Galileu, 1963: la catifa de flors que va convertir el carrer en temple

El carrer de Galileu l’any 1963 apareix convertit en un espai de festa, devoció i vida veïnal. Una llarga catifa de flors travessa el centre del carrer, mentre als costats s’hi situen veïns, infants, cadires, façanes, arbres i comerços esperant el pas de la processó del Corpus.

La fotografia, recollida en un article de Records de Terrassa, s’associa als records de la Sra. Assumpció Roura, que va aportar la imatge corresponent al Corpus del diumenge 16 de juny de 1963. Segons aquell testimoni, els veïns havien preparat una catifa al carrer de Galileu, entre el carrer Torrella i més avall, amb pètals de clavell blanc, ginesta i fulles de bruc.

Però aquesta fotografia no parla només d’una celebració religiosa. Parla d’un barri capaç de transformar el carrer en un espai de festa, devoció i memòria compartida.

El carrer de Galileu i una catifa que ordenava l’escena

El primer que atrapa la mirada és la catifa. Ocupa l’eix central del carrer i crea una perspectiva llarga, gairebé solemne. El blanc dels pètals dibuixa una franja clara que avança cap al fons, mentre els laterals més foscos marquen el límit del recorregut. Al mig, diversos motius florals trenquen la uniformitat i donen ritme a la composició.

No és una decoració qualsevol. És una obra feta per desaparèixer. Els veïns hi dedicaven hores de preparació, triaven materials, distribuïen formes i colors, i tot aquell esforç tenia un destí efímer: ser trepitjat pel pas de la processó.

Això dona a la imatge una força especial. La bellesa de la catifa no estava pensada per durar, sinó per acompanyar un moment. Una vegada acabada la processó, el carrer tornaria a ser carrer. Però durant unes hores, Galileu es convertia en una mena de nau oberta, amb la catifa com a passadís central.

El barri als marges de la processó

La disposició de la gent és molt significativa. Ningú ocupa el centre. Tothom es col·loca als costats, respectant la catifa com si fos un espai reservat. Aquesta actitud ens diu molt sobre la celebració. El carrer no és només un lloc de pas; és un escenari compartit on cada veí coneix el seu paper.

Hi ha persones dretes, infants observant, grups que conversen i gent asseguda esperant. La imatge transmet aquella calma prèvia als actes importants: no és encara el moment culminant, però tot està preparat.

A l’esquerra es veuen cadires disposades a la vorera. Aquest detall és preciós. Ens parla d’una manera de viure el carrer que avui sembla llunyana. La gent no sortia només a mirar un instant; s’hi instal·lava. La vorera es convertia en una extensió de casa. Les cadires feien de llotja popular.

Amb els anys, aquesta relació entre veïns, voreres i espai públic canviaria profundament, com es pot veure en el carrer de Sant Pau l’any 1991, quan Terrassa començava a repensar el centre i el paper dels vianants.

El Corpus era, en aquest sentit, una festa religiosa, però també veïnal. La preparació de les catifes obligava a col·laborar. Uns portaven flors, altres fulles, altres serradures tenyides, altres ajudaven a dibuixar o a omplir els espais. La festa es feia entre tots, i això es respira a la fotografia.

Vestir-se per sortir al carrer

La roba de les persones també ens trasllada directament a l’any 1963. No hi ha una escena informal. Molts homes apareixen amb camisa, jaqueta o americana. Les dones porten faldilles, vestits o peces arreglades. Els infants també semblen vestits amb cura.

És roba de diumenge, de festa, de processó. Aquest detall és important perquè ens ajuda a entendre la solemnitat del moment. Sortir al carrer per veure el Corpus no era el mateix que baixar a comprar qualsevol dia. Hi havia una manera de presentar-se davant la comunitat.

A la dreta, una noia camina en primer terme i sembla desplaçar-se fora de l’eix ceremonial. La seva presència dona moviment a la imatge. No tot és espera solemne; també hi ha vida quotidiana, gent que passa, mirades que entren i surten de l’escena.

La fotografia combina així dues coses: la solemnitat de la festa i la naturalitat del barri.

Galileu, Ca n’Aurell i una ciutat de voreres

El carrer de Galileu que veiem a la imatge és una via ampla, amb arbres en un lateral, façanes alineades i un paviment que encara conserva aquella textura urbana de la Terrassa de mitjan segle XX. No és un escenari monumental. És un carrer de barri, i precisament per això emociona.

Aquesta manera de mirar el carrer com a espai de vida també apareix en altres imatges de Terrassa, com la de la Font Vella de 1988, on el trànsit, els comerços i els vianants encara dibuixaven una ciutat molt diferent de l’actual.

Ca n’Aurell hi apareix com un espai viu, de veïns al carrer i de celebracions compartides. La catifa no es feia en una plaça solemne ni davant d’un gran edifici institucional, sinó en una via quotidiana, convertida per unes hores en recorregut sagrat.

El testimoni recollit per Records de Terrassa recorda també que prop del carrer Torrella s’havia fet un altar de flors. Aquest detall reforça la idea que no parlem només d’una catifa decorativa, sinó d’una preparació completa del recorregut, amb punts de parada, ornaments i una forta implicació veïnal.

El comerç que treu el cap

Un dels detalls més curiosos de la fotografia és el cartell de Pepsi-Cola que es veu a l’esquerra. El contrast és magnífic. Al centre, una catifa de Corpus feta amb flors i fulles. Al costat, un reclam comercial modern, propi d’una ciutat que ja vivia també sota l’impacte de les marques, els bars, els colmados i els nous consums dels anys seixanta.

Aquest element no trenca la fotografia; la fa més real. La Terrassa de 1963 no era només tradició religiosa. També era comerç, publicitat, modernitat tímida, vida de barri i petits negocis. Segons el relat de Records de Terrassa, en aquest entorn hi havia el colmado de cal Garrigó, vinculat a la memòria del carrer.

La imatge, per tant, ens mostra una convivència molt terrassenca: devoció popular, treball veïnal, comerç de proximitat i una ciutat que començava a canviar sense deixar encara les formes comunitàries de sempre.

Una bellesa feta per desaparèixer

El més emotiu d’aquesta fotografia és saber que tot allò va durar molt poc. La catifa, tan llarga i treballada, estava destinada a desfer-se. Les flors perdrien forma, les fulles es dispersarien, la gent recolliria les cadires i el carrer recuperaria la seva funció habitual.

Però la fotografia va fer el contrari: va salvar aquell instant.

Avui podem mirar-la i entendre una cosa que va més enllà del Corpus. Veiem una comunitat capaç d’organitzar-se, un carrer convertit en espai compartit, una manera de vestir, d’esperar i de participar. Veiem una Terrassa on la festa encara sortia de les cases i ocupava el carrer amb naturalitat.

Potser aquesta és la gran força de la imatge. No ens parla només d’una catifa de flors. Ens parla d’un barri que, durant unes hores, va decidir que el seu carrer podia ser alguna cosa més que una via de pas.

El carrer de Galileu, aquell diumenge de Corpus de 1963, va ser camí, altar, sala d’espera, aparador de barri i memòria viva. I la fotografia ens ho retorna amb una senzillesa que val més que moltes explicacions.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la fotografia del Corpus de 1963 al carrer de Galileu, publicada i comentada a Records de Terrassa en l’article dedicat al Corpus del 1963. Segons aquest relat, la imatge va ser aportada per la Sra. Assumpció Roura i correspon a la catifa de flors preparada al carrer de Galileu, al barri de Ca n’Aurell, amb motiu de la processó del Corpus del diumenge 16 de juny de 1963.

També s’ha tingut en compte la lectura visual de la fotografia: la catifa floral, la disposició dels veïns, la vestimenta, les cadires a la vorera, el comerç de proximitat i el paisatge urbà del carrer de Galileu a la Terrassa de mitjan segle XX.