El carrer d’Avinyó: de la vinya del Baró de Corbera a les cases del Dimoni
El carrer d’Avinyó va néixer sobre una antiga vinya travessada per un camí que conduïa al jardí del Baró de Corbera. A través de Ragon, l’acta municipal de 1894, els plànols històrics i la memòria veïnal de les cases del Dimoni, reconstruïm la transformació d’aquest racó de Terrassa.
Hi ha carrers que no neixen de cop. Primer són una vinya, després un camí, més tard una decisió municipal, després unes primeres cases, una muralla que barra el pas, un jardí que desapareix, un camp de futbol, unes clavegueres i, finalment, una memòria veïnal feta de noms, façanes i records.
El carrer d’Avinyó és un d’aquests carrers. La seva història no comença amb una alineació perfecta sobre un plànol, sinó amb una escena molt més antiga i molt més humana: una vinya travessada per un camí que conduïa al jardí del Baró de Corbera.
A partir de la descripció de Baltasar Ragon, reforçada amb documentació municipal i amb aportacions gràfiques i veïnals recollides anys després per Rafael Aróztegui, podem reconstruir la transformació d’aquest espai. I el que hi trobem no és només la història d’un carrer, sinó una petita lliçó sobre com Terrassa va anar convertint terres, jardins i límits privats en ciutat habitada.
Quan encara hi havia una vinya
Abans que el carrer d’Avinyó fos carrer, aquell indret era una vinya. Pel mig hi passava un camí que anava fins al jardí del Baró de Corbera, situat a l’extrem.
Aquest detall és fonamental perquè ens obliga a mirar el carrer amb uns altres ulls. Allà on avui veiem una via urbana, cases i cantonades, abans hi havia terra treballada, un camí de pas i una propietat senyorial que marcava el final del recorregut.
Terrassa, en aquell moment, encara conservava molts espais així: zones agrícoles, marges, camins particulars, jardins tancats i terres que, amb el creixement de la ciutat, acabarien absorbides per la trama urbana. El carrer d’Avinyó no va néixer sobre el buit, sinó sobre un paisatge anterior que tenia usos, propietaris i memòria pròpia.
La imatge és molt clara: primer, una vinya; al mig, un camí; al fons, el jardí del Baró. Després vindria la ciutat.
El jardí del Baró de Corbera: el límit d’un món privat
El jardí del Baró de Corbera no era un simple detall decoratiu dins aquesta història. Durant anys va actuar com una mena de límit físic i simbòlic. El carrer, quan començà a formar-se, no avançava lliurement fins on avui podem imaginar. Topava amb aquell espai privat, protegit i separat de la ciutat popular que començava a créixer al seu voltant.
Aquesta oposició és molt interessant: d’una banda, una Terrassa que necessitava carrers i habitatges; de l’altra, un jardí senyorial, tancat, amb muralla i porta de ferro. El carrer d’Avinyó explica també aquesta tensió entre el vell món de les propietats privades i la nova ciutat que s’obria pas.
La història urbana sovint es presenta com una successió de dates i acords. Però, en realitat, moltes vegades és això: un carrer que avança fins que troba un mur.
1894: la decisió municipal
Quan només hi havia la casa assenyalada amb el número 2, l’Ajuntament acordà, el 25 de gener de 1894, l’obertura i urbanització d’aquella via, que aviat seria coneguda com el carrer d’Avinyó.
Aquesta data és el punt administratiu clau. Fins aleshores, l’espai tenia una vida anterior: la vinya, el camí, el jardí. A partir de l’acord municipal, aquell indret començava a entrar oficialment en la lògica urbana de Terrassa.
La dada és molt expressiva: només una casa, la número 2. Això vol dir que el carrer encara no era una realitat plena, sinó gairebé una promesa. Una via que s’havia d’obrir, ordenar i urbanitzar. Un espai que començava a deixar de ser marge per convertir-se en carrer.
Aquest tipus de decisions municipals són les que sovint transformen la ciutat sense grans titulars. No hi ha inauguració solemne, ni monument, ni festa major. Però aquell acord obria la porta a una nova etapa: el naixement d’un carrer.
Per què es diu Avinyó?
L’origen del nom és un dels punts més bonics de la història. El carrer rebé el nom d’Avinyó per un terrassenc, mestre d’obres, anomenat Pere Noguera i Vacarissas, conegut popularment com l’Avinyó.
El motiu li venia del seu pare, que era fill del poble d’Avinyó. D’aquesta manera, un origen familiar i un renom popular acabaren donant nom a una via de Terrassa.
Aquest detall ens recorda que els noms dels carrers no sempre neixen d’una decisió freda de despatx. De vegades venen de la manera com la gent coneixia una persona. Un motiu familiar, un origen, una referència oral, un mestre d’obres conegut al barri. I, amb el temps, allò que primer era un sobrenom acaba convertint-se en una placa de carrer.
Pere Noguera i Vacarissas vivia a la carretera de Montcada, número 108, just tocant a aquells terrenys, i hi construí cases després. Per tant, el nom del carrer no és només una etiqueta: està lligat a una persona concreta, a una activitat constructiva i a la transformació física d’aquell espai.
Les primeres cases i una Terrassa obrera
Un cop obert el procés d’urbanització, el carrer començà a omplir-se de cases. Les façanes presentaven una gran varietat i deixaven veure clarament l’estil de l’època en què havien estat construïdes.
Aquest detall té interès perquè ens parla d’un carrer que no neix com una filera uniforme i freda, sinó com una successió de cases marcades pel moment, pels recursos i pels gustos dels seus constructors. La diversitat de façanes era també una manera de llegir el creixement de la ciutat.
La majoria dels habitants eren obrers. Aquest punt és essencial. El carrer d’Avinyó no és només la història d’un traçat urbà: és també la història d’un carrer popular, vinculat a la Terrassa treballadora que creixia a finals del segle XIX i començaments del XX.
Allà on abans hi havia vinya i camí cap a un jardí privat, començaven a viure famílies obreres. El paisatge canviava, però també canviava qui ocupava aquell espai.
1900: un carrer encara petit
L’any 1900, el carrer d’Avinyó tenia 8 cases a la dreta i 7 a l’esquerra. En total, quinze cases. Era encara un carrer petit, en formació, lluny de la seva extensió posterior.
Tres anys després, però, ja en tenia 24.
Aquest creixement ràpid és una dada que no convé passar per alt. En només tres anys, el carrer havia guanyat presència urbana. La necessitat d’habitatge, la venda de terrenys i l’empenta constructiva feien avançar la ciutat damunt d’aquell antic paisatge agrícola.
Terrassa creixia així: no sempre amb grans operacions espectaculars, sinó amb carrers que, en pocs anys, passaven de tenir unes quantes cases a convertir-se en espais habitats i reconeixibles.
Aquest procés de creixement, amb carrers que neixen sobre antics espais oberts i s’incorporen progressivament a la ciutat, també el trobem en el carrer de l’Aurora, un altre exemple de la Terrassa que s’anava urbanitzant pas a pas.
el carrer de l’Aurora
El mur, la porta de ferro i el carrer tallat
Tot i aquest creixement, el carrer no avançava lliurement. Travessant el carrer del Gasòmetre, quedava tancat per una muralla i una porta de ferro. A l’altra banda hi havia encara l’esplèndid jardí del Baró de Corbera.
Aquesta és probablement una de les imatges més fortes de tota la història del carrer. Cases obreres, una via que creix, i al final un mur. Més enllà, un jardí privat. La ciutat popular topant amb el límit d’un món antic.
El carrer d’Avinyó no era només un espai urbanístic. Era també una frontera entre dues maneres d’entendre la ciutat: la propietat tancada i la ciutat que necessitava obrir-se.
Aquesta escena ajuda a entendre per què la història dels carrers és tan rica. Un mur pot explicar tant com una casa. Una porta de ferro pot dir-nos molt sobre propietat, poder, límits i transformació urbana.
1925: cau la muralla i desapareix el jardí
Amb el temps, aquell jardí desaparegué. Els terrenys foren venuts a diferents propietaris i la muralla fou enderrocada l’any 1925 per permetre la urbanització del carrer.
Aquest és un segon naixement del carrer d’Avinyó. El primer havia arribat amb l’acord municipal de 1894. El segon arriba quan desapareix l’obstacle físic que impedia la seva continuïtat.
El carrer, a partir d’aquí, pogué avançar cap a la Plaça del Segle XX, travessant els carrers del Gasòmetre, Sant Sebastià, Lepant i Navas de Tolosa.
La desaparició del jardí no és un simple canvi de propietat. És el pas d’un espai tancat i privat a una nova trama urbana. Allà on abans hi havia mur i porta, la ciutat començava a fer carrer.
La consulta de plànols antics és essencial per entendre aquesta evolució urbana. Eines com la cartografia històrica de l’Arxiu Municipal de Terrassa permeten situar carrers com el d’Avinyó dins el creixement real de la ciutat, especialment quan comparem els plànols de començaments del segle XX amb els de les dècades posteriors.
cartografia històrica de l’Arxiu Municipal de Terrassa
Del jardí al camp de futbol
Abans que la urbanització fos completa, aquell espai tingué encara una altra vida: havia estat un camp de futbol del Catalunya F.C.
Aquest detall és magnífic perquè afegeix una capa més al relat. El mateix terreny havia estat vinya, camí, jardí, límit tancat i camp de futbol abans de convertir-se definitivament en carrer urbanitzat.
La ciutat no és mai una sola cosa. Un mateix solar pot tenir moltes vides. I si no es recullen, desapareixen. En el cas del carrer d’Avinyó, la memòria del camp del Catalunya F.C. ens recorda que abans de l’edificació definitiva hi hagué també un ús popular, esportiu, obert, molt diferent del jardí senyorial que l’havia precedit.
De la vinya al futbol. Del jardí al carrer. Pocs espais expliquen millor aquesta capacitat de Terrassa per transformar-se contínuament.
1931: la part nova queda urbanitzada
L’any 1931 quedà del tot urbanitzada la part nova del carrer, amb tota la seva extensió. El carrer, però, no quedà completament recte: a mig tram fa un petit viratge cap a l’esquerra.
Aquest gir és més que una curiositat. Sovint els carrers conserven en el seu traçat les marques del que hi havia abans. Un antic límit, una propietat, un camí, un mur, una parcel·la o un accident del terreny poden condicionar la forma final d’una via.
El carrer d’Avinyó, amb aquest petit viratge, sembla recordar-nos que no va ser dibuixat sobre una taula com una línia perfecta, sinó construït sobre un espai que ja tenia història.
1935: clavegueres i cantonades noves
A finals de l’any 1935 s’hi construïren les clavegueres i també les cases que fan cantonada amb el carrer de Sant Sebastià.
Aquest pas és molt important perquè urbanitzar no era només obrir una via o aixecar cases. Una ciutat moderna necessitava serveis. Les clavegueres representen la incorporació plena del carrer a una xarxa urbana més completa, més higiènica i més funcional.
El carrer d’Avinyó havia passat per moltes fases: vinya, camí, acord municipal, cases, mur, enderroc, prolongació, camp de futbol, urbanització i serveis. Amb les clavegueres, aquell procés arribava a una maduresa urbana que hauria estat impensable quan tot començava amb una vinya travessada per un camí.
Els últims rastres del jardí
Malgrat la urbanització, encara quedaren rastres materials del jardí del Baró de Corbera. A la part esquerra, passat el carrer del Gasòmetre, davant de les cases assenyalades amb els números 46 i 48, es conservaven un petit safareig i una casa abandonada, vestigis d’aquell antic jardí.
Aquest detall és una petita joia. Ens mostra com la ciutat nova no esborra sempre de cop la ciutat vella. De vegades deixa restes: un safareig, una casa buida, un mur, una alineació estranya, un arbre, una porta que ja no condueix al mateix lloc.
Aquests vestigis són els que donen profunditat a la història urbana. Sense ells, els carrers semblen néixer ja acabats. Amb ells, entenem que la ciutat és una superposició de temps.
La llegenda de les monedes enterrades
El jardí del Baró de Corbera també conservava una història amb aire de llegenda. Es deia que, en vida del senyor Lluís de Ramon, Baró de Corbera, hi havien estat enterrades diverses monedes d’or espanyoles i franceses. Cada exemplar, segons aquest relat, anava acompanyat d’un pergamí que indicava el nom del propietari al qual havien pertangut aquelles monedes i aquells terrenys.
Cal explicar-ho amb prudència: és una tradició recollida, no un fet provat. Però això no li treu interès. Al contrari. Les ciutats també es construeixen amb rumors, llegendes i relats que el veïnat transmet perquè algun espai desperta curiositat.
Un jardí tancat, un baró, una porta de ferro i unes monedes d’or enterrades. És gairebé impossible que una combinació així no encengui la imaginació popular.
1950: un carrer amb 253 habitants
L’any 1950, el carrer d’Avinyó comptava amb 253 habitants.
La dada tanca molt bé el recorregut. En poc més de mig segle, aquell espai havia passat de ser una vinya amb un camí cap a un jardí privat a convertir-se en un carrer plenament habitat, amb més de dues-centes cinquanta persones.
Aquesta xifra és la millor prova del canvi. La història urbana no és només una successió de pedres, murs i plànols. Al final, un carrer existeix de veritat quan s’omple de vida. Quan té veïns, criatures, portes, converses, roba estesa, oficis, entrades i memòria.
El carrer d’Avinyó havia deixat enrere la vinya. Ara era ciutat.
Les cases del Dimoni i la memòria veïnal
La història no s’acaba amb les dades de 1950. Molt més endavant, el carrer continuà generant memòria a través d’unes cases singulars que diversos veïns recordaren com les cases del Dimoni o també com les cases angleses.
La publicació de Rafael Aróztegui recull fotografies i comentaris veïnals sobre aquestes cases del carrer Avinyó. Les imatges mostren unes façanes molt particulars, amb coronaments ondulats i obertures circulars que cridaven l’atenció. No eren cases qualsevol. Tenien una presència pròpia, d’aquelles que fan que el veïnat les bategi.
Els comentaris aporten matisos molt interessants. Hi ha qui les identifica com a cases del carrer Avinyó, qui parla del número 56, qui les anomena cases angleses, qui recorda que eren unifamiliars amb pati al davant i qui lamenta que no estiguessin catalogades. També apareix una explicació popular del nom “cases del Dimoni”: segons una memòria oral, s’hauria dit així perquè les hauria fet un alemany de cara molt vermella, a qui algú hauria comparat amb el dimoni.
Més enllà de la certesa exacta d’aquesta explicació, el que importa és el valor de la memòria. Les cases no només existien físicament; existien també en la manera com la gent les mirava, les anomenava i les recordava.
Aquest epíleg contemporani connecta molt bé amb tota la història anterior. El carrer que havia nascut d’una vinya i d’un jardí tancat acabava conservant, dècades després, un altre tipus de patrimoni: el de les façanes singulars i els noms populars.
Un carrer fet de moltes vides
El carrer d’Avinyó és una suma de vides urbanes.
Primer fou vinya.
Després, camí cap al jardí del Baró de Corbera.
Després, una casa solitària i un acord municipal.
Després, el nom d’un mestre d’obres conegut com l’Avinyó.
Després, cases obreres.
Després, un carrer que creixia però quedava tallat per una muralla i una porta de ferro.
Després, el jardí venut i desaparegut.
Després, un camp de futbol.
Després, una part nova urbanitzada.
Després, clavegueres i cantonades.
Després, 253 habitants.
I, encara més tard, la memòria de les cases del Dimoni.
Aquesta successió és el que fa interessant el carrer. No hi ha una sola història, sinó moltes capes. I totes ajuden a entendre com Terrassa va créixer: ocupant terres, obrint carrers, enderrocant murs, venent jardins, construint habitatges i convertint espais privats o agrícoles en vida urbana.
El que Avinyó ens diu de Terrassa
La història del carrer d’Avinyó ens recorda que la ciutat no es va construir només amb grans fàbriques, grans avingudes o grans edificis públics. També es va fer amb aquests processos més discrets: una vinya que desapareix, un jardí que es ven, una muralla que cau, unes cases que s’aixequen, una claveguera que arriba, un camp que canvia d’ús i un veïnat que acaba donant nom propi a unes façanes.
Com passa amb la Rambleta del Pare Alegre, el carrer d’Avinyó ens mostra com alguns espais de Terrassa han canviat profundament de funció al llarg del temps, passant de marges i zones obertes a peces integrades dins la ciutat.
la Rambleta del Pare Alegre
Hi ha una Terrassa oficial, feta d’actes municipals, acords, dates i urbanitzacions. Però també hi ha una Terrassa popular, feta de motius, llegendes, noms de carrer, records de veïns i cases que algú bateja perquè tenen alguna cosa especial.
El carrer d’Avinyó uneix totes dues.
Per això val la pena mirar-lo amb calma. Perquè allà on aparentment només hi ha un carrer més, hi trobem una vinya, un baró, un mestre d’obres, una porta de ferro, un camp de futbol, unes monedes llegendàries i unes cases del Dimoni.
I potser aquesta és la millor manera d’entendre Terrassa: saber que cada carrer, fins i tot el més discret, pot guardar una història que comença molt abans que nosaltres hi passem pel davant.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, fragment dedicat a “El carrer d’Avinyó”, dins la seva recopilació sobre carrers de Terrassa.
Acta municipal del 25 de gener de 1894, relacionada amb l’obertura i urbanització de vies en aquell període.
Publicació del blog de Rafael Aróztegui sobre “Les cases del Dimoni” al carrer Avinyó, amb fotografies i comentaris veïnals.
Memòria oral recollida en comentaris públics sobre les anomenades cases del Dimoni o cases angleses del carrer d’Avinyó.
