El carrer de l’Aurora: del camp d’oliveres a la Terrassa de l’eixample
Hi ha carrers que no semblen voler cridar l’atenció. No són una rambla, no tenen una plaça monumental al davant, no apareixen sempre en les grans fotografies de la ciutat. Però, quan els mirem amb calma, expliquen millor que molts discursos com va créixer Terrassa.
El carrer de l’Aurora és un d’aquests carrers. Petit, discret, aparentment modest, però carregat d’història. Baltasar Ragon li dedicà unes pàgines que són una autèntica finestra a la Terrassa de finals del segle XIX: una ciutat que encara tenia camps d’oliveres i terres sembrades al costat del nucli urbà, però que ja començava a ordenar els seus marges amb projectes d’urbanització, alineacions, plànols i noves cases.
Aquest carrer ens permet veure un moment molt concret de la transformació terrassenca: el pas del camp a la ciutat, de les feixes al solar, de l’olivera a la casa baixa, del vell camí a la trama urbana. I, com passa sovint amb Ragon, la història no ens arriba només amb dates. Ens arriba amb detalls que respiren vida.
Una calle nascuda mirant al sol
Ragon situa el carrer de l’Aurora uns vint metres abans d’arribar al capdavall del carrer de Topete, a mà esquerra, en dues cantonades que donaven entrada al nou carrer. Aquesta precisió ja ens diu molt: no parla d’un carrer nascut al centre consolidat, sinó d’una via que apareixia en un espai de creixement, en una zona que Terrassa començava a incorporar al seu teixit urbà.
El nom és un dels grans encerts d’aquesta història. Segons Ragon, el carrer fou anomenat Aurora perquè estava situat de cara a la sortida del sol, i perquè la llum hi tocava des que el sol sortia fins que es ponia.
Poques vegades l’origen d’un nom de carrer resulta tan net i tan visual. Aurora no era només una paraula bonica. Era una orientació, una experiència de llum, una manera de descriure un espai encara obert, sense la densitat de cases que arribaria després. El nom sembla dir-nos que aquella Terrassa nova s’estava obrint literalment cap al dia.
El 16 de setembre de 1875: el carrer entra a l’Ajuntament
El naixement urbà del carrer té una data clara: 16 de setembre de 1875. Aquell dia, Josep Barba Gutsens presentà a l’Ajuntament el projecte d’urbanització del carrer que s’anomenaria Aurora.
Aquest punt és molt important perquè ens permet sortir de la simple memòria oral i entrar en la documentació municipal. El carrer de l’Aurora no va aparèixer de manera improvisada. Va passar pel tràmit administratiu, per l’exposició pública i per l’aprovació municipal. És a dir, va entrar en aquella nova manera de fer ciutat que Terrassa començava a practicar amb més intensitat: projectar, alinear, exposar, aprovar i urbanitzar.
L’acta municipal de 1875 parla del projecte d’alineació d’un nou carrer afluent del carrer de Topete, relacionat amb terrenys de Barba i amb la zona propera a la carretera de Montcada. També deixa constància que el projecte havia estat exposat al públic durant el termini corresponent i que no s’hi havien presentat reclamacions.
Aquest detall, aparentment burocràtic, té més força de la que sembla. Ens diu que aquell tros de ciutat ja no era només una propietat privada ni un espai agrícola. Era un fragment que començava a ser pensat com a carrer. Un marge que passava a formar part de Terrassa.
El mapa de 1876: una ciutat encara plena de buits
Per entendre bé el carrer de l’Aurora, cal mirar la Terrassa d’aquells anys. El plànol topogràfic de Tarrasa de 1876 ens mostra una ciutat que ja té elements moderns i equipaments destacats: l’estació del ferrocarril, el teatre, la presó, l’hospital, el cementiri, la Casa Consistorial, la parròquia, fàbriques i fins i tot el matadero públic.
Però al mateix temps, aquest plànol ens mostra una Terrassa que encara no és compacta. Hi ha zones obertes, camps, camins, torrents i espais a mig definir. La ciutat no forma encara una massa contínua com la que coneixem avui. És una ciutat que avança, sí, però encara deixa veure les costures del creixement.
Aquest procés de creixement urbà també es pot llegir en altres espais de Terrassa, com la transformació urbana de la Rambleta del Pare Alegre, una altra entrada de ciutat marcada pel pas del temps.
la transformació urbana de la Rambleta del Pare Alegre
El carrer de l’Aurora s’ha d’entendre en aquest context. No neix en una Terrassa completament feta, sinó en una Terrassa que s’està fent. Una ciutat que dibuixa nous carrers al costat de camps i torrents. Una ciutat que comença a convertir els seus marges en trama urbana.
Aquí és on la història del carrer guanya sentit. L’Aurora no és només una petita via més. És una peça del pas entre dues Terrasses: la Terrassa dels terrenys oberts i la Terrassa de l’eixample.
1878: quan comencen les cases
Ragon explica que fou l’any 1878 quan en aquell terreny començaren a fer-se cases. Aquesta data encaixa perfectament amb el moment urbanístic que veiem en el plànol general de Terrassa i el seu eixample projectat, també de 1878.
Aquest segon mapa és fonamental perquè ens permet veure no només la ciutat existent, sinó la ciutat imaginada. No és simplement un dibuix del que hi havia, sinó una proposta de creixement. Carrers traçats, sectors ordenats, línies noves sobre espais que fins aleshores havien estat hortes, camps o terrenys poc edificats.
El carrer de l’Aurora, vist dins aquest context, deixa de ser una anècdota local. Forma part d’un moviment molt més ampli: Terrassa començava a projectar el seu eixample, a ordenar els seus límits i a transformar el sòl agrícola en sòl urbà.
Quan Ragon diu que el carrer es va anar edificant de mica en mica, ens està descrivint exactament aquest procés. No tot passava d’un dia per l’altre. Primer hi havia un projecte. Després, solars. Després, una casa. Després una altra. I així, poc a poc, allò que havia estat camp començava a semblar ciutat.
De les Basses del Molí al carrer de l’Aurora
Un dels fragments més valuosos de Ragon és el que descriu com era aquell indret abans de la urbanització. Segons explica, l’any 1878, des del carrer del Viveret en avall, a la dreta del carrer de Topete, hi havia encara un gran camp d’oliveres i terres sembrades fins al torrent de Vallparadís.
Aquell lloc era conegut com les Basses del Molí.
Aquest nom mereix aturar-s’hi. Les Basses del Molí ens porten a una Terrassa que encara respirava aigua, terra, conreu i aprofitament del territori. Abans que hi hagués cases, abans que el carrer fos carrer, hi havia un paisatge de feixes, oliveres i terres treballades. I al fons, el torrent de Vallparadís, una de les grans línies naturals que han marcat la geografia de la ciutat.
Aquesta és la gran bellesa del carrer de l’Aurora: ens permet veure la ciutat abans que la ciutat s’hi imposi del tot. Ens permet imaginar aquell espai com una frontera entre el nucli urbà i el món agrícola. I ens recorda que molts carrers actuals de Terrassa no van néixer sobre el buit, sinó sobre hortes, camps, basses, camins i propietats que tenien una vida anterior.
Propietaris, herències i escriptures
Ragon no es queda només en el paisatge. També ens porta al món de la propietat. Explica que el terreny on es començaren a fer cases havia estat propietat de Jacint Bru de Sala i d’Espona, a qui corresponia per herència del seu pare, Josep Maria Bru de Sala de March i de Salit.
Més enrere encara, Jacint Bru havia establert aquell terreny a Pau Barba, segons escriptura del notari Carrancà, el 12 de març de 1831.
Aquestes dades poden semblar feixugues, però són essencials. Ens mostren que darrere d’un carrer hi ha sempre una història de propietaris, herències, establiments, vendes i transformacions. La ciutat no creixia només perquè sí. Creixia perquè els terrenys canviaven d’ús, perquè es dividien en casals, perquè es venien, perquè algú hi feia una casa i perquè l’Ajuntament acabava intervenint per ordenar aquell procés.
El carrer de l’Aurora és, en aquest sentit, un exemple magnífic de com Terrassa va urbanitzar els seus marges: primer una propietat agrària, després una divisió en solars, després una urbanització aprovada i, finalment, un carrer habitat.
Cases baixes, vidrieres i una tranquil·litat gairebé rural
Ragon descriu el carrer de l’Aurora com una via d’aspecte tranquil. A la banda dreta hi havia una filera de cases que semblaven iguals: planta baixa i un pis, dues o tres de dos pisos, amb cancell i cambra de reixa i altres amb vidriera i entrada gran.
La imatge és molt concreta. No veiem grans edificis ni arquitectura monumental. Veiem cases de mida humana, probablement modestes, alineades amb una certa regularitat, pròpies d’un carrer que encara conserva un aire de frontera urbana.
Ragon afegeix un detall que és gairebé una fotografia social: l’any 1900 hi havia només 19 cases i totes eren a la dreta. No hi havia ni una sola botiga. La seva impressió és clara: era un carrer quiet i net.
Aquest detall de les botigues és molt revelador. Una ciutat es pot mesurar també pel comerç. On hi ha botigues, hi ha pas, activitat, clientela, soroll, relació pública. El carrer de l’Aurora, en canvi, apareix com un lloc residencial, tranquil, poc comercial. Una via de cases, no de mostradores.
Com passa amb la història del carrer Pau Claris de Terrassa, els noms dels carrers amaguen capes de memòria, canvis polítics i transformacions urbanes que sovint passen desapercebudes.
la història del carrer Pau Claris de Terrassa
I encara hi ha un altre apunt de gran valor: Ragon diu que, com que els terrenys es van vendre per casals, la majoria de cases eren habitades pels descendents dels compradors del terreny. Això feia que fossin ben comptades les famílies que no eren terrassenques.
Aquesta frase ens parla d’una ciutat que encara conservava vincles molt directes entre propietat, família i carrer. Els primers compradors no desapareixen del relat: els seus descendents continuen habitant aquelles cases. El carrer és gairebé una petita comunitat de continuïtats familiars.
Un dels últims telers a mà de Terrassa
Si hi ha un detall que dona una força especial al carrer de l’Aurora és aquest: en una de les entrades d’aquestes cases, prop del capdavall, hi va haver durant els darrers anys un dels últims telers a mà de Terrassa.
Aquest és el cor emocional de l’article.
Quan pensem en la Terrassa industrial, sovint ens venen al cap les grans fàbriques, les xemeneies, els vapors, els edificis modernistes, els noms d’empresaris i el soroll de la maquinària. Però Ragon ens recorda una altra indústria, més íntima i gairebé domèstica: la del teler manual instal·lat en una entrada de casa.
Aquest detall resumeix un món que s’acabava. El carrer de l’Aurora no només ens parla del pas del camp a la ciutat. També ens parla del pas del treball manual tradicional a la gran indústria moderna. En una mateixa via trobem el rastre de les oliveres i el dels últims telers a mà. És difícil imaginar una síntesi més clara de la transformació terrassenca.
Aquell teler, col·locat dins una entrada, és una imatge molt poderosa. No és la indústria monumental que surt a les postals. És la indústria que encara viu dins la casa, a tocar de la vida quotidiana. El treball i l’habitatge compartint espai. La ciutat industrial naixent sense haver tallat del tot el cordó amb les formes anteriors de producció.
El costat esquerre: parets, camps i una comunicació pendent
Ragon també descriu el costat esquerre del carrer. Fins a l’any 1920, després d’uns vint metres de paret alta, hi havia un gran camp que es comunicava amb el carrer del Viveret. Aquest espai fou tapat per una paret feta amb maons de cantell, un recurs que molts propietaris utilitzaven per obligar a construir.
Aquest detall és molt revelador. La ciutat no només creix perquè hi ha projectes municipals. També creix per pressions, per tancaments, per interessos privats i per maneres molt concretes d’empènyer la transformació dels terrenys. La paret no era només una paret. Era una manera de condicionar el futur del solar.
Ragon explica també que el carrer de l’Aurora, durant molt de temps, només tenia una comunicació, o gairebé sortida, pel carrer de Vallparadís. L’Ajuntament acordà obrir aquesta comunicació el 29 de novembre de 1888, posant en relació el carrer de Vallparadís amb el carrer de l’Aurora i amb el creuament de la carretera de Montcada.
Però la millora no s’executà fins al 9 de gener de 1890.
Aquesta diferència entre acordar i executar també forma part de la història urbana. Les ciutats no avancen sempre al ritme dels acords municipals. Entre el paper i l’obra hi ha temps, interessos, diners, dificultats i prioritats.
De carrer discret a peça de connexió urbana
La comunicació amb Vallparadís i la carretera de Montcada és el final lògic d’aquesta història. El carrer de l’Aurora havia nascut en una zona de camps i solars, amb una orientació preciosa cap al sol, però acabava formant part d’una xarxa urbana més ampla.
Aquest és el procés que el carrer ens permet entendre: primer, el marge; després, el projecte; després, les cases; després, la connexió.
La ciutat no és només un conjunt de carrers. És una xarxa. I cada carrer petit, quan s’obre, quan es comunica, quan enllaça amb una carretera o amb un altre eix, contribueix a canviar la manera com es mou la gent i com creix la ciutat.
El carrer de l’Aurora, vist així, deixa de ser una via menor. Es converteix en una peça d’un canvi més gran: la construcció de la Terrassa moderna.
Un petit carrer que explica una gran transformació
El més bonic d’aquesta història és que no necessita grans esdeveniments. No hi ha una inauguració solemne, ni una batalla, ni un edifici espectacular. Hi ha un carrer petit, un projecte municipal, un nom vinculat al sol, un camp d’oliveres, uns propietaris, unes cases baixes, dinou habitatges, cap botiga, un dels últims telers manuals i una obertura tardana cap a Vallparadís i la carretera de Montcada.
I, tanmateix, amb tot això es pot explicar una ciutat.
El carrer de l’Aurora ens mostra una Terrassa que encara conservava memòria agrícola, però que ja començava a pensar en termes d’urbanització. Una ciutat que mantenia oficis i formes de treball antigues, però que avançava cap a la indústria moderna. Una ciutat que encara tenia carrers tranquils, gairebé familiars, però que començava a dibuixar el seu eixample sobre els plànols.
Ragon tenia aquesta virtut: sabia mirar allà on altres haurien passat de llarg. Allà on un altre només hauria vist un carrer curt i net, ell hi veia camps desapareguts, noms de propietaris, tràmits municipals, cases noves, famílies terrassenques i un teler manual resistint a l’entrada d’un habitatge.
Per això val la pena tornar a les seves pàgines. Perquè ens recorden que Terrassa no es va construir només en els grans espais coneguts, sinó també en aquests racons discrets on el camp es convertí en carrer i la vida antiga començà a conviure amb la ciutat que venia.
El carrer de l’Aurora va néixer mirant al sol. Però, vist amb la distància que ens dona la història, també mirava cap al futur de Terrassa.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, fragment dedicat al carrer de l’Aurora dins la seva recopilació sobre carrers de Terrassa.
Acta municipal del 16 de setembre de 1875, relativa al projecte d’alineació i urbanització d’un nou carrer afluent del carrer de Topete, vinculat a terrenys de Josep Barba.
Plànol topogràfic de Terrassa, 1876.
Plano General de la ciudad de Tarrasa y su ensanche proyectado, 1878.
La consulta de plànols antics i documentació municipal és essencial per reconstruir aquests processos; en aquest sentit, la cartografia històrica de l’Arxiu Municipal de Terrassa és una eina de gran valor per entendre l’evolució urbana de la ciutat. El propio Arxiu Municipal explica que conserva cartografía histórica consultable con mapas, vuelos y fotoplanos entre 1800 y 2000.
cartografia històrica de l’Arxiu Municipal de Terrassa
