Blasco de Garay: el carrer que va portar Terrassa cap a Can Aurell
Hi ha carrers que expliquen millor la ciutat quan no els mirem només pel seu nom, sinó pel lloc que ocupen. El carrer de Blasco de Garay n’és un bon exemple.
No és un carrer nascut al cor medieval de Terrassa, ni un d’aquells vials antics que baixaven cap a la Plaça Vella o al carrer Major. Blasco de Garay pertany a una altra Terrassa: la que creixia al voltant de l’estació, la que s’obria cap a ponent, la que anava deixant enrere els límits antics i començava a omplir de cases, tallers i traçats urbans els espais que conduïen cap a Can Aurell i cap als camps.
La seva història és la d’un carrer que va néixer entre propietaris, plànols, terrenys encara mig buits, edificis industrials, pendents, cases escampades i una ciutat que avançava a batzegades. Primer un tram curt. Després una prolongació. Després cases. Després veïns que arreglen el carrer pel seu compte. I finalment l’Ajuntament empedrant allò que durant anys havia anat creixent com podia.
És una història molt terrassenca: la ciutat no apareix acabada, es va fent.
Un carrer situat després de l’estació
Baltasar Ragon situa el carrer de Blasco de Garay com el segon que es trobava baixant per l’antiga Avinguda del Caudillo, passada l’estació dels Ferrocarrils de Catalunya. Avui, aquella referència ens porta cap a l’entorn de la Rambla d’Ègara i l’estació, un punt que durant dècades va ser una porta d’entrada i sortida de Terrassa.
Aquesta ubicació és important. El carrer no s’ha d’entendre com una via aïllada, sinó com una peça d’una Terrassa que creixia al voltant del ferrocarril i dels nous eixos urbans. L’estació donava moviment, comunicació, indústria, treballadors, viatgers i mercaderies. I al seu voltant, els carrers començaven a ordenar un territori que encara tenia molt de frontera entre ciutat i camp.
Blasco de Garay començava a l’antiga avinguda principal i s’endinsava cap a ponent, travessant o relacionant-se amb carrers com Arquimedes, Galileu, Nicolau Talló, Faraday, Moragas i Barret, Ramon Llull, Marconi i l’avinguda d’Àngel Sallent.
Aquest recorregut ja ens diu molt. Els noms dels carrers del seu entorn respiren modernitat, ciència, tècnica i expansió urbana. No estem davant una Terrassa de portals medievals, sinó d’una ciutat que s’estava industrialitzant, mesurant, urbanitzant i projectant cap a nous barris.
Cap als camps i el camí de Viladecavalls
Ragon explica que el carrer s’estenia ja per sobre dels camps on es trobava l’antic camí d’anar a Viladecavalls.
Aquest detall és magnífic perquè ens permet veure la ciutat abans que el carrer fos plenament carrer. Allà on avui imaginem una trama urbana, hi havia hagut camps, camins, desnivells, pas de gent i una relació directa amb l’exterior de Terrassa.
El carrer de Blasco de Garay és, per tant, un carrer de transició. Neix en un espai on la ciutat encara no havia acabat de guanyar la partida al camp. El seu traçat ens parla d’aquell moment en què Terrassa començava a estirar-se, però encara conservava molt a prop els camins antics i els terrenys oberts.
En aquest sentit, Blasco de Garay no és només una calle del barri. És una petita línia sobre el mapa que ajuda a entendre com la ciutat va anar ocupant el territori.
Primer hi havia el camí.
Després el plànol.
Després les primeres cases.
Després la indústria.
I, finalment, el carrer consolidat.
El nom que podia haver estat: En Barba
L’any 1877 ja hi havia presentat un plànol segons el qual aquest carrer havia de portar el nom d’En Barba, perquè molts d’aquells terrenys li pertanyien.
Aquest és un dels punts més interessants de la història. El carrer que avui coneixem com Blasco de Garay podria haver tingut un altre nom, vinculat directament a la propietat dels terrenys.
Aquest detall ens recorda una realitat molt habitual en el creixement urbà: molts carrers neixen sobre terres concretes, amb propietaris concrets, interessos concrets i noms que, en alguns casos, provenen de qui tenia el domini o la influència sobre aquell espai.
La ciutat no només es fa amb acords municipals. També es fa amb propietaris, plànols, cessions, pressions, interessos i propostes que no sempre acaben prosperant.
El nom d’En Barba no va quedar fixat, però la seva aparició ens deixa una pista important: abans que el carrer fos una realitat plenament urbana, aquell territori ja tenia amos i projectes.
Un carrer que durant anys no passava de Galileu
Fins l’any 1917, el carrer de Blasco de Garay no passava del carrer de Galileu.
Aquesta dada ens mostra que el carrer va créixer per fases. No va néixer complet, ni amb tota la llargada que després tindria. Durant anys fou un carrer limitat, curt, probablement encara envoltat de trams poc urbanitzats, solars i espais oberts.
Quan arribava al carrer de Nicolau Talló, el traçat girava una mica cap a l’esquerra i, amb pendent, anava a trobar un xamfrà a la dreta. Les cantonades d’aquell punt pertanyien, segons Ragon, una al carrer del Bisbe Irurita i l’altra al carrer de Faraday.
Aquest detall topogràfic és important perquè Blasco de Garay no era un carrer pla i amable. Tenia girs, pendent i una relació física amb el terreny que condicionava el seu ús. La ciutat no només es dibuixa sobre el paper; s’ha d’adaptar a les pujades, als desnivells i a les formes prèvies del territori.
Faraday el travessava amb una pujada molt sobtada. Després el carrer girava novament una mica a l’esquerra i es trobava amb Moragas i Barret, entrant ja de ple a la barriada de Can Aurell.
Aquest és el moment en què el carrer deixa de ser només una prolongació urbana i es converteix en una peça de connexió amb un barri que tindria una personalitat pròpia dins Terrassa.
L’entrada a Can Aurell
Quan Blasco de Garay arriba a Moragas i Barret, entra de ple a Can Aurell.
Aquesta frase té molta força urbana. Can Aurell no és només un nom de barri; és una manera d’entendre el creixement de Terrassa cap a ponent. El carrer de Blasco de Garay ajuda a explicar aquesta expansió, perquè forma part d’aquells traçats que connectaven la ciutat més consolidada amb els nous espais d’habitatge, indústria i vida veïnal.
La Terrassa de finals del segle XIX i inicis del XX creixia amb una barreja constant de cases, fàbriques, tallers, solars i carrers encara incomplets. Blasco de Garay encaixa perfectament en aquest procés.
No era un carrer de postal. Era un carrer de construcció.
I això és precisament el que el fa interessant.
Les primeres cases i l’edifici industrial
En entrar al carrer de Blasco de Garay, a la part esquerra, hi havia un edifici industrial. Després, fins passat el carrer de Galileu, començava el primer rengle de cases.
Aquesta barreja de cases, tallers i edificis industrials formava part de la mateixa Terrassa que havia crescut al voltant d’els vapors de Terrassa, convertint antics camps i camins en carrers de vida obrera i industrial.
Set d’aquelles cases eren les més antigues d’aquella barriada, perquè l’any 1888 ja estaven construïdes.
Aquesta és una dada preciosa. Ens dona una escena molt concreta: un edifici industrial a l’entrada, un primer grup de cases, i entre elles set habitatges que ja hi eren a finals del segle XIX.
Set cases poden semblar poques. Però en una barriada que s’estava fent, set cases són molt. Són famílies, portes, finestres, fogons, veïns, criatures, soroll, roba estesa, animals, feina i vida quotidiana.
La història d’un carrer no comença quan està acabat. Comença quan apareixen les primeres cases i algú hi fa vida.
A Blasco de Garay, aquesta primera vida documentada ens porta a l’any 1888. Una data que ens permet imaginar una Terrassa encara a mig urbanitzar, on les cases convivien amb espais oberts i amb la presència propera de la indústria.
La façana del número 151
En pujar el pendent del carrer, al número 151, Ragon destaca una façana amb esgrafiats, figures gregues i frisos que valien la pena de ser esmentats.
Aquest detall és important perquè ens recorda que, fins i tot en carrers de creixement obrer, industrial o perifèric, hi podien aparèixer elements arquitectònics singulars. No tot era funcionalitat. També hi havia voluntat decorativa, gust, orgull de façana i desig de deixar una marca visible al carrer.
Els esgrafiats i les figures gregues ens parlen d’una estètica que volia elevar la casa més enllà de la simple construcció. Una façana treballada convertia l’edifici en una presència pròpia dins el carrer.
És una llàstima no tenir aquí una imatge clara d’aquella façana. Però el fet que Ragon l’esmenti ja ens indica que destacava dins el paisatge urbà del carrer.
De vegades, una calle queda en la memòria per una botiga, per una fàbrica, per una cantonada o per una façana. En Blasco de Garay, el número 151 sembla haver estat un d’aquests punts que valia la pena mirar.
El carrer l’any 1894 i l’any 1900
L’any 1894, el carrer ja comptava amb el número 75.
Aquesta dada indica que el carrer avançava, però encara d’una manera irregular. El número 75 ens parla d’un cert desenvolupament, però no necessàriament d’un carrer densament edificat.
De fet, l’any 1900 tenia només una casa a la dreta i catorze a l’esquerra, totes escampades menys les set antigues ja esmentades.
Això és molt significatiu. El carrer no creixia de manera simètrica. Una banda estava molt més ocupada que l’altra. Les cases no formaven encara una continuïtat urbana completa, sinó que apareixien disperses, com si la ciutat anés provant el terreny.
Aquestes dades ens ajuden a trencar una imatge equivocada del passat. Sovint imaginem els carrers antics com si haguessin estat sempre compactes i acabats. Però molts carrers de Terrassa van passar dècades sent mitges calles: una banda amb cases, l’altra gairebé buida; un tram urbanitzat, un altre pendent; un tros empedrat, un altre encara en mal estat.
Blasco de Garay és un bon exemple d’aquesta Terrassa a mig fer.
Una petita placeta al final del carrer
Passada l’avinguda d’Àngel Sallent, després d’unes quantes cases, el carrer de Blasco de Garay s’acabava amb una petita placeta amb dos braços: el carrer d’Atenes i el de Mallorca.
Aquest final és molt suggeridor. No acaba simplement en una línia recta o en un mur, sinó en una petita obertura, una placeta modesta, un punt on el carrer es bifurcava i continuava cap a altres direccions.
Aquests espais menors són molt importants en la vida dels barris. No sempre tenen nom propi ni monumentalitat, però funcionen com a petits punts de trobada, de pas o d’orientació.
En una ciutat que creixia, aquestes petites placetes ajudaven a ordenar el territori i a donar aire a una xarxa de carrers que encara s’estava completant.
Els veïns arreglen el carrer
L’any 1926, els veïns del carrer van emprendre pel seu compte una restauració de la rasant.
Aquesta dada és una de les més humanes de tota la història.
Quan els veïns han d’arreglar el carrer pel seu compte, vol dir que el problema era real i quotidià. La rasant no és una qüestió abstracta: afecta com es camina, com baixa l’aigua, com passen els carros, com entren els vehicles, com es formen els bassals i com es viu el dia a dia.
Els veïns no actuaven per caprici. Ho feien perquè convivien amb el carrer cada dia.
Aquest episodi ens parla d’una ciutat on l’Ajuntament no sempre arribava a temps, i on els veïns havien de prendre la iniciativa per millorar l’espai que tenien davant de casa.
Blasco de Garay, com tants altres carrers de Terrassa, no es va fer només des del despatx municipal. També el van fer els veïns, amb necessitat, esforç i sentit pràctic.
L’empedrat de 1948
L’any 1948, el carrer fou empedrat fins al carrer d’Arquimedes per compte de l’Ajuntament.
Aquesta obra tanca una etapa. Després de dècades de creixement irregular, pendents, cases disperses i arranjaments veïnals, l’empedrat representava una forma de consolidació urbana.
Empedrar un carrer era donar-li una altra categoria. Era fer-lo més transitable, més estable, més integrat dins la ciutat. També significava que aquell espai ja no podia ser considerat un simple marge de creixement: formava part de la Terrassa urbana.
El carrer que havia començat entre camps, camins i terrenys de propietaris acabava entrant en una fase més madura.
No del tot acabada, perquè les ciutats mai no ho estan. Però sí més reconeguda.
Qui era Blasco de Garay?
El carrer porta el nom de Blasco de Garay, un mecànic i navegant nascut a finals del segle XV i mort l’any 1558.
Ragon el presenta com un home que va provar a Barcelona un vaixell amb dues rodes, amb pales que feien la funció de rems. Aquesta tradició el vincula a la història de la navegació i de la mecànica, en aquell terreny fronterer entre invent, experiment i memòria tècnica.
El nom encaixa curiosament bé amb l’entorn del carrer. Blasco de Garay conviu amb Arquimedes, Galileu, Faraday o Marconi, noms associats al coneixement, la ciència i la tècnica. Tot aquest sector de la ciutat sembla haver volgut vestir-se amb un nomenclàtor de progrés, inventiva i modernitat.
La paradoxa és bonica: un carrer que va créixer lentament, entre cases disperses i problemes de rasant, porta el nom d’un personatge associat a l’experiment i al moviment.
El que ens diu aquest carrer
La història del carrer de Blasco de Garay ens explica una Terrassa menys monumental, però molt real.
Ens parla de l’estació i dels nous eixos urbans.
Dels camps i del camí de Viladecavalls.
D’un propietari anomenat Barba que podria haver donat nom al carrer.
D’un primer tram que no passava de Galileu.
De pendents, girs i xamfrans.
D’un edifici industrial i de set cases antigues ja construïdes l’any 1888.
D’una façana amb esgrafiats al número 151.
D’un carrer amb una banda més habitada que l’altra.
D’uns veïns que l’any 1926 van decidir arreglar la rasant pel seu compte.
I d’un empedrat municipal que l’any 1948 consolidava una part del carrer.
No és una història de grans gestes. És una història de ciutat feta a poc a poc.
I potser aquí hi ha el seu valor. Blasco de Garay ens recorda que Terrassa no només es va construir amb grans fàbriques, grans places o grans avingudes. També es va construir amb carrers com aquest: carrers que primer eren frontera, després pas, després barri, després memòria.
Un carrer que va començar mirant cap als camps i acabà formant part d’una Terrassa que ja no podia deixar de créixer.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, fragment dedicat a “El carrer de Blasco de Garay”, amb dades sobre la ubicació del carrer, el seu traçat, els primers edificis, l’evolució urbana, les cases antigues, la restauració de la rasant i l’empedrat municipal.
Material cartogràfic i memòria urbana del sector de la Rambla d’Ègara, l’estació, Can Aurell i l’entorn dels carrers Galileu, Arquimedes, Faraday, Moragas i Barret, Àngel Sallent, Atenes i Mallorca.
