El carrer del Canonge Rodó: de les vinyes a la ciutat obrera
El carrer del Canonge Rodó va néixer en un espai de camps i vinyes que, a començaments del segle XX, encara quedava als marges de la Terrassa edificada. En pocs anys, aquell antic camí es convertiria en un carrer de cases obreres, marcat també per la presència del Condicionament Terrassenc.
L’any 1900, al carrer del Canonge Rodó no hi havia cap casa.
De fet, encara gairebé no hi havia carrer.
Aquell espai situat entre l’actual carrer de Cervantes i la via del ferrocarril continuava formant part d’una Terrassa de camps, vinyes, torrents i camins. La ciutat industrial creixia amb rapidesa, però en arribar a aquell punt encara s’acabaven les façanes i començava un territori obert que avui costa reconèixer.
El carrer que coneixem no va néixer al voltant d’una plaça, d’una església o d’un edifici monumental. Va sorgir d’un camí entre vinyes i d’una necessitat molt concreta: construir habitatges per a una població obrera que augmentava al ritme de les fàbriques.
En pocs anys, aquell pas rural es convertiria en carrer. A una banda apareixerien cases modestes; a l’altra s’aixecaria el gran conjunt del Condicionament Terrassenc. Entre tots dos espais quedaria una via curta, sense carrers que la travessessin, però carregada d’una història que explica com Terrassa va anar ocupant els seus marges.
Un carrer que encara era un camí
El carrer del Canonge Rodó neix al carrer de Cervantes i avança en direcció al ferrocarril, fins a l’actual passeig del Vint-i-dos de Juliol.
A començaments del segle XX, però, aquell recorregut tenia una aparença completament diferent. El sector encara quedava als límits de la ciutat edificada i el terreny estava ocupat principalment per vinyes.
Per allí passava un camí que, després de travessar els conreus, girava cap a la Riera del Palau. No era una via urbana amb voreres, clavegueram i façanes contínues, sinó un pas obert sobre el territori, utilitzat abans que la ciutat imposés la seva quadrícula.
Els plànols antics permeten entendre aquella situació millor que qualsevol descripció. En el de l’any 1900, l’espai apareix encara poc ocupat, amb grans extensions de terreny sense edificar. El futur carrer no té encara la presència clara que adquirirà només uns anys després.
La ciutat, però, ja s’hi acostava.
El creixement industrial necessitava sòl, habitatges i noves vies. Allò que durant generacions havia estat un tros de camp començava a ser vist com un espai on Terrassa podia continuar avançant.
Una barraca davant del torrent
Abans d’arribar a la via del ferrocarril, a l’esquerra i encarada al torrent de Pere Parres, hi havia una barraca.
En aquell refugi vivia un home conegut com Josep Serra, tot i que la memòria popular el recordava sobretot pel sobrenom de Caraisses.
No disposem, de moment, de documentació suficient per reconstruir la seva vida. La seva presència ens ha arribat a través del relat conservat per Baltasar Ragon, que el descriu com un pidolaire molt conegut a la Terrassa d’aquells anys.
És un detall petit, però ajuda a veure el paisatge humà que existia abans de la urbanització.
Als marges de la ciutat no només hi havia vinyes, torrents i camins. També hi vivien persones que quedaven fora de les façanes respectables del centre, en construccions precàries i espais que encara no havien estat absorbits per la ciutat.
Quan les cases van arribar al carrer del Canonge Rodó, no van ocupar un territori buit. Van substituir camps, recorreguts i formes de vida anteriors. La barraca de Caraisses forma part d’aquesta memòria desapareguda.
El maig de 1903: sis cases per a obrers
El canvi decisiu va començar l’any 1903.
El 22 de maig, l’Ajuntament de Terrassa va estudiar una petició presentada per Domènec Domingo Margarit, president de la Constructora Tarrassense. Sol·licitava permís per aixecar sis cases destinades a obrers al carrer del Canonge Rodó.
L’acta municipal no deixa gaire espai per a la interpretació: aquelles primeres construccions no eren cases senyorials ni torres d’estiueig. Formaven part d’una operació pensada expressament per allotjar famílies treballadores.
El permís fou concedit d’acord amb el plànol presentat i amb les condicions establertes per la comissió municipal corresponent. Aquella decisió administrativa, aparentment rutinària, representa en realitat el moment en què el carrer començava a passar del paper al terreny.
El camí entre vinyes començava a tenir portes, finestres i habitants.
El carrer no va néixer d’un gran projecte monumental. Va començar amb sis cases per a obrers i amb famílies que convertiren un marge de Terrassa en lloc de vida.
L’agost de 1903: el carrer continua creixent
El procés no es va aturar.
El 12 d’agost de 1903, menys de tres mesos després del primer permís, l’Ajuntament va concedir noves autoritzacions per construir al mateix carrer.
Dos propietaris diferents van obtenir permís per aixecar, cadascun, dues cases destinades també a obrers. Això significava quatre habitatges més afegits a les sis cases aprovades el maig anterior.
Les actes municipals aporten, per tant, una precisió que completa el relat de Ragon. No es tractava només d’un carrer que s’anava poblant de manera imprecisa: podem seguir gairebé casa per casa els primers passos de la seva edificació.
En una sola temporada, entre maig i agost de 1903, es van aprovar almenys deu habitatges obrers.
Aquell mateix mes d’agost es va acordar la urbanització del carrer. La decisió arribava quan la construcció ja havia començat a donar forma al nou vial: primer apareixien les cases; després calia convertir el camí en carrer, ordenar-ne les alineacions i preparar els serveis necessaris.
L’any 1905, segons el recompte conservat, ja hi havia quinze cases.
En només cinc anys, l’espai que el 1900 encara apareixia buit havia començat a adquirir una identitat urbana.
Quatre plànols i una ciutat que avança
La successió dels plànols de 1900, 1904, 1917 i 1919 permet seguir aquesta transformació gairebé com una pel·lícula feta amb quatre fotogrames.
Al plànol de 1900 domina encara el paisatge rural. El carrer no forma una peça consolidada dins la xarxa urbana i al seu voltant persisteixen grans extensions de camps i vinyes.
En el de 1904, després dels primers permisos d’obres, el traçat ja comença a adquirir presència. Les línies sobre el mapa anticipen les cases que avancen des del carrer de Cervantes cap al ferrocarril.
Els plànols de 1917 i 1919 mostren una situació diferent. El carrer ja forma part de la quadrícula septentrional de Terrassa. Els antics espais buits s’han dividit en illes, les edificacions ocupen una part creixent del terreny i el gran complex industrial del sector modifica definitivament l’escala de l’entorn.
Els mapes expliquen una transformació que, viscuda dia a dia, devia semblar molt més lenta.
Aquella expansió cap a la via del ferrocarril també es pot observar en la història del carrer del Nord de Terrassa, un altre espai on els camps i els antics camins van deixar pas a cases, serveis i activitat industrial.
Primer desapareixia una filera de vinyes. Després s’obrien fonaments. Arribaven paletes, carros amb materials i famílies noves. Al cap d’uns anys, els veïns ja no veien un camp quan obrien la porta, sinó les cases del davant i el carrer que començava a formar-se.
Una banda de cases i una llarga paret industrial
La configuració del carrer del Canonge Rodó quedaria marcada per una característica molt concreta.
Una de les bandes es va anar omplint d’habitatges fins aproximadament al número 77. A l’altra, en canvi, s’imposaria la paret del gran conjunt del Condicionament Terrassenc, conegut en la documentació de l’època com l’Acondicionament Terrassenc.
Aquest contrast donà al carrer una fesomia singular: cases i vida veïnal a un costat; arquitectura industrial a l’altre.
El Condicionament Terrassenc havia estat fundat l’any 1906 per controlar la qualitat dels teixits fabricats a la ciutat. La institució responia a una necessitat essencial de la indústria local: verificar les característiques de les peces, certificar-ne les condicions i donar garanties als fabricants i compradors.
El conjunt, projectat per Lluís Muncunill, es va desenvolupar durant la dècada de 1910. Ragon situava la construcció que afectava el carrer l’any 1915, mentre que les fitxes patrimonials actuals situen la consolidació del conjunt cap al 1915-1916.
Les seves naus paral·leles van acabar ocupant tota una illa compresa entre el passeig del Vint-i-dos de Juliol i els carrers de la Mare de Déu dels Àngels, Canonge Rodó i Joaquim Folguera.
El carrer quedava així físicament relacionat amb una de les institucions més representatives de la Terrassa tèxtil.
No era només una via amb habitatges obrers. A través de la paret del Condicionament, el carrer també tocava directament la indústria que havia provocat el seu naixement.
Un carrer sense cruïlles
El carrer del Canonge Rodó és curt i no té cap carrer que el travessi.
Aquesta particularitat pot semblar anecdòtica, però condiciona molt la seva lectura. No hi ha places ni grans encreuaments que trenquin la perspectiva. El carrer avança directament entre Cervantes i la línia ferroviària.
La continuïtat de la façana industrial en reforça encara més el caràcter. Durant dècades, molts veïns van viure davant d’una paret que amagava naus, laboratoris, màquines, magatzems i activitats relacionades amb el món tèxtil.
A una banda hi havia la vida domèstica: roba estesa, infants, portes obertes, converses entre veïns i el moviment quotidià de les cases.
A l’altra, l’activitat productiva d’una ciutat que vivia pendent de la llana, dels teixits i dels controls de qualitat.
Pocs carrers expliquen amb tanta claredat aquella proximitat entre habitatge obrer i indústria. No calia travessar mitja ciutat per anar del món familiar al món fabril: tots dos compartien la mateixa vorera.
Qui era el canonge Rodó?
El carrer va rebre el nom de Francesc Rodó i Sala, sacerdot nascut al carrer Nou de Terrassa el novembre de 1816.
Les fonts ofereixen una petita discrepància sobre el dia exacte del seu naixement, però coincideixen en els trets principals de la seva trajectòria: era terrassenc, va desenvolupar bona part de la seva vida religiosa a Sant Martí de Provençals i va morir-hi el 6 de febrer de 1902.
Ragon no el presenta només com una figura eclesiàstica. El descriu com una persona respectada per creients i descreguts, especialment per l’actitud que mantingué durant els anys convulsos del Sexenni Democràtic, entre 1868 i 1873.
En un període d’enfrontaments polítics, revoltes i persecucions contra membres de l’Església, Rodó hauria intervingut per protegir sacerdots i religiosos amenaçats. Aquella actuació li donà una reputació que superava els límits de la seva comunitat religiosa.
A Sant Martí de Provençals fou recordat pel seu tracte amb els sectors més pobres i treballadors. Altres fonts el presenten amb sobrenoms com el canonge dels pobres o el rector dels obrers.
Aquesta vinculació fa especialment significativa la denominació del carrer.
El seu nom acabaria identificant una via nascuda precisament amb cases destinades a famílies obreres.
No sabem si aquesta coincidència fou buscada expressament, però el resultat té una força evident: un carrer d’habitatges populars portava el nom d’un sacerdot recordat per la seva proximitat als més necessitats.
Del camp a la vida quotidiana
La història del carrer del Canonge Rodó no conté grans episodis solemnes.
No hi va tenir lloc cap batalla, no s’hi va proclamar cap règim polític i no es va convertir en l’escenari de les grans cerimònies urbanes.
La seva importància és una altra.
Ens permet veure com Terrassa creixia sobre el territori que l’envoltava. Com un camí entre vinyes es convertia en una línia sobre un plànol; aquella línia, en permisos d’obra; els permisos, en cases; i les cases, en un carrer amb famílies, infants, treballadors i records.
També ens recorda que la ciutat industrial no estava formada només per grans fàbriques i xemeneies.
Necessitava habitatges. Necessitava carrers nous. Necessitava institucions com el Condicionament que garantissin la qualitat dels productes. I necessitava persones que habitaren els espais que, només uns anys abans, havien estat camps.
En aquesta transformació també desaparegué la barraca de Caraisses, s’esborrà el camí que girava cap a la Riera del Palau i quedaren ocults els antics torrents sota la nova geometria urbana.
La ciutat guanyava cases, però també deixava enrere un paisatge.
Un carrer petit que explica una gran transformació
Avui, el carrer del Canonge Rodó pot passar desapercebut.
És curt, no té una gran activitat comercial i queda inevitablement condicionat per la presència del conjunt industrial que ocupa una de les seves bandes.
Però sota aquesta aparença discreta hi ha una història completa de Terrassa.
El plànol de 1900 ens mostra les vinyes. Les actes municipals de 1903 ens porten fins al moment exacte en què es van autoritzar les primeres cases obreres. Els mapes posteriors ens permeten contemplar com la trama urbana avançava. I la gran paret del Condicionament conserva la memòria de la indústria que acabaria definint aquell sector.
També hi queda el nom.
Canonge Rodó no és una denominació arbitrària. Recorda un terrassenc nascut al carrer Nou, una figura religiosa vinculada a la protecció dels perseguits i a l’atenció dels pobres. El seu nom va acabar unit a un carrer construït, en bona part, per allotjar treballadors.
Potser aquesta és la millor manera d’entendre’l.
El carrer del Canonge Rodó no és només una via entre Cervantes i el ferrocarril. És el lloc on les vinyes es van convertir en cases, on un camí rural es va transformar en ciutat i on la Terrassa obrera va ocupar un nou tros del seu territori.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, capítol «El carrer del Canonge Rodó», base principal del relat sobre l’origen del carrer, el camí entre vinyes, la barraca de Caraisses, les primeres cases i la figura de Francesc Rodó i Sala.
Acta del Ple de l’Ajuntament de Terrassa del 22 de maig de 1903, amb el permís concedit a Domènec Domingo Margarit per construir sis cases destinades a obrers al carrer del Canonge Rodó.
Acta del Ple de l’Ajuntament de Terrassa del 12 d’agost de 1903, amb nous permisos per construir quatre habitatges obrers més al mateix carrer.
Plànols de Terrassa dels anys 1900, 1904, 1917 i 1919, consultats per seguir l’aparició del carrer i la progressiva urbanització del sector.
Fitxa patrimonial del Condicionament Terrassenc, conjunt industrial projectat per Lluís Muncunill i protegit com a bé cultural d’interès local.
Terrassa: territori postal. Les targetes postals terrassenques (1900-1920), Ajuntament de Terrassa–Arxiu Municipal, catàleg que documenta, entre altres vistes urbanes, el Condicionament Terrassenc en una sèrie postal de 1915.
