El carrer d’Antoninus Pius: quan Terrassa mirava cap a l’antiga Ègara
Hi ha carrers que expliquen una ciutat només pel seu traçat. I n’hi ha d’altres que, a més, amaguen una intenció en el nom. El carrer d’Antoninus Pius, a Terrassa, forma part d’aquest segon grup. No és un carrer monumental ni un dels grans eixos més coneguts de la ciutat, però la seva història permet entendre molt bé com Terrassa va créixer més enllà dels seus límits antics, com va urbanitzar espais que abans eren marginals i com, al mateix temps, va voler recordar la seva vinculació amb l’antiga Ègara romana.
Segons recull Baltasar Ragon a Els carrers de Terrassa 1900, el carrer es trobava “a l’altra part de la Riera”, en aquell indret que els terrassencs encara identificaven com una zona situada més enllà del vell centre. Era el tercer carrer a mà dreta baixant per l’antiga avinguda del Cabdill, passat el Portal de Sant Roc. Aquesta descripció ja ens dona una primera pista: no parlem d’un carrer nascut al cor antic de la vila, sinó d’un espai de frontera urbana, allà on la ciutat començava a estirar-se cap a nous terrenys.
Un començament quiet, gairebé trist
Ragon descriu l’inici del carrer amb una frase molt expressiva: el començament d’Antoninus Pius era “quiet, àdhuc trist”. I ho era per una raó molt concreta: al costat esquerre, durant un bon tram, no hi havia cap casa. L’any 1900 el carrer comptava només amb deu cases.
Aquesta imatge és molt poderosa. Avui tendim a mirar els carrers com espais ja formats, amb façanes, voreres, comerços, trànsit i veïnat. Però Antoninus Pius va començar com molts altres carrers de la Terrassa en expansió: amb trams buits, terrenys oberts, cases disperses i una sensació clara de ciutat inacabada.
En aquell moment, Terrassa ja no podia entendre’s només com la vila antiga. La ciutat industrial creixia, necessitava habitatges, nous carrers i nous espais. Però aquest creixement no sempre era ordenat ni immediat. Moltes zones passaven primer per una etapa d’indefinició: ni camp del tot, ni ciutat consolidada.
Antoninus Pius va néixer en aquest marge.
El carrer apareix als plànols: de buit urbà a traçat consolidat
La lectura dels plànols antics ajuda a entendre millor aquesta evolució. En un plànol de l’any 1900, el carrer d’Antoninus Pius encara no apareix clarament definit dins la trama urbana. En canvi, en documentació cartogràfica de 1904 ja es pot identificar el seu traçat, i en el plànol de 1911 el carrer apareix molt més integrat dins l’eixampla d’aquella banda de la ciutat.
Aquesta seqüència confirma el que descriu Baltasar Ragon: no era un carrer nascut de cop, complet i urbanitzat, sinó un espai que es va anar formant progressivament. Primer hi havia terrenys oberts, trams sense cases i una relació molt directa amb la riera i els torrents. Després, la ciutat va anar dibuixant carrers, obrint passos i omplint els buits amb habitatges.
El cas d’Antoninus Pius és, per tant, un bon exemple de com Terrassa va créixer en aquell sector: no mitjançant una transformació immediata, sinó per acumulació de traçats, cases, rebliments i decisions urbanístiques que acabaren convertint un marge incert en un carrer de ciutat.
Finestres, filats i un paisatge desaparegut
Ragon recorda que tot aquell tros era conegut per una llarga filera de finestres de dues grans quadres. Abans de 1935, aquell sector estava tancat amb filats. Aquest detall, aparentment menor, ajuda molt a reconstruir el paisatge.
No era encara un carrer plenament urbà. Hi havia tancaments, espais oberts, parets llargues, terrenys sense edificar i una presència molt més dura i funcional que l’actual. Les cases no apareixien de manera uniforme a banda i banda. La numeració de la dreta començava amb el número 6 perquè hi havia cinc cases que seguien el costat més antic del carrer.
Davant d’aquestes cases, però, no hi havia una filera urbana consolidada. Ragon explica que a l’altra banda només hi havia una casa antiga, fent cantonada i de cara al carrer de Galileu. Aquest desequilibri entre una banda i l’altra ens mostra un carrer en procés, un vial que encara s’estava fent.
Camps, ramat i futbol abans de la ciutat compacta
Un dels fragments més interessants de Ragon és el que explica què hi havia davant d’aquestes cases fins a l’any 1934. Aquell espai estava per obrar i s’hi estenia una gran peça de terreny que, pel carrer de Nicolau Talló, arribava fins al carrer de Ramon Borrell. Aquell terreny era utilitzat per deixar-hi el ramat i, fins i tot, com a camp de futbol.
Aquest és el detall humà que dona vida a l’article. Antoninus Pius no era només una línia en un plànol. Era un espai on convivien ciutat, camp i usos populars. El ramat aprofitava terrenys encara no urbanitzats i els joves o veïns podien utilitzar aquells espais oberts per jugar a futbol.
Aquesta imatge ens parla d’una Terrassa que encara creixia amb buits. Els carrers no naixien tots de cop, acabats i perfectes. Entre una casa i una altra hi havia solars, descampats, usos improvisats i formes de vida que avui ens semblen gairebé impossibles dins la ciutat compacta.
El torrent del Batlle: una frontera difícil
El carrer d’Antoninus Pius travessava diversos carrers: Arquímedes, Galileu, Nicolau Talló, Faraday, Moragas i Barret, Ramon Llull, Marconi i l’avinguda d’Àngel Sallent, fins arribar a la zona del torrent de la Maurina. Però un dels punts més importants del seu traçat era el torrent del Batlle.
Ragon explica que el carrer, l’any 1917, arribava al torrent del Batlle. A partir d’aquell moment es començaren a construir cases en aquells terrenys. Ara bé, travessar el torrent era molt sovint impossible, perquè el terreny era molt sotat i l’aigua que hi passava era persistent.
Aquesta dada és essencial. Ens recorda que molts carrers de Terrassa no es van obrir sobre un terreny neutre, sinó damunt una geografia complicada: rieres, torrents, desnivells i aigües que condicionaven la vida quotidiana.
El carrer d’Antoninus Pius no només va créixer urbanísticament. Va haver de domesticar un torrent.
1933: la claveguera que va canviar el carrer
El 16 de juny de 1933 es va posar a subhasta pública la construcció d’una claveguera per tapar, a la vegada, el torrent. Aquesta actuació va ser decisiva. Segons Ragon, avui al carrer d’Antoninus Pius ja no queda rastre visible d’aquell pas d’aigua fins a l’última casa.
Aquest punt mereix ser remarcat perquè explica una transformació molt típica de la Terrassa moderna: allà on hi havia torrent, desnivell i aigua, la ciutat va acabar imposant clavegueres, rebliments i urbanització.
El que abans era un límit físic es va convertir en carrer. El que abans impedia el pas va quedar soterrat. La ciutat moderna moltes vegades va créixer així: tapant la geografia incòmoda.
Per què Antoninus Pius?
El nom del carrer també té història. Ragon explica que el nom Antoninus Pius fou proposat per l’advocat terrassenc Antoni Torrella l’any 1895. La proposta lligava el carrer amb l’existència de la ciutat d’Ègara i amb un dels emperadors romans anomenat Antoninus Pius.
Aquí cal ser precisos. El nom no indica que el carrer tingui un origen romà directe ni que per aquell traçat hi passés cap via antiga documentada. El que mostra és una voluntat cultural i simbòlica: vincular la Terrassa moderna amb el record de l’antiga Ègara.
Quan una ciutat posa nom als seus carrers, també construeix relat. I en aquest cas el relat mirava cap al passat romà.
Ègara, la memòria romana i les pedres antigues
La referència a Ègara no era gratuïta. La tradició històrica de Terrassa conserva diversos testimonis del passat romà i tardoantic. Les inscripcions, làpides i restes vinculades a l’antic municipi d’Ègara han alimentat durant dècades la voluntat de reconèixer Terrassa com una ciutat amb arrels molt més profundes que la seva expansió industrial.
Aquesta informació serveix per contextualitzar el carrer. Antoninus Pius no és un carrer romà, però sí un carrer amb un nom nascut de la voluntat de recordar la romanitat d’Ègara. Aquesta diferència és important: evita convertir la història en fantasia i, alhora, permet entendre per què el nom tenia sentit dins la cultura històrica terrassenca.
Terrassa, a finals del segle XIX, no només creixia en extensió. També buscava una genealogia. Volia reconèixer-se com a ciutat moderna i industrial, però amb arrels antigues.
Un carrer modest amb un nom imperial
Hi ha un contrast gairebé irònic en aquesta història: un carrer que començava quiet, amb poques cases, trams buits, camps, ramat, un torrent difícil i espais encara per urbanitzar, rebia el nom d’un emperador romà.
Però precisament aquí hi ha part del seu interès. Antoninus Pius no ens parla de grans palaus ni d’avingudes majestuoses. Ens parla de com la ciutat moderna col·locava noms cultes i clàssics sobre espais que encara s’estaven fent.
El nom mirava cap a Roma. El terra, en canvi, encara feia olor de torrent, terra humida, descampat, ramat i futbol improvisat.
Aquest contrast explica molt bé una Terrassa de transició: una ciutat que volia ser moderna i culta, però que encara es construïa a cops d’urbanització, cases modestes i obres de sanejament.
Antoninus Pius, l’Ateneu Terrassenc i la vida cultural de la ciutat
La història del carrer d’Antoninus Pius no acaba amb la seva urbanització. Molt més endavant, aquest espai també apareix vinculat a la vida cultural terrassenca. L’Ateneu Terrassenc, refundat el 1996, va tenir la seva primera seu al carrer d’Antoninus Pius, en un local municipal de lloguer on va desenvolupar activitats abans del seu trasllat posterior.
Aquest detall permet tancar el cercle. Un carrer nascut al marge de la ciutat, entre terrenys incomplets i antics torrents, acabà acollint també vida associativa, cultural i ciutadana.
La història urbana no s’atura quan s’obren els carrers. Cada generació hi afegeix noves capes.
La vinculació del carrer d’Antoninus Pius amb la vida cultural terrassenca també permet obrir una mirada cap a l’Ateneu Terrassenc. L’entitat històrica, activa a finals del segle XIX, va viure una etapa d’esplendor a partir de 1888 i, sobretot, amb l’arribada de Josep Soler i Palet a la presidència l’any 1890.
Soler i Palet es convertí en una de les figures clau de l’Ateneu. Aquell mateix any organitzà el primer certamen literari de Terrassa, impulsà una nova seu i l’entitat arribà a tenir uns 530 socis. També fou una etapa marcada pel foment del catalanisme cultural, fet que provocà discrepàncies internes dins l’agrupació.
Més d’un segle després, el nom de l’Ateneu Terrassenc tornaria a aparèixer vinculat al carrer d’Antoninus Pius: l’entitat refundada el 1996 hi tingué la seva primera seu abans del trasllat posterior. D’aquesta manera, un carrer nascut en un marge urbà, entre torrents i espais encara per consolidar, també acabà formant part de la memòria cultural i associativa de Terrassa.
Què ens ensenya Antoninus Pius
El carrer d’Antoninus Pius ens parla d’una Terrassa que va créixer més enllà de la Riera del Palau. Ens mostra com els antics torrents condicionaren la urbanització. Ens recorda que molts carrers van néixer entre descampats, camps d’ús provisional, ramat i trams encara incomplets. Ens permet veure com la ciutat soterrà cursos d’aigua per poder avançar. I, a més, ens mostra com Terrassa volgué connectar la seva expansió moderna amb el record de l’antiga Ègara.
No és un carrer espectacular. Però precisament per això és interessant.
Perquè moltes vegades la història d’una ciutat no és només en els grans monuments, sinó en carrers aparentment secundaris que conserven petjades de creixement, frontera, ambició cultural i vida quotidiana.
Conclusió: una frontera convertida en carrer
El carrer d’Antoninus Pius va néixer en una zona marcada per la riera, els terrenys oberts i la dificultat d’urbanitzar. A començaments del segle XX encara tenia pocs edificis, trams buits, espais de pastura i un torrent que sovint feia impossible el pas.
Amb el temps, la ciutat va tapar, construir i ordenar. El torrent va desaparèixer sota la urbanització. Els camps es van convertir en cases. El vell marge urbà va passar a formar part de la ciutat consolidada.
I sobre aquell espai, Terrassa hi va posar un nom que mirava molt lluny: Antoninus Pius, emperador romà, memòria d’Ègara i símbol d’una ciutat que no només volia créixer, sinó també recordar d’on venia.
