El camí del Cementiri Vell de Terrassa: un pas perdut entre el torrent i la memòria
El camí del Cementiri Vell de Terrassa és un d’aquells espais humils que expliquen millor la ciutat desapareguda que molts grans edificis que encara avui es conserven.
Hi ha espais de Terrassa que no van ser mai grans avingudes ni llocs monumentals, però que expliquen la ciutat amb una força extraordinària. El camí del Cementiri Vell n’és un d’aquests casos. Avui costa imaginar-lo, perquè el seu rastre ha quedat esborrat per la urbanització, els enderrocs i la transformació del Parc de Vallparadís. Però durant molts anys va ser un pas real, concret i útil, que connectava una part de la ciutat amb el vell cementiri i amb tot l’entorn del torrent.
No era un carrer principal ni un espai de lluïment. Era un camí de pas, una drecera, una ruta humil de la Terrassa d’abans. I precisament per això té tant valor.
Un camí arran del torrent
La història del camí del Cementiri Vell de Terrassa ajuda a entendre una Terrassa més física, més desigual i molt més dependent dels relleus i dels passos naturals del terreny.
Segons els records conservats, aquest antic camí vorejava el torrent de Vallparadís i passava per una zona que durant molts anys va mantenir un aspecte gairebé marginal, amb restes de construccions, fàbriques properes, horts, petits habitatges i una sensació de límit entre ciutat i torrent.
Per a molta gent no era un lloc qualsevol, sinó un recorregut molt present en la vida quotidiana. Alguns hi anaven de petits a jugar a la vora del torrent. D’altres el recordaven com una ruta per arribar a buscar productes o per moure’s entre barris i racons que avui ja han canviat del tot. Aquesta és una de les claus del seu interès: el camí del Cementiri Vell no era un nom sobre un plànol, sinó un espai viscut.
El primer accés al Cementiri Vell
La importància d’aquest camí s’entén millor quan es recorda la seva funció original. Abans que existissin altres ponts o connexions més còmodes, aquest era el pas que permetia arribar al Cementiri Vell, inaugurat el 15 de febrer de 1835.
Cal tenir present que aleshores encara no existia el pont del Passeig, de manera que aquest itinerari tenia una importància real per a l’accés al recinte funerari. El camí baixava i s’enfilava després cap al carrer de la Igualtat, tot resseguint la lògica d’una ciutat que encara no havia transformat el torrent en el gran parc urbà que coneixem avui.
És un detall molt revelador: ens parla d’una Terrassa menys ordenada, més física i més dependent dels relleus i dels passos naturals del terreny.
Del camí al carrer
Amb el temps, aquell traçat primitiu es va anar integrant en la ciutat i va acabar donant lloc a un carrer. Segons la memòria conservada, aquest carrer anava des de la carretera de Montcada fins al pont del Cementiri Vell, construït més endavant quan es va urbanitzar el Parc i es van eliminar les velles edificacions que donaven al torrent.
El mateix nom del carrer ja era tota una declaració: carrer del Cementiri Vell. No calia explicar gaire més. La toponímia conservava la funció antiga d’aquell pas i la seva relació directa amb el cementiri.
Aquesta persistència del nom és important perquè, fins i tot quan el paisatge canvia, els noms sovint aguanten més que les pedres.
Un entorn modest i popular
Els testimonis que s’han conservat permeten reconstruir un entorn molt concret. No era una zona noble de la ciutat. Hi havia construccions senzilles, algunes cases modestes, fàbriques properes i una relació molt directa amb el torrent. Tot plegat donava al lloc una atmosfera particular, a mig camí entre la perifèria urbana i el món popular.
Aquest paisatge és fonamental per entendre la Terrassa anterior a les grans reformes urbanes del segle XX. El torrent no era encara un parc amable i ordenat, sinó una frontera física, un espai irregular que condicionava camins, ponts i barris.
El camí del Cementiri Vell formava part d’aquesta geografia antiga.
Les cases que van desaparèixer
Un dels aspectes més valuosos d’aquest record és la memòria de les cases del carrer del Cementiri Vell, algunes de les quals van sobreviure durant anys abans de ser enderrocades quan es van fer les obres del Parc i es va obrir l’actual carrer.
Les fotografies conservades permeten veure aquell moment de transició: les darreres cases, les parets encara dempeus, les màquines d’enderroc i el final d’un paisatge que havia format part de la ciutat popular durant dècades. Segons els records recollits, després de les aiguades del 1962 les famílies que hi vivien van haver de marxar, i aquell món va quedar tocat definitivament.
És un patró que es repeteix en molts racons de Terrassa: un espai humil, perifèric, poc visible, acaba desapareixent del tot quan la ciutat modernitza el seu entorn.
El pont del Cementiri Vell i el canvi definitiu
La construcció del pont del Cementiri Vell va marcar un abans i un després. Ja no es tractava d’un simple camí que baixava cap al torrent i tornava a enfilar-se, sinó d’una nova manera de travessar l’espai i de connectar sectors de la ciutat.
A partir d’aquí, la lògica antiga del pas es va anar diluint. La urbanització del Parc de Vallparadís, l’obertura de nous carrers i la desaparició de les construccions velles van fer que aquell antic itinerari acabés quedant absorbit per una Terrassa completament diferent.
El camí, en el sentit antic del terme, va desaparèixer. Però no del tot: va continuar viu en la memòria, en el nom del carrer i en algunes fotografies.
Una curiositat reveladora
Entre els records vinculats al vell cementiri i al seu entorn n’hi ha un de especialment significatiu. Durant les obres de desmantellament del Cementiri Vell, al novembre de 1969, es va descobrir dins d’un panteó una màquina multicopista i propaganda que, segons es deia, pertanyien a protestes “subversives”, tal com les anomenava el règim franquista.
Aquesta anècdota és molt més que una curiositat. Ens recorda que aquests espais antics, apartats i mig oblidats, també podien convertir-se en escenaris laterals de la història política i social del país. Els racons marginals sovint amaguen històries inesperades.
Del torrent salvatge al parc urbà
Per entendre del tot el valor del camí del Cementiri Vell cal mirar també el gran canvi del seu entorn: la transformació del torrent de Vallparadís. Allò que durant molt de temps havia estat un espai difícil, irregular, amb ponts tardans i marges complicats, es convertiria amb el temps en un dels grans eixos verds de Terrassa.
Això és, evidentment, una millora urbana indiscutible. Però com tota transformació profunda, també va esborrar rastres del passat. Amb el parc es va guanyar un gran espai públic; amb els enderrocs i les noves alineacions, es van perdre vells camins, casetes, marges i una manera de relacionar-se amb el torrent.
El camí del Cementiri Vell forma part exactament d’aquest món desaparegut.
Epíleg: els passos que la ciutat esborra
Les ciutats recorden sobretot els seus grans edificis, les seves grans places o els seus noms il·lustres. Però sovint s’entenen millor des dels passos humils, des dels camins de servei, des dels carrers petits que un dia van ser necessaris i després van desaparèixer.
El camí del Cementiri Vell és un d’aquests espais. Va servir per arribar a un cementiri, per travessar el torrent, per moure’s per una Terrassa molt diferent de l’actual. Després es va convertir en carrer, més tard en record, i avui és sobretot una peça de memòria urbana.
Recuperar-lo és, en el fons, tornar a escoltar una ciutat que ja no hi és.
