Carrer de la Rutlla 1976: una cua sota la pluja per aconseguir pa
Carrer de la Rutlla 1976 és una fotografia humida fins i tot vista dècades després. El terra moll reflecteix els cotxes, els paraigües formen una llarga línia fosca sobre la vorera i desenes de persones esperen pacientment entre els carrers de la Rutlla i del Vall per intentar aconseguir pa.
La fotografia sembla humida fins i tot vista dècades després. El terra moll reflecteix els cotxes, els paraigües formen una llarga línia fosca sobre la vorera i desenes de persones esperen pacientment entre els carrers de la Rutlla i del Vall. La majoria són dones. Algunes porten criatures. Totes comparteixen el mateix neguit: arribar al taulell abans que s’acabi el pa.
Som a Terrassa l’any 1976. No hi ha empentes ni desordre visible. La cua avança amb aquella disciplina resignada que apareix quan falta alguna cosa tan elemental que ningú es pot permetre tornar a casa sense intentar aconseguir-la.
La imatge no ens diu quant van esperar, quantes barres hi havia ni si totes les famílies en van obtenir. Però conserva perfectament la sensació d’aquell moment: la pluja, la incertesa i una vorera convertida en el retrat social d’una època.
Carrer de la Rutlla 1976: una cua que girava la cantonada
La filera ocupa bona part del carrer i continua en arribar a la cantonada. La seva llargada és el primer senyal que aquell no era un dia normal.
A la façana apareixen els rètols de Prevención i Sallent. Els aparadors, les persianes, els balcons i els habitatges senzills situen l’escena en una Terrassa de comerç de proximitat, quan bona part de les compres quotidianes encara es resolien caminant pels carrers del barri.
Allò que habitualment era una vorera de pas s’ha convertit en un espai d’espera. La gent s’arrenglera sota els paraigües, molt a prop de la calçada, mentre els cotxes aparcats obliguen la cua a adaptar-se a l’espai disponible.
No sabem on començava exactament ni fins a quin punt avançava lentament. La fotografia només ens ofereix un instant, però és suficient per imaginar les converses:
—Encara en queda?
—Quant en deixen comprar?
—Fa gaire que espereu?
—Diuen que en portaran més.
Potser no es van dir exactament aquestes paraules. Però segurament totes les mirades contenien la mateixa pregunta: quan arribi el meu torn, encara hi haurà pa?
Les dones que sostenien la vida quotidiana
La majoria de les persones que apareixen a la fotografia són dones. No és una casualitat ni un detall secundari.
L’any 1976, la compra dels aliments, l’organització de la casa i bona part de les responsabilitats quotidianes de la família continuaven recaient principalment sobre elles. Quan faltava un producte bàsic, eren sovint les dones les que havien de sortir, informar-se, esperar i trobar alguna alternativa.
Cada paraigua amaga una història diferent. Potser alguna havia deixat el dinar a mig preparar. Una altra havia sortit amb una criatura perquè no tenia amb qui deixar-la. Algunes devien conèixer-se del mateix carrer, de l’escola o de la botiga. D’altres potser havien arribat des d’un altre punt de Terrassa després d’assabentar-se que en aquell establiment encara es podia trobar pa.
La fotografia mostra una cua, però també una responsabilitat compartida en silenci: la de tornar a casa amb allò que feia falta.
No apareixen als grans relats polítics ni econòmics de l’època. Però són elles les que sostenen l’escena, sota la pluja i sense saber si l’espera tindrà recompensa.
Els paraigües donen forma a la imatge
La pluja no és només el teló de fons. És un dels elements que dona més personalitat a la fotografia.
Els paraigües s’ajunten, se superposen i oculten parcialment els rostres. Formen una mena de coberta irregular sobre la cua. Alguns semblen grans i foscos; d’altres tenen dibuixos o estampats que trenquen la uniformitat de la línia.
Esperar sempre és incòmode, però fer-ho sota la pluja converteix la situació en una prova de paciència. El terra està ben moll i la gent sembla protegir-se com pot. Malgrat això, ningú abandona la fila.
Potser havia començat a ploure quan ja esperaven. Potser van sortir de casa sabent que es mullarien. El que importa és que el mal temps no va buidar la vorera. El pa era massa necessari per deixar-se vèncer per unes quantes hores de pluja.
Una Terrassa de botigues, balcons i cotxes petits
La fotografia també permet mirar més enllà de la cua.
Els edificis són modestos, amb finestres de persiana, balcons estrets i façanes sense grans ornaments. A la cantonada, el comerç s’integra dins la mateixa estructura de l’habitatge, com passava en tants carrers de Terrassa.
Els cotxes aparcats —petits, angulosos i tan característics dels anys setanta— ajuden a datar l’escena sense necessitat de mirar el peu de foto. També apareixen els llums de carrer, els rètols comercials i una calçada que encara no està ocupada per la densitat de trànsit actual.
No és una Terrassa monumental. És la ciutat quotidiana, aquella que no acostuma a aparèixer a les postals: façanes, botigues, veïnes, paraigües i automòbils aparcats davant de casa.
I potser és precisament per això que la imatge resulta tan propera.
Aquesta relació entre alimentació, comerç de proximitat i vida al carrer també apareix en la imatge de la Rambla d’Ègara de 1979, amb una castanyera treballant entre sacs, bidons i vianants.
Quan els rumors corrien de boca en boca
Avui, davant una falta puntual d’algun producte, la notícia circularia en minuts a través dels telèfons, les xarxes socials o els grups de missatgeria. L’any 1976, la informació viatjava d’una altra manera.
Algú ho havia sentit a la botiga. Una veïna ho explicava a una altra. Potser el forner havia advertit que en quedava poc. Potser la gent havia recorregut diversos establiments abans d’arribar a aquella cantonada.
La cua mateixa acabava convertint-se en informació. Quan una persona veia tanta gent esperant, entenia immediatament que allà passava alguna cosa. Potser preguntava, potser s’hi afegia o potser marxava a buscar una altra possibilitat.
Les parets no necessitaven cap cartell que anunciés l’escassetat. La fila de paraigües ja ho explicava tot.
El pa, molt més que un aliment
Avui podem escollir entre desenes de tipus de pa, establiments i formats. Però durant molts anys la barra de pa va ser una presència essencial a la taula, un aliment quotidià que acompanyava gairebé tots els àpats.
Que faltés pa no significava només no poder comprar un producte. Alterava la rutina de tota la família. Obligava a canviar el dinar, a buscar una altra fleca o a esperar sense garanties.
Per això la imatge té una força que va més enllà de l’anècdota. No retrata persones fent cua per un article excepcional, sinó per una necessitat elemental. Darrere de cada dona hi havia una casa, uns fills, una taula i un àpat pendent.
No sabem quina quantitat va aconseguir cadascuna. Potser només una barra per família. Potser algunes van marxar amb les mans buides. La fotografia no tanca la història i, en aquest cas, el silenci té tanta força com qualsevol explicació.
El pa, els forns i les pastisseries formaven part d’una xarxa comercial molt vinculada a la vida quotidiana, com recordem també en l’article dedicat a les pastisseries històriques de Terrassa.
Una escena que molts van tornar a sentir
Dècades després, durant els primers dies de la pandèmia, moltes persones van experimentar de nou aquella por irracional o justificada que un producte pogués desaparèixer dels establiments.
Van tornar les cues, les compres nervioses i les prestatgeries buides. Però la fotografia de 1976 pertany a un món diferent: sense telèfons mòbils, sense informació immediata i sense possibilitat de comprovar en segons on quedava gènere.
La comparació ajuda a entendre una reacció humana que no ha canviat tant. Quan pensem que pot faltar alguna cosa bàsica, la normalitat desapareix ràpidament. El que ahir semblava garantit es converteix de sobte en una preocupació col·lectiva.
Però la imatge del carrer de la Rutlla té una particularitat: no mostra acumulació ni presses descontrolades. Mostra espera. Una espera llarga, mullada i aparentment ordenada.
El que la fotografia deixa fora
No sabem què va passar quan es va obrir la porta o quan van començar a servir el pa. Tampoc coneixem el motiu exacte pel qual tantes persones van coincidir en aquell punt de Terrassa.
Queda fora de l’enquadrament el taulell, el producte i el moment en què cada dona arribava al davant de la cua. La fotografia s’atura just abans de la resposta.
Potser algú que va viure aquell episodi encara pot explicar-nos quant temps va durar, en quins establiments faltava pa o si aquella cua es va repetir durant diversos dies.
També poden aparèixer records dels comerços que es veuen a la cantonada. Què era exactament Prevención? Què s’hi venia a Sallent? Qui vivia als pisos superiors? Com era aquell tram dels carrers de la Rutlla i del Vall abans de les transformacions posteriors?
Aquestes preguntes no resten valor a l’article. Són precisament les que permeten que la fotografia continuï viva.
Una cua formada per històries
Vista de lluny, la imatge és una llarga línia de paraigües. Mirada amb calma, està formada per desenes d’històries individuals.
Cada persona havia arribat des d’un lloc diferent. Cadascuna devia tenir una preocupació, una conversa o una esperança concreta. I totes van acabar reunides en una mateixa cantonada per una cosa tan senzilla i tan important com aconseguir pa.
La fotografia no necessita dramatitzar la situació. La pluja, els rostres i la llargada de la cua ja contenen prou emoció.
El carrer de la Rutlla de 1976 ens recorda que la història local també es construeix amb aquests moments aparentment petits: una compra que no arriba, una espera sota el paraigua i una ciutat que, per unes hores, comparteix la mateixa preocupació.
Qui recorda aquella cua? Qui sap què havia provocat la falta de pa? Algú reconeix alguna de les dones, els establiments o els vehicles de la fotografia?
Potser la memòria dels lectors encara pot completar allò que aquell dia va quedar fora de la càmera.
Fonts consultades
Ubicació: cruïlla dels carrers de la Rutlla i del Vall.
Any de la fotografia: 1976.
Fotografies: Miquel Mundet / Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón.
La lectura s’ha construït principalment a partir dels elements visibles a la imatge: la llarga cua, la presència majoritària de dones, els infants, els paraigües, la pluja, els establiments Prevención i Sallent, els vehicles i l’ambient urbà d’aquella cantonada de Terrassa.
