El bruixot de Terrassa: el remei de la “mosca espanyola” que acabà en expedient municipal el 1892

El bruixot de Terrassa va protagonitzar el 1892 un cas prou greu perquè l’Ajuntament obrís un expedient municipal arran d’uns remeis perillosos administrats a una dona malalta.

A la Terrassa de 1892, quan emmalaltir podia ser gairebé una condemna per a una família humil i el metge no sempre era una opció assequible, hi havia personatges que prosperaven en aquell espai fosc on es barrejaven la necessitat, la credulitat i l’engany. Un d’ells fou Marcel·lí Lloveras Cañovas, conegut popularment com el bruixot de Terrassa, protagonista d’un cas prou greu perquè l’Ajuntament acabés obrint-li un expedient sancionador.

No estem davant d’una simple anècdota pintoresca ni d’un relat exagerat pel pas del temps. El cas va deixar rastre administratiu, va implicar una dona malalta, un tractament perillós, la intervenció d’un metge i una reacció municipal. I, sobretot, ens permet mirar de cara una Terrassa menys solemne que la dels vapors i les grans fàbriques: la de la malaltia, la pobresa i els remeis desesperats.

El cas del bruixot de Terrassa mostra fins a quin punt la necessitat podia obrir la porta a remeis perillosos i a falses esperances.

Un curandero en una ciutat on la sanitat no arribava a tothom

Per entendre com un home així podia tenir clientela, primer cal entendre la ciutat. La Terrassa de finals del segle XIX era una població en creixement, industrial i desigual. La medicina científica existia, sí, però no era una garantia fàcil ni ràpida per a totes les cases. Quan el dolor s’allargava, quan els diners faltaven i quan les recomanacions corrien de boca en boca, més d’una família acabava trucant a portes que avui semblarien impensables.

En aquell món prosperaven curanderos, endevinadors i venedors de remeis. Alguns es presentaven com a homes de coneixements especials; altres, com a persones capaces de veure allò que els metges no sabien trobar. El bruixot de Terrassa pertanyia a aquest univers: el dels qui es movien en la frontera entre el consol i el frau.

Les fonts divulgatives posteriors el situen a l’entorn de la Plaça de la Creu o del carrer de la Creu Gran, en un ambient de mala reputació i de vida tèrbola, un espai on la marginalitat, el joc i la beguda formaven part del paisatge. Potser és impossible reconstruir avui tots els matisos d’aquell local, però sí sembla clar que Lloveras no actuava des d’un entorn respectable, sinó des d’un marge social que li permetia explotar la vulnerabilitat aliena.

La història comença amb una dona que no millorava

Al centre del cas hi ha una dona, identificada en les fonts divulgatives com la Maria, que feia mesos que no es trobava bé. Tot havia començat amb un malestar aparentment menor, però el dolor s’havia anat fent més intens fins a convertir-se en una tortura. Hi havia nits que no podia dormir. En aquell moment de cansament i desesperació, algunes veïnes li van parlar del bruixot. Li van dir que feia meravelles. I ella, com tantes persones en situacions límit, va acabar anant-hi.

Aquest detall és important. La Maria no arriba a Lloveras perquè sigui una persona ingènua o ridícula. Hi arriba perquè pateix, perquè no veu sortida i perquè el seu entorn li ofereix una esperança. Així funcionaven moltes d’aquestes xarxes de confiança en barris i carrers on la medicina regular era percebuda sovint com llunyana o inabastable.

Segons el relat que s’ha conservat, el bruixot la va interrogar, va fingir endevinar l’origen del mal i li va assegurar que el problema venia de la matriu. Després li va receptar un primer tractament: un preparat dissolt en aigua que havia de prendre diverses vegades al dia durant nou dies. Però el remei no la va curar. Quan va tornar a visitar-lo, ell li va donar una nova recepta, encara més preocupant.

El paperet blanc

Lloveras va lliurar a la dona una paperina amb una pols blanca. Segons les fonts divulgatives, li va indicar que la barregés amb vi i que la prengués durant tres dies seguits. La promesa era clara: allò la faria neta, li trauria el mal i la posaria en camí cap a la curació.

La Maria, amb ganes desesperades de trobar-se millor, en va prendre gairebé mitja ració d’un sol glop. L’efecte no va ser l’esperat. Al contrari: va començar a trobar-se pitjor. L’endemà la situació encara era més dolenta. Alarmat, el marit va insistir a buscar ajuda. Però Lloveras no va reconèixer cap fracàs. Es va presentar amb un altre remei: ara calia “netejar” la boca amb un nou elixir que ell mateix havia preparat.

Aquest segon tractament encara va empitjorar la història. Segons les fonts divulgatives, al cap de poca estona la dona tenia mitja boca paralitzada. Ja no es tractava d’un malestar que no acabava de remetre. Ja hi havia un dany visible, tangible, espantós per a qualsevol família.

És aquí on el cas deixa de ser el relat d’un curandero més i es converteix en una qüestió greu.

La intervenció del metge

Davant l’empitjorament de la seva dona, el marit va recórrer al doctor Jaume Sallent, que en veure l’estat de la pacient va entendre de seguida que hi havia alguna cosa perillosa al darrere. Segons el relat conservat, el metge va inspeccionar la substància blanca i va demanar l’opinió del químic Fructuoso Verneda, que va arribar a la mateixa conclusió.

La pols no era un remei innocent. Estava relacionada amb la coneguda lytta vesicatoria, anomenada popularment “mosca espanyola”. El nom és enganyós. No era una mosca, sinó un insecte de la família dels coleòpters. Durant molt de temps se li havien atribuït propietats medicinals, i es feia servir seca i reduïda a pols. Però el seu ús era perillós, especialment quan s’administrava sense control, en quantitats inadequades o a persones ja debilitades.

Això dona al cas una dimensió nova. No parlem només de paraules buides o de superstició. Parlem de l’administració d’una substància que podia causar dany real. I és molt probable que fos això, precisament, el que va fer saltar totes les alarmes.

De la casa al paper oficial

Una cosa és que corrin rumors sobre un curandero extravagant; una altra, molt diferent, és que una dona empitjori després d’un tractament, que un metge hi intervingui i que la família decideixi denunciar. És en aquest moment quan la història surt del recinte domèstic i entra en el terreny institucional.

L’expedient de 1892 demostra que l’Ajuntament de Terrassa va actuar formalment davant del cas. Encara que la lectura detallada del manuscrit requereixi temps i prudència, el simple fet que existís ja ens diu molt: hi va haver prou gravetat, prou sospita o prou escàndol perquè la qüestió no es deixés córrer. La ciutat, per dir-ho així, es va veure obligada a mirar el problema de cara.

Això converteix el cas en alguna cosa més que una història truculenta. El transforma en un document de la relació entre ciutadania, salut i autoritat municipal en una època en què l’ordre públic i la sanitat es tocaven constantment.

El bruixot no era una excepció: era un producte del seu temps

Seria còmode reduir Marcel·lí Lloveras a la figura d’un farsant aïllat. Però això deixaria fora l’essencial. Un personatge com ell no prospera en el buit. Necessita una societat que el faci possible. Necessita cases on falten recursos, dones i homes desesperats, veïns que recomanen allò que han sentit dir i una ciutat on el coneixement mèdic encara conviu amb creences antigues i amb solucions improvisades.

Per això aquest cas parla molt de la Terrassa de finals del XIX. Parla d’una ciutat que creixia, sí, però que també deixava gent enrere. Parla de famílies vulnerables. Parla de la distància entre la medicina científica i el carrer. I parla també de com l’engany sovint s’instal·la allà on la necessitat és més forta.

La història del bruixot de Terrassa és incòmoda precisament per això. Perquè no ens mostra un monstre extraordinari, sinó un petit abusador emparat per una realitat social que li permetia actuar.

La Plaça de la Creu com a escenari

Les imatges antigues de la Plaça de la Creu i del seu entorn reforcen aquesta impressió. No eren només un decorat urbà. Eren l’escenari d’una vida popular dura, densa i sovint poc documentada. El cas del bruixot s’enganxa a aquest espai perquè és allà on pren cos la barreja de proximitat, mala fama, recomanació veïnal i marginalitat.

En les fonts divulgatives posteriors també apareix la idea d’un local de mala reputació, on a més dels tractaments dubtosos hi havia altres ombres. Amb això cal anar amb compte i no carregar la mà més del necessari. Però sí sembla clar que l’ambient que envoltava Lloveras no era el d’un simple remeier de bona fe.

En qualsevol cas, el cor del cas no és el xafardeig de carrer. El cor del cas és que hi va haver una dona perjudicada, un metge alarmat i una intervenció municipal.

El valor del document

El gran valor d’aquesta història no és només la seva força narrativa, sinó el fet que es pot sostindre sobre una base documental. L’expedient sancionador de 1892 no és un complement: és l’eix que permet evitar que el relat caigui en la simple recreació. És el que confirma que l’Ajuntament va haver de moure fitxa davant d’uns fets que no es podien ignorar.

En història local, això és fonamental. Perquè massa sovint les històries més potents es desdibuixen entre llegendes, cites repetides i anècdotes sense fonament. Aquí, en canvi, hi ha paper, hi ha expedient i hi ha una traça administrativa real.

Una història petita que explica una ciutat sencera

Pot semblar un cas menor, una peça fosca entre moltes altres de la Terrassa antiga. Però, ben mirat, explica una ciutat sencera. Explica com es vivia la malaltia quan la sanitat no estava garantida. Explica la por de no trobar remei. Explica com funcionava la confiança entre veïns. Explica també el pes dels marges urbans i la manera com algunes figures feien negoci a partir del dolor aliè.

I explica, finalment, que fins i tot en una ciutat industrial i amb pretensions de modernitat, la fragilitat social obria espais per a abusos que avui ens semblen incomprensibles, però que aleshores devien formar part d’una quotidianitat massa freqüent.

Epíleg

El cas del bruixot de Terrassa no és valuós perquè sigui extravagant. És valuós perquè és versemblant. Perquè darrere del nom de Marcel·lí Lloveras no hi ha només un personatge extravagant, sinó una dona que pateix, una família que busca ajuda, un metge que detecta el perill i un ajuntament que es veu obligat a actuar.

Avui, el nom del bruixot de Terrassa continua sent una de les històries més inquietants de la Terrassa de finals del segle XIX.

I això és, al capdavall, el que fa gran la història local quan es treballa bé: que una història aparentment petita acabi revelant tot un món.