El carrer Pau Claris de Terrassa: de la baixada de les Vaques a la ciutat moderna
Un plànol de 1876 i documents antics permeten reconstruir la història d’un carrer nascut entre marges, vinyes, basses d’aigua, corrals i una Terrassa que encara no havia perdut del tot el seu passat rural.
El carrer Pau Claris de Terrassa és un d’aquests espais que avui semblen normals, però que amaguen una història urbana molt més rica del que aparenten.
Hi ha carrers que semblen no tenir cap misteri. Els travessem amb pressa, els situem mentalment dins la ciutat actual i gairebé mai ens preguntem què hi havia abans que l’asfalt, les façanes, les voreres i el trànsit acabessin imposant una imatge definitiva. Però Terrassa està plena d’aquests espais aparentment normals que, mirats amb documents antics a la mà, revelen una ciutat molt més complexa, més popular i més sorprenent del que sembla.
El carrer Pau Claris és un d’aquests casos. Avui forma part del teixit urbà terrassenc, però la seva història ens porta a una època en què aquesta zona encara s’estava transformant. Allà on avui veiem ciutat consolidada, hi havia hagut marges, vinyes, corrals, basses d’aigua, camins, camps on s’estenien teles i un pendent conegut popularment com la baixada de les Vaques. Una expressió que, per si sola, ja ens obliga a mirar aquest carrer amb uns altres ulls.
El més interessant és que aquesta història no neix d’una llegenda urbana ni d’un record vague transmès de boca en boca. Apareix documentada. El plànol de Terrassa de 1876 ens ajuda a situar l’entorn urbà on s’acabaria obrint aquell carrer, mentre que l’obra Els carrers de Terrassa l’any 1900, de Baltasar Ragón, ens proporciona la informació documental més precisa sobre el seu origen..
El plànol de 1876: l’entorn abans que el carrer quedés consolidat
El plànol de Terrassa de 1876 no ens permet afirmar que el carrer de Claris hi aparegui identificat amb claredat. De fet, en el sector proper al carrer del Pantà i a la Rasa hi apareixen altres noms de carrers i traçats que mostren una zona encara en transformació, però la identificació directa del futur carrer Pau Claris no és prou clara com per fer-ne una afirmació categòrica.
Això, lluny de restar valor al document, ens ajuda a entendre millor el moment urbà en què neix aquesta història. El sector encara apareix envoltat d’espais oberts, parcel·les, camins i zones poc consolidades. És precisament en aquest context, segons recull Baltasar Ragón, que l’1 d’abril de 1876 Josep Busquets presentà a l’Ajuntament el plànol per obrir un nou carrer en uns terrenys situats sobre el carrer de la Rasa.
Per tant, el plànol de 1876 ens serveix com a imatge de context: no com a prova directa del nom del carrer, sinó com a testimoni d’una Terrassa que creixia sobre antics espais oberts, encara a mig camí entre el paisatge rural, els primers traçats urbans i la futura ciutat industrial.
De Claris a Alcázar de Toledo
Segons recull Baltasar Ragón, l’1 d’abril de 1876 el terrassenc Josep Busquets va presentar a l’Ajuntament el plànol per construir un nou carrer en uns terrenys de la seva propietat situats sobre el carrer de la Rasa. Un any després, aquell carrer ja quedava marcat paral·lelament a l’anterior i rebia el nom de Claris.
Aquest primer nom és important perquè connecta amb l’actual denominació del carrer: Pau Claris. Però la història del nomenclàtor no va ser lineal. El 7 de novembre de 1940, en plena postguerra, l’Ajuntament va acordar substituir aquell nom pel de carrer d’Alcázar de Toledo, una denominació vinculada al relat simbòlic del règim franquista.
Els noms dels carrers no són mai innocents. Expliquen èpoques, poders, memòries imposades i memòries recuperades. El mateix espai ha pogut ser llegit de maneres molt diferents segons el moment històric: primer com a Claris, després com a Alcázar de Toledo i finalment com a Pau Claris.
Aquesta evolució converteix el carrer en una petita lliçó de memòria urbana. No només canvien els edificis i les voreres. També canvien els noms, i amb ells la manera com una ciutat decideix recordar-se a si mateixa.
Una via petita en una Terrassa encara incompleta
A començaments del segle XX, el carrer tenia una presència molt modesta. Ragón explica que comptava amb set cases a la dreta i tretze a l’esquerra, i que no passava del carrer de la Indústria.
Aquest detall pot semblar menor, però diu molt. Ens parla d’un carrer curt, encara poc consolidat, situat en un sector on la ciutat creixia de manera desigual. Hi havia cases, sí, però també restes d’un paisatge anterior: marges, vinyes, camins, corrals i basses d’aigua.
Avui tendim a imaginar la ciutat com una realitat tancada i estable, com si els carrers haguessin estat sempre allà, amb el mateix traçat i la mateixa funció. Però Terrassa es va fer per capes. Alguns carrers van néixer sobre antics camps. Altres van créixer al costat de fàbriques. Alguns espais que avui associem a l’oci, a la cultura o al trànsit urbà havien estat abans llocs de treball, d’aigua, d’animals o de producció tèxtil.
El carrer Pau Claris és un bon exemple d’aquesta Terrassa en transició.
La baixada de les Vaques
Un dels detalls més potents del document és la referència a la baixada de les Vaques.
Ragón explica que, des d’aquest carrer cap avall, hi havia un pendent molt sobtat a causa d’uns grans marges situats a la dreta, propietat de l’antic jardí del Pantà. Des d’aquell punt arrencava un camí que passava entre vinyes i sortia a l’extrem del carrer dels Àngels. Aquell pendent era conegut popularment com la baixada de les Vaques, perquè hi havia un corral al costat del passatge.
Aquí la història deixa de ser només urbanística i es converteix en memòria popular.
La baixada de les Vaques no sembla el nom d’un carrer oficial, ni el resultat d’un acord municipal, ni una decisió presa des d’un despatx. És un nom nascut de l’ús quotidià. La gent anomenava aquell espai com el veia, com el vivia i com el recordava.
I això té molta força.
Ens obliga a imaginar una Terrassa que avui costa reconèixer: un entorn amb pendents, marges, vinyes i animals; una ciutat on el món rural encara tocava de prop el creixement urbà; un lloc on les vaques podien donar nom popular a una baixada que després quedaria absorbida per la ciutat.
Vinyes, marges i camins abans de l’asfalt
La referència a les vinyes és igualment significativa. El document diu que des d’aquell pendent sortia un camí que passava entre vinyes fins arribar a l’extrem del carrer dels Àngels.
Això trenca una imatge massa simplificada de Terrassa. Sovint recordem la ciutat com una capital tèxtil, marcada pels vapors, les fàbriques i les xemeneies. I ho va ser. Però aquella ciutat industrial no va néixer sobre un buit. Va créixer sobre un territori anterior format per camps, horts, vinyes, camins, torrents i espais oberts.
Durant molt temps, aquests dos mons van conviure. La Terrassa industrial avançava, però la Terrassa rural no desapareixia d’un dia per l’altre. Entre una fàbrica i una nova alineació de cases encara hi podia haver un marge. Entre un carrer i un passatge encara hi podia aparèixer un corral. Entre el nucli urbà i les noves zones de creixement encara hi podien quedar vinyes.
El carrer Pau Claris ens permet veure precisament aquesta frontera: el punt on la ciutat començava a menjar-se el paisatge anterior.
Les basses d’aigua i la fàbrica Busquets
Un altre detall molt valuós és la menció a unes basses d’aigua situades entre els carrers del Pantà i de la Indústria. Segons Ragón, l’aigua d’aquestes basses servia per a la fàbrica Busquets del carrer de la Unió.
Aquest fragment obre una altra porta: la de la relació entre l’aigua i la indústria.
Terrassa no es pot entendre només a partir de les fàbriques. També cal entendre tot allò que les feia possibles: l’aigua, els dipòsits, les basses, les canalitzacions, els torrents i els espais d’aprofitament hidràulic. Moltes d’aquestes infraestructures han desaparegut de la vista, però durant dècades van formar part del funcionament quotidià de la ciutat.
En aquest entorn, les basses no eren un simple element paisatgístic. Eren una peça útil. Servien a una activitat productiva concreta i ens recorden que la ciutat industrial necessitava ocupar i transformar el territori de moltes maneres diferents.
Així, en un mateix espai trobem cases, marges, vinyes, corrals, basses, fàbriques i carrers nous. Aquesta barreja explica millor que cap definició la Terrassa de finals del segle XIX i començaments del XX.
Abans del Teatre Alegria: un camp per estendre teles
Un dels passatges més suggerents del document és el que fa referència al Teatre Alegria.
Abans de construir-se el teatre, l’espai on després s’aixecaria aquest equipament havia estat un camp on s’estenien i s’estiraven les teles de la casa Francesc Surrallés del Vapor Segret, posteriorment Ventalló.
Aquest detall és magnífic perquè mostra com la ciutat canvia de funció sense que el lloc desaparegui del tot. On més endavant hi hauria vida cultural, abans hi havia hagut treball tèxtil a l’aire lliure. Allà on després es va associar l’espai amb el teatre i l’activitat ciutadana, abans s’hi feien feines vinculades a la producció industrial.
La ciutat és això: una acumulació de capes.
Un camp pot convertir-se en teatre. Una baixada de vaques pot quedar amagada sota un carrer. Unes basses poden desaparèixer de la memòria visible. Un camí entre vinyes pot acabar integrat dins una trama urbana. I un nom imposat en una època política concreta pot acabar substituït per un altre que recupera una memòria anterior.
La fàbrica Aymerich i Amat i la ciutat que avançava
Ragón també explica que la fàbrica Aymerich i Amat ocupava tota la part baixa i que tenia el portal del seu magatzem al carrer d’Alcázar de Toledo, davant del Passatge de la Rasa. El carrer de la Indústria el travessava.
Aquest punt confirma que l’entorn del carrer no pot entendre’s sense la pressió de la indústria. Les fàbriques no només ocupaven solars. També alteraven els recorreguts, donaven sentit a nous carrers, necessitaven magatzems, aigua, accessos i espais de treball.
La industrialització terrassenca va transformar molt més que l’economia. Va canviar el mapa. Va empènyer la ciutat cap enfora. Va convertir antics marges en carrers, camps en equipaments i camins en passadissos urbans.
El carrer Pau Claris, antic Alcázar de Toledo, queda així situat en una cruïlla molt representativa: entre la ciutat rural que desapareixia, la ciutat industrial que avançava i la ciutat moderna que acabaria imposant-se.
Quan arribaren la claveguera i l’empedrat
El document acaba amb una dada aparentment senzilla, però molt reveladora: la cloaca i l’empedrat del carrer es van posar durant els anys 1947-1948.
Això ens recorda que la urbanització real d’un carrer podia ser molt lenta. Una via podia existir sobre el plànol des del segle XIX, tenir cases a començaments del segle XX, canviar de nom el 1940 i no completar determinades millores bàsiques fins a la postguerra.
La ciutat no es va fer de cop. Es va fer per etapes. Per expedients, per interessos particulars, per necessitats industrials, per pressió veïnal i per obres que arribaven sovint molt més tard del que avui imaginaríem.
El pas del fang, els marges i els camins a la claveguera i l’empedrat és també el pas cap a la ciutat moderna.
Un fragment que explica molt més que un carrer
Aquest fragment documental és especialment interessant perquè no es limita a explicar el nom del carrer. Ens ofereix una petita radiografia urbana i popular de l’entorn.
Hi apareixen poques cases, un carrer que encara no arriba gaire lluny, un pendent conegut per la gent com la baixada de les Vaques, un camí entre vinyes, unes basses que servien a una fàbrica, el record d’un camp on s’estenien teles i la presència d’una indústria que acabaria transformant tota la zona.
En pocs paràgrafs, Ragón ens deixa veure una Terrassa que ja no existeix, però que encara explica la ciutat actual.
Aquesta és la força dels documents antics quan els llegim amb calma. No només ens donen dades. Ens permeten reconstruir paisatges, usos, oficis, noms populars i formes de vida que el temps ha anat esborrant.
Del carrer d’Alcázar de Toledo al Pau Claris actual
Avui, quan parlem del carrer Pau Claris, difícilment pensem en tot aquest passat. La ciutat moderna ha anat cobrint moltes d’aquestes capes. Però sota el nom actual hi conviuen diverses memòries: la del carrer de Claris del segle XIX, la del carrer d’Alcázar de Toledo de la postguerra i la del Pau Claris recuperat posteriorment.
Aquest canvi de noms resumeix també el canvi de país, de ciutat i de mirada històrica.
El carrer no només va canviar físicament. També va canviar simbòlicament. Va passar de ser una via oberta en un moment de creixement urbà a portar un nom carregat de significat polític durant el franquisme, i finalment a recuperar una denominació vinculada a la tradició històrica catalana.
Per això, parlar del carrer Pau Claris és també parlar de com Terrassa ha anat reordenant la seva memòria pública.
Mirar una calle como si fuera un archivo
La història del carrer Pau Claris ens recorda que moltes vegades no cal buscar grans monuments per entendre una ciutat. De vegades n’hi ha prou amb mirar un carrer aparentment normal i preguntar-se què hi havia abans.
En aquest cas, hi trobem una concentració sorprenent d’elements: propietaris que presenten plànols a l’Ajuntament, canvis de nom, política, vinyes, corrals, basses, fàbriques, camps tèxtils, pendents populars i obres d’urbanització que arriben dècades després.
Tot això en un sol carrer.
Aquesta és la Terrassa que sovint queda amagada darrere la ciutat actual. Una Terrassa de transició, on el passat rural i el present industrial van conviure durant anys abans que la ciutat moderna acabés dibuixant un paisatge molt més uniforme.
Una ciutat sota la ciutat
El carrer Pau Claris, antic carrer d’Alcázar de Toledo, no és només una via més del mapa. És una petita porta d’entrada a una Terrassa desapareguda.
Una Terrassa on encara hi havia camins entre vinyes.
Una Terrassa on una baixada podia rebre el nom de les vaques que passaven pel seu entorn.
Una Terrassa on l’aigua de les basses servia a les fàbriques.
Una Terrassa on abans d’un teatre hi podia haver un camp per estendre teles.
Una Terrassa on la indústria avançava sobre marges, corrals i espais oberts.
Potser avui tot això ja no es veu. Però continua present en els documents, en els plànols, en els noms antics i en aquestes petites referències que, quan les llegim amb atenció, ens permeten recuperar una ciutat que semblava perduda.
Per això val la pena tornar a mirar els carrers. Perquè alguns no només ens porten d’un lloc a un altre. Alguns ens porten directament cap a la memòria de Terrassa.
Pregunta final per als lectors
Coneixies aquesta història del carrer Pau Claris? Havies sentit parlar mai de l’antiga baixada de les Vaques o del nom d’Alcázar de Toledo?
Fonts consultades
- Baltasar Ragón, Els carrers de Terrassa l’any 1900. Arxiu Municipal de Terrassa.
- Plànol de Terrassa de 1876.
- Cartografia històrica de Terrassa.
