El buidador de xena: l’ofici que feia funcionar la ciutat — Oficis desapareguts de Terrassa (V)
Buidador de xena Terrassa: un ofici imprescindible abans del clavegueram modern, quan moltes cases encara funcionaven amb pous morts o pous negres.
Avui obrim l’aixeta, baixem la cadena i desapareix.
La ciutat s’ho empassa en silenci: canonades, clavegueram, depuració.
Però la Terrassa d’abans —la de patis, corrals i passadissos llargs— tenia un altre sistema. I, com tots els sistemes, necessitava un ofici perquè no col·lapsés.
Un ofici incòmode, imprescindible i molt terrassenc:
el buidador de xena.
Abans del clavegueram: els pous morts
A moltes cases hi havia el que es coneixia com pous morts, pous negres o pous cecs: excavacions al terreny on anaven a parar les aigües brutes i les deixalles de la comuna o latrina. Sovint funcionaven per filtració al mateix sòl, i això tenia una cara fosca: eren un possible focus d’infeccions.
Quan aquell pou s’anava omplint, calia buidar-lo. No era una qüestió de comoditat: era salut pública. Deixar que s’aturés o s’omplís massa podia portar problemes greus, i la memòria popular hi associa fins i tot brots epidèmics (com el tifus), precisament perquè l’aigua bruta i els patògens no perdonen.
“Xena”: una paraula d’aquí
El nom és una peça de patrimoni immaterial: xena. Una paraula genuïna de Terrassa i rodalia que ha sobreviscut en la memòria col·lectiva —i que fins i tot ha quedat fixada en la toponímia (es recorda l’existència d’un torrent de la xena).
I aquí és on l’ofici pren un caràcter gairebé “local”: no és només el buidador de latrines; és el buidador de xena, tal com ho deia la gent.
La feina: entrar a casa amb el pitjor encàrrec
Quan tocava buidar, s’avisava els professionals. I llavors entraven a la casa per fer una feina que ningú volia veure de prop: treure el contingut del pou per una obertura preparada, treballant amb estris llargs per remenar i extreure el material més dens.
El detall curiós —i molt revelador— és que, segons els testimonis recollits, molts d’aquests estris recordaven eines del món del vi: cullerots llargs, recipients i portadores semblants als que s’usaven a la verema. La relació no és simbòlica; és pràctica: eren eines pensades per transportar líquids i pastes amb el mínim vessament possible.
Un cop omplerts els recipients, es tapaven i es feien passar pel passadís fins al carrer. I qui ho ha viscut ho recorda amb una precisió que no s’oblida: l’olor. Aquella olor quedava dins la casa, enganxada a parets i racons, i podia durar dies.
Del carro al camió: “la bota de merda”
Amb els anys, el sistema va evolucionar. El carro va donar pas a un camió vell i robust que, segons record popular, la gent batejava sense filtres com “la bota de merda”.
El canvi tecnològic no el feia menys desagradable, però sí més eficient: amb tubs llargs, es podia aspirar el contingut i carregar-lo al vehicle. I això obliga a imaginar l’escena: el camió aparcat al davant, els tubs travessant el passadís, i el pou sovint situat al final del pati.
En termes de ciutat, això és important: no era un fet marginal. Era un servei que entrava a moltes cases.
Quan la xena era adob: vinyes i camps del voltant
Aquí apareix un altre element clau: l’aprofitament.
Segons testimonis, la xena es feia servir per adobar camps, i especialment es diu que era sol·licitada per a vinyes —quan n’hi havia moltes als voltants de Terrassa. Això no es pot llegir amb ulls d’avui sense context: era una època en què gairebé tot es reutilitzava, i els fertilitzants químics no eren el que serien després.
També hi ha una anècdota que circula a nivell popular: que el preu variava segons la “qualitat” i que algun expert ho “tastava” per determinar-ho. Això cal tractar-ho com a relat oral, més que com un fet verificable, però és interessant perquè retrata el grau d’acceptació cultural d’allò que avui ens sembla impensable.
Municipalització: el servei passa a ser públic (1917)
Aquí sí que tenim una dada concreta aportada en forma de comentari/document:
👉 El servei de buidat de latrines es va municipalitzar el juny de 1917.
I es nomena com a concessionari Francesc Cardús, que ho va ser, com a mínim, durant una dècada, amb documentació i factures amb cupons de rebut (segons l’aportació de Rafel Comes).
Això és una peça important: ens diu que el buidatge deixa de ser només “ofici de carrer” i es converteix en servei regulat, controlat i organitzat per l’administració. La ciutat, en el fons, reconeix que aquella feina era massa crítica per deixar-la a l’atzar.
Una “fàbrica” cap a Les Fonts? L’aprofitament industrial
“Segons alguns testimonis, el camió la portava a una instal·lació cap a Les Fonts, on se n’aprofitaven restes per obtenir derivats com l’amoníac.”
Per què aquest ofici va desaparèixer?
Per una raó simple: quan el clavegueram i els nous sistemes sanitaris es generalitzen, l’ofici deixa de ser necessari a la mateixa escala.
- clavegueram modern
- lavabos interiors generalitzats
- normes sanitàries més estrictes
- i gestió pública dels residus
El buidador de xena desapareix, però la paraula queda. I el record, també.
El que ens explica avui
Aquest ofici no és agradable. Però és història urbana en estat pur: salut pública, creixement de ciutat, precarietat, tecnologia domèstica i memòria popular.
I sobretot, ens recorda una cosa:
una ciutat també és el que fa per gestionar el que no vol veure.
Fonts i apunts
- Testimonis recollits a partir de records de persones grans (memòria oral).
- Comentari i document aportat per Rafel Comes: municipalització del servei el juny de 1917 i concessió a Francesc Cardús (factura/cupons de rebut).
- Nota lingüística: ús local del terme xena (Terrassa i rodalia).
