El camí de Can Petit i els corralons del carrer Ample: la Terrassa humil que va quedar als marges
El camí de Can Petit de Terrassa va ser durant anys un pas real cap a la perifèria de la ciutat i un testimoni de la vida humil que es concentrava al seu voltant.
Hi ha carrers que, quan desapareixen, s’enduen amb ells molt més que un traçat. S’enduen una manera de caminar la ciutat, una geografia de camps i cases baixes, una forma de convivència i, sobretot, una part de la vida de la gent humil que hi va passar. El camí de Can Petit és un d’aquests casos.
Avui en queda ben poca cosa. Un petit tram, gairebé residual, tan curt que sovint es presenta com un dels carrers més petits de Terrassa. Però reduir-lo a aquesta curiositat seria injust. Perquè el camí de Can Petit no va ser només un vial minúscul: va ser una peça d’una Terrassa que ja no hi és, una ciutat on encara s’acabaven les cases i començaven els camps, on les clavegueres corrien a cel obert i on, just darrere dels patis, hi havia corralons on malvivien famílies immigrades en condicions molt dures.
Aquesta és la història d’aquell indret. Però també és la història del que hi havia al seu voltant.
Quan el carrer Ample encara era frontera
El relat que s’ha conservat sobre el camí de Can Petit té un gran valor perquè no parteix d’un plànol fred, sinó d’una mirada viscuda. Segons aquest record, al costat nord del carrer Ample, entre Tarragona i Doctor Ferran, encara hi havia un temps en què les cases s’acabaven i tot seguit venia el buit: un descampat, uns camps, un límit claríssim entre la ciutat construïda i la ciutat que encara no existia.
Les edificacions que es veien formaven part de l’acera sud del que aleshores era Roca i Roca, després Belchite, i a partir d’allà pràcticament es podia dir que Terrassa s’acabava. Mirant al darrere de la fotografia, s’hi distingia un camí que sortia del carrer Ample i anava cap a la finca de Can Petit, travessant la riera de les Arenes. Aquell era el camí de Can Petit.
Aquesta dada és molt important perquè explica una Terrassa que avui costa d’imaginar: una ciutat que no s’havia menjat encara tot el seu terme, una ciutat amb marges visibles, amb camins de sortida cap a masies, amb espais encara sense urbanitzar.
El camí que va quedar tallat
Amb els anys, el creixement del barri de Sant Pere Nord i la urbanització progressiva de la zona van anar esborrant el traçat original del camí. El mateix record recollit explica que el pare del testimoni va comprar el pati on hi havia la carboneria quan encara pel mig hi passava aquell vial. Fos o no finca particular, la realitat és que aquell procés va acabar tallant l’accés al camí des del carrer Ample.
Així desapareixen molts espais de la ciutat: no amb una gran demolició solemne, sinó perquè una paret, un pati, una compra o una nova alineació urbana els va absorbint fins a deixar-los reduïts a un fragment.
El resultat és el que coneixem avui: en queda un tros petitíssim, gairebé anecdòtic, quan abans havia estat una via real de pas cap a Can Petit. El carrer actual conserva el nom, però gairebé ha perdut el cos. I això és precisament el que el fa interessant: és un rastre, una supervivència mínima d’un paisatge desaparegut.
Clavegueres a cel obert i ciutat a mig fer
Però si el camí de Can Petit només servís per parlar d’un antic vial, l’article quedaria coix. El que li dona veritable profunditat és tot allò que aquell indret revela sobre les condicions materials d’aquella Terrassa perifèrica.
El record recollit explica que pel mig del camí hi passaven les aigües de les clavegueres de les cases del carrer Belchite, que desguassaven a cel obert i que després es van canalitzar cap al col·lector del carrer Ample. Aquesta sola dada ja és reveladora. Explica una ciutat encara molt incompleta, amb infraestructures insuficients i amb una higiene urbana que avui ens semblaria inadmissible.
Aquest detall no és menor. Ens parla d’una Terrassa que creixia, sí, però que ho feia de manera desigual. Hi havia carrers, cases i vida de barri, però també hi havia aigües brutes corrent per espais oberts i una frontera molt porosa entre l’habitatge modest, el camp i la precarietat.
Els corralons del carrer Ample
I és aquí on el relat es fa més fort. Perquè just darrere dels patis hi havia una edificació de planta baixa que en aquell món es coneixia com un corraló.
No era un simple pati amb coberts. Era un espai dividit en diversos compartiments, on s’hi allotjaven famílies immigrants vingudes del sud. Segons el record conservat, a cada habitació hi “vivien” dues o tres famílies, totes en una sola peça. Per cuinar, ho havien de fer fora del corraló, amb fogons de pedra.
La imatge és duríssima. No cal embellir-la ni afegir-hi gaire retòrica. Dues o tres famílies compartint una sola estança. Vida domèstica comprimida. Manca d’intimitat. Cuina a l’exterior. Pobresa. Soroll. Tensió. I alhora, la necessitat absoluta de seguir endavant.
El mateix testimoni recordava que hi havia “peleas” entre les famílies amuntegades, cosa que no hauria d’estranyar a ningú si pensem en les condicions en què malvivien. No era un problema de caràcter. Era, sobretot, un problema d’espai, de dignitat i de supervivència.
La immigració no començava al barri: començava sovint aquí
Aquest és un dels punts més importants que convé subratllar. Quan avui pensem en la immigració a Terrassa, sovint ho fem ja des dels barris consolidats, des dels blocs, des dels carrers que després van anar prenent forma. Però abans del barri hi havia hagut això: el corraló, la peça compartida, el fogó de pedra, el pati del darrere, la claveguera oberta, el camí mig tallat.
És a dir: la immigració no entrava a una ciutat acabada. Entrava a una ciutat que necessitava mà d’obra, però que no sempre sabia —o volia— allotjar-la en condicions dignes. Per això històries com la del camí de Can Petit tenen tant valor. Perquè ens recorden que la Terrassa obrera també es va construir sobre espais de provisionalitat, d’amuntegament i de pobresa molt severa.
Rentar a la riera, rentar al pati, rentar com es podia
Els comentaris que vas rebre quan vas compartir aquella publicació afegeixen una capa humana molt valuosa. Perquè allà on el text parla dels espais, la gent hi posa la vida.
Una lectora qüestionava que l’any 1962 fos encara habitual anar a rentar a la riera, i recordava que moltes cases ja tenien algun safareig, encara que fos compartit, o petits patis on es podia rentar amb aigua freda. També feia memòria de les primeres rentadores elèctriques, com les conegudes Perco, que no feien tota la feina però alleugerien una part de l’esforç, sobretot quan es tractava de roba de llit, tovalloles i peces de cotó pesant.
Altres comentaris, però, insistien que encara hi havia gent molt pobra que anava a rentar a la riera o a punts com la Gripia, i que avui costa imaginar fins a quin punt moltes famílies de Terrassa vivien en condicions molt dures. Una altra lectora recordava perfectament el safareig de casa dels avis i també una antiga rentadora blanca i vermella de la seva mare, mentre una altra confirmava que a casa seva, per sort, també en tenien una.
Aquests comentaris són molt importants perquè no es limiten a corregir o matisar una data. El que fan és mostrar que la realitat no era igual per a tothom. Hi havia cases amb safareig. N’hi havia amb pati compartit. N’hi havia algunes amb les primeres rentadores. I n’hi havia moltes altres on la pobresa continuava marcant el dia a dia. La ciutat no avançava al mateix ritme per a totes les famílies.
Una memòria de pobresa, però també de barri
La força del camí de Can Petit no és només urbanística. És sobretot social. En els comentaris apareixen també noms de carrers, de zones i de memòries personals: Héroes de Codo, la via del tren prop de Sant Pere, el record d’una Terrassa que avui ha canviat tant que fins i tot els noms s’han desdibuixat.
I això és el que acaba convertint aquesta història en alguna cosa més gran: no és només la crònica d’un vial gairebé esborrat, sinó la reconstrucció d’un entorn popular on moltes famílies van créixer, van patir, es van adaptar i van fer ciutat des de baix.
El que avui queda i el que ja no es veu
Avui, del camí de Can Petit, en queda ben poc. Un petit tros de carrer, encaixat dins una Terrassa completament diferent, envoltada ja de blocs, carrers quadrículats i trama urbana consolidada. Els camps han desaparegut. La carboneria és memòria. Les clavegueres a cel obert semblen d’un altre món. I els corralons del carrer Ample no formen part de cap ruta monumental.
Però això no vol dir que no siguin importants. Al contrari. Precisament perquè han desaparegut gairebé del tot, convé recuperar-los.
Perquè la ciutat no s’explica només pels seus grans edificis ni pels seus espais més nobles. També s’explica pels camins que es van tallar, pels patis que van fer de frontera, pels llocs on la immigració es va haver d’apilar abans de tenir barri, i pels espais pobres que avui només sobreviuen en una fotografia, en un topònim o en un comentari deixat per algú a les xarxes socials.
Una història petita que obre una història gran
El camí de Can Petit pot semblar una història petita. Un carrer curt. Un record de família. Un tros de Terrassa gairebé perdut. Però en realitat obre una porta molt més gran: la de la ciutat que es feia mentre deixava molta gent als marges.
Parlar d’aquest camí és parlar de la perifèria abans de la perifèria. És parlar dels corralons, de les famílies immigrades, de les clavegueres obertes, de les dones rentant com podien, de les criatures creixent en espais reduïts i d’una ciutat que encara no era capaç de donar una resposta digna a tothom.
I és, també, una manera de recordar que darrere dels noms modestos hi ha sovint les històries més potents.
Perquè a vegades un carrer de vint metres explica més sobre una ciutat que moltes avingudes senceres.
