Sant Pau 1991: la Terrassa que començava a guanyar espai per als vianants

Hi ha carrers que, vistos avui, semblen haver estat sempre com els coneixem ara. Carrers de pas tranquil, de comerç, de vianants, de passeig. Però només cal una fotografia de fa trenta o quaranta anys per recordar que la ciutat no sempre ha funcionat igual. El centre de Terrassa també va ser un espai de cotxes, voreres estretes, senyals de trànsit, girs complicats i una convivència no sempre fàcil entre vehicles i persones.

Una publicació de Sergi Estapé al Diari de Terrassa, titulada “Unes zones que ja estan assumides”, ens retorna una fotografia de 1991 del carrer de Sant Pau. La imatge, acreditada a l’Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón, mostra una escena aparentment senzilla: un carrer estret, una senyal de STOP en primer terme, un vianant, façanes comercials i una via que encara conservava plenament la seva funció de circulació.

Però aquesta fotografia diu molt més. Ens parla d’una Terrassa que començava a transformar el centre, però que encara arrossegava la lògica del cotxe. Una ciutat que avui ha assumit moltes zones de vianants com si sempre haguessin estat així, però que en aquell moment encara estava aprenent a repartir l’espai d’una altra manera.

Una imatge d’una ciutat en transició

El carrer de Sant Pau de 1991 no apareix com un carrer monumental ni com un gran escenari urbà. Precisament per això és tan interessant. La fotografia ens mostra la ciutat real: la de cada dia, la dels trajectes curts, la de les cantonades, la dels comerços i la dels petits conflictes entre circular, caminar, aparcar i travessar.

La senyal de STOP que apareix en primer terme és gairebé un símbol. Ens recorda que aquell espai encara estava pensat des d’una lògica de trànsit. Avui, quan parlem del centre, sovint pensem en zones pacificades, carrers per caminar i espais on el vehicle ha quedat molt més limitat. Però en aquella Terrassa de principis dels noranta, moltes d’aquestes transformacions encara no estaven plenament assumides.

La ciutat estava en una mena de frontera. Ja es parlava de zones de vianants i de recuperar espai per a les persones, però la presència del cotxe continuava marcant fortament el paisatge urbà.

El STOP, el cotxe i les voreres estretes

La imatge del carrer de Sant Pau permet veure molt bé una qüestió que avui sovint oblidem: caminar pel centre no sempre va ser tan còmode. Les voreres eren més estretes, els cotxes tenien més protagonisme i moltes cantonades obligaven el vianant a estar pendent del trànsit.

El STOP no és un detall menor. És una petita peça de mobiliari urbà que ens parla d’una manera d’ordenar la ciutat. Allà on avui podem imaginar un espai més amable per caminar, la fotografia ens mostra una cruïlla condicionada pel vehicle. El carrer encara no havia acabat de fer aquell canvi mental que converteix el centre en un espai principalment pensat per al vianant.

Això no vol dir que la ciutat fos invivible. Vol dir que funcionava amb uns altres codis. El cotxe formava part natural del centre. Entrava, girava, s’aturava, buscava sortides i condicionava la manera com la gent es movia. El vianant hi era, evidentment, però sovint havia de negociar el seu espai.

La Cocina Moderna i els comerços que situen la memòria

Un dels elements més valuosos d’aquesta fotografia és la presència de comerços que ajuden a situar la memòria. A la imatge hi apareix La Cocina Moderna, un establiment emblemàtic que durant anys va formar part del paisatge comercial d’aquest entorn. Quan una botiga així apareix en una fotografia antiga, no és només un rètol: és una referència per a molts veïns.

Els comerços són punts d’orientació sentimental. Hi ha qui recorda un carrer perquè hi havia una botiga determinada, un aparador concret o un lloc on havia entrat moltes vegades. La memòria urbana no sempre es construeix amb grans edificis. Sovint es construeix amb negocis de proximitat, rètols, aparadors i cantonades reconeixibles.

Per això és important llegir la fotografia amb atenció. No veiem només una senyal de trànsit i una calçada. Veiem un fragment de vida comercial, una manera de moure’s pel centre i una Terrassa que encara conservava molts elements quotidians d’aquella ciutat de principis dels noranta.

De la Font Vella al carrer del Teatre

El carrer de Sant Pau no s’ha d’entendre de manera aïllada. Forma part d’un entorn molt viu del centre de Terrassa, connectat amb la Font Vella, amb la baixada cap a la Plaça Vella, amb el Passeig i amb el carrer del Teatre, que desemboca en l’àmbit del Teatre Principal.

Aquesta relació amb la Font Vella de 1988 ajuda a entendre millor aquella Terrassa en què el centre encara combinava comerç, cotxes, vianants i una mobilitat molt diferent de l’actual.

Aquesta xarxa de carrers explica molt bé com funcionava el centre. No eren només carrers per passar-hi. Eren connexions entre espais comercials, culturals i de vida quotidiana. El vianant, el comprador, el conductor i el veí compartien un territori relativament petit, però molt intens.

En aquest sentit, la fotografia del carrer de Sant Pau és també una porta d’entrada a una Terrassa més àmplia. Ens ajuda a entendre com es relacionaven els carrers del centre abans que moltes de les reformes urbanes acabessin consolidant una ciutat més orientada al passeig.

Quan caminar pel centre encara era negociar l’espai

Avui pot semblar evident que determinats carrers del centre hagin de ser espais per al vianant. Però aquesta evidència és relativament recent. Durant molts anys, el centre va haver de compatibilitzar funcions molt diferents: comerç, circulació, aparcament, càrrega i descàrrega, pas de veïns, trànsit de vehicles i vida de carrer.

Aquesta tensió entre cotxes i vianants també apareix en altres punts del centre, com al Pont del Passeig l’any 1975, on la circulació i els passos de vianants dibuixaven una Terrassa molt més caòtica que la d’avui.

La fotografia de 1991 mostra justament aquesta tensió. No és una escena espectacular, però sí molt significativa. El carrer sembla estret. La presència del cotxe s’intueix en l’organització de l’espai. Les voreres no imposen la seva autoritat. El vianant hi circula, però no domina.

Aquesta és una diferència important amb la ciutat actual. Avui molts carrers del centre han canviat de jerarquia. El vianant ha guanyat espai, continuïtat i seguretat. Abans, en canvi, caminar pel centre podia ser una mena de pacte constant amb el trànsit.

La ciutat que va arribar després

Amb el pas dels anys, Terrassa ha anat assumint com a normals moltes transformacions que en el seu moment van poder generar debat, dubtes o resistències. Les zones de vianants, la reducció del trànsit en determinats àmbits i la pacificació del centre formen part d’un canvi profund en la manera d’entendre la ciutat.

El que avui sembla natural abans va ser una decisió urbana. I abans de ser una decisió plenament acceptada, va ser una discussió. On poden circular els cotxes? Quin espai ha de tenir el vianant? Com es manté viu el comerç? Què passa amb els veïns, les càrregues i descàrregues, els aparcaments i els accessos?

El carrer de Sant Pau de 1991 ens situa en aquell moment en què la ciutat encara estava fent-se aquestes preguntes. La fotografia no ofereix una resposta tancada, però ens mostra el punt de partida: una ciutat on el cotxe encara tenia molt de pes i on la idea d’un centre més amable per caminar encara s’estava consolidant.

Una fotografia que explica més del que sembla

Aquesta imatge no necessita grans efectes. Té prou força perquè ens ensenya una Terrassa propera i, alhora, ja diferent. El carrer de Sant Pau, la senyal de STOP, La Cocina Moderna, la connexió amb la Font Vella i el carrer del Teatre, les voreres i la calçada formen un petit retrat d’una ciutat en transformació.

Potser per això aquestes fotografies agraden tant. No només ensenyen com era un carrer. Ens obliguen a recordar com s’hi caminava, com s’hi circulava, com s’hi comprava i com es vivia el centre abans que moltes coses quedessin assumides.

La Terrassa actual ha guanyat espais més amables per als vianants. Però mirar aquesta imatge de 1991 ens ajuda a entendre que cap canvi urbà arriba de cop. Primer hi ha carrers que encara dubten. Després, decisions. Més tard, costum. I finalment, memòria.

El carrer de Sant Pau d’aquella fotografia pertany just a aquest moment: quan Terrassa encara negociava amb el cotxe, però començava a imaginar un centre més pensat per caminar.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la publicació de Sergi Estapé al Diari de Terrassa, titulada “Unes zones que ja estan assumides”, sobre el carrer de Sant Pau (1991-2026). La fotografia que acompanya l’article està acreditada a l’Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón, segons consta en la publicació original.

També s’ha tingut en compte el context urbà del carrer de Sant Pau, la seva relació amb la Font Vella, el carrer del Teatre, la Plaça Vella i el procés de transformació del centre de Terrassa en espais més orientats al vianant.