Carrer del Tren de Baix 1988: el tren ja havia marxat, el carrer encara no havia arribat
Carrer del Tren de Baix 1988 és una fotografia excepcional perquè no mostra ni el ferrocarril en funcionament ni el carrer actual, sinó aquell breu període en què les vies ja havien desaparegut i Terrassa encara no havia acabat de transformar l’antic corredor ferroviari.
El tren ja no circulava per aquell corredor. Les vies havien desaparegut. Però el carrer que avui coneixem encara no existia tal com el veiem ara.
Quedaven murs, vegetació, terrenys irregulars i, sobretot, aquells pals de ciment que durant anys havien sostingut la línia elèctrica dels combois. Ja no complien cap funció, però continuaven drets com testimonis d’un paisatge ferroviari que Terrassa tot just començava a deixar enrere.
La fotografia, feta per Ricard Domènech i conservada a l’Arxiu del Diari de Terrassa, no ens mostra només un espai pendent d’urbanitzar.
Ens mostra una ciutat que encara no havia tingut temps d’esborrar la petjada del tren.
Carrer del Tren de Baix 1988: un carrer que encara no era carrer
Si avui passem pel carrer del Tren de Baix, costa imaginar que aquell espai hagués estat durant dècades ocupat per vies ferroviàries.
La fotografia de 1988 obliga a fer aquest exercici.
A banda i banda apareixen construccions que havien crescut convivint amb el ferrocarril. Entre elles s’obre un corredor estrany, sense la funció que havia tingut fins feia molt poc però encara sense una nova identitat urbana.
No és una via de tren.
Però tampoc és encara un carrer.
Aquesta indefinició és precisament el que fa interessant la imatge.
Durant dècades, tot aquell espai havia tingut una lògica molt clara. Per allà passaven els combois, hi havia una infraestructura elèctrica, unes vies i una frontera física dins de la ciutat.
Quan el tren desapareix, queda el buit.
I un buit urbà no es transforma d’un dia per l’altre.
Feia només dos anys que els trens havien desaparegut
Aquest és un dels elements que ens permet entendre realment la fotografia.
L’antiga estació de Terrassa en superfície va mantenir-se en servei fins al maig de 1986. Aquella configuració ferroviària, que durant dècades havia format part del paisatge de la ciutat, deixava aleshores de funcionar en superfície.
Per tant, quan Ricard Domènech va disparar la seva càmera l’any 1988, només havien passat aproximadament dos anys.
Dos anys són molt poca cosa en la transformació d’una ciutat.
Per això encara hi havia tants rastres visibles.
La via havia desaparegut, però el paisatge encara continuava parlant ferroviari.
Podríem resumir-ho amb una frase:
el tren havia marxat, però encara havia deixat dibuixada la seva absència.
Els pals que ja no sostenien cap tren
Entre els elements que més criden l’atenció de la fotografia hi ha els antics pals de ciment.
Durant anys havien tingut una funció imprescindible: sostenir la instal·lació elèctrica necessària per a la circulació dels combois.
Ara continuaven allà.
Drets.
Però sense vies a sota i sense trens que alimentar.
Sergi Estapé, en la seva lectura de la fotografia al Diari de Terrassa, destaca precisament aquests pals i la vegetació que encara ocupava bona part de l’antic corredor ferroviari.
Avui podrien semblar simples restes d’una obra a mig acabar. El 1988, en canvi, devien ser elements perfectament reconeixibles per a qualsevol terrassenc que hagués vist passar els trens per aquell indret.
Eren objectes que havien perdut la seva utilitat abans que la ciutat decidís què fer definitivament amb l’espai que els envoltava.
Les esquenes de les cases havien de convertir-se en ciutat
La fotografia també permet mirar les construccions laterals d’una altra manera.
Durant anys, aquells edificis no havien tingut davant seu una avinguda o un carrer convencional. Tenien una infraestructura ferroviària.
Això condiciona la manera de construir.
Murs, tancaments, laterals, petits espais residuals i façanes que no necessàriament havien estat pensades per mirar cap a un carrer amb trànsit, voreres i vida urbana.
Quan desapareixen les vies, canvia completament la relació d’aquelles construccions amb l’espai.
El que abans podia ser una part posterior o lateral d’un edifici havia d’aprendre, amb el temps, a relacionar-se amb una nova trama urbana.
És una transformació que va molt més enllà de retirar dos rails.
Cal convertir una cicatriu ferroviària en ciutat.
Terrassa ha viscut altres transformacions semblants, en què la desaparició o modificació d’espais industrials acabaria canviant completament el paisatge urbà, com va passar amb Torredemer i el carrer de Sant Llorenç l’any 1965.
El Tren de Baix havia arribat gairebé setanta anys abans
Per entendre la magnitud del canvi cal tornar una mica enrere.
El primer Tren de Baix va arribar a Terrassa el 28 de desembre de 1919, a les sis del matí. Ho va fer sense una gran inauguració ni un acte solemne, en una posada en servei precipitada i encara amb una instal·lació provisional.
El nom de Tren de Baix servia per diferenciar-lo del tren del Nord, que ja comunicava Terrassa des del segle XIX.
Durant les dècades següents aquella línia va acabar formant part de la vida quotidiana de la ciutat.
Generacions de terrassencs van veure passar els combois.
Alguns hi anaven a treballar.
Altres a estudiar.
Altres cap a Barcelona.
Per als nens que vivien a prop, el tren podia ser simplement una part del paisatge de cada dia.
Gairebé setanta anys després, aquell paisatge desapareixia de la superfície.
I la fotografia de 1988 és una de les imatges d’aquell després immediat.
La mobilitat de Terrassa també canviaria profundament amb altres mitjans de transport, com recorda la imatge dels nous autobusos TUTSA al Portal de Sant Roc l’any 1965.
1988, un any especialment simbòlic
Aquell mateix 1988 es va enderrocar l’edifici de viatgers de l’antiga estació de Terrassa en superfície.
És un detall important perquè ajuda a situar la fotografia dins d’un procés molt més ampli.
No s’estava transformant només un tros de vies.
Terrassa estava eliminant progressivament elements que havien definit durant dècades la presència del ferrocarril en superfície.
L’estació.
Les vies.
Els pals.
Els espais ferroviaris.
Els passos.
Tot havia format part d’un sistema que havia condicionat físicament aquella zona de la ciutat.
Quan desapareix una infraestructura d’aquesta dimensió, el canvi no pot ser immediat.
Durant un temps conviuen les restes del passat amb els primers indicis del futur.
Això és exactament el que veiem.
Una transformació que encara necessitaria anys
La fotografia podria donar la impressió que la nova urbanització estava a punt d’arribar.
Però encara quedava camí.
Segons la documentació del Club Ferroviari de Terrassa, no seria fins al 1995 que es completaria la reurbanització de l’espai que havien ocupat les antigues vies, amb un nou edifici d’habitatges i el Parc dels Catalans.
Entre el tancament de l’antiga estació en superfície, el 1986, i aquella reurbanització definitiva hi ha gairebé una dècada.
Una dècada de transformacions.
De terrenys provisionals.
De restes que van desapareixent.
De nous usos.
De veïns acostumant-se a un espai que havia canviat completament de funció.
La fotografia de 1988 pertany a aquests anys intermedis.
I això li dona una força especial.
Quan desapareix una barrera
El ferrocarril havia estat una infraestructura imprescindible, però qualsevol línia en superfície també condiciona la ciutat que l’envolta.
Les vies delimiten.
Obliguen a buscar passos.
Determinen recorreguts.
Creen fronts i esquenes als edificis.
Separaven espais que físicament podien estar molt a prop però que no sempre resultaven fàcils de comunicar.
Quan el tren desapareix de la superfície, queda oberta la possibilitat de cosir de manera diferent aquests espais.
Sergi Estapé assenyala al Diari de Terrassa que el soterrament de les línies ferroviàries va permetre generar nous espais urbans i transformar carrers i barris.
Però aquesta fotografia ens permet observar una fase anterior.
La barrera ja havia desaparegut.
La nova ciutat encara estava per construir.
Un paisatge provisional que gairebé ningú fotografia
Potser aquesta és la gran singularitat de la imatge.
Fotografiem els trens.
Fotografiem les estacions.
Fotografiem les obres.
I després fotografiem les noves avingudes, els parcs i els edificis acabats.
Però els espais que queden entremig sovint passen desapercebuts.
Són llocs que semblen no tenir interès perquè aparentment no hi passa res.
Un solar.
Un antic traçat.
Una paret.
Vegetació.
Un pal que encara no s’ha retirat.
Amb els anys descobrim que precisament aquelles imatges són extraordinàries perquè documenten una ciutat que només va existir durant molt poc temps.
La Terrassa del Tren de Baix de 1988 va ser una d’aquestes ciutats provisionals.
I què recorden els veïns?
Aquí, com passa tantes vegades, els documents ens expliquen dates, obres i transformacions.
Però els veïns poden explicar-nos la vida.
Com era viure al costat de les vies?
Es notava molt el soroll dels trens dins de les cases?
Per on travessava la gent?
Hi havia passos habituals que avui ja no podem identificar?
Els nens jugaven a prop del traçat?
Què va passar durant aquells anys immediatament posteriors a la desaparició del tren?
Quant temps van romandre els pals que encara veiem a la fotografia?
Com recordeu aquell terreny abans que es convertís definitivament en carrer?
I una pregunta que segurament recuperarà molts records:
qui recorda els “granotes” passant per aquest tram de Terrassa?
El Club Ferroviari de Terrassa documenta que les populars unitats 400-500, conegudes com a “granotes”, van formar part del material ferroviari d’aquesta línia durant dècades.
Segur que molts terrassencs encara en recorden el soroll, l’aspecte i els viatges.
El tren ja no hi era, però Terrassa encara el recordava
Avui podem recórrer el carrer del Tren de Baix sense que gairebé res ens obligui a imaginar els rails que hi havia hagut.
El carrer ha adquirit la seva pròpia vida.
Vehicles, edificis, voreres, cruïlles i moviment quotidià han substituït completament la lògica ferroviària.
Però el 1988 encara no.
Aquell any, el passat continuava sent visible.
Quedava escrit en la forma del terreny.
En les parets.
En els pals de ciment.
En l’espai buit on només dos anys abans circulaven els trens.
La fotografia de Ricard Domènech ens permet entrar durant uns segons en aquell breu període en què el tren ja havia marxat i el carrer encara no havia arribat.
I potser per això, més que explicar-nos com era el carrer del Tren de Baix, ens explica una cosa encara més difícil de conservar:
el moment exacte en què Terrassa començava a deixar de recordar físicament que allà hi havia passat un tren.
Fonts consultades
Aquest article parteix de la fotografia del carrer del Tren de Baix l’any 1988, obra de Ricard Domènech / Arxiu Diari de Terrassa, publicada dins la secció Ahir i Avui del Diari de Terrassa en l’article de Sergi Estapé, «Les peces d’un puzle obsolet del tot». Diari de Terrassa
Per contextualitzar la història ferroviària s’ha consultat també el projecte «100 anys del Tren de Baix a Terrassa» del Club Ferroviari de Terrassa, que documenta l’arribada del primer tren el 28 de desembre de 1919, el tancament de l’antiga estació en superfície el maig de 1986, l’enderroc de l’edifici de viatgers el 1988 i la posterior reurbanització de l’espai. terrassatrens.cat
Fotografia principal: Ricard Domènech / Arxiu Diari de Terrassa.
