El carrer d’Arquímedes de Terrassa: d’oliveres, camps i aigua repartida a carrer de ciutat
De la riera del Palau i els primers traçats de Can Aurell al camp del Tarrassenc, la Creu Roja i l’incendi d’un garatge el 1936
El carrer Arquímedes de Terrassa és un d’aquells espais urbans que avui semblen plenament integrats dins la ciutat, però que amaguen una història de camps, oliveres, aigua repartida, cases disperses, futbol, indústria i transformació urbana
Hi ha carrers que avui semblen tan integrats dins la ciutat que costa imaginar-los d’una altra manera. Els travessem, els situem en el nostre mapa mental, els associem al trànsit, als edificis, als comerços, als records familiars o a la rutina diària. Però alguns d’aquests carrers amaguen una història molt més fonda del que aparenten.
El carrer d’Arquímedes és un d’aquests casos.
Avui forma part del teixit urbà consolidat de Terrassa, especialment vinculat a l’àmbit de Ca n’Aurell, a la proximitat de la Rambla i a la ciutat que va créixer al voltant de la indústria. Però quan llegim les notes de Baltasar Ragon i les posem en diàleg amb altres aportacions documentals, com les de Joaquim Verdaguer, el carrer deixa de ser una simple línia urbana i es converteix en una mena de radiografia del creixement de Terrassa.
Arquímedes ens parla d’una ciutat que encara conservava marges rurals, oliveres, vinyes, camps oberts, camins, sínies, mines d’aigua, fàbriques, espais de joc, solars sense edificar i nous habitatges que anaven ocupant el territori. Ens parla també de la Rambla abans de ser la Rambla actual, de la riera del Palau, dels primers traçats urbans de Can Aurell, de la transformació d’un espai agrícola en barri i de la manera com Terrassa va anar convertint el seu entorn en ciutat.
El carrer d’Arquímedes no va néixer de cop.
Va anar apareixent sobre un territori que canviava.
I aquesta és precisament la seva força històrica.
Un carrer de 970 metres dins una ciutat que s’expandia
Segons Baltasar Ragon, el carrer d’Arquímedes tenia 970 metres de llargada. La seva entrada era per la carretera de Martorell i la sortida per l’antiga avinguda del Cabdill, denominació pròpia de l’etapa franquista.
Aquesta dada ja ens situa davant un carrer important. No parlem d’un passatge menor ni d’una via secundària sense continuïtat. Arquímedes era una peça llarga dins el procés d’expansió urbana de Terrassa.
Ragon explica que el carrer d’Arquímedes tenia l’entrada per la carretera de Martorell i la sortida per l’antiga avinguda del Cabdill. Segons la seva descripció, el carrer d’Arquímedes i aquesta avinguda anaven paral·lels fins a l’alçada del carrer de Volta; a partir d’aquell punt, l’avinguda es desviava en diagonal cap a l’esquerra i tots dos traçats acabaven trobant-se al final del carrer d’Arquímedes. La darrera casa del carrer era el número 265.
Aquesta descripció, aparentment tècnica, és molt valuosa. Ens mostra un carrer que actuava com a element de connexió entre una Terrassa en creixement i un sector encara en formació. Un carrer que no només servia per anar d’un punt a un altre, sinó que ajudava a ordenar un territori que durant anys havia estat marcat per camps, horts, rieres, fàbriques i propietats disperses.
El carrer d’Arquímedes és, per tant, una porta d’entrada a la història urbana de Ca n’Aurell i de la Terrassa moderna.
Can Aurell: el barri que va néixer a l’altra banda de la riera
Per entendre el carrer d’Arquímedes, cal entendre abans el naixement de Ca n’Aurell.
Joaquim Verdaguer recorda que, amb l’annexió del poble de Sant Pere a Terrassa l’any 1904, les terres de Ca n’Aurell passaren a formar part del terme municipal terrassenc. Però la transformació d’aquell espai havia començat abans.
La zona se situava a l’altra banda de la riera del Palau, en un territori que havia estat ocupat per conreus, masies i camins. La urbanització no va ser immediata ni homogènia. Va avançar per etapes, condicionada pels propietaris, per les necessitats industrials, per la pressió demogràfica i per la voluntat municipal d’ordenar un espai que començava a tenir un paper clau en l’expansió de la ciutat.
El primer pas urbanístic important el trobem en el Pla d’Ordenació Urbana de 1878, que projectava el creixement del sector. Aquell pla incorporava carrers que avui formen part del nostre paisatge quotidià: Arquímedes, Galileu, Watt, Infant Martí, Doctor Ullés, Ramon Borrell, Gutenberg, Grannius, Volta i altres vies que anirien configurant el barri.
Aquest detall és essencial. Arquímedes no neix com un carrer aïllat. Neix dins un projecte més ampli de transformació d’un territori rural en barri urbà.
On hi havia camps, s’hi traçaren carrers.
On hi havia masies i conreus, s’hi projectaren cases.
On hi havia rieres i camins irregulars, la ciutat hi començà a imposar alineacions, noms i voreres.
La història d’Arquímedes és, en bona part, la història del pas de Ca n’Aurell de territori agrícola a barri de ciutat.
L’annexió de Sant Pere a Terrassa l’any 1904 també ajuda a entendre la incorporació definitiva d’aquests espais a la ciutat moderna. l’annexió de Sant Pere a Terrassa
Quan la Rambla encara era riera, camí i frontera
Un dels elements més importants per entendre tota aquesta transformació és la riera del Palau.
Abans que la Rambla d’Ègara fos l’eix urbà que coneixem avui, aquell espai era una riera, un pas incòmode i una frontera física entre la ciutat consolidada i els terrenys de l’altra banda. La urbanització del sector de Ca n’Aurell no es pot entendre sense aquesta realitat.
La riera marcava el territori.
Separava.
Condicionava.
Obligava a pensar ponts, passos, connexions i solucions d’aigua.
El que avui veiem com una rambla urbana fou abans un espai de difícil encaix, vinculat a l’aigua, als marges i a les necessitats de pas. Durant el segle XX, aquest gran eix també canvià de nom. En l’etapa franquista fou conegut com a avinguda del Caudillo, abans de recuperar la denominació vinculada a la Rambla d’Ègara.
Aquest canvi de noms no és menor. El nomenclàtor també explica la història política de la ciutat. La mateixa via que havia nascut del condicionament físic de la riera acabà convertint-se en un espai urbà central i simbòlic. I el carrer d’Arquímedes creix justament en relació amb aquest gran eix.
Quan Ragon parla de la sortida d’Arquímedes per l’avinguda del Cabdill, ens està situant el carrer dins una Terrassa ja marcada pel llenguatge oficial del franquisme. Però, sota aquell nom imposat, hi havia una història urbana anterior: la de la Rambla, la riera i el creixement cap a l’altra banda del Palau.
Per entendre millor aquest procés, cal recordar que la Rambla d’Ègara havia estat abans un espai marcat per la riera del Palau i per la transformació urbana de Terrassa. La Rambla primitiva de Terrassa
El pla de 1901: Arquímedes dins la Terrassa que es dibuixava
El plànol general de Terrassa de 1901 és especialment útil per entendre aquesta etapa.
En aquell document, el carrer d’Arquímedes ja apareix dins una trama urbana que encara conserva molts espais oberts i sectors en transformació. També hi apareixen carrers que Ragon cita en el seu text: Volta, Blasco de Garay, Infant Martí, Martí Díaz, Watt, Ramon Borrell i altres vies del sector.
El plànol permet veure amb claredat una Terrassa que no era encara la ciutat compacta actual. Hi ha illes projectades, carrers ja traçats, espais buits, fàbriques, zones de transició i una ciutat que s’anava expandint cap a l’oest i cap al sud de la Rambla.
Aquest mapa és gairebé una fotografia del moment en què la teoria urbanística començava a convertir-se en realitat. Allò que anys abans eren camps i propietats particulars apareixia ara ordenat en una quadrícula de carrers. Però no tot estava edificat. La ciutat avançava per capes, amb trams consolidats i altres encara pendents d’omplir-se.
Arquímedes hi apareix com una peça d’aquesta Terrassa que s’estava fent.
Una ciutat dibuixada abans de ser completament construïda.
Quan tot allò encara eren figueres i oliveres
Una de les imatges més potents que ens deixa Baltasar Ragon és la dels primers terrenys del carrer.
Segons explica, la primera casa que es va construir en aquella zona fou la segona de l’esquerra, un cop passat el carrer de Columel·la. L’any era 1877.
Aquells terrenys estaven coberts, en bona part, de figueres i oliveres.
Aquest detall és magnífic perquè obliga a mirar el carrer actual amb uns altres ulls. On avui veiem façanes, voreres, trànsit i edificis, hi havia un paisatge encara rural o semirural. No parlem d’un passat remot, sinó de finals del segle XIX.
La Terrassa industrial avançava, però no ho feia sobre un buit. Ho feia sobre horts, camps, arbres, propietats i espais que encara no estaven incorporats del tot a la ciutat.
El carrer d’Arquímedes és, en aquest sentit, una frontera transformada.
Primer fou marge.
Després fou carrer.
Finalment es convertí en ciutat.
Josep Barba i Gutsens, “el Palma”, i la cessió de terrenys
El 10 de febrer de 1877, el terrassenc Josep Barba i Gutsens, conegut com el Palma, cedí part d’aquells terrenys a l’Ajuntament perquè fossin urbanitzats.
A canvi, s’havia d’obrir un carrer que s’anomenaria Cisneros.
Aquest episodi mostra una de les formes habituals del creixement urbà del segle XIX: la ciutat avançava mitjançant cessions, acords, interessos particulars i decisions municipals.
Els carrers no apareixien només perquè algú els dibuixés en un plànol. Sovint naixien d’una negociació entre propietaris i Ajuntament. La urbanització implicava guanyar espai públic, ordenar terrenys, obrir passos i donar continuïtat a una trama urbana encara irregular.
Aquest detall ajuda a entendre que la història d’un carrer no és només la història de les seves cases.
És també la història de la propietat del sòl.
De qui tenia els terrenys.
De qui els cedia.
De com l’Ajuntament els transformava en ciutat.
La Sínia d’en Tàrrega: aigua, horts i transformació urbana
Un altre element que enriqueix molt la lectura del carrer d’Arquímedes és la història de la Sínia d’en Tàrrega, explicada per Joaquim Verdaguer.
A finals del segle XIX, Terrassa va decidir fer el salt a l’altra banda de la riera del Palau. En aquell context, la part alta de la riera, davant el portal de la Guia i de la Rasa, començà a urbanitzar-se. A la cantonada on avui situem l’entorn d’Arquímedes i Volta hi havia la casa de pagès d’Antoni Tàrrega, coneguda com la Sínia d’en Tàrrega.
La sínia era un mecanisme destinat a extreure aigua. Funcionava amb rodes i recipients que permetien elevar l’aigua d’un pou o mina. Aquest tipus d’instal·lacions ens recorda que, abans de ser ciutat consolidada, aquell sector depenia encara d’estructures agrícoles, d’aigua subterrània i d’un ús del territori molt diferent del que coneixem avui.
La història posterior de la Sínia d’en Tàrrega mostra també els conflictes propis del creixement urbà. Les mines d’aigua, les conduccions, els drets d’extracció i les canalitzacions generaren tensions entre propietaris i veïns. L’aigua no era només un recurs domèstic; era poder, servei, conflicte i necessitat.
Aquesta història encaixa perfectament amb Arquímedes perquè explica el substrat material del barri: abans de les cases, hi havia aigua; abans dels carrers, hi havia mines; abans de les voreres, hi havia terres de conreu i infraestructures modestes però essencials.
La ciutat moderna es construí també sobre aquestes petites batalles per l’aigua.
La presència de mines, sínies i conduccions d’aigua només s’entén dins la llarga importància de la riera del Palau en la configuració de Terrassa. La riera del Palau a Terrassa
Aigua repartida i cases al voltant
Ragon aporta un altre element de gran valor quotidià: l’any 1885 ja hi havia un repartidor d’aigua a la cantonada del carrer de Martí Díaz. Al voltant d’aquell punt, a la cantonada esquerra del carrer de Grannius, s’havien anat construint cases.
Aquesta dada ens parla de la vida material del barri. No només hi havia carrers i edificis; hi havia també necessitats bàsiques. L’aigua era un element central en la vida urbana, i la seva distribució ens permet entendre com aquells nous espais començaven a funcionar com a ciutat habitada.
El creixement urbà no es mesura només en metres de carrer o en nombre de cases.
Es mesura també en serveis.
Aigua.
Accessos.
Connexions.
Presència de veïns.
I Arquímedes començava a reunir totes aquestes peces.
1895: vint-i-tres cases i vuitanta-dos habitants
L’any 1895, segons Ragon, el carrer d’Arquímedes tenia 82 habitants repartits en 23 cases.
La xifra és modesta, però significativa. Ens mostra un carrer encara en fase inicial, amb població escassa, però ja consolidant-se com a espai residencial.
A principis del segle XX, la situació havia canviat. Arquímedes ja tenia 46 cases, repartides entre 34 en els números parells i 12 en els números senars.
Aquesta diferència entre una banda i l’altra del carrer també és reveladora. El creixement no era uniforme. Hi havia trams més ocupats i altres encara buits. La ciutat avançava a batzegades, amb zones poblades, solars pendents, camps encara oberts i franges que trigarien dècades a completar-se.
El carrer era una obra en procés.
Una ciutat a mig fer.
El nom d’Arquímedes, l’any 1883
El nom del carrer fou posat l’any 1883.
Ragon recorda qui fou Arquímedes: un gran matemàtic nascut a Siracusa, assassinat per un soldat romà l’any 212 abans de Jesucrist, a l’edat de 75 anys.
La presència d’aquest nom en el nomenclàtor terrassenc ens permet veure una altra capa de la ciutat. Mentre els terrenys encara es transformaven i les cases anaven apareixent, Terrassa també estava donant identitat als seus carrers.
Anomenar un carrer és una manera de fixar-lo dins el mapa mental de la ciutat. Allò que abans podia ser un terreny, un pas o una zona en transformació passa a tenir nom, direcció i reconeixement.
Arquímedes, doncs, no només era un carrer que creixia físicament.
També es convertia en una adreça.
El camp del Tarrassenc: futbol abans que cases
Un dels fragments més curiosos del relat de Ragon és el que fa referència al tram comprès entre els carrers Antoninus Pius i Ramon Borrell.
Segons explica, fins a l’any 1941, la part esquerra d’aquest tram encara no estava poblada. En aquell espai hi havia un camp de futbol que s’anomenava el Tarrassenc, i que fou planter de bons jugadors.
Aquest detall és una petita joia de memòria urbana.
Allà on després hi hagué cases, abans hi havia un camp de futbol. La ciutat no només s’omplia de pedra, obra i urbanització. També hi havia espais de joc, sociabilitat i vida popular.
El futbol apareix aquí com un ús provisional del territori. Terrenys que encara no havien estat edificats podien convertir-se en camps improvisats o més o menys consolidats, espais on el barri trobava una forma de vida col·lectiva abans que arribés la urbanització definitiva.
El Tarrassenc és un d’aquests noms que mereixen ser recordats.
Perquè expliquen una Terrassa que també es va construir jugant.
La Creu Roja al número 261
Un altre episodi destacat és la instal·lació de la Creu Roja de Terrassa.
Ragon indica que a la casa número 261, el 22 de maig de 1936, hi quedà instal·lada la Creu Roja de la ciutat.
Aquesta dada dona al carrer una dimensió institucional i assistencial. Arquímedes no era ja només una via de creixement residencial. També acollia serveis i entitats que formaven part de la vida urbana.
La data, a més, és significativa. Maig de 1936 és un moment carregat d’inquietud històrica, pocs mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil. La presència de la Creu Roja en aquell context afegeix una capa de memòria a l’espai.
Els carrers no només acumulen edificis.
Acumulen moments.
I el número 261 d’Arquímedes forma part d’aquesta memòria.
1936: l’incendi d’un garatge al carrer d’Arquímedes
La notícia publicada a El Nervión, de Bilbao, el 31 de gener de 1936, aporta un altre episodi que ajuda a veure el carrer d’Arquímedes com un espai ja plenament vinculat a l’activitat econòmica i industrial.
La informació recull que a Terrassa s’havia declarat un incendi en un garatge propietat d’Antonio Tiralles, conegut com “El Rayos”. Les flames es propagaren ràpidament a tres autocamions carregats de paños y medias, que quedaren destruïts.
El detall és molt revelador. No parlem ja d’oliveres ni de camps inicials, sinó d’un carrer on hi havia garatges, camions, transport i mercaderia tèxtil. Arquímedes apareix aquí dins la Terrassa industrial i comercial, una ciutat on els vehicles de càrrega, els magatzems i els productes manufacturats formaven part de la vida quotidiana.
La notícia també informa que, dels tres camions, només un estava assegurat. Aquesta dada, aparentment menor, ens recorda la fragilitat econòmica d’aquells negocis i el risc que comportava qualsevol sinistre.
L’incendi de 1936 permet observar una nova etapa del carrer.
Ja no és només una via en creixement.
És un espai productiu.
Un carrer connectat amb la indústria tèxtil, el transport i la logística d’una ciutat que vivia del treball fabril.
El camí cap a Can Boada i la Terrassa del nord
Al lloc on s’ajuntaven el carrer d’Arquímedes i l’antiga avinguda del Cabdill, Ragon explica que a principis del segle XX començava el camí d’anar a Can Boada.
A la dreta hi havia camps.
A l’esquerra, la fàbrica de Torroella Germans, després Anònima.
I cap al nord, s’obria el pla i la via del Nord.
Aquest fragment és molt visual. Ens situa en una Terrassa que encara tenia sortides clares cap a espais oberts, fàbriques en zones de transició i camins que connectaven amb masies i àrees menys urbanitzades.
Arquímedes apareix aquí com una peça de frontera entre la ciutat compacta i el territori que s’obria més enllà.
És un carrer, però també és una porta.
Una via que ajuda a entendre com Terrassa deixava enrere la vila més antiga i avançava cap a una ciutat industrial estesa, complexa i plena de nous barris.
Un carrer per entendre la transformació urbana de Terrassa
El carrer d’Arquímedes és molt més que una adreça.
És una síntesi de la transformació urbana de Terrassa.
En el relat de Ragon hi apareixen gairebé tots els ingredients d’aquest procés: camps, oliveres, propietaris, cessions de terrenys, urbanització, repartidors d’aigua, cases, habitants, camps de futbol, serveis assistencials, fàbriques, garatges, camions, mercaderies, camins i vies de comunicació.
Les aportacions de Verdaguer sobre Ca n’Aurell i la Sínia d’en Tàrrega completen aquesta mirada. Ens permeten entendre que Arquímedes forma part d’una història molt més àmplia: la d’una Terrassa que va fer el salt a l’altra banda de la riera del Palau i va convertir antics camps en ciutat.
Aquesta és la grandesa de la història local ben llegida.
Un carrer aparentment normal pot explicar una ciutat sencera si sabem mirar-lo amb prou atenció.
Arquímedes ens parla d’una Terrassa que va créixer sobre els seus marges.
D’una ciutat que va convertir arbres en façanes.
Camps en cases.
Aigua en servei urbà.
Camins en carrers.
I terrenys dispersos en vida de barri.
Epíleg: mirar Arquímedes amb uns altres ulls
La propera vegada que passem pel carrer d’Arquímedes, potser ja no el veurem igual.
Podem imaginar les oliveres i figueres que hi havia abans de les primeres cases.
Podem pensar en Josep Barba i Gutsens, el Palma, cedint terrenys per urbanitzar.
Podem situar aquell repartidor d’aigua a prop de Martí Díaz.
Podem recordar la Sínia d’en Tàrrega i les disputes per l’aigua.
Podem veure els 82 habitants de 1895, les 23 cases inicials, el creixement irregular del carrer, el camp del Tarrassenc, la Creu Roja al número 261, el garatge incendiat de 1936 i el camí cap a Can Boada.
Aquesta és la força de la memòria urbana.
No canvia el carrer.
Però canvia la manera de mirar-lo.
I quan això passa, la ciutat deixa de ser només un lloc per on passem.
Es converteix en una història que encara podem llegir.
Fonts de treball
Aquest article parteix del text de Baltasar Ragon dedicat al carrer d’Arquímedes, on es recullen dades sobre la seva situació, llargada, origen, primeres cases, urbanització dels terrenys, habitants, usos del sòl, el camp del Tarrassenc i la instal·lació de la Creu Roja al número 261.
També s’han tingut en compte els treballs divulgatius de Joaquim Verdaguer sobre Ca n’Aurell i la Sínia d’en Tàrrega, que ajuden a contextualitzar el creixement urbà del sector a l’altra banda de la riera del Palau.
Com a suport gràfic i documental s’ha consultat el Pla General de Terrassa de 1901 i la notícia publicada a El Nervión el 31 de gener de 1936 sobre l’incendi d’un garatge al carrer d’Arquímedes.
