El baster de Terrassa: l’ofici artesà que vestia cavalls, carros i una ciutat
El baster de Terrassa va ser durant molts anys un ofici essencial en una ciutat que es movia al ritme dels cavalls, dels carros i dels traginers.
Hi va haver un temps en què Terrassa no només es movia a peu o al ritme de les fàbriques. També avançava al compàs dels cavalls, dels carros, dels traginers i dels transports que connectaven la ciutat amb el seu entorn. Darrere d’aquell món hi havia un ofici avui gairebé desaparegut, però durant molt de temps essencial: el del baster o guarnicioner.
Tabla de contenidos
Aquest artesà era qui confeccionava, adobava, reparava i venia els guarniments de cuir i pell destinats als animals de tir i als carruatges. La seva feina no era menor. Sense collars, corretges, davantals, sivelles, selles o peces d’arnès ben fetes, el transport quotidià de persones i mercaderies no hauria estat possible. Terrassa, durant molts anys, va tenir una gran anomenada en aquest ofici. I encara avui, quan a la cavalcada dels Tres Tombs de Sant Antoni Abat es poden veure algunes guarnicions antigues, sobreviu una part d’aquell prestigi artesanal.
Un ofici nascut del comerç i de la necessitat
Tot apunta que el baster, tal com el coneixem, es consolidà com a ofici especialitzat a partir del segle XIII, quan l’augment del comerç i del trànsit de bèsties de càrrega va fer necessària una producció més professionalitzada. Allò que abans moltes famílies resolien de manera domèstica passà a convertir-se en una activitat artesanal amb eines, tècniques i coneixements molt específics.
A Terrassa, com en altres viles amb activitat mercantil i de transport, el guarnicioner tenia una funció pràctica molt clara. Però alhora, en alguns casos, el seu treball arribà a un nivell estètic tan alt que les seves peces es poden considerar també obres d’art aplicat.
El taller: cuir, eines i paciència
La història del baster de Terrassa també explica com els oficis artesans van donar forma a la vida quotidiana i al transport de la ciutat.
El món del baster era, abans de res, un món de cuir, de mans expertes i de precisió. El material base era el cuir adobat, que es tallava amb eines específiques com el coltell o mitja lluna, de forma semicircular, o la nyita, una versió més petita per a peces més delicades. Abans de tallar, calia prendre mides amb el compàs de puntes, el centímetre i l’escaire.
No tots els cuirs eren iguals. Per a les peces que havien de resistir més tensió s’utilitzaven cuirs forts, com els de cavall o bou, mentre que per als acabats més fins es feia servir cuir de be, més flexible i adequat per als treballs delicats.
Cosir el cuir exigia encara més tècnica. Primer calia perforar-lo amb un punxó o alena. Després s’hi passava una mena d’agulla sense punta, ajudant-se de les anomenades taules, unes peces de fusta que servien per subjectar el cuir entre les cames mentre es treballava. Per marcar el lloc exacte de les puntades es feien servir els grifadors, una rodeta dentada que deixava el traç sobre la pell. Per a les parts corbades, com collars o volums difícils, s’emprava l’agulla torta.
El fil acostumava a ser de cànem encerat amb cera verge o empegat amb pega negra. Per donar forma al cuir mullat s’utilitzava la lliseta, feta d’os o de fusta polida. Els forats per a sivelles i corretges es feien amb un trepant de cop. I, quan calia omplir els collars, s’hi posava palla amb una barra acabada en ganxo anomenada embotidora de peu.
No era una feina mecànica. Era una feina d’ofici.
Més que arnesos: un catàleg sencer de vida quotidiana
Quan es parla de guarnicioners, sovint es pensa només en els cavalls. Però aquests artesans feien molt més que guarniments per a carros. També confeccionaven davantals de cuir per a ferrers, sarrions per a pastors, folres per a baguls, botes de vi i tota mena de peces vinculades al transport, al treball i a la vida quotidiana.
Els seus materials no es limitaven al cuir. A les peces més riques hi intervenien també la lona, la llana, fils de colors, peces metàl·liques —sovint de llautó, perquè no es rovellava—, palla i els característics picarols.
Això explica per què el baster era un artesà complet: no només tallava i cosia, sinó que combinava funcionalitat, resistència i ornamentació.
Els guarniments de Terrassa: art damunt dels cavalls
Terrassa va arribar a un nivell molt alt en aquest ofici. Una de les millors proves són les famoses guarnicions dels Transports Casas, realitzades l’any 1946 per al tir de cinc cavalls. Aquell conjunt, amb l’escut de Terrassa brodat en cuir, és una de les peces més espectaculars de la guarnicioneria local. Per decorar-lo es van utilitzar prop de 140.000 tatxes metàl·liques, una xifra que dona idea de l’esforç, la minuciositat i el luxe de la feina.
L’empresa Transports Casas, fundada el 1833 per Manel Casas, un traginer de Viladecavalls, havia tingut la seva seu primer a la carretera de Montcada i més endavant al carrer de Cervantes. Durant anys, aquelles guarnicions van ser exposades en vitrines. Però l’any 1991, davant la impossibilitat que alguna institució terrassenca se’n fes càrrec, Josep Casas les va acabar donant al Museu dels Traginers d’Igualada. El fet té un punt amarg: una de les grans joies de l’artesania terrassenca va haver de marxar fora de la ciutat per manca d’interès local.
L’obra mestra de Josep Llorach per a J. Cardús
Si els atuells de Transports Casas eren extraordinaris, no ho eren menys els de Transports J. Cardús, realitzats pel mestre guarnicioner Josep Llorach i Oliart l’any 1928 al seu taller del carrer de Sant Pere, 31. Aquelles guarnicions, estrenades el 17 de gener d’aquell any, havien estat pensades específicament per lluir-se a la festa dels Tres Tombs, i no per a un ús ordinari: eren massa luxoses i massa pesants.
També estaven concebudes per a un tir de cinc cavalls de grans dimensions. El més admirable del conjunt no era només la riquesa material, sinó el seu contingut simbòlic. Als davantals, a més del nom de J. Cardús, hi apareixien representacions de Sant Antoni Abat, patró dels traginers, i diverses imatges emblemàtiques de Terrassa: l’Escola Industrial, l’Estació del Nord, les esglésies de Sant Pere, el Vapor Aymerich, Amat i Jover, el campanar del Sant Esperit, la Torre del Palau, la Casa Baró i l’Institut Industrial, avui seu de la Cecot.
En aquelles guarnicions, l’ofici del baster deixava de ser només funcional per convertir-se en un relat visual de la ciutat.
Mestres guarnicioners de Terrassa
Entre els noms destacats del sector a Terrassa hi figura també Joan Castella i Españó, de la Casa Castella, fundada l’any 1790 al carrer de l’Església, 20-24. Durant anys, sobre la porta de l’establiment s’hi podia veure un cap de cavall que actuava com a reclam comercial, un símbol perfecte de l’ofici.
La figura de Joan Castella és també recordada per una circumstància tràgica: l’any 1923, durant l’assalt anarquista a la Caixa d’Estalvis de Terrassa, va morir quan intentava impedir l’atracament.
Altres guarnicioners terrassencs coneguts foren Fèlix Rebarter, al carrer de Sant Pere, 18, i Gerónimo Casanova, al carrer de Torrella, 6. La seva presència mostra fins a quin punt aquest ofici havia tingut implantació real a la ciutat.
Oficis desapareguts de Terrassa (I): l’escombriaire
Del cavall a l’ortopèdia: la fi d’un món
Amb el canvi de segle i, sobretot, amb l’arribada del motor i la desaparició progressiva del transport de tracció animal, el món del baster va començar a retrocedir. La demanda ja no era la mateixa i molts artesans es van veure obligats a reorientar la seva feina. Alguns van especialitzar-se en tasques properes, com la fabricació de productes d’ortopèdia, aprofitant la seva experiència en el treball del cuir, el tall i l’ajust de peces.
A Terrassa, aquell procés va ser irreversible. Avui no consta que en quedi cap baster o guarnicioner en actiu amb el domini complet de les tècniques antigues. El mercat modern ha simplificat, fragmentat o substituït gairebé del tot aquest univers artesanal.
Un ofici que encara desfila
I, tanmateix, l’ofici no ha desaparegut del tot de la memòria. Encara reapareix, puntualment, en les cavalcades dels Tres Tombs, quan algun cavall lluu guarniments que remeten a aquell temps en què el cuir, el metall i la mà artesana definien la presència pública de carros i traginers.
Allà, encara que sigui per unes hores, Terrassa recorda que també va tenir un art popular de gran categoria, capaç de convertir un equipament de transport en una peça gairebé cerimonial.
Drapaire Terrassa: un ofici desaparegut (II)
Epíleg: la ciutat que també es cosia a mà
La història del baster o guarnicioner a Terrassa no és només la d’un ofici desaparegut. És també la història d’una ciutat que es movia d’una altra manera, que depenia del cavall, del carro i del treball manual; una ciutat on els oficis artesanals no eren marginals, sinó imprescindibles.
També és la història d’un saber fer que combinava ofici, paciència i bellesa. I, en alguns casos, d’un patrimoni que la ciutat no va saber retenir quan encara hi era a temps. Potser avui ja no queden tallers, però encara queden noms, peces disperses, fotografies i la memòria d’un treball que va vestir els animals, els transports i, en certa manera, una part de la pròpia Terrassa.
