Capítol 4 — La ciutat ocupada (26 de gener de 1939)
🏙️ Capítol 4 — La ciutat ocupada (26 de gener de 1939)
El dia que Terrassa va canviar de pell
Aquesta peça forma part de la sèrie La Guerra Civil a Terrassa.
[Capítol anterior → Els assassins de la Guerra Civil a Terrassa]
I. El matí del 26 de gener: silenci i pressentiment
El 26 de gener de 1939, Terrassa es va despertar amb un silenci estrany, dens, com si la ciutat sencera contingués la respiració. Les notícies que arribaven des del front eren confuses: Barcelona havia caigut, i els soldats republicans es retiraven cap al nord. Els egarencs sabien que les tropes franquistes eren a tocar. Els més compromesos —militants, mestres, funcionaris— cremaven papers, amagaven llibres i intentaven fugir cap a Sabadell o Granollers.
A les tres de la tarda, per la carretera de Rubí, van aparèixer els primers vehicles de l’exèrcit rebel. A mesura que avançaven, les persianes s’abaixaven i les places quedaven desertes. L’olor de benzina i fang s’escampava pels carrers humits d’hivern. La ciutat, exhausta després de tres anys de guerra, no va oposar resistència. L’entrada fou ràpida i sense trets, però plena de por.
II. L’entrada de les tropes i el ritual de la victòria
El cronista Joaquim Verdaguer descriu aquella tarda com un moment d’inversió total: on abans hi havia hagut banderes republicanes, ara onejaven els símbols del nou règim. Els soldats franquistes, procedents de la divisió del general Yagüe, desfilaren pel Raval de Montserrat, mentre alguns veïns, intimidats o convençuts, sortien a veure el pas de la “liberación”. Els soldats hissaren la bandera al Campanar de Sant Esperit, i l’església va fer sonar les campanes com no ho feia des de 1936.
Aquell so, per a molts, va ser la fi de la guerra; per a d’altres, l’inici del càstig. L’endemà, els nous responsables militars proclamaren el “Día de la Liberación”, que es commemoraria cada any durant dècades amb desfilades, misses i discursos.
III. La Comandància i la nova autoritat
El Gran Casino i el Círcol Egarenc van ser requisats immediatament. El primer serví d’allotjament de tropes; el segon, de quarter i comissaria. A l’edifici de l’Institut Industrial, a la Rambla, s’hi establí la Comandància Militar, epicentre de les ordres i del control. D’allà sortiren els primers bans i prohibicions: toc de queda, lliurament d’armes, cens d’habitatges i ordre de presentar-se tots els funcionaris municipals.
L’antic Ajuntament republicà fou dissolt, i en el seu lloc s’instaurà una Comissió Gestora Municipal presidida pel militar José García Ballesteros. Els seus membres eren empresaris locals, antics simpatitzants de la CEDA o carlins, i algun catòlic destacat. L’objectiu principal no era reconstruir la ciutat, sinó depurar-la. En pocs dies començà la redacció de llistes negres i la confiscació de béns de dirigents republicans i sindicalistes.
IV. Els primers dies de la por
Segons els testimonis recollits pel CEHT, la por es respirava a cada cantonada. La gent feia cua a les esglésies per obtenir certificats de “bon comportament”, i les noves autoritats recomanaven confessar i assistir a missa per demostrar fidelitat al règim. Les detencions es multiplicaren: antics milicians, regidors, mestres, obrers i, fins i tot, persones denunciades per enveges personals.
Molts van ser tancats provisionalment a les dependències del Gran Casino abans de ser traslladats a la Presó Model de Barcelona o als calabossos de la Comandància de Sabadell. Les nits tornaren a ser perilloses: els camions militars recorrien els carrers buits, i de vegades se sentien trets a la llunyania. La ciutat vivia en un estat d’angoixa permanent.
El control s’estenia també al llenguatge i la vida quotidiana. El català fou prohibit en documents públics i escoles; es canviaren els noms dels carrers: la Rambla d’Ègara es convertí en l’Avenida del Caudillo, i la Plaça del Progrés en la Plaza de España. Els retrats de Franco i José Antonio aparegueren a totes les oficines, i les banderes vermelles i grogues substituïren els colors republicans.
V. Fitxes, delacions i càstigs
Entre gener i juny de 1939, segons el Diari de Terrassa, es van redactar més de 22.525 fitxes policials, es practicaren 926 detencions i es registraren 500 escorcolls domiciliaris. Aquella feina de classificació seria la base de tot el sistema repressiu posterior. A Terrassa, la Delegación de Información e Investigación (DII) de Falange actuava com una policia política local: recollia denúncies, vigilava els obrers i elaborava informes que després passaven als jutjats militars.
Els delators sovint eren veïns o companys de fàbrica. N’hi havia que ho feien per por; d’altres, per venjança o conveniència. Una simple acusació podia significar anys de presó o l’afusellament. L’historiador Márquez Berrocal calcula que, només entre 1939 i 1945, prop de 366 egarencs van ser empresonats i 48 afusellats.
Les dones també patiren la repressió: moltes foren humiliades públicament —pel simple fet de ser esposes o germanes de republicans—, obligades a assistir a actes de “reeducació” i a cosir uniformes per al nou règim.
VI. La ciutat que calla
La guerra havia deixat una ciutat trencada. Les fàbriques funcionaven a mig gas, els obrers depurats eren substituïts per afins al règim i la fam començava a fer-se visible. A partir de març, el nou ajuntament organitzà “comedores de auxilio social” i repartí les primeres cartilles de racionament. El pa, l’oli i el sucre es convertiren en tresors.
El català desaparegué de la vida pública. Fins i tot els infants aprenien a llegir amb manuals on Franco era “el salvador d’Espanya”. La ràdio emetia parts de guerra i misses. Terrassa es convertia en una ciutat on el silenci era supervivència.
Els antics amics deixaren de saludar-se al carrer; les famílies amagaven retrats, llibres i records. La memòria republicana es va enterrar sota una capa de prudència i por. Però la repressió no era improvisada: era sistemàtica i planificada, i preparava el terreny per al que vindria després —els consells de guerra i les depuracions massives.
VII. Epíleg: la victòria dels vencedors, el silenci dels vençuts
Els franquistes celebraren la victòria amb desfilades, banderes i himnes. El “Día de la Liberación” es va convertir en una festa obligada fins ben entrats els anys cinquanta. Les autoritats civils i eclesiàstiques feien ofrenes a la bandera mentre els vençuts assistien, muts, des dels marges de la Rambla.
Terrassa va sobreviure, però va perdre una part de la seva ànima. Les cicatrius d’aquell gener de 1939 continuarien obertes durant dècades. El record dels empresonats, dels afusellats i dels exiliats es mantindria en silenci, fins que la democràcia i la memòria històrica començaren a posar-hi noms i rostres.
“A Terrassa, el 1939 no s’acabà la guerra: simplement, canvià de forma.”
🔗 Continuarà…
Pròxim capítol: La maquinària repressiva (1939–1945)
[Llegir → Capítol 5]
📚 Fonts consultades
- Diari de Terrassa (17/10/2020) – El cens de la ciutat aniquilada
- Memòria Històrica de Terrassa – cròniques de l’ocupació i exili
- Joaquim Verdaguer, L’entrada dels nacionals a Terrassa
- Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) – dossiers sobre repressió i consells de guerra
- Arxiu Històric de Terrassa – registres municipals i documents de la Comissió Gestora (1939)
