El carrer de Jaume Cantarer: oficis, murs i memòria al cor de Terrassa
Hi ha carrers de Terrassa que expliquen la ciutat a través dels edificis que encara conserven. I n’hi ha d’altres que només comencen a parlar quan intentem imaginar tot allò que el temps s’ha endut.
El carrer de Jaume Cantarer pertany clarament al segon grup.
Curt, estret i encaixonat dins el nucli històric, conserva una forma urbana que ens porta molt lluny de la Terrassa de les grans avingudes. Durant segles va formar part d’aquell entramat de carrers immediat a la Torre del Palau i a l’actual Plaça Vella, quan la vila encara vivia protegida per murs i quan molts oficis s’exercien a pocs metres de casa.
Baltasar Ragon li va dedicar un dels seus relats sobre els carrers antics de Terrassa. Però avui podem anar una mica més enllà. La consulta del Llibre de privilegis de la vila i el terme de Terrassa (1228-1652) i d’altres treballs publicats posteriorment permet confrontar la memòria transmesa per Ragon amb la documentació conservada, completar alguns episodis i, sobretot, evitar convertir en certesa allò que encara necessita comprovació. El volum modern del Llibre de privilegis, editat per la Fundació Noguera l’any 2006, reuneix documentació fonamental per entendre l’organització i els drets de la Terrassa medieval.
La història del carrer és, en realitat, molt més que la d’una via estreta del centre.
És la història d’una vila que creixia al voltant del seu castell-palau, d’artesans que treballaven darrere de portes obertes, de murs que calia defensar, de cases humides i fosques, d’escuts gremials, de finestres gòtiques desaparegudes i d’un nom que ha sobreviscut durant segles.
Quan Terrassa creixia al voltant de la Torre del Palau
Per entendre el carrer de Jaume Cantarer hem d’oblidar per uns instants la ciutat actual.
La Torre del Palau no era aleshores el fragment aïllat que avui contemplem. Formava part d’un conjunt molt més extens i el seu entorn constituïa el cor d’una vila petita, compacta i protegida.
Ragon situa un moment important d’aquesta expansió el juliol de 1311. Segons el seu relat, el rei Pere d’Aragó hauria confirmat un privilegi concedit anteriorment per Jaume I als habitants de la vila i del castell de Terrassa, relacionat amb l’anomenada «horta nova» i amb la possibilitat d’edificar-hi cases.
Aquesta explicació ha estat reproduïda després per diverses publicacions locals.
Però aquí hem de ser prudents.
La consulta de l’edició moderna del Llibre de privilegis no ens ha permès identificar amb prou seguretat el document exacte de 1311 tal com Ragon el resumeix. El llibre conserva nombrosos privilegis medievals i confirma la intensa relació entre la Corona, la Universitat de Terrassa i l’organització de la vila, però no seria rigorós presentar aquella referència concreta de l’«horta nova» com una transcripció documental que haguem pogut verificar.
Per això mantenim la notícia com el que és: el relat històric transmès per Ragon, pendent de poder identificar-ne amb exactitud el document original.
I això no resta valor a la història.
Ben al contrari. Ens recorda que la història local també es construeix revisant allò que altres autors van explicar abans que nosaltres.
Abans de Jaume Cantarer, el carrer ja havia tingut altres noms
Una de les coses més fascinants de la Terrassa medieval és que els carrers no necessitaven plaques per tenir nom.
Els veïns els identificaven per una persona, una família, un ofici, una casa especialment coneguda o algun element del paisatge.
La historiografia local recull que l’any 1343 aquest carrer apareix relacionat amb el nom de carrer del Seller o d’en Celler. En altres moments també s’hi documenten denominacions vinculades a persones o famílies que hi vivien.
Això era absolutament normal.
Els noms dels carrers podien canviar sense cap acord municipal. N’hi havia prou que una nova referència es fes popular entre els habitants perquè acabés substituint l’anterior.
Aquell carrer formava part del mateix teixit urbà antic que espais com Baix Plaça, on els noms, les cases i els oficis també van anar canviant amb el pas dels segles.
I en aquest procés apareix Jaume Cantarer.
Cap a 1388, les referències documentals citades pels estudis locals ja relacionen una casa d’aquest indret amb el nom de Cantarer.
Primer devia ser la casa.
Després, el carrer.
La persona va desaparèixer, però el nom es va quedar.
I més de sis-cents anys després encara continua formant part del nomenclàtor de Terrassa.
Un carrer que sonava a martells, fusta i cordes
Ragon conserva un dels detalls més evocadors de tota la història del carrer.
Explica que antigament s’hi havien instal·lat mestres d’ofici molt acreditats.
Manyans, fusters, corders i altres artesans havien ocupat aquelles cases.
Això ens permet imaginar un carrer molt diferent del que coneixem avui.
Al matí no se sentirien motors ni persianes metàl·liques. Se sentirien els cops del ferro, les eines treballant la fusta, les fibres dels corders, les converses entre artesans, els passos dels veïns i les portes dels tallers obrint-se directament al carrer.
La casa i el lloc de treball sovint eren el mateix espai.
A la planta baixa hi havia l’ofici.
A sobre, la família.
I davant de la porta, el carrer es convertia gairebé en una extensió del taller.
Durant segles, doncs, aquella via estreta devia tenir molta més activitat de la que avui podríem imaginar.
Ragon ja lamentava que, a mesura que la ciutat havia crescut, aquells negocis s’haguessin anat traslladant cap a altres zones fins al punt que el carrer havia perdut gairebé tota la seva antiga activitat comercial.
Era el final d’una forma de vida.
Una vila que també havia de protegir-se
La Terrassa medieval no només creixia. També havia de defensar-se.
Ragon situa l’any 1366 una ordre perquè els habitants de la vila es posessin a resguard en temps de guerra i perquè es reforcessin murs, torres i valls, unes obres que atribueix a la direcció de Francesc de Muntanyans.
No hem pogut contrastar exactament aquesta data amb el document concret que ell devia utilitzar.
El que sí confirma el Llibre de privilegis és que la necessitat de reparar i mantenir les fortificacions de Terrassa era real.
Un privilegi de l’infant Martí concedia a la Universitat de Terrassa la facultat d’establir imposicions sobre productes com el pa, el vi, la carn o les mercaderies amb l’objectiu, entre altres necessitats, de destinar-ne la recaptació a la reparació dels murs de la vila.
Per tant, el context que descriu Ragon és perfectament coherent amb la documentació medieval.
Aquella Terrassa no era només un conjunt de carrers.
Era una vila fortificada.
I els habitants que vivien al futur carrer de Jaume Cantarer formaven part d’una comunitat que, quan arribaven temps difícils, havia de pensar també en portes, muralles, fossats i defenses.
Escuts sobre les portes i dates escrites a les parets
Durant segles, les cases van anar acumulant testimonis de totes aquelles vides.
Ragon recordava especialment l’última casa de l’esquerra.
Sobre el portal hi havia un escut dels teixidors amb la data de 1575.
A la mateixa paret, més avall, apareixia una segona data:
1786.
Dues dates separades per més de dos segles en una mateixa façana.
Aquella paret era gairebé un arxiu.
Ens parlava dels oficis, del món gremial, de les reformes successives que havia experimentat l’edifici i de la continuïtat de la vida urbana dins un carrer que ja acumulava segles d’existència.
Quan una casa així desapareix, no desapareixen únicament pedra, fusta i morter.
També desapareixen les empremtes que diverses generacions havien anat deixant damunt seu.
El misteriós relleu del número 5
Ragon deixa una altra pista.
A la casa número 5 hi havia un relleu que, segons explica, es trobava cobert amb calç.
Molts anys després, l’historiador terrassenc Joaquim Verdaguer dedicaria precisament un treball al relleu del carrer de Jaume Cantarer.
La peça mostra diverses figures humanes esculpides sobre pedra i constitueix un d’aquells petits testimonis que han sobreviscut mentre el seu entorn anava canviant.
No és poca cosa.
Un relleu que pot haver passat desapercebut durant generacions acaba convertint-se en una porta cap a una ciutat molt més antiga.
Ara bé, aquí també és preferible ser prudents.
Podem documentar-ne l’existència i estudiar-ne les característiques. El que no hauríem de fer és atribuir significats simbòlics, personatges o cronologies sense documentació suficient.
La història no necessita inventar misteris.
Ja en té prou amb els que ens ha deixat sense resoldre.
Quan les cases medievals van començar a desaparèixer
El carrer de Jaume Cantarer no va perdre el seu aspecte antic d’un dia per l’altre.
La transformació va ser lenta.
Casa rere casa.
Reforma rere reforma.
Ragon explica que la primera casa de l’esquerra entrant des de la que aleshores s’anomenava Plaça d’Espanya —l’actual Plaça Vella— va ser renovada entre juny i agost de 1940.
Alguns dels finestrals de l’edifici es van conservar i col·locar de nou a la mateixa casa, aquesta vegada orientats cap a la plaça.
Altres elements van ser traslladats al Museu Soler i Palet.
L’operació resulta significativa.
La casa podia transformar-se, però alguns elements ja començaven a ser percebuts com a patrimoni digne de ser preservat.
Quatre anys més tard, el maig de 1944, també es va intervenir en aquella última casa del costat esquerre on s’havien conservat les dates de 1575 i 1786.
Poc a poc, el carrer medieval s’anava convertint en record.
Un procés semblant es pot seguir en la història del carrer de Bastard, un altre dels petits passos medievals del centre que va perdre progressivament la seva fesomia antiga
La Casa Aymerich, una altra absència
En aquest entorn també hi havia la coneguda Casa Aymerich, vinculada a la memòria arquitectònica del carrer i recordada, entre altres elements, per una finestra gòtica.
Avui, bona part d’aquelles construccions només les podem recuperar gràcies a fotografies, gravats i estudis posteriors.
Això explica el valor extraordinari de les imatges antigues del carrer.
No són només fotografies boniques.
Són documents.
Ens permeten observar façanes, portals, finestres, desnivells, paviments i proporcions urbanes que ja no existeixen.
I ens permeten entendre millor per què aquest carrer devia produir una sensació tan diferent de la que transmet avui.
La Terrassa antiga no era un decorat romàntic
Hi ha un detall del text de Ragon que considero especialment valuós.
Després d’explicar-nos la seva antiguitat, els escuts, els mestres d’ofici i les cases velles, no cau en la temptació d’idealitzar-ho tot.
Diu que era un dels carrers que conservava millor l’aspecte antic, però també recorda una realitat molt menys amable:
la humitat penetrava a les cases i hi faltava claror.
És una observació essencial.
Els carrers estrets poden semblar preciosos quan els contemplem en una fotografia antiga.
Però viure-hi era una altra cosa.
Les cases podien ser fredes.
La ventilació era limitada.
La llum arribava amb dificultat.
I aquells menestrals que avui imaginem romànticament treballant en tallers medievals podien passar moltes hores dins d’espais foscos i humits.
Ragon es preguntava com hi havien pogut viure i treballar.
És una bona pregunta.
I ajuda a evitar una visió massa idealitzada de la Terrassa antiga.
Del taller artesanal al «Salón»
Però la història del carrer no acaba amb els gremis ni amb les finestres gòtiques.
Cada generació li ha donat una vida diferent.
Sergi Estapé va recuperar a Diari de Terrassa un episodi molt més recent que molts terrassencs encara poden recordar.
Durant les dècades de 1970 i 1980, al carrer de Jaume Cantarer hi havia un local conegut popularment com el «Salón».
Era un establiment petit, especialment freqüentat per joves, on el futbolí tenia un protagonisme considerable.
Aparentment, aquell món no tenia res a veure amb el dels manyans, fusters o corders medievals.
Però potser no eren tan diferents.
Segles abans, el carrer havia estat un lloc de treball i relació entre artesans.
Als anys setanta i vuitanta continuava sent un lloc de trobada.
Havien canviat les persones, els costums i les diversions.
El carrer seguia generant vida.
En aquella memòria més contemporània també apareixen establiments de restauració com El Celler de Sant’Angelo, que posteriorment es convertiria en Cal Gendre, vinculat al conegut Miquel Blanco.
Una capa més de la història.
Un carrer on queda més memòria que pedra
Caminar avui pel carrer de Jaume Cantarer pot durar molt poca estona.
Conèixer-lo exigeix una mica més de temps.
Sota les façanes actuals s’hi amaguen moltes Terrasses.
La vila que creixia al voltant de la Torre del Palau.
Els privilegis reials que regulaven la vida dels habitants.
Els murs que calia reparar quan arribaven temps difícils.
Els mestres d’ofici treballant amb la porta oberta.
Els teixidors.
Els manyans.
Els fusters.
Els corders.
Les cases humides on amb prou feines entrava la llum.
L’escut de 1575.
La data de 1786.
El relleu amagat sota la calç.
Les finestres gòtiques salvades abans que desaparegués una casa.
I, molts segles més tard, uns joves reunits al voltant d’un futbolí al «Salón».
Potser aquesta és la veritable importància del carrer de Jaume Cantarer.
No que hagi arribat intacte fins als nostres dies.
Precisament el contrari.
Ha canviat tantes vegades que en uns pocs metres podem llegir una part extraordinària de la història de Terrassa.
I encara queda una última paradoxa.
Sabem molt menys d’aquell Jaume Cantarer que va deixar el seu nom en una casa medieval que del carrer que finalment el va heretar.
La persona va desaparèixer.
La casa també.
Però el nom va quedar.
I avui encara ens assenyala el camí cap a aquella Terrassa que ja no podem veure.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, capítol «El carrer de Cantaré», utilitzat com a fil conductor per reconstruir la memòria del carrer, els antics oficis, els elements arquitectònics i les transformacions de les cases.
Teresa Cardellach i Giménez, Pere Puig i Ustrell, Vicenç Ruiz i Gómez i Joan Soler i Jiménez, Llibre de privilegis de la vila i el terme de Terrassa (1228-1652), Fundació Noguera, Barcelona, 2006. La seva consulta ha servit per contextualitzar documentalment la Terrassa medieval i contrastar algunes de les cronologies transmeses per la historiografia local.
Records de Terrassa, publicacions sobre el carrer de Cantarer i els antics carrers del centre, consultades com a suport per a les antigues denominacions, la Casa Aymerich i altres elements desapareguts.
Joaquim Verdaguer, treball dedicat al relleu del carrer de Jaume Cantarer.
Sergi Estapé, Diari de Terrassa, «Els temps en què s’anava al “Salón”», com a font per recuperar la memòria més contemporània del carrer.
Articles publicats anteriorment a Terrassa y sus historias, especialment els dedicats als carrers medievals i als espais desapareguts del nucli històric.
