Capítol 8 — Els supervivents terrassencs dels camps nazis
✡️ Capítol 8 — Els supervivents terrassencs dels camps nazis
Tornar a viure després de l’infern
Aquesta peça forma part de la sèrie La Guerra Civil a Terrassa.
[Capítol anterior → Camps, presons i deportacions (1939–1945)]
I. Introducció — Els que van tornar del no-res
Quan els exèrcits aliats van obrir les portes de Mauthausen el maig de 1945, la majoria dels qui en sortien no pesaven més de quaranta quilos. Tenien els ulls enfonsats, el cos devastat i un únic desig: sobreviure. Entre aquells rostres hi havia alguns terrassencs que havien resistit tres anys de fred, fam i treball esclau. Tornaven, però no eren els mateixos.
Els supervivents dels camps nazis van arribar a un país que no els esperava. Franco seguia governant i parlar del que havien viscut era perillós. Durant dècades, van callar. Només en privat, a casa, deixaven escapar fragments de memòria: un nom, una olor, una nit de gel.
“Ens van alliberar, però la presó la portàvem a dins.” — testimoni recollit per l’Amical de Mauthausen.
II. La tornada a casa — El silenci com a refugi
Quan Jaume Subirana Folch va tornar a Terrassa el desembre de 1945, ningú no el va rebre a l’estació. Va arribar amb un petit farcell i una mirada que no trobava lloc. Els veïns, per prudència o ignorància, el saludaven amb un gest distant. El règim havia convertit els deportats en sospitosos, no en herois.
Molts, com ell, es van refugiar en la feina: al taller, a la fàbrica, a la impremta. Havien après a no parlar massa fort, a mirar el terra i a continuar. L’Estat franquista no els reconegué mai; no hi hagué pensions, homenatges ni reconeixement oficial.
Però el record no desapareixia. Cada any, per Tots Sants, alguns deixaven flors al cementiri i es miraven en silenci, sabent que compartien un secret immens.
III. Qui van ser — Els supervivents documentats
Segons l’Amical de Mauthausen, dels 33 terrassencs deportats, set van sobreviure. Els seus noms formen part d’una memòria que la ciutat ha recuperat a poc a poc:
- Josep Marsol Rius — Impressors clandestins el recorden com un home serè i irònic. A Mauthausen, va sobreviure fent tasques d’impressió al camp. Tornà el 1945 i visqué discretament fins al 1963.
- Jaume Subirana Folch — Deportat a Dachau i Mauthausen; obrer tèxtil. Mai no va explicar res del camp. La seva família va conservar una llibreta amb dibuixos fets a llapis.
- Joan Corti Casas — Deportat el 1941; supervivent de Mauthausen. En tornar, fou empresonat breument a Sabadell per “antecedents”. Va morir el 1952.
- Gaspar Omedes Adell — De Forcall, resident a Terrassa. Sobrevisqué a Gusen. Esdevingué activista silenciós, ajudant altres antics presoners.
- Eugeni Prat Soler — De Santpedor però establert a Terrassa. Deportat a Mauthausen el 1940, supervivent. Va emigrar a França.
- Francesc Roda Subias — Paleta. Deportat el 1941, sobrevisqué i tornà a Terrassa, on treballà d’amagat en obres públiques.
- Subirà Jové, Francesc — Nascut a Seròs, resident a Terrassa. Supervivent del 1945; després d’alliberar-se, treballà a França i tornà breument a visitar la ciutat als anys setanta.
Aquests set noms són el símbol d’un retorn gairebé impossible. Els que no van tornar —Pallarols, Pallarés, Vidal, Vidal Forcada, Guàrdia Bonet— completaven la llista del dolor.
IV. El pes de la memòria — Testimonis i silencis
Els supervivents van viure atrapats entre dues porres: la del record i la de la censura. A Espanya, parlar dels camps era tabú; a França, molts es van dissoldre en l’anonimat dels exiliats. La seva memòria va sobreviure en cartes, fotografies i en els ulls dels fills que els van veure despertar a mitjanit, suats, cridant en una llengua que no entenien.
Només a partir dels anys vuitanta, amb l’Amical de Mauthausen i el moviment memorialista, els seus noms van començar a aparèixer a llibres i diaris locals. Llavors, Terrassa va descobrir que també havia tingut deportats. Fins aleshores, havien estat fantasmes sense rostre.
“Quan vaig tornar, ningú no volia escoltar. Ara, almenys, sé que algú ens mira als ulls.” — fragment de carta de Francesc Roda, 1981.
V. La ciutat que els recorda
Avui, la memòria dels deportats terrassencs es pot seguir pels carrers i places: les Stolpersteine brillen davant les seves antigues llars, el Cementiri de Terrassa acull un memorial i les escoles expliquen les seves històries.
Cada any, representants de l’Ajuntament, familiars i estudiants participen en l’acte d’homenatge. Les paraules “Mai més” s’hi repeteixen, no com a consigna, sinó com a compromís cívic.
Aquest reconeixement arriba tard, però arriba. Els supervivents que encara vivien quan es van col·locar les primeres plaques ho van veure com un retorn: “Ara sí que hem tornat a casa.”
VI. Epíleg — La llum darrere del filferro
Els supervivents terrassencs dels camps nazis van portar la guerra dins del cos fins al darrer dia. Però en ells hi havia també una lliçó de dignitat: la resistència de qui, fins i tot en el fang, va mantenir la mirada humana.
El record dels que van sobreviure no és només un homenatge; és un avís. Terrassa, que durant dècades va mirar cap a un altre costat, sap avui que la memòria no és una càrrega, sinó una forma de justícia.
“Sobreviure era resistir. Recordar és vèncer.”
🔗 Continuarà…
Pròxim capítol: La fam i el silenci (vida quotidiana de postguerra)
[Llegir → Capítol 9]
📚 Fonts consultades
- Amical de Mauthausen i altres camps – llistats i testimonis de supervivents
- Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) – documentació sobre deportats
- Arxiu Històric de Terrassa – expedients de repatriació i correspondència
- Memòria Històrica de Terrassa (blog) – biografies i homenatges locals
- Diari de Terrassa – reportatges sobre la memòria dels camps
