Abans dels barris: la vida a les barraques de Terrassa

Les barraques de Terrassa van ser durant anys el primer refugi precari de moltes famílies migrants abans que arribessin els barris consolidats.

Quan avui es parla de la gran immigració que va transformar Terrassa al segle XX, sovint es fa pensant en els barris que després van créixer, en els blocs de pisos, en els carrers asfaltats i en la ciutat que es va acabar consolidant. Però abans de tot això hi va haver un altre paisatge, molt més dur i molt menys explicat: el de les barraques, les casetes improvisades i els nuclis d’infravivenda on moltes famílies van haver de començar la seva vida a la ciutat.

Aquella no era encara la Terrassa dels barris fets. Era una Terrassa provisional, pobra i fràgil. Una Terrassa de marges, de rieres, de camps mal urbanitzats, de construccions aixecades amb el que hi havia a mà i de famílies que arribaven per treballar, però no trobaven un lloc digne on viure.

Abans dels barris, hi va haver això.

On eren aquestes barraques

Les barraques i els habitatges precaris no es concentraven en un únic punt. Apareixien en diferents racons de la perifèria terrassenca, especialment en zones que encara no havien estat absorbides per la ciutat formal.

Un dels casos més coneguts va ser el del “Barco de doña Juana”, al carrer 5-E, després carrer de Francesc Layret, al barri de la Cogullada. El nom ha quedat gravat perquè el lloc impressionava: era un conglomerat d’habitatges precaris, amuntegats, units per passadissos i escales, que oferia una imatge gairebé de laberint.

Hi hagué també la barraca d’Ursula, a l’avinguda d’Àngel Sallent, un cas més petit però igualment revelador de fins a quin punt la precarietat residencial s’havia escampat per la ciutat.

I hi havia altres espais que han quedat en la memòria amb noms populars, com “la isla perdida”, a la zona on avui hi ha el Roc Blanc, a la carretera d’Olesa. Abans que allò fos un barri, havia estat un extrem de ciutat, una mena de terra despenjada, amb camps, pendents i construccions nascudes de la necessitat.

També hi havia barraques i habitatges pobríssims a tocar de rieres, torrents i camins, als marges de zones que més tard acabarien sent integrades a la ciutat, però que llavors eren gairebé fora del mapa.

Com eren per dins i per fora

El “Barco de doña Juana” és probablement l’exemple més clar del que significava viure en aquells espais.

Segons la documentació conservada, estava format per una trentena de barraques sobreposades, comunicades per passadissos estrets i escales deficients, sense proteccions suficients. No era només una construcció pobra: era també una construcció perillosa. Les galeries representaven un risc, especialment per als infants, que hi jugaven o es movien en un espai ple de desnivells i de passos insegurs.

La precarietat era absoluta també en els serveis. En tot el recinte hi havia una sola aixeta per a tota la comunitat. Només dues comunes de fusta, ja molt degradades, feien servei al conjunt dels habitants. Això vol dir cues, espera, manca d’intimitat i una higiene sempre insuficient per al nombre de persones que hi vivien.

A dins de les barraques, les cuines eren minúscules, sovint amb fogons de carbó. Les habitacions eren pobres, reduïdes i mal ventilades. El fum, la humitat i la calor s’hi devien acumular amb facilitat. No hi havia espai per a la comoditat. Hi havia espai, si de cas, per resistir.

La barraca no era només una casa petita. Era una casa que no reunia gairebé cap de les condicions que avui consideraríem mínimes per a una vida digna.

Quin tipus de famílies hi vivien

Aquest és un punt fonamental. No hi vivien individus aïllats, ni “casos marginals” com de vegades s’ha volgut fer creure. Hi vivien famílies senceres, moltes d’elles arribades d’altres punts de l’Estat, atreta la ciutat pel treball industrial però incapaç encara d’oferir allotjament decent.

Hi havia pares i mares amb fills, criatures petites, gent gran en alguns casos, i llars on la convivència s’havia d’organitzar en molt pocs metres. En un espai així, la vida diària devia ser duríssima: dormir, cuinar, rentar-se, guardar poques pertinences i intentar mantenir un mínim ordre enmig de la pobresa.

Els homes sovint marxaven a la feina a la fàbrica, a l’obra o al taller. Les dones sostenien la vida domèstica en unes condicions complicades, fent anar la casa allà on gairebé no hi havia casa. Els infants creixien entre passadissos, escales insegures, patis improvisats i espais on el joc i el perill convivien massa a prop.

I, tanmateix, enmig d’aquesta precarietat hi devia haver també una altra realitat: la de la convivència forçada i la solidaritat veïnal. Quan moltes famílies comparteixen manca d’aigua, comunes escasses i una mateixa inseguretat, la vida no es pot sostenir només des de l’individualisme. Calien mans que ajudessin, favors, vigilància compartida dels nens, préstecs i una xarxa mínima entre persones que sabien que totes estaven igual de desprotegides.

Viure a la barraca era viure en el límit

Un dels errors que es poden cometre és mirar aquells llocs com si només fossin una curiositat urbanística. No ho eren. Aquelles barraques definien una manera de viure.

Volia dir dependre d’una sola aixeta.
Volia dir compartir comunes podrides amb desenes de persones.
Volia dir cuinar amb carbó en espais petits.
Volia dir dormir amb poca ventilació i amb massa cossos dins de la mateixa habitació.
Volia dir patir el fred, la calor, la humitat i la inestabilitat de les construccions.

Però també volia dir una altra cosa: viure sabent que allò no era casa en el sentit ple de la paraula, encara que fos l’únic lloc on es podia tornar cada nit.

Aquí hi ha una part molt dura de la història de Terrassa. La ciutat necessitava aquelles famílies perquè necessitava els seus braços. Però no els garantia encara les condicions per viure amb dignitat. Aquest és el nucli del problema.

La inspecció de 1957: quan la misèria es va fer oficial

La precarietat podia ser visible per a tothom, però hi ha moments en què allò que ja era evident queda finalment escrit en un informe. Això és el que va passar amb el “Barco de doña Juana”.

El juliol de 1957, una inspecció sanitària va obrir un expedient sobre aquell nucli. El diagnòstic era contundent. No es tractava d’un lloc simplement humil, sinó d’un espai que no reunia les condicions mínimes d’habitabilitat i salubritat.

L’agost de 1957, l’alcalde decretava la demolició de la finca i el trasllat dels llogaters als pisos de Sant Llorenç i Montserrat.

Aquest moment és clau. No només perquè marca el final d’un nucli de barraques, sinó perquè demostra que la ciutat va haver de reconèixer, encara que fos tard, que allò no podia continuar.

Dades clau del “Barco de doña Juana”

• Ubicació: carrer 5-E, després carrer de Francesc Layret, barri de la Cogullada
• Estructura: unes 30 barraques sobreposades
• Accés interior: passadissos estrets i escales deficients
• Aigua: una sola aixeta per a tot el recinte
• Sanejament: dues comunes de fusta molt degradades
• Interior dels habitatges: cuines petites amb fogons de carbó i dormitoris mal ventilats
• Intervenció oficial: inspecció sanitària el juliol de 1957
• Final del nucli: decret d’enderroc a l’agost de 1957 i trasllat als pisos de Sant Llorenç i Montserrat

Què devia significar rebre la notícia de marxar

Aquí hi ha una part humana que rarament s’explica prou.

Des de fora, pot semblar fàcil pensar que per a aquelles famílies marxar d’aquell lloc devia ser només un alleujament. I segurament, en part, ho va ser. Deixar enrere una barraca insegura, una sola aixeta i dues comunes per a tothom havia de ser, necessàriament, una esperança de millora.

Però seria massa simple quedar-nos només amb això.

Perquè, per precari que fos aquell espai, allò també era casa. Allà hi havia la rutina, els veïns, les relacions construïdes en la necessitat, els recorreguts dels infants, els fogons, els objectes pobres però propis, l’esforç de començar de zero. Aquell lloc concentrava anys de vida.

Per tant, rebre la notícia de l’enderroc devia barrejar alleujament i por, esperança i desarrelament. Millorar, sí. Però també haver de deixar enrere l’únic espai conegut, encara que fos indigne. Les famílies devien preguntar-se com serien els nous pisos, si hi cabrien, si pagar-los seria possible, si la nova vida seria realment millor. No en tenim sempre el testimoni directe de cada casa, però costa imaginar que aquell moment fos viscut d’una sola manera.

La història de les barraques no s’acaba amb l’enderroc. També s’ha d’explicar des d’aquest instant de trencament.

Barraques de Terrassa: viure abans dels barris

Una altra idea important és aquesta: les barraques no són un tema lateral a la història dels barris. Són el seu abans.

Abans de Sant Llorenç, Montserrat i altres zones consolidades, hi havia hagut famílies malvivint en espais provisionals. Abans del carrer urbanitzat, hi havia hagut passadissos de terra, pendents, clavegueres inexistents i aigua insuficient. Abans del pis, hi havia hagut la barraca.

I això vol dir que l’origen de molts barris populars de Terrassa no es pot explicar només des de l’obra nova o la promoció pública, sinó també des del desplaçament d’una població que abans havia viscut en condicions molt més dures.

Aquesta és la continuïtat que sovint es perd: la barraca no és un capítol a part; és el primer esglaó, el més dolorós, de la història social de la ciutat contemporània.

Una memòria que incomoda, però que és necessària

Terrassa ha preferit recordar molts altres paisatges: els vapors, la indústria, els grans edificis, els barris consolidats, les reformes urbanes. Però la seva història completa no es pot escriure sense aquests llocs de necessitat extrema.

El “Barco de doña Juana”, la barraca d’Ursula, la “isla perdida” i altres espais semblants expliquen una ciutat que creixia, sí, però que deixava molta gent als marges. Expliquen com la pobresa i la immigració no només van arribar a Terrassa: van ser allotjades, durant un temps, en espais que avui costaria acceptar com a habitatge.

Per això aquest article no hauria de llegir-se com una simple peça sobre llocs desapareguts. Hauria de llegir-se com una reflexió sobre quina ciutat va ser Terrassa per als qui hi arribaven sense res.

Per a alguns, va ser fàbrica i feina.
Per a d’altres, abans de qualsevol altra cosa, va ser barraca, fum, aigua escassa i una porta feble que intentava fer de casa.

Del barraquisme al reallotjament

L’enderroc d’alguns d’aquests nuclis no va significar, de cop, la fi de la precarietat, però sí l’inici d’un canvi de fase. Quan l’administració va començar a actuar sobre espais com el “Barco de doña Juana”, no només eliminava un conjunt d’habitatges insalubres: també reconeixia, encara que fos tard, que la ciutat no podia continuar absorbint la immigració en aquelles condicions.

Per a moltes famílies, el reallotjament en pisos de nova construcció va representar una millora evident. Volia dir deixar enrere passadissos insegurs, comunes compartides, una sola aixeta per a desenes de persones i habitacions on amb prou feines hi cabia la vida familiar. Volia dir, per fi, disposar d’un espai més estable, més tancat, més protegit i més pròxim a allò que podem entendre com una llar digna.

Però aquest pas no s’hauria d’explicar només com una operació urbanística o sanitària. Va ser també un trasllat humà profund. Les famílies no abandonaven únicament una barraca; deixaven enrere un espai on havien viscut anys sencers, on havien criat fills, on havien construït relacions veïnals i on havien après a resistir en comú. Aquells llocs eren indignes, sí, però també eren l’escenari d’una vida compartida, d’uns hàbits i d’una forma de convivència forçada per la necessitat.

El pas de la barraca al pis no va esborrar d’un dia per l’altre la pobresa, ni les dificultats econòmiques, ni l’estigma social. Però sí que va marcar una frontera molt clara: la del moment en què una part d’aquella població deixava enrere la provisionalitat extrema i començava a entrar, encara amb moltes mancances, en una ciutat més estructurada.

En realitat, molts dels barris populars que després definirien la Terrassa contemporània no es poden entendre sense aquest trajecte previ. Abans del bloc hi havia hagut la barraca. Abans del carrer asfaltat, el fang. Abans de la casa amb serveis, la lluita diària per l’aigua, la higiene i la supervivència. El reallotjament no és només el final d’un episodi de misèria urbana; és també el pont que connecta aquella Terrassa de barraques amb la formació dels nous barris obrers.

Per això convé no separar les dues històries. La del barraquisme i la del reallotjament formen part del mateix procés: el d’una ciutat que va créixer massa de pressa, que primer va deixar molta gent als marges i que només després va començar a donar una resposta més estable a una part d’aquella emergència habitacional.

I aquesta part també mereix ser recordada.