Capítol 10 — Memòria i reparació (1978–2022)
🕊️ Capítol 10 — Memòria i reparació (1978–2022)
La ciutat que torna a dir els noms
Aquesta peça tanca la sèrie La Guerra Civil a Terrassa.
[Capítol anterior → La fam i el silenci (vida quotidiana de postguerra)]
I. Introducció — La memòria comença a parlar
L’any 1978, quaranta anys després de la guerra, una mà anònima va deixar una flor al Cementiri Vell de Terrassa, davant una tomba sense nom. Aquell gest senzill simbolitzava el que la ciutat començava a fer col·lectivament: trencar el silenci. Amb la democràcia, la por va retrocedir, i la memòria —amagada durant dècades— va començar a buscar paraules.
“Els morts deixaren d’estar sols.”
La transició no va ser immediata ni fàcil. Però per primera vegada, parlar de la guerra i de la repressió ja no era un delicte. Terrassa, com tot el país, es mirava al mirall del passat i començava a reconèixer-se.
II. De l’oblit a la recerca (1978–1999)
Durant els primers anys de democràcia, la memòria va ser una feina de pocs. Mestres, historiadors i familiars van començar a reconstruir la història que el franquisme havia volgut esborrar. El Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) es convertí en punt de trobada i arxiu de testimonis.
Entre ells, noms com Joaquim Verdaguer, Joan M. Calvo Gascón o Juan Antonio Olivares van destacar per la seva recerca pionera. Les seves publicacions —en revistes locals, blocs i exposicions— van retornar noms i dates a les víctimes i als deportats.
El Diari de Terrassa, amb sèries especials i dossiers històrics, ajudà a fer arribar aquelles veus a la ciutadania. La ciutat començava a posar ordre als records dispersos.
III. Els anys 2000 — La memòria institucional
A partir dels anys 2000, la memòria va deixar de ser només una causa personal per convertir-se en responsabilitat pública. L’Ajuntament de Terrassa aprovà el 2004 la primera moció de reconeixement de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.
Es van organitzar actes al Cementiri Vell, homenatges als deportats i activitats pedagògiques amb escoles i instituts.
L’Amical de Mauthausen va col·laborar en la col·locació de plaques commemoratives i en la participació de Terrassa en actes internacionals de memòria. El treball conjunt amb entitats com el CEHT va permetre crear exposicions, itineraris i publicacions que connectaven la ciutat amb la seva història silenciada.
IV. La Llei de Memòria Històrica (2007) i la seva aplicació local
Amb la Llei de Memòria Històrica de 2007, Terrassa va iniciar un procés formal per eliminar símbols franquistes i recuperar espais de record. Es van retirar plaques amb l’àguila imperial, revisar noms de carrers i impulsar projectes per rehabilitar la memòria dels afusellats i represaliats.
Tot i això, no tot foren acords ni consensos. Les discussions polítiques i les traves administratives van endarrerir molts projectes. Les famílies d’alguns afusellats continuaven sense poder accedir als arxius militars o sense localitzar les restes dels seus éssers estimats.
Mini-biografia 1 — Anna Vidal, filla d’afusellat
El seu pare havia estat executat al Camp de la Bota el 1939. Durant anys va enviar cartes a ministeris i arxius buscant la sentència. El 2010, va poder llegir per fi el seu nom en un document desclassificat. “Vaig plorar —va dir—, però per primera vegada vaig sentir que el meu pare existia.”
V. L’arribada de la Llei de Memòria Democràtica (2022)
El 2022 marca un nou punt d’inflexió. Amb la Llei de Memòria Democràtica, l’Estat anul·la totes les sentències dels consells de guerra i reconeix com a víctimes les persones represaliades. A Terrassa, aquesta nova etapa s’ha traduït en accions concretes:
- Col·locació de Stolpersteine davant les llars dels deportats.
- Rutes de la repressió per instituts i grups de recerca ciutadans.
- Digitalització d’arxius municipals i accés públic a fitxes policials i consells de guerra.
- Actes anuals al Cementiri Vell amb lectura de noms i música en directe.
Mini-biografia 2 — Marc Calvo Gascón, nét d’un deportat
Ha dedicat els darrers anys a documentar les històries dels egarencs a Mauthausen i Gusen. Participa en projectes educatius i acompanya alumnes a viatges de memòria. “El que no s’explica, es repeteix”, diu sovint.
VI. La nova generació — La memòria viva
Els joves de Terrassa han fet seva la causa de la memòria. A través de documentals, podcasts, rutes i exposicions, mantenen viu el relat dels seus avis. Per a ells, recordar no és mirar enrere: és entendre qui som i per què la democràcia té valor.
Projectes escolars com Terrassa recorda o Cartes des del passat han connectat testimonis reals amb estudiants, creant ponts entre generacions. La memòria s’ha convertit en una eina de convivència i de cultura democràtica.
“Recordar no és mirar enrere, és evitar repetir.”
VII. Epíleg — La ciutat que torna a dir els noms
Vuitanta anys després dels afusellaments, dels camps i del silenci, Terrassa pronuncia per fi els noms que la por va fer callar. Cada pedra Stolperstein, cada placa, cada article o lectura pública és una forma de justícia simbòlica.
El cercle es tanca: del crit de 1936 al respecte del 2022. La memòria ja no és un deure pendent, sinó una herència viva que es transmet amb orgull i serenor.
“Vuitanta anys després, la ciutat torna a pronunciar els noms que la por va fer callar.”
📚 Fonts consultades
- Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) – projectes i publicacions sobre memòria històrica
- Arxiu Històric de Terrassa – fons municipals i expedients de repressió
- Amical de Mauthausen i altres camps – documents de reconeixement i activitats commemoratives
- Diari de Terrassa – reportatges sobre memòria i homenatges
- Memòria Històrica de Terrassa (blog) – testimonis i cròniques de la recuperació democràtica
