El cabrer de Terrassa: quan les cabres sortien de Cal Arnau cap a Vallparadís
El cabrer de Terrassa va ser un d’aquells oficis desapareguts que avui semblen gairebé impossibles d’imaginar dins la ciutat. A Terrassa, un d’aquests oficis va ser el del cabrer, vinculat a una escena quotidiana que avui sembla gairebé impossible d’imaginar: un ramat de cabres sortint cada matí de Cal Arnau per anar a pasturar, principalment, pel torrent de Vallparadís.
No era una imatge folklòrica ni excepcional. Formava part de la vida de la ciutat. Al número 82 de Cal Arnau hi havia el corral. Al 80, l’habitatge. I en una habitació que donava al carrer, darrere unes vidrieres, hi havia la petita botiga on l’Antònia de la Llet despatxava llet, iogurts i formatge de cabra. Tot un petit món avui desaparegut, però que durant anys va formar part de la quotidianitat terrassenca.
Un ofici lligat al dia a dia de la ciutat
L’ofici de cabrer no s’ha d’entendre només com una activitat rural traslladada a la ciutat. En realitat, era una manera directa de proveir aliments frescos en una època en què la proximitat entre producció i venda encara formava part de la vida urbana.
Les cabres no eren només animals de pastura. Eren una font de llet i de productes derivats que es venien gairebé a peu de carrer. L’Antònia de la Llet, rere les vidrieres de la seva botiga, convertia aquell ofici en una escena de barri, de confiança i de consum quotidià. Qui hi anava no comprava només llet: comprava proximitat, rutina i una forma de vida.
La sortida del ramat
Una de les imatges més recordades era la sortida del ramat al matí. Veure les cabres deixar el corral i encaminar-se cap al torrent de Vallparadís devia ser, durant anys, una escena normal. A la tarda, tornaven de nou al seu tancat.
Aquest trajecte diari dibuixa una Terrassa molt diferent de l’actual: una ciutat on encara convivien espais urbanitzats i marges més oberts, on determinats oficis mantenien una relació directa amb el territori immediat i on el ritme del dia no depenia només de fàbriques, botigues i carrers asfaltats.
L’Antònia de la Llet
El detall més humà d’aquesta història és, sens dubte, el nom amb què era coneguda la dona que despatxava els productes: l’Antònia de la Llet. Aquest tipus de sobrenoms diuen molt de la Terrassa d’abans. La ciutat identificava persones i oficis d’una manera directa, gairebé familiar, lligant-les a allò que feien cada dia.
Això converteix la història del cabrer en alguna cosa més que una simple nota costumista. Parla també d’una ciutat on els oficis tenien rostre, on els veïns sabien qui venia què, i on la vida econòmica encara es movia a escala molt humana.
Carro de la llet a Terrassa: ofici desaparegut (VII)
Un ofici desaparegut, una ciutat transformada
La història del cabrer de Terrassa ajuda a entendre una ciutat on encara convivien la vida urbana i alguns oficis lligats directament a la terra i als animals.
Avui costa imaginar cabres sortint cada matí cap a Vallparadís o una botiga de llet de cabra obrint darrere unes vidrieres al mig de la ciutat. Però precisament per això val la pena recuperar aquesta memòria. Perquè explica una Terrassa que ja no existeix, una ciutat on l’urbà i el quasi rural encara es tocaven, i on alguns oficis sobrevivien gràcies a la proximitat i a la necessitat.
L’ofici de cabrer va desaparèixer de la ciutat, com tants altres oficis petits, absorbit pels canvis urbanístics, pels nous hàbits de consum i per una altra manera d’entendre la distribució dels aliments. Però el record d’aquell corral, d’aquella botiga i d’aquell ramat continua essent una petita peça de gran valor dins la història quotidiana de Terrassa.
Epíleg
De vegades, la memòria d’una ciutat no es conserva en grans edificis ni en noms solemnes, sinó en escenes aparentment menors: unes cabres que surten al matí, una botiga petita, una dona darrere unes vidrieres i un ofici que avui ja sembla d’un altre món. Però també això era Terrassa.
