El Cafè Espanyol de Terrassa: història d’un cafè desaparegut
Hi ha espais que, sense haver estat palaus ni grans teatres, van arribar a concentrar una part essencial de la vida d’una ciutat. El Cafè Espanyol de Terrassa va ser un d’aquests llocs. Situat al centre urbà, en un moment en què Terrassa creixia i s’afirmava com a ciutat moderna, el local es va convertir en un escenari de trobada, de negoci, de conversa i de presència pública.
Avui ja no existeix tal com va ser. Però la seva memòria continua ajudant a entendre una Terrassa que no només es feia amb fàbriques i carrers, sinó també amb cafès, tertúlies, relacions personals i espais on la ciutat es mirava a si mateixa. Recuperar la història del Cafè Espanyol és recuperar també una manera de viure el centre i una part del batec social de la Terrassa de finals del segle XIX.
Un cafè al cor de la Terrassa moderna
El Cafè Espanyol estava situat al carrer Cremat, l’actual Raval de Montserrat, en una zona que aviat esdevindria un dels centres neuràlgics de la vida ciutadana. No era un indret qualsevol. Estava emplaçat en un punt cèntric, visible i ben connectat amb la Terrassa que s’anava transformant al ritme de la industrialització i del creixement urbà.
En aquells anys, els cafès no eren només establiments on beure o passar l’estona. Eren espais de relació, de representació i d’influència. S’hi feien negocis, s’hi comentava la política, s’hi llegia la premsa, s’hi construïen complicitats i, en molts casos, s’hi decidien petites i grans coses de la vida local. El Cafè Espanyol s’inscrivia plenament en aquesta tradició.
La inauguració de 1883 i l’ambició del local
La premsa local de l’època ens permet entendre molt bé el tipus d’establiment que aspirava a ser el Cafè Espanyol. El setmanari El Eco de Tarrasa, en la seva edició del 3 de juny de 1883, publicava una notícia especialment reveladora. El text explicava que el “grandioso y moderno Café Español”, situat a la calle Quemada i en un edifici construït expressament, estava sent objecte d’una “completa y lujosa restauración” del seu decorat interior.
La notícia destacava també el treball del pintor Sr. Font, responsable de la decoració, i afirmava sense embuts que aquell local podia arribar a ser “lo mejor que en su clase exista en esta Ciudad”. No és una frase menor. Ens indica que el Cafè Espanyol no es volia presentar com un simple cafè més, sinó com un establiment modern, distingit i amb voluntat de situar-se entre els millors de la ciutat.
Aquest detall és important perquè situa el local dins una Terrassa que ja no es conformava amb créixer industrialment, sinó que també aspirava a tenir espais urbans més refinats, visibles i ben considerats.
Un aparador de la societat terrassenca
La seva ubicació i la seva ambició el van convertir en un punt de trobada inevitable. El Cafè Espanyol es va transformar en una mena d’aparador social on coincidien sectors diversos de la Terrassa del moment: industrials, comerciants, professionals, treballadors qualificats, homes vinculats a la política local i ciutadans que simplement volien formar part del moviment urbà que bategava al centre.
Aquest tipus d’establiments permetien veure i deixar-se veure. No eren només llocs per consumir, sinó espais on la presència tenia valor. Entrar-hi, asseure’s, conversar o assistir a una tertúlia formava part d’una determinada manera d’ocupar la ciutat.
En aquest sentit, el Cafè Espanyol no va ser només un negoci privat. Va ser també un escenari social, un lloc on la Terrassa de l’època es representava a si mateixa.
Negoci i tertúlies
Com passava amb tants altres cafès del segle XIX, la vida del Cafè Espanyol es movia entre el negoci i la conversa. Durant el dia podia acollir reunions de caràcter pràctic, trobades entre fabricants o comerciants, intercanvi d’informació i comentaris sobre la situació econòmica. Però a mesura que avançava la tarda o arribava la nit, el local també es convertia en espai de paraula, opinió i vida compartida.
La tertúlia era una forma d’institució informal. En els cafès es discutia de política, de cultura, de notícies de la ciutat o del que arribava de fora. No era estrany que aquests espais reunissin persones amb inquietuds diferents, i que una simple taula es convertís en un petit centre d’influència.
El Cafè Espanyol participava d’aquest univers. Per això la seva memòria no s’hauria de reduir a la d’una façana o a la d’un nom bonic: el seu valor era també humà i relacional.
La premsa de l’època i la imatge del Cafè Espanyol
Una de les grans fortunes d’aquest espai és que ens n’han quedat rastres documentals. El text d’El Eco de Tarrasa no només ens parla d’una reforma o d’una decoració. Ens parla del prestigi que el local volia transmetre i de la manera com la premsa local contribuïa a construir la imatge pública dels establiments més visibles de la ciutat.
Quan el setmanari parla de “lujosa restauración”, de “gran y moderno” i de la fama del pintor, està participant també en un relat de modernitat urbana. El Cafè Espanyol apareix així com un símptoma d’una ciutat que vol ser més refinada, més presentable i més pròpia d’un nucli que es percep en creixement.
Aquesta mirada periodística és molt valuosa perquè ens mostra com els locals no eren només viscuts, sinó també narrats. I la forma com s’escrivia sobre ells contribuïa a fixar-ne el valor social.
Un espai desaparegut que encara diu molt
Com tants altres cafès, fondes, sales de ball i espais de relació de la Terrassa antiga, el Cafè Espanyol va acabar desapareixent tal com havia existit. El pas del temps, els canvis urbans, les transformacions comercials i les noves formes de sociabilitat el van anar esborrant del paisatge viu de la ciutat.
Però la desaparició física o funcional no anul·la la seva importància històrica. Al contrari: la reforça. Perquè allò que ja no hi és sovint ens permet entendre millor com era la ciutat que sí que hi havia.
El Cafè Espanyol forma part d’aquesta Terrassa que ha canviat de pell moltes vegades. D’una ciutat on els centres de vida col·lectiva no sempre deixen grans monuments, però sí una petjada profunda en la memòria.
Què en queda avui
Avui, del Cafè Espanyol en queda sobretot el rastre documental, la memòria urbana i la possibilitat de reconstruir-ne la presència a partir de textos, imatges i referències. Potser ja no en queden les converses, ni els miralls, ni la decoració que tant va elogiar la premsa de 1883. Però en queda una idea molt clara: la del cafè com a escenari de ciutat.
Recuperar-ne la història és una manera d’evitar que el centre de Terrassa es converteixi només en una successió d’espais actuals sense profunditat. Saber què hi havia, qui hi anava i com es vivia ajuda a llegir millor els carrers d’avui.
Perquè una ciutat no és només el que conserva en pedra, sinó també allò que sap recordar.
Epíleg: la memòria d’un escenari perdut
El Cafè Espanyol de Terrassa va ser un escenari urbà en el sentit més complet del terme. Un lloc on es trobaven persones, interessos, converses i aspiracions. Un cafè que volia ser modern, elegant i central. Un espai que la premsa del seu temps va presentar com a model d’ambició i bon gust. I, finalment, un d’aquells locals que la ciutat va perdre, però que encara poden ser recuperats a través de la memòria.
Parlar del Cafè Espanyol és parlar d’una Terrassa que també es construïa al voltant de les tertúlies, de la presència pública i dels espais de sociabilitat. Potser avui ja no hi és. Però, mentre en puguem explicar la història, encara no haurà desaparegut del tot.
Molt Bona investigación.