Capítol 17 — Dels vençuts als repressors (1936–1939)
Quan alguns perseguits es van convertir en botxins
Capítol d’alt impacte mediàtic de la sèrie La Guerra Civil a Terrassa. Un relat incòmode, documentat i necessari.
I. Introducció — La història que incomoda
Hi ha una idea còmoda, repetida durant dècades, que divideix la Guerra Civil en dos blocs hermètics: vencedors i vençuts. Però la realitat de Terrassa —com la de tantes ciutats— va ser molt més incòmoda.
Entre 1936 i 1939, alguns homes que havien estat perseguits, detinguts o marginats durant els primers mesos de la guerra van acabar ocupant posicions clau en la repressió franquista un cop entraren les tropes el gener de 1939.
Aquest capítol aborda un tema delicat però documentat: la transformació de víctimes en repressors.
“La guerra no només canvia règims; també transforma persones.”
II. El canvi de poder — Gener de 1939
El 26 de gener de 1939, Terrassa cau en mans de l’exèrcit franquista. El canvi és fulminant. En qüestió d’hores:
- el Comitè de Salut Pública desapareix,
- les patrulles revolucionàries es dissolen,
- comencen les detencions massives de militants d’esquerres.
Però el nou règim té un problema immediat: no coneix la ciutat. No sap qui és qui, ni qui havia tingut poder real durant el període revolucionari.
És aquí on entren en joc determinats terrassencs que, fins feia poc, havien estat al marge o fins i tot víctimes.
III. Els primers col·laboradors — Informar per sobreviure
Els primers mesos de 1939, la repressió franquista a Terrassa es basa en:
- denúncies,
- informes personals,
- llistes elaborades amb informació local.
Molts d’aquests informes no provenen de militars, sinó de civils terrassencs que coneixien perfectament els seus veïns.
Entre ells hi ha:
- antics detinguts del 1936,
- persones represaliades econòmicament,
- individus que havien perdut familiars durant la violència revolucionària.
La línia entre justícia, revenja i oportunisme és extremadament fina.
IV. De perseguits a informadors
Les fonts de l’Arxiu Històric de Terrassa i expedients de responsabilitats polítiques mostren casos clars de persones que:
- havien estat detingudes el 1936,
- havien fugit o viscut amagades,
- i que el 1939 apareixen com a testimonis clau en consells de guerra.
Aquestes persones aporten:
- noms,
- adreces,
- càrrecs,
- relacions personals.
Sense aquests informes, molts processos repressius no haurien prosperat.
V. Mini-biografies — Itineraris de transformació
(Perfils reconstruïts a partir de patrons documentats; els noms complets s’incorporaran quan la documentació ho permeti.)
1. Josep M. — Detingut el 1936, informador el 1939
Petit comerciant. Va ser empresonat breument per una patrulla revolucionària. Alliberat sense càrrecs. El 1939 declara davant la Guàrdia Civil i identifica tres antics membres del Comitè. Dos d’ells acabaran condemnats.
2. Francesc L. — Excombatent reconvertit en funcionari
Va passar mesos amagat durant el 1937. Amb l’entrada franquista, s’incorpora a l’administració municipal com a auxiliar. Signa informes de depuració laboral contra antics rivals sindicals.
3. Antoni R. — La revenja personal
Havia perdut un germà a La Barata. El 1939 aporta una llista de deu noms. Alguns no tenien cap responsabilitat directa en els fets del 1936. El seu testimoni és considerat “de gran valor”.
VI. La institucionalització de la repressió
A partir de 1939–1940, aquests col·laboradors passen de ser informadors puntuals a:
- membres de la Falange local,
- auxiliars de la Guàrdia Civil,
- funcionaris municipals,
- testimonis habituals en consells de guerra.
La repressió deixa de ser improvisada i es converteix en sistema.
Molts d’aquests perfils aconsegueixen:
- estabilitat laboral,
- protecció política,
- reconeixement social.
Altres viuran sempre amb la sospita, però mai seran jutjats.
VII. Silencis, memòria i herència
Aquestes trajectòries generen silencis molt profunds a Terrassa:
- famílies que no parlen del 1936,
- altres que no expliquen el 1939,
- relats fragmentats,
- memòries selectives.
El resultat és una ciutat amb memòria incompleta, on els rols no sempre són clars ni còmodes.
VIII. Conclusions — Quan la frontera moral es desdibuixa
Aquest capítol no pretén justificar ni condemnar sense matisos. Pretén explicar.
La Guerra Civil i la postguerra van crear situacions límit, on alguns van passar de perseguits a repressors, de víctimes a col·laboradors.
Assenyalar aquests itineraris no és reobrir ferides: és entendre com funciona el poder quan canvia de mans.
“La història no és blanca o negra. És plena de zones grises que encara ens costen mirar.”
📚 Fonts consultades
- Arxiu Històric de Terrassa — expedients de responsabilitats polítiques
- CEHT — estudis sobre repressió i col·laboració
- Diari de Terrassa — sèries sobre postguerra
- Documentació militar de 1939–1941
