, d’aquell centre urbà on la Rambla d’Ègara encara tenia un ritme més humà que avui. En aquell entorn hi convivien bars, comerços, el trànsit de la ciutat i un paisatge molt concret fet de parada de taxis, gent que pujava i baixava del centre i locals que actuaven com a extensió del carrer.

No és casual que el propietari, Sebastià Palos i Querol, fos també taxista i que mantingués aquesta professió fins a 1962. El Pompeya no estava aïllat de la vida urbana: en formava part de ple. Era un negoci connectat a la circulació quotidiana de persones, a la Rambla, a la plaça i al moviment d’una Terrassa que encara conservava l’escala d’una ciutat caminable.

Un local petit que es va fer gran

La història del bar Pompeya de Terrassa ajuda a entendre com era aquell centre urbà on bars, taxis, partides i vida de plaça convivien cada dia.

Abans de la guerra, el Pompeya era un local força petit. No seria fins després del conflicte que es reformaria amb els finestrals que donaven al carrer i que acabarien convertint-lo en un establiment molt més visible i característic. Aquella transformació ajudà a fer del bar un punt de referència dins la vida terrassenca de mitjan segle XX.

El local no destacava per cap luxe especial, sinó per una cosa molt més important: el seu ambient. Era un bar popular, de conversa, de joc, de clients fidels i de vida constant. D’aquells establiments que semblaven saber sempre què passava a la ciutat abans que ho expliquessin els diaris.

El regne de les partides

Una de les grans ànimes del Pompeya eren les partides. S’hi jugava a cartes i al dominó, i els jocs més habituals eren la manilla, el subhastat i el julepe. Les taules de joc, segons les fonts consultades, estaven situades sobretot al soterrani, convertint aquella part baixa del local en una mena de petit món propi, amb les seves rutines, els seus habituals i el seu soroll característic.

Aquests jocs no eren només entreteniment. Formaven part d’una sociabilitat molt concreta, d’una manera de passar les hores i de construir relacions. Per a molts clients, anar al Pompeya no era només anar a prendre alguna cosa: era anar a ocupar el seu lloc dins una comunitat coneguda.

Un bar per on passava molta gent coneguda

El Pompeya va veure desfilar personatges molt populars de la seva època. Entre els noms recordats hi ha La Flores i Manolo Caracol, els boxejadors Luis Romero i Antonio Soldevilla, els cantants Antonio Molina, Raimundo o Bruno Lomas, i també jugadors del Barça i de l’Espanyol.

Aquest pas de figures conegudes no s’ha d’interpretar com si el Pompeya hagués estat un local elitista. Més aviat al contrari: el feia encara més representatiu d’una ciutat on els bars populars també podien convertir-se en escenaris de trobada entre veïns, aficionats, esportistes i artistes.

La riuada de 1962: un cop del qual ja no es va refer

La nit tràgica del 25 de setembre de 1962, Terrassa va patir un dels episodis més devastadors de la seva història contemporània. El bar Pompeya no en va quedar al marge. L’aigua va entrar al local i el soterrani, on es jugaven moltes de les partides, va quedar completament inundat.

La riuada no va destruir només un espai físic. Va afectar també una part molt important de la vida del local. Si el soterrani era el cor de les partides, aquell cop va deixar tocada una de les seves funcions més característiques. El Pompeya va continuar, sí, però la riuada va marcar un abans i un després en la seva història.

Un escenari popular de la plaça Anselm Clavé

El Pompeya no s’entén sense la plaça. I la plaça no s’entén del tot sense establiments com el Pompeya. Aquell tros de ciutat reunia taxis, bars, estació, passeig i una circulació humana contínua. Era un centre de Terrassa molt actiu, molt viscut, on els locals no eren simples negocis, sinó peces de la vida urbana.

Per això avui el record del Pompeya desperta molt més que una anècdota de bar. Desperta una ciutat sencera: la de la plaça Anselm Clavé abans dels grans canvis urbanístics, la de la Rambla encara amb menys trànsit, la de la sociabilitat feta de taules, vasos, cartes i hores.

El final d’un local emblemàtic

El 17 de febrer de 1974, el bar Pompeya va tancar definitivament les portes. El seu propietari, Sebastià Palos i Querol, deixava enrere 41 anys d’història d’un establiment que ja formava part de la memòria popular terrassenca.

Més endavant, l’edifici seria enderrocat per donar pas als pisos que avui es coneixen com a edifici Gutenberg. El desig del propietari era que el nou immoble conservés d’alguna manera la petjada del lloc, i no és casual que el record del Pompeya continuï encara viu entre molts terrassencs.

Epíleg: un bar que encara explica la ciutat

El Pompeya ja no existeix, però continua explicant Terrassa. Ho fa perquè resumeix moltes coses alhora: la vida de plaça, la importància dels bars populars, la presència del taxi, el pes del joc, l’impacte de la riuada i la transformació urbana del centre.

Alguns locals desapareixen i no deixen rastre. D’altres, en canvi, continuen vius en la memòria de la ciutat. El bar Pompeya és un d’aquests. I recuperar-lo avui és, en el fons, recuperar una part molt concreta d’aquella Terrassa que feia vida al carrer.

---