Capítol 5 — La maquinària repressiva (1939–1945)
⚙️ Capítol 5 — La maquinària repressiva (1939–1945)
Quan la por es va institucionalitzar
Aquesta peça forma part de la sèrie La Guerra Civil a Terrassa.
[Capítol anterior → La ciutat ocupada (26 de gener de 1939)]
I. La repressió com a segona guerra
El 26 de gener de 1939 va marcar la fi dels combats, però no pas la fi de la guerra. Per als vençuts, començava un nou front: la repressió administrativa, policial i moral. Terrassa, com tantes altres ciutats catalanes, es va convertir en un laboratori de la “nova Espanya”. El franquisme va entendre molt aviat que calia controlar no només els cossos, sinó també les consciències.
En pocs mesos, la ciutat es va omplir d’oficines, informes i delacions. El que abans era la Rambla d’Ègara, ara Avenida del Caudillo, concentrava els nous centres de poder: la Comandància Militar, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, la Guàrdia Civil, i el Jutjat Militar. La maquinària repressiva havia començat a girar, i el seu motor era el silenci de la por.
II. L’arquitectura del poder
A diferència de la violència improvisada del 1936, la repressió franquista fou metòdica i burocràtica. Cada engranatge tenia una funció:
- Comandància Militar: dirigia les detencions i els primers interrogatoris.
- Guàrdia Civil: investigava i custodiava els detinguts.
- Falange (Delegació d’Informació i Investigació – DII): recollia denúncies, elaborava fitxes i controlava els barris.
- Jutjats militars: dictaven penes de mort o de presó en consells sumaríssims.
- Església i autoritats civils: certificaven la “conducta moral” dels ciutadans.
El resultat d’aquesta xarxa va ser demolidor. Entre 1939 i 1945, segons el CEHT i el Diari de Terrassa, es van generar més de 22.500 fitxes policials, 926 detencions i prop de 500 escorcolls domiciliaris. Darrere de cada número hi havia un rostre, una història i una por.
III. El mecanisme del càstig
A Terrassa, la repressió va adoptar tres formes principals: policial, judicial i econòmica.
1️⃣ Policial: La DII de Falange actuava com una policia política. Els seus agents rebien denúncies anònimes, sovint per enveges o rancors personals. Una sola paraula podia portar a una detenció.
2️⃣ Judicial: Els consells de guerra es celebraven a Barcelona o Sabadell. Les sentències ja estaven escrites abans del judici. “Rebel·lió militar”, “auxili a la rebel·lió” o “propaganda roja” eren les acusacions més comunes. Els advocats defensors, nomenats d’ofici, gairebé mai parlaven.
3️⃣ Econòmica: El Tribunal de Responsabilitats Polítiques confiscava habitatges, tallers o terres dels republicans. Molts egarencs van perdre el seu patrimoni sense ni tan sols poder defensar-se.
Els interrogatoris eren durs. Al Gran Casino, on s’havien instal·lat cel·les improvisades, els testimonis parlen de cops, insults i amenaces. La repressió tenia un objectiu clar: trencar l’esperit dels que havien cregut en la República.
IV. Les presons i els espais de repressió
El Gran Casino va ser el primer centre de detenció local. A la seva planta baixa, els soldats vigilaven amb baionetes mentre familiars esperaven notícies a la porta. Després, molts presoners van ser traslladats a la Presó Model de Barcelona o al Camp de Concentració de Sabadell, on centenars de catalans van compartir fam i malalties.
Alguns presos van passar mesos sense judici. D’altres van desaparèixer en el trajecte. Els que tenien familiars “ben situats” o avals d’un capellà podien obtenir l’alliberament o la reducció de la pena. Per la majoria, però, la llibertat no arribava mai.
V. Les dones: càstig i humiliació
La repressió franquista no va oblidar les dones. Encara que moltes no havien participat directament en la guerra, eren castigades com a esposes, germanes o mares de rojos. Algunes foren rapades i obligades a beure oli de ricí; altres, obligades a desfilar pels carrers mentre els veïns miraven en silenci.
També van ser depurades de la feina les mestres, infermeres i empleades municipals. La moral nacional-catòlica imposava el paper de “mare cristiana i obedient”. Les dones de presos havien de fer cua a les esglésies per demanar menjar o avals de bona conducta. Aquella humiliació va marcar tota una generació.
VI. Vides amb nom i cognoms
Cinc històries per entendre el preu humà de la repressió.
1. Francesc Graells Crous – obrer tèxtil, 42 anys
Militant del PSUC. Detingut el març de 1939 després d’una denúncia anònima. Jutjat en consell sumaríssim a Barcelona, condemnat a mort i afusellat al Camp de la Bota el 8 de juliol del mateix any. La seva esposa, Teresa, mai no va rebre el cos. El seu nom apareix avui al memorial del Cementiri de Terrassa.
2. Amadeu Pedro Riera – mestre republicà
Va ser depurat i empresonat per “adoctrinament rojo”. Va passar dos anys a la Presó Model. Quan en va sortir, no va poder tornar a exercir; va sobreviure fent classes particulars amagades al menjador de casa seva. Morí el 1951 sense haver recuperat mai el títol oficial.
3. Maria Subirana Folch – cosidora, 28 anys
Esposa d’un sindicalista desaparegut. El 1940 va ser rapada i obligada a desfilar pel Raval amb altres dones, acusada d’haver “ajudat als rojos”. El seu fill, de tres anys, va ser ingressat a l’Hospici. Maria va emigrar a França el 1948 i mai va tornar.
4. Josep Pallarols Guiteras – paleta, 32 anys
Deportat a Mauthausen el 1941. Assignat al subcamp de Gusen, on treballava a les pedreres. Va morir el 25 d’octubre del mateix any. El seu nom figura a la llista dels deportats terrassencs elaborada per l’Amical de Mauthausen.
5. Josep Marsol Rius – impressor
Va ser empresonat el 1941 per “tinença de propaganda il·legal”. A la presó de Sabadell, va escriure un petit diari que la seva família conserva. En sortir, va reprendre l’ofici d’impressor clandestí, editant pamflets fins al 1948. Morí el 1963; el seu fill encara viu a Terrassa.
VII. La persistència de la por
A mitjan anys quaranta, la repressió no havia desaparegut; simplement s’havia tornat quotidiana. Les delacions continuaven, la censura controlava la premsa i la Guàrdia Civil feia visites “de rutina” a antics republicans. La por s’havia convertit en un reflex: baixar la veu, mirar a banda i banda, no escriure res compromès.
Els vencedors havien imposat no només un règim, sinó una manera de viure. La Terrassa que entrava als anys cinquanta era una ciutat amb cicatrius invisibles: els absents, els exiliats, els que havien callat per sobreviure.
“El franquisme no només castigà els culpables, sinó també els que van tenir la mala sort de ser recordats.”
🔗 Continuarà…
Pròxim capítol: Consells de guerra i afusellaments (1939–1945)
[Llegir → Capítol 6]
📚 Fonts consultades
- Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) – dossiers de repressió i fitxes policials
- Diari de Terrassa (17/10/2020) – El cens de la ciutat aniquilada
- Memòria Històrica de Terrassa (blog) – testimonis locals i biografies
- Amical de Mauthausen i altres camps – llista de deportats terrassencs
- Arxiu Històric de Terrassa – expedients judicials i fitxers de depu
