El carrer de Bastard: la petita via medieval que Terrassa va deixar desaparèixer
Hi ha carrers que desapareixen sense fer soroll. El carrer de Bastard, en canvi, va marxar entre esquerdes, parets apuntalades, cases buides, enderrocs i una fotografia que encara fa mal de mirar.
No era un carrer gran. No era un passeig. No era una avinguda amb voluntat de lluïment. Era un d’aquells passos estrets del cor vell de Terrassa, encaixat dins la trama antiga de la vila, entre el carrer Major, el carrer de Baix, el carrer del Forn, el carrer de Cantarer, Mosterol i els racons que baixaven cap a la part més antiga de la ciutat.
Però precisament per això és important.
El carrer de Bastard ens parla d’una Terrassa menuda, atapeïda, de cases velles, famílies humils, oficis petits i parets que havien aguantat segles fins que el segle XX les va anar esborrant. La seva història no és la d’un gran monument, sinó la d’un tros de ciutat que va perdre el cos però no del tot la memòria.
Baltasar Ragon el descriu com un dels antics carrers de Terrassa que, entre 1936 i 1946, va perdre completament aquella fesomia pròpia dels carrers antics. I aquesta és la millor porta d’entrada: Bastard no va desaparèixer en una sola decisió, sinó per acumulació. Una casa que cau, una altra que s’abandona, unes bigues travessant el carrer per aguantar parets, un solar, un banc, un nou edifici, una nova ciutat que avançava sense gaire contemplació.
El carrer de Bastard és la història d’una desaparició urbana.
On era el carrer de Bastard?
Per situar-lo bé, cal tornar al cor medieval de Terrassa.
La vila antiga s’organitzava al voltant de tres eixos principals: el carrer superior, el carrer mitjà o carrer Major, i el carrer de Baix o Jussà. Entre aquests carrers principals hi havia petits passos secundaris que cosien la vila per dins. Allà apareixen noms com Mosterol, Cantarer, el Forn i també el de Riembau o d’en Bastard.
Això és molt important: Bastard no era una peça moderna afegida sense arrels. Formava part de la xarxa interior de la Terrassa medieval. Era un d’aquells carrerons que permetien passar d’un nivell a un altre de la vila, entre cases, murs, portals i racons.
Avui, quan parlem del carrer de Bastard, l’hem d’imaginar a la zona baixa de la Plaça Vella, en aquell entramat antic que comunicava el carrer Major amb el carrer de Baix i amb els petits carrers del nucli històric. No cal buscar-hi una gran perspectiva. Bastard era justament el contrari: un carrer estret, interior, gairebé domèstic.
Un carrer per passar-hi a peu.
Un carrer per viure-hi a tocar.
Un carrer que semblava més antic que moltes memòries.
Els valls del castell i les primeres cases
Ragon apunta una possibilitat molt suggeridora. El 30 de novembre de 1516, el rei Ferran hauria atorgat un privilegi per poder edificar cases als valls del castell de la vila. Ragon planteja que aquest podria haver estat el cas del carrer de Bastard, ja que els valls es trobaven entre el castell i la part sud de la vila.
La idea és molt poderosa: un espai que havia tingut funció defensiva, o almenys de separació i protecció, començava a convertir-se en espai habitable.
Aquí cal matisar amb prudència documental. El Llibre de privilegis de la vila i el terme de Terrassa conserva i desenvolupa clarament una llicència posterior, de 1529, concedida per Carles V, que autoritzava edificar cases als valls de la vila amb el consentiment dels síndics i sense perjudicar tercers. Això no invalida la nota de Ragon, però ens obliga a explicar-ho bé: el que tenim al davant és un procés de creixement de la vila sobre espais que abans havien tingut una altra funció.
I això encaixa molt bé amb Bastard.
El carrer pot entendre’s com un d’aquells racons nascuts quan la Terrassa medieval començava a aprofitar cada tros disponible del seu clos antic. Quan els murs, els valls i les darreres de cases deixaven de ser només límit i començaven a ser oportunitat.
La ciutat creixia cap endins, aprofitant-se a ella mateixa.
Un nom de família: els Bastard
El nom del carrer no sembla venir d’una llegenda estranya ni d’un caprici municipal. Ragon diu que probablement procedia d’una de les antigues famílies que hi havien viscut. I aquí la informació recollida per Joaquim Verdaguer ens dona una pista molt valuosa: al segle XVII hi hauria residit Miquel Bastard, paraire de llana, batlle de Terrassa, conseller en cap i procurador dels monestirs de Pedralbes i Jonqueres.
Aquest detall dona una altra dimensió al carrer.
No parlem només d’un nom pintoresc. Parlem d’una família amb presència en la vida local. Miquel Bastard no era un simple veí anònim: apareix vinculat a oficis, govern municipal i responsabilitats de representació. Que el carrer acabés portant aquell nom indica que, en algun moment, aquella família va deixar prou marca en el lloc perquè la memòria popular o documental l’identifiqués amb ella.
Aquesta és una de les coses més boniques dels carrers antics: moltes vegades no porten el nom d’un gran personatge imposat des de dalt, sinó el d’algú que hi vivia, hi treballava, hi tenia casa o hi era conegut.
Bastard era, abans que res, un nom de proximitat.
Una calle petita, però plena de vida
Ragon ens dona una fotografia humana del carrer a finals del segle XIX. L’any 1894, al carrer de Bastard hi vivien sis famílies, amb un total de 30 habitants.
No és una xifra gran, però justament per això ens ajuda a veure el carrer com era: un espai petit, gairebé familiar. Sis famílies podien significar portes molt properes, veïns que es coneixien, sorolls compartits, crits d’infants, converses de finestra a finestra i una vida inevitablement comunitària.
En un carrer estret, la intimitat no és mai completa. La vida dels altres passa molt a prop.
Ragon afegeix un detall que cal tractar amb sensibilitat. Al número 7 hi vivien dos germans que no passaven de metre vint d’alçada. Es deien Miquel i Salvador, tenien 35 i 31 anys respectivament i tots dos feien de baster.
La dada és colpidora perquè converteix el carrer en una escena humana concreta. De sobte, Bastard ja no és només una línia en un plànol. Té dos germans amb nom propi. Té un ofici. Té una casa concreta. Té una porta. Té dues vides que Ragon va voler deixar anotades.
El baster era un ofici vinculat al treball del cuir i als guarniments dels animals de tir i de càrrega. És a dir, un ofici molt propi d’una ciutat on encara pesaven els carros, les bèsties, el mercat i la mobilitat antiga. Miquel i Salvador no són una anècdota: són una finestra a aquella Terrassa menuda dels oficis manuals.
De sis famílies a vint
L’any 1928, el carrer havia canviat. Ragon diu que hi havia vint famílies, amb 38 habitants.
La xifra pot semblar contradictòria si la comparem amb 1894: més famílies, però no molts més habitants. Això ens suggereix un carrer de cases petites, habitatges probablement modestos, espais molt aprofitats i una vida urbana densa però fràgil.
Bastard no era un carrer de grans residències. Era un carrer de supervivència urbana, d’aprofitament extrem de l’espai, d’habitatges antics que havien anat passant de mans i de generacions.
Aquesta és la Terrassa que sovint queda fora de les postals: la dels carrers que no lluïen, però sostenien vida.
Les cases que s’esllavissaven soles
La decadència física del carrer arribà de manera implacable.
Ragon explica que l’any 1934, de les set cases que hi havia, només quatre estaven habitades. Les altres, de tan velles, s’anaven esllavissant soles. I pel febrer de 1937 encara en caigué una altra.
Aquesta frase és duríssima: cases que s’esllavissen soles.
No parla només de murs vells. Parla d’abandonament, de pobresa constructiva, de manca de manteniment, d’un centre històric que començava a ser vist com a vell, incòmode, poc útil per a la ciutat que volia modernitzar-se.
El carrer de Bastard no va morir perquè algú decidís un dia esborrar-lo del mapa. Va morir perquè les seves cases ja no podien més, perquè l’espai havia envellit, perquè la ciutat mirava cap a altres formes urbanes i perquè la memòria medieval, moltes vegades, només es valora quan ja és runa.
Per aguantar les poques parets que quedaven, s’hi van posar bigues travesseres d’un costat a l’altre del carrer.
Aquesta imatge és extraordinària. Un carrer tan estret i tan malmès que calia subjectar-lo de banda a banda. Com si la ciutat hagués de posar-li crosses perquè no s’acabés d’ensorrar.
Bastard ja no era només un carrer vell. Era un carrer ferit.
La casa que va caure de matinada
A les cinc i deu minuts del matí del 22 de gener de 1945, segons Ragon, s’ensorrà la casa on havien viscut els dos germans bastoners, Miquel i Salvador. Feia dos dies que els seus habitants l’havien abandonada.
Aquest detall és dels que posen la pell de gallina.
La casa cau de matinada.
Els habitants l’havien deixada dos dies abans.
El carrer perdia una altra peça del seu cos.
La fotografia conservada per Verdaguer, procedent del Fons Ragon-AMAT, porta una anotació que diu: “Casa calle Bastard, hundida noche 22 enero 1946”. Hi ha, per tant, una diferència d’un any respecte a la data que dona Ragon. Aquesta discrepància no treu valor al document; al contrari, ens recorda que la història local sovint es reconstrueix amb peces que cal comparar.
Tant si fou el 1945 com si la imatge fou datada el 1946, el que documenta és claríssim: el carrer de Bastard s’estava enfonsant de manera literal.
La imatge no mostra una façana bonica ni un record amable. Mostra runa. Mostra una casa oberta, despullada, vençuda. Mostra el final físic d’un carrer que havia estat part de la vila medieval.
És una fotografia que no només es mira. S’escolta.
El Banc Comercial i el Banc Hispano-Americà
La desaparició de Bastard no es pot entendre sense la transformació bancària i urbana del sector.
Ragon explica que, com que la part dreta del carrer ja havia desaparegut, aquell espai fou ocupat per l’edifici del Banc Comercial de Terrassa, inaugurat el 24 de juliol de 1944. Des d’aleshores, només hi quedava la vivenda del conserge del Banc Hispà i la resta eren despatxos.
Després, el 14 de març de 1947, començaren les obres per construir l’edifici on s’instal·laria el Banc Hispano-Americà. Fou aleshores quan desaparegueren els últims vestigis de les antigues cases d’aquell carrer.
Aquest és un canvi de món.
On hi havia hagut cases velles, famílies, oficis, bastoners i parets apuntalades, apareixen bancs, oficines, consergeries i una nova arquitectura de ciutat. La Terrassa medieval i popular cedia lloc a una Terrassa financera, moderna, funcional i molt menys disposada a conservar racons incòmodes.
No es tracta de fer una condemna simple. Les ciutats canvien, i moltes vegades els edificis vells estaven en molt mal estat. Però el cas de Bastard obliga a fer-se una pregunta: quan desapareix un carrer, què desapareix exactament?
No només desapareixen unes cases.
Desapareix una forma de viure.
Desapareix un traçat.
Desapareix una escala humana.
Desapareix una memòria de noms, oficis i veïns.
I això, si no s’explica, es perd per segona vegada.
Bastard dins el mapa de la Terrassa medieval
El carrer de Bastard s’ha d’entendre dins un entorn molt concret. No era un carrer aïllat, sinó una peça d’aquell petit laberint medieval que formaven el carrer Major, el carrer de Baix, el carrer del Forn, Cantarer, Mosterol i altres passos menors.
Aquesta xarxa no tenia la monumentalitat que a vegades atribuïm a les ciutats medievals. La Terrassa d’aquell temps era una vila petita, tancada per murs, fossats, darreres de cases i torres. No una ciutat de grans muralles espectaculars, sinó un clos urbà modest, dens i funcional.
Aquesta visió encaixa amb l’estudi de La Terrassa Medieval, que situa aquests petits carrers dins la xarxa interna del nucli antic i ajuda a entendre millor el paper de passos com el carrer de Bastard.
I aquí Bastard tenia sentit.
Era un carrer secundari, sí, però els carrers secundaris són els que fan funcionar una ciutat. Permeten passar, comunicar, retallar camins, connectar veïns, obrir sortides, cosir la vida quotidiana. No tot pot ser plaça, mercat o carrer Major. També calen els carrerons.
De fet, moltes vegades la memòria més autèntica d’una ciutat no es troba als seus espais solemnes, sinó en aquests passos petits que semblen no voler explicar res i ho acaben explicant tot.
Bastard era un d’aquests passos.
La desaparició d’una fesomia
Ragon escriu que, entre 1936 i 1946, el carrer de Bastard va perdre per complet l’antiga fesomia dels típics carrers del segle XVII.
Aquesta frase és la clau de tot l’article.
No diu només que desaparegués una casa. Diu que es va perdre una fesomia. Una manera de ser carrer. Una escala. Una imatge. Un aire antic. Aquella sensació de carrer estret, vell, irregular, amb cases de diverses èpoques, amb parets cansades i una atmosfera que la ciutat moderna ja no volia o no podia sostenir.
La paraula “fesomia” és molt important. Una ciutat té cara. I quan perd els seus carrers antics, no només perd pedra: perd expressió.
El carrer de Bastard era una arruga de la Terrassa vella. I les arrugues, ja ho sabem, expliquen vida. Però el segle XX sovint va preferir estirar la pell de la ciutat abans que escoltar què deien aquelles marques.
Els protagonistes del carrer
En aquesta història hi ha protagonistes amb nom i altres sense nom.
Hi ha Miquel Bastard, el paraire de llana del segle XVII que Verdaguer vincula a l’origen del nom del passatge.
Hi ha els germans Miquel i Salvador, petits d’estatura, treballadors de l’ofici de baster, que vivien al número 7 i que Ragon va rescatar de l’oblit amb una simple menció.
Hi ha les sis famílies de 1894 i les vint famílies de 1928.
Hi ha els veïns que van veure com les cases s’anaven buidant.
Hi ha els habitants que abandonaren la casa dos dies abans que s’ensorrés.
Hi ha els obrers que, el 1947, començaren les obres del nou edifici bancari.
Hi ha els bancs, que no són persones però sí actors urbans: el Banc Comercial de Terrassa i el Banc Hispano-Americà, símbols d’una nova etapa que va ocupar l’espai físic de l’antiga trama.
I hi ha, sobretot, els anònims. Els que van passar per aquell carrer sense deixar rastre escrit. Els que hi van néixer, hi van rentar, hi van menjar, hi van discutir, hi van patir humitats, hi van sentir caure una paret o hi van veure entrar la modernitat en forma de runa i obra nova.
Aquests són els que donen sang a la història.
El que ens diu avui el carrer de Bastard
El carrer de Bastard ens obliga a mirar Terrassa amb una mica més d’atenció.
Ens recorda que la ciutat medieval no era només la Torre del Palau, la Plaça Vella o els grans noms documentals. També era una xarxa de passos petits, cases modestes, oficis manuals i famílies que vivien en carrers estrets.
Ens recorda que els noms dels carrers poden néixer d’una família, d’un veí destacat o d’una memòria de proximitat.
Ens recorda que els privilegis reials i les llicències per edificar als valls no són papers llunyans: poden acabar explicant per què un carrer va néixer allà on va néixer.
Ens recorda que el segle XX no només va construir ciutat nova, sinó que també va destruir molta ciutat antiga.
I ens recorda, sobretot, que una casa que cau no és només una casa que cau. És una part de la ciutat que deixa de parlar si ningú n’explica la història.
El carrer de Bastard ja no conserva la seva antiga fesomia. Però encara podem reconstruir-ne el sentit: un pas medieval, un nom familiar, unes cases velles, uns veïns concrets, una fotografia de ruïna i el moment exacte en què la Terrassa antiga va cedir el lloc a una altra ciutat.
Potser aquesta és la lliçó més clara.
Hi ha carrers que desapareixen del mapa.
Però només desapareixen del tot quan deixem de preguntar-nos què hi havia allà.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, fragment dedicat a “El carrer de Bastard”, amb dades sobre el possible origen del carrer, les famílies que hi vivien, l’estat de les cases i la desaparició del carrer entre els anys trenta i quaranta del segle XX.
Joaquim Verdaguer, publicació sobre els carrers antics de Terrassa i el passatge de Bastard, amb referència a Miquel Bastard i a la fotografia de la casa esfondrada procedent del Fons Ragon-AMAT.
Joan Coma i Ainsa, La Terrassa Medieval. Els orígens de la vila, material didàctic sobre l’estructura de la vila medieval, els seus carrers principals i secundaris, la muralla i el fossat.
Llibre de privilegis de la vila i el terme de Terrassa (1228-1652), especialment la documentació relacionada amb el creixement de la vila i la llicència per edificar cases als valls.
