Baldrich: el carrer que va néixer abans que les cases
El carrer de Baldrich va tenir nom abans de tenir cases.
Aquesta és, potser, la millor manera d’entrar en la seva història. Abans que hi hagués portals, finestres, veïns, safareigs, fàbriques, escoles o obrers entrant i sortint dels vapors, ja hi havia una decisió municipal. L’Ajuntament de Terrassa, en sessió del 4 de juny de 1852, acordà donar nom a aquell carrer nou: carrer de la Princesa.
També acordà una altra cosa que sembla molt tècnica, però que diu molt de la ciutat que començava a néixer: els carrers nous havien de tenir 36 pams d’amplada i les voravies, 4 pams.
És a dir, abans que el carrer fos carrer, Terrassa ja l’estava imaginant.
Però la realitat era més lenta que el paper. L’any 1855, tres anys després d’aquell acord, al carrer encara no hi havia cap casa. Cap família. Cap botiga. Cap criatura jugant a la porta. Cap veïna estenent roba. Cap obrer tornant de la fàbrica.
Només un espai que començava a ser ciutat.
Aquesta és la força del carrer de Baldrich. No explica només una via del barri del Segle XX. Explica com una ciutat posa nom a un buit, com el transforma en carrer, com hi arriben les primeres cases, les fàbriques, els safareigs, el centre mèdic, les escoles, les clavegueres, l’empedrat i, finalment, les noves operacions urbanes que avui tornen a canviar l’aspecte d’aquell entorn.
Baldrich no és només una adreça. És una història de Terrassa en construcció.
Abans de Baldrich: la Clota de la Canal
Abans de ser carrer, aquell indret tenia una altra identitat. De mig carrer fins a la carretera era conegut com la Clota de la Canal.
El nom ja ens parla d’un paisatge anterior. Una clota no és una avinguda, ni una plaça, ni un carrer ordenat. És un espai baix, una depressió del terreny, un lloc vinculat a l’aigua, al pas, al fang, als desnivells i a una geografia que encara no havia estat del tot domesticada per la ciutat.
Prop d’aquell espai hi havia abeuradors, i per allà passava el camí d’anar a Sant Quirze. Aquesta dada és fonamental perquè ens permet veure el carrer abans del carrer. Allà on avui podem pensar en una trama urbana, hi havia hagut animals que bevien, carros que passaven, gent que anava i venia, camins de terra, pagesos, traginers i una Terrassa encara molt connectada amb els seus voltants.
El carrer de Baldrich no neix en un buit abstracte. Neix sobre un territori que ja tenia usos, noms i memòria. La placa oficial arribaria després, però la gent ja coneixia aquell indret per la seva forma i per la seva utilitat.
Primer hi hagué la Clota de la Canal.
Després, el carrer de la Princesa.
Més tard, Baldrich.
Així es construeix una ciutat: posant capes damunt de capes.
Les primeres quatre cases
Les primeres cases del carrer foren les quatre d’entrada a mà dreta.
Poden semblar poca cosa, quatre cases. Però en un carrer que no en tenia cap, quatre cases ho canvien tot. Allà on només hi havia traça i terreny, apareixien portals. Allà on només hi havia projecte, començava la vida.
Una casa no és només una façana. És una família. És una llar. És una porta que s’obre al matí. És roba, fum, criatures, veïns, sorolls, converses, preocupacions i rutines.
El carrer començava a tenir gent.
Potser encara era un espai descompensat, amb buits, terrenys oberts i un entorn mig rural. Però aquelles quatre cases marcaven un abans i un després. La ciutat deixava de ser només una decisió d’Ajuntament i començava a respirar amb vida pròpia.
A Baldrich, com en tants altres punts de Terrassa, el carrer no va aparèixer complet. Va néixer per trossos. Primer una placa. Després quatre cases. Després una fàbrica. Després serveis. Després més cases. Després problemes d’aigua. Després clavegueres. Després empedrat.
La consulta de plànols antics, com els que es poden trobar a la cartografia històrica de Terrassa, permet entendre millor com el carrer de Baldrich va passar de ser un espai en formació a una peça integrada dins el creixement urbà i industrial de la ciutat.
Aquesta és la història real de les ciutats: no neixen perfectes, neixen a mig fer.
El Vapor Gran: quan la fàbrica arriba abans que el barri
El primer gran edifici que s’hi va aixecar fou el Vapor Gran, l’any 1857. Tenia l’entrada després d’aquelles quatre cases i el portal assenyalat amb el número 98.
La dada és molt important: abans que el carrer estigués plenament habitat, ja hi arribava la indústria.
A Terrassa, això no és cap accident. La ciutat industrial no esperava que tot fos ordenat, net i acabat. La indústria s’instal·lava, empenyia, transformava i obligava la ciutat a créixer al seu voltant.
El Vapor Gran no era només un edifici. Era soroll, maquinària, fum, jornades llargues, obrers, entrades i sortides, carros amb materials, moviment i una nova manera d’entendre el temps. La fàbrica canviava el ritme del carrer. Allà on hi havia hagut camí, clota i abeuradors, començava a aparèixer la Terrassa productiva.
El carrer de Baldrich quedava marcat des del principi per aquesta barreja tan terrassenca: cases encara escasses, espais oberts, serveis públics i indústria tèxtil creixent. No era un carrer residencial tranquil. Era un carrer que naixia ja amb el batec de la ciutat fabril.
La fàbrica feia ciutat.
Però també feia barri.
I també feia vida dura.
Felip Marcet i els safareigs públics
L’any 1866, l’Ajuntament comprà a Felip Marcet 24.422 pams de terreny a l’entrada del carrer, a mà esquerra, i hi instal·là safareigs públics.
Aquí apareix un nom propi i una escena que cal mirar amb calma.
Felip Marcet no és només un nom en una venda de terrenys. En la història d’un carrer, aquestes operacions són decisives. Algú posseeix un tros de terra, l’Ajuntament el compra, i aquell espai passa a tenir una funció pública. La propietat privada es converteix en servei col·lectiu. I el carrer canvia.
Els safareigs són un dels elements més humans d’aquesta història. No eren només unes instal·lacions per rentar roba. Eren un lloc de treball quotidià, especialment femení. Allà hi havia mans dins l’aigua, roba bruta, sabó, fred, cansament, converses, notícies, silencis, rialles i preocupacions.
Aquesta dimensió quotidiana també forma part de la història dels safareigs públics de Terrassa, espais que expliquen molt bé la vida popular, el treball invisible i la sociabilitat veïnal d’una ciutat que creixia al ritme de la indústria.
Els safareigs eren vida popular.
Mentre els vapors representaven la Terrassa industrial, els safareigs representaven la Terrassa domèstica i comunitària. En un mateix carrer convivien la màquina i la roba, el vapor i l’aigua, el treball assalariat i el treball invisible de cada dia.
Això dona una dimensió molt més profunda a Baldrich. No era només un carrer industrial. Era un carrer on la vida obrera es feia visible en diferents formes: dins la fàbrica, al safareig, a les cases, al carrer i, més endavant, a les escoles i al centre mèdic.
1868: la revolució canvia el nom del carrer
El 18 de novembre de 1868, la Junta Revolucionària canvià el nom del carrer. El carrer de la Princesa passà a dir-se carrer de Baldrich. Després de plantar les noves plaques, la Junta ho comunicà a l’Ajuntament.
Aquesta escena és molt potent.
Una revolució no queda només en els discursos, en els governs o en les proclames. També arriba a les cantonades. Arriba a les plaques. Arriba al nom que la gent diu quan pregunta on viu algú.
El 1868 fou l’any de la Revolució Gloriosa i de la caiguda d’Isabel II. El nom de Princesa, lligat a una simbologia monàrquica, deixava pas al de Gabriel Baldrich i Palau, militar i polític liberal.
Això vol dir que aquell carrer jove, encara amb poques cases, va viure un canvi de nom carregat de política. La ciutat no només creixia amb fàbriques i cases. També creixia amb idees, conflictes, adhesions i ruptures.
El nom de Baldrich va arrelar fàcilment, precisament perquè encara no hi havia gaires cases. Pocs veïns s’havien acostumat al nom de Princesa. La memòria popular encara no l’havia fixat del tot.
És curiós: el carrer encara s’estava fent, i ja havia canviat de nom.
Gabriel Baldrich i Palau: un nom de revolució al nomenclàtor
Gabriel Baldrich i Palau va néixer a Pla de Cabra, a Tarragona, l’any 1814. Militar i polític liberal, va arribar a tenir un paper destacat en els conflictes i moviments del seu temps.
La seva relació amb Terrassa quedà fixada l’any 1868. El dia 25 d’octubre visità la ciutat, i quatre dies després l’Ajuntament el nomenà fill adoptiu. Moriria a primers de gener de 1885.
El carrer no porta, doncs, el nom d’un veí que hi visqués, ni d’un propietari local del sector, sinó el d’un personatge polític i militar convertit en símbol d’un moment. La Junta Revolucionària li donà presència al carrer.
Els noms dels carrers són una forma de poder. Diuen què es vol recordar i què es vol substituir. En aquest cas, el pas de Princesa a Baldrich és una petita fotografia política de la Terrassa del 1868.
Una ciutat que canvia una placa també està explicant quina història vol escriure.
Vapors del Martiri i del Quell: la indústria guanya el carrer
La dimensió industrial de Baldrich continuà creixent. L’any 1875 es construïa el Vapor del Martiri, entre els carrers de Sant Maria i Viveret. Dos anys després es construí el Vapor del Quell, entre Viveret i la carretera de Montcada, on tenia el portal principal.
Amb aquests vapors, Baldrich deixava de ser un carrer en formació per convertir-se en part d’un veritable entorn industrial.
Els vapors no ocupaven només espai. Transformaven tot el que tenien al voltant. Feien arribar treballadors, ritmes, sorolls, carros, mercaderies, jornades, cansament i també dependència econòmica. La gent vivia condicionada per la fàbrica: per l’hora d’entrada, per l’hora de sortida, pel salari, pels encàrrecs, pel fum, pel soroll i per la necessitat.
Aquests noms —Vapor Gran, Vapor del Martiri, Vapor del Quell— no són decoració històrica. Són el rastre d’una ciutat que es va fer amb maons, màquines i mans treballadores.
Aquesta transformació forma part de la gran història industrial d’els vapors de Terrassa, una xarxa de fàbriques que va canviar per sempre el paisatge urbà, social i laboral de la ciutat.
Baldrich era ja un carrer amb múscul industrial.
1898: el carrer vol créixer més
L’agost de 1898, l’Ajuntament acordà allargar el carrer de Baldrich des del carrer d’En Prim fins al carrer de Lepant, amb el propòsit d’arribar fins a la carretera de Rubí, més avall de la caseta del Malet.
Però una cosa és acordar i una altra executar.
Aquella prolongació no s’arribà a completar fins l’any 1915, quan ja s’hi havien construït diversos edificis industrials. Aquest detall és molt important perquè mostra una vegada més com creixia Terrassa: el projecte anava per una banda i la realitat per una altra.
Entre el paper municipal i el carrer acabat hi havia terrenys, diners, interessos, propietaris, obres, prioritats i anys d’espera.
La ciutat no avançava com una línia recta. Avançava amb retards, solars, fàbriques, reformes i decisions que trigaven molt a convertir-se en pedra.
Baldrich ho mostra perfectament.
1900: un carrer desigual
L’any 1900, el carrer tenia 6 cases a la dreta i 33 a l’esquerra.
Aquesta dada és més interessant del que sembla. El carrer no creixia igual a les dues bandes. No era una via simètrica, ordenada i acabada. Era un espai viu, desigual, condicionat pels vapors, els terrenys, les propietats i els usos industrials.
A una banda, poques cases.
A l’altra, moltes més.
Això dona una imatge molt real de la Terrassa del tombant de segle: carrers que avançaven per trossos, amb façanes en una banda i buits a l’altra, amb fàbriques convivint amb habitatges, amb serveis públics instal·lats allà on abans hi havia hagut terrenys comprats a particulars.
La ciutat que avui podem imaginar compacta i contínua va ser, durant molt de temps, una ciutat feta de contrastos.
Baldrich era un d’aquests contrastos.
Del safareig al Centre Mèdic
En el mateix lloc on abans hi havia hagut els safareigs públics, l’Ajuntament hi aixecà l’any 1916 un edifici per al Centre Mèdic. L’any 1935 se’n faria un altre.
Aquest canvi és molt significatiu.
El solar que havia acollit els safareigs —la roba, l’aigua, el treball quotidià— passava a tenir una funció sanitària. El carrer canviava, però continuava vinculat al servei públic. Primer, rentar. Després, curar.
Aquesta continuïtat és preciosa: el carrer de Baldrich no només produïa amb els vapors; també servia la gent. La ciutat industrial necessitava fàbriques, però també necessitava equipaments. On hi havia treballadors i famílies, també calien espais de salut, d’educació i d’assistència.
El Centre Mèdic dona al carrer una altra capa humana. Ens parla de malalties, de visites, de metges, de famílies preocupades, de veïns que acudien a buscar ajuda. No tot era treball i fum. També hi havia fragilitat.
La ciutat moderna no es construïa només amb fàbriques. També es construïa amb serveis públics.
Les Escoles Nacionals Graduades
A la cantonada del carrer de Sant Maria hi havia unes Escoles Nacionals Graduades, inaugurades oficialment el 18 de gener de 1932. Després es va aixecar un nou edifici al carrer de Sant Maria i les escoles foren traslladades.
Aquesta dada introdueix una altra escena: els infants.
Fins ara hem vist polítics, propietaris, Junta Revolucionària, vapors, safareigs, Ajuntament i equipaments mèdics. Però una ciutat també es veu en els nens que van a escola.
Imaginem aquell entorn amb criatures entrant i sortint, famílies travessant el carrer, mestres, llibres, fred a l’hivern, pols, pluja i un barri que ja no era només zona industrial sinó espai de vida.
Les escoles fan barri. Donen continuïtat. Mostren que el carrer no és només lloc de pas o de producció, sinó també lloc de futur.
Baldrich, en aquest punt, ja havia passat de ser un projecte buit a ser un carrer amb generacions.
La pluja, la rasant i la ciutat que encara s’havia d’acabar
Ragon explica que el carrer tenia la rasant molt castigada per les aigües de les pluges.
Aquesta frase pot semblar tècnica, però té molta vida. Ens parla de fang, de corrents d’aigua, de voreres malmeses, de pas difícil, de veïns que havien de conviure amb un carrer que encara no estava ben resolt.
La ciutat no era una postal. Era un espai físic que donava problemes.
L’any 1935, l’Ajuntament va cimentar els cantells de la voravia en forma de canal, amb una amplada de tres pams, per conduir les aigües. L’any 1937 es va construir la claveguera i l’any 1945 s’empedrà el carrer fins a la carretera de Montcada, entroncant la claveguera i el carrer amb la cantonada de Sant Maria.
Aquestes obres humils són fonamentals. No tenen la grandesa d’una fàbrica ni el simbolisme d’un canvi de nom, però sense elles no hi ha ciutat moderna.
Una ciutat també es fa així: canalitzant l’aigua, posant clavegueres, empedrant, evitant que la pluja destrueixi el pas, convertint el fang en carrer.
Baldrich havia nascut com una intenció. Ara, dècades després, s’anava acabant físicament.
Sala i Badrinas: quan la indústria torna a canviar de pell
La història de Baldrich no acaba amb els vapors antics ni amb l’empedrat. En temps recents, l’entorn del carrer ha tornat a entrar en una nova etapa amb la transformació de l’àmbit de Sala i Badrinas.
Aquest punt cal tractar-lo amb cura. No es tracta de convertir la història del carrer en una notícia urbanística actual, sinó d’entendre que el procés continua.
Baldrich va néixer sobre un espai de marge, camí i abeuradors. Després s’omplí de cases, vapors, safareigs, centre mèdic, escoles i indústria. Ara, una part d’aquell món fabril es transforma en nous espais urbans.
La pregunta és inevitable: què queda de la memòria industrial quan la ciutat es reconverteix?
No n’hi ha prou amb conservar un nom o una façana. La memòria també és explicar què hi havia, qui hi treballava, com es va formar el barri, quins usos tenia el carrer i quines persones van fer possible aquella vida.
Si la ciutat nova no explica la ciutat antiga, el risc és que tot quedi reduït a una operació immobiliària més.
Baldrich mereix més que això.
Els noms que fan una calle
En aquesta història hi ha molts noms.
Hi ha l’Ajuntament de Terrassa, que l’any 1852 posà nom i amplada al carrer.
Hi ha Felip Marcet, propietari dels terrenys comprats per fer-hi safareigs públics.
Hi ha la Junta Revolucionària de 1868, que canvià Princesa per Baldrich.
Hi ha Gabriel Baldrich i Palau, el general liberal que acabà donant nom a la via.
Hi ha el Vapor Gran, el Vapor del Martiri i el Vapor del Quell, que ompliren el carrer de treball industrial.
Hi ha el Centre Mèdic, que convertí un antic espai de safareigs en servei sanitari.
Hi ha les Escoles Nacionals Graduades, amb els infants i mestres que donaren al carrer una altra vida.
Hi ha els veïns anònims, que són els més importants, encara que gairebé mai surtin als documents.
Perquè una calle no la fan només els qui surten amb nom i cognom. També la fan els qui no apareixen als papers: les dones que rentaven, els obrers que entraven al vapor, els nens que anaven a escola, els carreters que passaven cap a Sant Quirze, els veïns que esquivaven l’aigua de pluja i els que van veure com aquell carrer deixava de ser marge per convertir-se en barri.
Aquests noms, coneguts i anònims, són la sang de Baldrich.
El que Baldrich ens diu de Terrassa
El carrer de Baldrich explica una Terrassa que va créixer sense esperar a estar acabada. Una ciutat que primer projectava, després improvisava, després corregia i finalment tornava a transformar-se.
Explica la Terrassa dels acords municipals i la dels safareigs.
La dels generals liberals i la dels obrers sense nom.
La dels vapors i la dels infants de les escoles.
La dels propietaris que venien terrenys i la dels veïns que hi feien vida.
La de la pluja que malmetia el carrer i la de les clavegueres que arribaven tard.
La de les fàbriques que donaven identitat i la de les noves operacions que volen refer la ciutat.
Aquesta manera de veure com una via neix, creix i es transforma també la trobem en el carrer d’Avinyó, un altre exemple de com Terrassa va passar d’espais oberts, vinyes i projectes municipals a carrers plenament integrats dins la ciutat.
Potser per això Baldrich és tan interessant. Perquè no és una calle monumental. No necessita una gran façana ni una llegenda espectacular. La seva força és una altra: mostra com Terrassa es va fer de veritat.
Amb fang.
Amb plaques.
Amb fàbriques.
Amb safareigs.
Amb escoles.
Amb noms propis.
Amb gent anònima.
Amb decisions que trigaven anys a fer-se realitat.
El carrer de Baldrich va néixer abans que les cases. Però, amb el temps, les cases, les fàbriques, els serveis i la gent li van donar allò que cap acord municipal podia donar-li per si sol: vida.
I aquesta és la història que val la pena recordar.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, fragment dedicat a “El carrer de Baldrich”, dins la seva recopilació sobre carrers de Terrassa.
Joaquim Verdaguer, publicació sobre els generals revolucionaris al nomenclàtor de Terrassa, amb referències al general Gabriel Baldrich i als canvis de nom dels carrers després de la Revolució de 1868.
Records de Terrassa, publicacions sobre el Centre Mèdic de Terrassa, els records del carrer de Baldrich i altres elements vinculats a aquest entorn urbà i industrial.
Informacions recents sobre la transformació de l’àmbit de Sala i Badrinas i la reurbanització del sector.
