El carrer del Nord: el camí que va fer arribar Terrassa fins al tren
El carrer del Nord de Terrassa conserva la memòria d’una ciutat que va créixer fins a trobar-se amb el tren. Abans de ser una via urbana plena de cases, comerços i magatzems, aquell espai havia estat camp, vinya, oliveres i camí.
Hi ha noms de carrers que només serveixen per orientar-nos. I n’hi ha d’altres que conserven, dins de poques paraules, una part sencera de la història de la ciutat.
El carrer del Nord pertany a aquests últims.
El seu nom ens parla de direcció, però també d’una estació, d’un ferrocarril i d’una Terrassa que durant molts anys va haver de caminar per arribar al tren. Abans que fos un carrer plenament urbanitzat, aquell espai havia estat camp, vinya, oliveres, camí de sortida i territori encara allunyat de la vila.
Baltasar Ragon va explicar-ne la història sota un altre títol: “El carrer de Calvo Sotelo”. Era el nom que la dictadura franquista havia imposat a la via l’any 1939. Però, quan desenvolupava el seu relat, allò que realment recuperava era la memòria del carrer del Nord: el camí anterior al tren, les primeres cases, les tartanes, les acàcies, els magatzems, les escoles, els comerços i una ciutat que avançava lentament cap a l’estació.
Perquè el carrer del Nord no va aparèixer quan Terrassa ja havia crescut fins al ferrocarril.
Va néixer perquè calia arribar-hi.
Abans del carrer, camps i vinyes
Abans de la construcció de l’Estació del Nord, aquell sector quedava fora de la Terrassa més compacta. No hi havia una successió contínua de façanes, botigues i voreres. El paisatge era obert, rural i travessat per camins que comunicaven la vila amb els camps i amb les poblacions del nord.
Les primeres cases es trobaven a la banda dreta, abans d’arribar al carrer de la Mina. A partir d’allà començava un camí que passava pel costat del dipòsit de la Mina Pública d’Aigües de Terrassa, construït l’any 1844 al carrer de la Societat.
El recorregut continuava pel clos de la Fassina, situat darrere de les cases que després portarien els números 71 i 79 del carrer del Nord. Més endavant, travessava un camp d’oliveres i passava per l’espai on encara no hi havia vies, andanes ni molls de descàrrega.
Aquell camí seguia en direcció a la Plaça de les Bruixes, creuava l’entorn de la carretera de Matadepera i continuava cap al carrer de Santa Magdalena.
Abans de convertir-se en carrer, doncs, era sobretot una ruta.
Per allí passaven pagesos, carros, animals, persones que sortien de la vila i viatgers que encara no podien imaginar que aquells camps acabarien ocupats per cases, magatzems, escoles i oficines.
El tren va arribar abans que la ciutat
El 16 de març de 1856 es va inaugurar el tren del Nord.
L’arribada del ferrocarril va significar una gran transformació per a Terrassa. El tren acostava Barcelona, facilitava el transport de mercaderies, accelerava les comunicacions i reforçava una indústria tèxtil que necessitava moure matèries primeres, mostrar productes i arribar a nous mercats.
Aquell nou mitjà de transport va substituir progressivament formes de viatge molt més lentes, com les galeres que comunicaven Terrassa amb Barcelona, un trajecte que abans del tren podia durar prop de set hores.
Però l’estació havia quedat lluny de la població.
El viatger que baixava del tren no trobava una gran avinguda preparada per rebre’l. Davant seu hi havia un camí que travessava camps i oliveres. A l’hivern podia estar enfangat; a l’estiu, el pas dels carros i els caminants aixecava pols.
Terrassa ja tenia tren, però encara no havia arribat fins a l’estació.
Durant anys, aquell trajecte es feia a peu, en carro o confiant en alguna solució improvisada. No hi va haver un servei regular de tartanes fins al 1885, quan un home conegut popularment com el Maset va començar a transportar passatgers entre l’estació i el centre.
El seu nom és un d’aquells que la gran història acostuma a perdre, però que expliquen perfectament com funcionava una ciutat. El Maset no va inaugurar cap monument ni va presidir cap institució. Simplement va entendre que els viatgers necessitaven arribar a Terrassa després d’haver arribat a Terrassa.
Les seves tartanes van resoldre aquella paradoxa.
La ruta dels qui arribaven
El carrer del Nord es va anar convertint en la primera visió de la ciutat per a moltes persones.
Per allí baixaven els viatgers que arribaven en tren. Alguns ho feien per negocis; altres, per visitar familiars, buscar feina o passar uns dies a la vila. Portaven maletes, paquets, mostres comercials i notícies de fora.
A mesura que el moviment augmentava, el carrer va començar a adaptar-se a aquella nova vida. Al llarg del trajecte van aparèixer fondes, posades, restaurants i establiments que oferien allotjament, menjar i descans.
Noms com la Fonda Europa, la Fonda Universo, la Posada del Carril, la Fonda de Cal Català o el Restaurant Petit Pelayo van formar part d’aquesta ruta dels viatgers.
No eren només negocis situats a prop de l’estació. Eren espais d’arribada, espera i trobada. Allí es preguntaven adreces, es tancaven tractes, es descansava després del viatge i es comentava què havia passat durant el trajecte.
En aquells menjadors i habitacions, la Terrassa industrial començava a relacionar-se d’una altra manera amb el món exterior.
La Rambla que no va arribar a dir-se Rambla
El 27 de gener de 1857, menys d’un any després de l’arribada del tren, es va proposar donar el nom de Rambla a aquella via.
La proposta mostra que ja es començava a entendre la importància del nou eix. El camí cap a l’estació havia de deixar de ser un recorregut rural i convertir-se en una entrada digna a la ciutat.
Però els noms oficials no sempre arrelen al carrer.
El tram que comunicava l’entorn de la placeta de Saragossa —avui plaça de Mossèn Jacint Verdaguer— amb l’estació va continuar sent conegut com a carrer del Nord. La gent el relacionava amb l’Estació del Nord i amb la companyia ferroviària que havia donat vida a aquell sector.
Més avall, el tram estret i enfonsat va conservar un altre nom popular: el Camí Fondo.
No era un nom decidit en un despatx. Era el nom que naixia de la forma del terreny i de l’experiència dels qui hi passaven. Des d’aquell punt sortia, a principis del segle XIX, el camí que conduïa cap a Matadepera.
Durant molt temps, el carrer va conservar aquesta doble naturalesa: urbà i rural, carrer i camí, entrada a l’estació i sortida de la vila.
Les cases van començar a ocupar el camí
La ciutat va avançar lentament.
Primer van aparèixer unes quantes construccions aïllades. Després, les cases començaren a formar trams més continus. El camí anava adquirint façanes, portes, finestres, balcons i veïns que convertien un espai de pas en un lloc per viure.
Entre les primeres construccions conservades hi ha les conegudes com a cases Pere Comerma, situades als números 59 i 61. Eren dues cases bessones, pensades com a habitatges unifamiliars de planta baixa, pis i golfes.
Al número 63 es troba una altra casa vinculada a Pere Comerma, amb una façana més ampla i un balcó corregut. Al número 65, una construcció aixecada per Jaume Comerma i Torrella l’any 1871 completa una part d’aquest conjunt.
Uns anys més tard, al número 67, l’arquitecte terrassenc Lluís Muncunill i Parellada projectaria la Casa Puigarnau, construïda l’any 1897.
Aquestes edificacions permeten veure com el carrer va canviant. Les primeres cases responen sobretot a la necessitat d’habitatge. Després apareixen façanes més treballades, ornaments, balcons i edificis que reflecteixen la prosperitat i les aspiracions d’una nova burgesia industrial.
El carrer del Nord començava a deixar enrere la imatge de camí perifèric.
Del Mas Oller a la Casa Alegre
Entre els espais més significatius del carrer hi havia l’antic Mas Oller, que amb el temps quedaria relacionat amb la Casa Alegre.
El mas va ser comprat el 30 de juliol de 1819 per un propietari identificat com En Segret, que posteriorment el va vendre a l’arquitecte Faurà. L’edifici que s’hi va aixecar l’any 1863 era considerat una construcció notable.
La presència d’aquella casa recordava que el sector encara conservava el rastre dels antics masos, fins i tot quan la ciutat ja començava a envoltar-los.
Al jardí s’hi guardaven dos fragments de capitells procedents del desaparegut claustre de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, peces d’origen medieval que introduïen una memòria molt més antiga dins un espai que representava la nova Terrassa.
El carrer del Nord no creixia esborrant de cop tot el que hi havia hagut abans. Durant anys van conviure masos, cases noves, camps, camins i edificis industrials.
Les 198 acàcies
El 7 d’octubre de 1892 es va començar a plantar arbres al carrer del Nord.
Se n’hi van col·locar 198, majoritàriament acàcies.
La xifra ens permet imaginar un carrer molt diferent del que havia estat només unes dècades abans. On abans hi havia un camí irregular entre camps, ara es volia construir un passeig arbrat, una entrada agradable i representativa de Terrassa.
Les acàcies proporcionaven ombra i donaven continuïtat visual al carrer. Convertien el trajecte cap a l’estació en alguna cosa més que un recorregut funcional.
Per un temps, el carrer del Nord va tenir aspecte de passeig.
Més endavant, però, aquells arbres van ser retirats. Les necessitats de circulació, les obres i una altra manera d’entendre l’espai públic van acabar imposant-se.
La desaparició de les acàcies forma part de la mateixa història del carrer: Terrassa plantava, reformava, enderrocava i tornava a construir segons les necessitats de cada moment.
Quan el carrer es va omplir de magatzems
El ferrocarril no només portava viatgers. També transformava la manera de treballar de la indústria terrassenca.
Durant bona part del segle XIX, els fabricants rebien clients i mostraven els seus productes dins de les mateixes fàbriques. Moltes estaven situades en zones encara poc urbanitzades, amb carrers que durant els dies de pluja podien quedar enfangats.
A mesura que augmentava la competència, els fabricants van començar a separar els espais de producció dels despatxos i magatzems comercials.
El carrer del Nord i el Camí Fondo, ben comunicats amb l’estació, es van convertir en llocs privilegiats per instal·lar-hi aquests negocis.
L’any 1901, a l’eix format pel carrer del Nord, el Camí Fondo, la placeta de Saragossa, el carrer del Teatre i Sant Pau, hi havia 39 magatzems.
Allí es rebien compradors, s’ensenyaven mostres de teixits, es negociaven comandes i es preparaven les mercaderies que havien de sortir en tren.
Cognoms com Rigol, Margarit, Escursell, Montaner, Masaguer, Borràs, Bendranas, Alavedra, Guardiola, Cullell, Ventayol, Fontanals, Badrinas, Marcet, Ventalló, Aymerich, Amat o Jover van quedar vinculats a aquella activitat comercial.
No cal convertir-los tots en protagonistes individuals per entendre el que representaven. Junts formaven part d’una xarxa de fabricants, comerciants, viatjants, dependents i escrivents que donaven vida al carrer.
El soroll de les tartanes es barrejava amb el moviment de les mostres, els paquets, les factures i els clients que arribaven en tren.
Un carrer per viure, treballar i aprendre
Amb el pas dels anys, el carrer del Nord va reunir funcions molt diferents.
Al número 83 s’hi van instal·lar l’any 1897 els Germans de la Doctrina Cristiana. Aquell mateix any, a la cantonada amb el carrer de Montserrat, funcionava la primera fàbrica de tovalloles d’Escursell i Montaner.
El 17 de setembre de 1906, al número 106, es va inaugurar l’Acondicionament Terrassenc, una institució relacionada amb el control i la qualitat dels productes tèxtils que seria fonamental per a la indústria local.
Al número 74 s’hi va instal·lar la Casa de Correus. El trasllat d’aquest servei al carrer del Nord també forma part de la història del telègraf, els correus i els carters de Terrassa, en una època en què les comunicacions adquirien cada vegada més importància.
També hi havia les Germanes de la Puríssima, presents a Terrassa des de l’any 1854, i establiments comercials que formaven part de la vida quotidiana del barri.
Entre aquests negocis destacava la confiteria de Jaume Casamada, inaugurada per Joan Pi el 3 de juliol de 1891.
La història del carrer no es feia només amb institucions i fàbriques. També es construïa amb els aparadors, les olors, les converses i les petites rutines dels qui hi vivien.
El fang abans de les llambordes
Durant molts anys, el carrer va créixer més de pressa que les seves infraestructures.
Els veïns havien de conviure amb l’aigua, el fang i la pols. El desembre de 1861 van demanar que les aigües fossin desviades pel carrer de Montserrat fins al torrent del Pantà.
La reclamació ens recorda que la vida al carrer podia ser difícil. Les pluges convertien el terreny en fang, complicaven el pas dels carros i perjudicaven el transport de mercaderies. A l’estiu, la pols s’aixecava amb cada roda i entrava a les cases i als establiments.
La Terrassa industrial podia enviar teixits lluny de la ciutat, però encara tenia problemes per garantir que un carro circulés sense dificultats pels seus carrers.
El 21 de maig de 1907 van començar les obres per adoquinar els primers carrers de Terrassa. El primer fou el carrer de Sant Pere. Poc després es va intervenir al carrer del Nord, des de la placeta de Saragossa fins a l’estació.
La plaça de l’Estació no va quedar completament resolta fins a finals d’aquell any.
El febrer de 1908 començaren les obres d’empedrament del Camí Fondo.
Les llambordes van canviar la vida del carrer. Facilitaven la circulació, reduïen el fang i consolidaven definitivament aquell antic camí com una via urbana.
Mig segle després de l’arribada del tren, Terrassa havia aconseguit construir una entrada digna fins a l’estació.
Una plaça nascuda de l’enderroc
A l’espai de l’actual plaça de Mossèn Jacint Verdaguer hi havia cinc cases, numerades del 43 al 51, que formaven un petit passatge entre els carrers de la Mina i de Sant Isidre.
L’agost de 1916, l’Ajuntament va acordar adquirir-les i enderrocar-les per ampliar la plaça.
Aquest canvi recorda que les places no sempre neixen en solars buits. De vegades es construeixen fent desaparèixer cases, passatges i formes de vida anteriors.
La nova plaça es va començar a empedrar el 30 d’agost de 1926.
Allí on hi havia hagut habitatges i un passatge estret, s’obria ara un espai públic que modificava l’entrada al carrer del Nord.
La ciutat continuava transformant-se.
El dia que la dictadura li va prendre el nom
El carrer s’havia dit carrer del Nord perquè conduïa cap a l’estació i perquè el nord formava part de la seva identitat.
Però el 22 de febrer de 1939, acabada d’ocupar Terrassa per les tropes franquistes, l’Ajuntament va acordar canviar-li el nom pel de Calvo Sotelo.
No va ser una decisió innocent ni una simple substitució administrativa. El franquisme va modificar el nomenclàtor per ocupar també simbòlicament la ciutat. Els noms tradicionals van ser eliminats o amagats darrere de militars, polítics i figures vinculades al nou règim.
Durant dècades, el carrer del Nord va desaparèixer dels rètols oficials.
Però una dictadura pot canviar una placa; li costa molt més canviar la memòria d’un carrer.
Sota el nom de Calvo Sotelo continuaven existint l’estació, les tartanes del Maset, les fondes, el Camí Fondo, les acàcies, les cases Comerma, els magatzems tèxtils i els records dels veïns.
Avui la via torna a portar el nom que havia explicat el seu origen: carrer del Nord.
El nom imposat va ser una etapa. El carrer era anterior i va sobreviure.
Un carrer essencial en la vida de Terrassa
El carrer del Nord no és important perquè hi hagi passat un únic gran esdeveniment.
És important perquè durant dècades hi va passar la ciutat.
Per allí arribaven els viatgers. Hi circulaven tartanes i carros. S’hi obrien fondes, magatzems i confiteries. Els fabricants hi rebien clients. Els nens hi anaven a escola. Els treballadors entraven als despatxos. Els veïns protestaven pel fang i celebraven l’arribada de les llambordes.
El carrer va unir Terrassa amb el tren, però també va unir la ciutat antiga amb la ciutat industrial. Aquesta expansió urbana cap al nord també queda recollida en la síntesi oficial de la història de la ciutat de Terrassa, que situa el creixement de finals del segle XIX fins a l’estació del ferrocarril.
Va començar entre camps, vinyes i oliveres. Després va aprendre a ser camí, entrada, carrer, passeig i centre d’activitat econòmica.
Durant una dictadura li van canviar el nom, però no li van poder prendre la història.
I potser aquesta és la seva essència: el carrer del Nord continua recordant-nos que la ciutat no va arribar fins a l’estació de cop. Ho va fer lentament, casa a casa, negoci a negoci, arbre a arbre i llamborda a llamborda.
El tren havia arribat l’any 1856.
Terrassa va necessitar molts anys per anar a trobar-lo.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, capítol “El carrer de Calvo Sotelo”, base principal del relat i de les dades sobre el carrer del Nord, el Camí Fondo, l’arribada del ferrocarril, les primeres construccions, les acàcies, els equipaments i les reformes urbanes.
Publicacions de memòria local sobre la ruta dels viatgers, els primers carrers adoquinats de Terrassa, els magatzems tèxtils i el patrimoni arquitectònic conservat al carrer del Nord.
Fons fotogràfics de Baltasar Ragon–AMAT, Rafael Aróztegui i altres col·leccions vinculades a la memòria urbana de Terrassa.
