Capítol 12 — L’obertura i el canvi (1960–1975)
🎞️ Capítol 12 — L’obertura i el canvi (1960–1975)
Els anys en què Terrassa va començar a mirar cap amunt
Aquesta peça forma part de la sèrie La Guerra Civil a Terrassa.
[Capítol anterior → Els reinventats: poder i adaptació a la Terrassa del franquisme]
I. Introducció — Quan el silenci es va omplir de soroll
A finals dels anys cinquanta, Terrassa començava a vibrar sota una calma aparent. Les xemeneies fumejaven sense descans, els tramvies omplien la Rambla i els crits dels nens jugant a la plaça s’entrellaçaven amb el so de les sirenes industrials. El franquisme encara governava, però la ciutat ja respirava una altra cosa: pressa per viure.
Els joves no havien viscut la guerra, i la seva obediència era menys mecànica. El país s’obria al món: turistes, inversions, televisions, revistes estrangeres… La misèria d’abans es disfressava d’esperança.
“El franquisme s’havia fet vell; la gent, impacient.”
II. L’economia — Els anys del “desarrollismo”
Els anys seixanta van portar una nova explosió econòmica. La indústria tèxtil i metal·lúrgica tornava a créixer, i amb ella la ciutat. Milers de famílies arribaven de Múrcia, Andalusia o Extremadura, buscant feina i futur. Terrassa es convertia en un mosaic d’accents, menjars i costums.
Als afores sorgien barris nous: Ca n’Anglada, La Maurina, Ègara… llocs aixecats a cop de pala i esperança, sense clavegueram però amb una energia imparable. Les fàbriques necessitaven mans, i els carrers s’omplien de bicicletes i camions.
Mini-biografia 1 — José Pérez, obrer vingut de Linares (1963)
Amb 18 anys, va arribar amb un maletí i una carta d’un cosí que treballava a la Tèxtil Ribes. Dormia en un pis compartit amb set homes. Trenta anys després, seria encarregat de taller i president d’una associació de veïns. “A Terrassa vaig aprendre a ser català i obrer alhora”, recordava.
“El treball donava dignitat, però també silenci.”
III. La cultura — La ciutat es desperta
Sota la vigilància del règim, Terrassa va començar a viure una renaixença cultural discreta però tenaç. El Club Egara, l’Ateneu Terrassenc i els cinemes París i Rambla acollien activitats que, sense dir-ho obertament, respiraven llibertat. El teatre independent, les corals i els grups de jazz es van convertir en espais de resistència cultural.
Els capellans obrers i alguns mestres joves van fer possible que, sota l’excusa de la “cultura popular”, s’hi parlés de llibertat, solidaritat i justícia. A poc a poc, la ciutat deixava de ser només industrial per esdevenir també intel·lectual.
Mini-biografia 2 — Montserrat Riera, professora i cantautora clandestina
Va començar a ensenyar música a 22 anys. A les nits, tocava la guitarra al soterrani de l’Ateneu, amb cortines tancades i poca llum. Les seves cançons parlaven de pluja i de somnis, però tothom sabia que parlaven de censura i desig. El 1974 fou sancionada per “activitat cultural subversiva”.
IV. La universitat i els joves — Pensar era perillós
La creació d’escoles tècniques i la presència d’estudiants industrials van transformar el paisatge social. La nova generació ja no volia només treballar; volia opinar. Les assemblees estudiantils, els fulls clandestins i els grups cristians progressistes van començar a desafiar l’autoritat moral i política.
Mini-biografia 3 — Antoni Martí, estudiant d’enginyeria
Fill d’un obrer tèxtil, va estudiar a la nova Escola d’Enginyeria de Terrassa. El 1972 va ser detingut per repartir pamflets demanant millores laborals. Va passar tres dies a comissaria. Avui diu: “Només volíem parlar; ells només sabien manar.”
Els joves es convertien en el termòmetre d’un país que començava a bullir sota la tapa.
V. La parròquia com a refugi
L’església oficial continuava fidel al règim, però dins seu van néixer esquerdes. Alguns capellans i comunitats de base van obrir les seves portes a obrers, immigrants i estudiants. Mn. Ballarín i Mn. Benet, entre d’altres, van convertir les seves parròquies en espais de trobada i debat.
A les sagristies es feien reunions, s’imprimien fulls clandestins i es parlava del que no es podia dir als bars. La fe es convertí, paradoxalment, en refugi per a la dissidència.
“A les esglésies, Déu tornava a escoltar en català.”
VI. 1975 — El final d’una era
El 20 de novembre de 1975, moria Franco. A Terrassa, com a tot arreu, la notícia va arribar per la ràdio, entre incredulitat i silenci. No hi hagué celebracions ni dols públics; només un sospir contingut. La gent havia après a desconfiar fins i tot de l’alegria.
Aquell any, els obrers van començar a organitzar-se obertament; els estudiants, a parlar en veu alta; les dones, a ocupar espais públics. La por ja no servia de ciment.
Terrassa, que havia estat ciutat de fàbriques i sermons, començava a ser ciutat de veïns, mestres i músics.
“El silenci havia durat quaranta anys; ara tocava aprendre a parlar.”
VII. Epíleg — Els anys de la llum lenta
El canvi no va arribar de cop, però va arribar. A poc a poc, la ciutat va redescobrir la veu, la llengua i el dret a recordar. La generació dels seixanta i setanta va créixer entre la repressió i l’esperança, aprenent que la llibertat no es concedeix: es construeix.
“Terrassa va tornar a mirar cap amunt, i aquesta vegada, el cel ja no feia por.”
📚 Fonts consultades
- Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) – arxius orals i cròniques del desenvolupament industrial
- Arxiu Històric de Terrassa – documents municipals i correspondència dels anys seixanta
- Diari de Terrassa – sèries sobre cultura i societat de postguerra tardana
- Joaquim Verdaguer – articles sobre migracions i transformació urbana
- Memòria Històrica de Terrassa (blog) – testimonis dels barris obrers i moviments veïnals
