El carrer de Cervantes: de quatre cases a la Terrassa industrial
El carrer de Cervantes Terrassa és un d’aquells espais que expliquen com la ciutat va anar creixent sobre camps, torrents i camins. Quan va començar a formar-se, a mitjan segle XIX, només hi havia quatre cases i bona part del seu entorn encara era territori per urbanitzar.
Cases a banda i banda, cantonades, comerços, antics edificis industrials, voreres i una successió de travessies que formen part del paisatge quotidià. Costa imaginar que, en algun moment, aquell mateix indret fos pràcticament el final de la ciutat.
El carrer de Cervantes és un d’aquests casos.
Quan va començar a prendre forma, a mitjan segle XIX, Terrassa encara no havia ocupat bona part dels terrenys situats a ponent de l’Estació del Nord. Hi havia camps, torrents, camins i només unes poques construccions.
Baltasar Ragon ens permet seguir aquella transformació gairebé casa per casa. Però altres documents i estudis posteriors ens ajuden a precisar millor alguns moments decisius: el naixement oficial del carrer l’any 1860, el canvi de nom després de la Revolució de 1868, l’avenç lent de la urbanització, la presència dels vapors Galí i Albinyana, el torrent de Pere Parres, una font on els veïns anaven a buscar aigua i fins i tot un camp de futbol conegut com el Camp de les Pedres.
La història de Cervantes és, en realitat, la història d’una ciutat que va anar ocupant els seus marges.
1860: quan el carrer encara es deia Sant Miquel
La història administrativa del carrer comença el 22 de març de 1860.
Aquell dia, el ple de l’Ajuntament de Terrassa, presidit per l’alcalde Josep Sagret i Moratonas, va prendre diverses decisions relacionades amb la urbanització dels terrenys situats a la part superior de la població, en un sector que començava a adquirir importància arran de la presència del ferrocarril.
L’acord no es limitava a posar nom a un carrer.
L’Ajuntament establia que la via projectada paral·lela a la línia ferroviària havia de tenir cinquanta pams d’amplada, que arribarien als seixanta davant de l’estació. Al mateix temps, s’anaven fixant les denominacions dels nous espais urbans: carrer del Ferrocarril, plaça de l’Estació i, per al nou carrer que havia de desembocar en aquella plaça, el nom de Sant Miquel.
En aquell moment, segons Ragon, només hi havia quatre cases a la banda dreta entrant al carrer.
Aquelles primeres construccions eren conegudes com les cases del Cabadell, perquè havien estat edificades per un mestre d’obres que portava aquest cognom.
La resta era encara territori per urbanitzar.
De Sant Miquel a Cervantes
El nom de Sant Miquel va durar poc.
Vuit anys després arribaria la Revolució de Setembre de 1868, coneguda també com la Gloriosa, que provocà la caiguda d’Isabel II i obrí una etapa de grans canvis polítics.
Terrassa tampoc va quedar al marge d’aquell moment.
La nova situació va comportar modificacions en el nomenclàtor de diversos carrers. Segons la documentació recollida per Rafael Aróztegui, l’Ajuntament presidit per Domingo Ventalló i Llobateras va substituir la denominació de Sant Miquel per la de Miguel de Cervantes.
Amb el temps, l’ús popular simplificaria el nom.
Cervantes.
I així ha arribat fins als nostres dies.
La història de les ciutats també es pot llegir a través de les plaques dels carrers. Règims polítics, revolucions i canvis socials hi han anat deixant empremtes que, de vegades, sobreviuen durant generacions.
Quatre cases i camps al davant
Per entendre aquell Cervantes inicial cal oblidar la imatge actual.
No era un carrer completament edificat.
La ciutat s’hi anava acostant lentament.
Ragon explica que l’any 1875 es va construir una nova renglera de cases a la banda esquerra. Tot i això, durant molts anys encara quedaren grans espais sense construir.
Una dada permet veure-ho amb molta claredat.
L’any 1900, quaranta anys després de l’acord municipal que havia creat el carrer de Sant Miquel, Ragon comptabilitzava només:
18 cases a la dreta i 13 a l’esquerra.
Terrassa creixia, però no ho feia de cop.
Primer apareixia una casa.
Després una renglera.
Més tard s’allargava el carrer.
I entre una etapa i l’altra podien passar molts anys.
El plànol de 1880: una ciutat encara a mig fer
Un plànol de Terrassa de 1880 permet veure perfectament aquell moment.
El carrer de Cervantes ja hi apareix traçat, però encara travessa un sector on l’edificació és molt desigual. Alguns espais ja estan ocupats per construccions, mentre que d’altres continuen sent terrenys sense urbanitzar.
És una imatge molt reveladora.
El carrer ja existia sobre el paper i començava a existir físicament, però la ciutat encara no l’havia acabat d’omplir.
Els carrers poden néixer en un plànol.
Convertir-los en ciutat és una altra història.
El Vapor Galí i els terrenys per estendre les peces
Una part important del paisatge del carrer estava directament relacionada amb la indústria tèxtil.
Entre els carrers de Sant Leopold i Sant Llorenç hi havia terrenys utilitzats com a estenedors del Vapor Galí.
Aquells camps no eren espais abandonats. Formaven part del procés productiu.
S’hi estenien peces procedents del vapor situat a l’altra banda.
El Vapor Galí es convertiria en un dels grans conjunts fabrils d’aquest sector de Terrassa, amb naus relacionades amb els carrers de Sant Llorenç, Sant Leopold, Cervantes i l’entorn ferroviari.
La seva presència ajuda a entendre què estava passant.
Mentre Cervantes s’omplia lentament de cases, al seu voltant creixia també la Terrassa dels vapors.
Habitatges i indústria avançaven gairebé al mateix temps.
El torrent de Pere Parres
Però construir una ciutat no consistia simplement a dibuixar línies rectes sobre un mapa.
El territori tenia la seva pròpia geografia.
I una d’aquelles dificultats era el torrent de Pere Parres.
El torrent travessava el sector per on havia d’avançar la urbanització i condicionava la continuïtat del carrer.
Ragon explica que l’any 1902 començaren a construir-se cases als dos costats d’una part del tram occidental, des de l’entorn de la Mare de Déu dels Àngels cap a l’extrem del carrer.
La urbanització, però, resultava difícil precisament per la presència del torrent.
Segons la cronologia que conserva Ragon, no va ser fins al 26 de setembre de 1904 que el carrer va quedar obert completament de cap a cap.
Avui és difícil imaginar-ho.
Caminem per Cervantes sobre un espai ordenat per voreres, façanes i asfalt.
Però abans que existís tot això, l’aigua ja havia dibuixat els seus propis camins.
Can Sanllehí: quan encara no es podia passar
Entre Sant Llorenç i el lloc on després s’obriria el carrer del Canonge Rodó hi havia un altre obstacle.
El clos de Can Sanllehí ocupava bona part del sector i impedia travessar-lo com avui faríem amb absoluta normalitat.
Per anar cap a la Riera del Palau calia seguir altres recorreguts, aproximar-se al carrer de Sant Llorenç o continuar cap a la via ferroviària.
Aquell tros de Terrassa encara conservava una organització rural.
Anys després, aquells terrenys canviarien completament de funció i acabarien relacionats amb noves instal·lacions fabrils.
Una altra vegada, el camp deixava pas a la indústria.
Una font on els veïns feien cua
Entre dates, fàbriques i urbanització, Ragon deixa una petita escena que probablement ens acosta més a la vida quotidiana del carrer que moltes estadístiques.
Abans d’arribar al carrer de Sant Leopold, a mà dreta, hi havia una font.
A l’estiu, explica, s’hi formaven cues de persones amb càntirs perquè aquella aigua tenia fama de ser molt fresca.
És fàcil imaginar l’escena.
Veïns esperant.
Criatures.
Càntirs.
Converses mentre arribava el torn.
En una ciutat on l’aigua corrent a les llars encara no era una realitat universal, una font pública no era només un servei.
Era també un lloc de trobada.
Amb el temps, aquella font va ser traslladada a un altre punt del mateix carrer.
I una altra petita escena de la Terrassa quotidiana va desaparèixer.
El Vapor Albinyana i la Farinera
El Vapor Galí no va ser l’únic conjunt industrial vinculat al carrer.
A l’entorn de Cervantes, Sant Gaietà, Sant Valentí i Mare de Déu dels Àngels es desenvolupà també el Vapor Albinyana, conegut popularment com la Farinera.
L’indret havia tingut anteriorment activitat relacionada amb la producció de farina i posteriorment es convertiria en un important complex fabril.
La façana industrial forma part encara avui del paisatge de Cervantes i és probablement un dels millors testimonis físics de la transformació que va experimentar aquella zona.
Allà on dècades abans hi havia camps i terrenys oberts, començaven a aixecar-se grans edificis de maó.
La ciutat industrial ja s’havia imposat al paisatge rural.
Cases per als treballadors
Les fàbriques necessitaven mà d’obra.
I els treballadors necessitaven habitatges.
Ragon assenyala que les cases dels números 108, 116 i 118 del carrer de Cervantes van ser construïdes per La Constructora Tarrassense.
El 8 de juliol de 1907, les propietats van sortir a subhasta per 3.100 pessetes cadascuna.
La dada enllaça directament aquesta història amb la que ja hem trobat en altres carrers del mateix sector, com el del Canonge Rodó.
La industrialització no significava únicament construir vapors.
Calia construir habitatges.
Calia obrir carrers.
Calia portar serveis.
Calia convertir els antics camps en ciutat.
El Camp de les Pedres
Al capdavall de Cervantes, a tocar de la Riera del Palau, apareix una altra història.
La del futbol.
En uns terrenys situats prop del que després seria el carrer de Giralt i Serrà hi havia un camp conegut popularment com el Camp de les Pedres.
El nom ja dona algunes pistes sobre les seves condicions.
No era un estadi modern.
Era un terreny adaptat per jugar.
Allà hi havia practicat futbol el Ràcing, i el record del Camp de les Pedres ha quedat vinculat també als primers temps d’altres pràctiques esportives de la ciutat.
És una d’aquelles històries que expliquen com va començar l’esport popular abans que existissin grans instal·lacions.
Un descampat podia ser suficient.
Ragon situa el final d’aquell espai el 17 de maig de 1948, quan començaren les obres que havien de permetre edificar el terreny i obrir el carrer de Giralt i Serrà.
Una vegada més, la ciutat ocupava un espai que fins aleshores havia tingut una altra funció.
1941: un carrer que encara esperava el paviment
Potser una de les dades més sorprenents de tot el relat és aquesta.
El carrer havia començat a formar-se l’any 1860.
Havia crescut durant tota la segona meitat del segle XIX.
S’havia obert completament a començaments del XX.
Hi havia cases.
Fàbriques.
Tallers.
Veïns.
Però, segons Ragon, el paviment no es va començar fins a finals de juliol de 1941.
Havien passat més de vuitanta anys des de les quatre primeres cases.
I aquí tenim, a més, un testimoni visual extraordinari.
Una fotografia del carrer de Cervantes datada precisament l’any 1941 permet veure una via molt diferent de l’actual, flanquejada per llargues façanes industrials i encara lluny de la configuració urbana que coneixem.
Aquesta fotografia no és només una il·lustració.
És gairebé la confirmació visual del final d’una etapa.
Un carrer explicat per la indústria
Si observem Cervantes en perspectiva, resulta difícil separar la seva història de la industrialització de Terrassa.
El Vapor Galí.
El Vapor Albinyana.
La Constructora Tarrassense.
Els terrenys d’estesa.
Els habitatges dels treballadors.
Els antics camps convertits en fàbriques.
Tot forma part d’un mateix procés.
El carrer va néixer quan Terrassa començava a expandir-se al voltant del ferrocarril i es va consolidar quan la indústria ja havia transformat completament aquella part de la ciutat.
D’aquella Terrassa encara queden algunes empremtes.
Altres només sobreviuen als plànols i a les fotografies.
De quatre cases a una ciutat sencera
La història del carrer de Cervantes es pot explicar gairebé com una successió d’imatges.
Primer, quatre cases.
Al voltant, camps.
Després apareix una altra renglera d’habitatges.
El carrer rep el nom de Sant Miquel.
La Revolució de 1868 el converteix en Cervantes.
Arriben els vapors.
Les peces de roba s’estenen en els camps.
El torrent de Pere Parres dificulta l’avanç de la urbanització.
Desapareixen els closos.
La font reuneix els veïns amb els seus càntirs.
S’aixequen cases per als treballadors.
En un descampat es juga a futbol.
Arriba finalment el paviment.
I quan tot això ha passat, aquell carrer que havia començat als límits de Terrassa ja ha quedat completament absorbit per la ciutat.
Avui costa veure-hi els camps.
És gairebé impossible imaginar-hi el torrent.
Del Vapor Galí sobreviuen algunes empremtes.
El Vapor Albinyana continua recordant el passat industrial.
Del Camp de les Pedres queda la memòria.
I de la font, les paraules de Ragon.
Però el carrer de Cervantes continua allà.
Potser això és el més fascinant d’aquestes històries.
Caminem cada dia per llocs que ens semblen normals sense saber que, sota cada vorera, darrere cada façana i en cada cantonada, hi ha una altra Terrassa esperant ser recordada.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, Els carrers de Terrassa l’any 1900, capítol «El carrer de Cervantes». Font principal del relat sobre les primeres cases, la urbanització, el torrent de Pere Parres, la font, els terrenys industrials, el Camp de les Pedres i la pavimentació.
Rafael Aróztegui, «Terrassa – El carrer de Sant Miquel? / Com es passa de Sant Miquel a Cervantes», consultat per completar l’acord municipal del 22 de març de 1860, la primera denominació del carrer, el context del canvi de nom de 1868 i el plànol de 1880.
Arxiu Municipal de Terrassa, documentació i publicacions municipals relacionades amb la història del nomenclàtor i l’evolució urbana de la ciutat.
Joaquim Verdaguer, treballs sobre els antics espais esportius i el patrimoni industrial de Terrassa.
MNACTEC, documentació històrica relacionada amb el Vapor Albinyana i els fons empresarials de la indústria tèxtil terrassenca.
Publicacions locals sobre patrimoni industrial, consultades com a suport per contextualitzar el Vapor Galí, el Vapor Albinyana i la transformació posterior dels antics recintes fabrils.
