Què hi havia abans de la Plaça Vella? Les Cases del Castell que Terrassa va fer desaparèixer
Les Cases del Castell de Terrassa ocupaven l’espai que avui coneixem com la Plaça Vella. Abans que aquest indret es convertís en el centre emblemàtic de la ciutat, hi havia les darreres restes visibles d’un vell Castell-Palau que havia marcat la història terrassenca durant segles.
Avui costa imaginar-ho. La Plaça Vella sembla un espai natural, inevitable, com si sempre hagués estat allà, oberta, ordenada i convertida en un dels punts més reconeixibles de Terrassa. Però no és així. Allò que avui molts veuen com el cor urbà de la ciutat va ser, durant segles, un indret ben diferent: un espai habitat, ple de construccions, amb una forta càrrega simbòlica i històrica.
Abans de la plaça tal com la coneixem, hi havia les Cases del Castell.
Aquelles edificacions no eren unes cases qualsevol. Eren les restes visibles del que havia estat el Castell-Palau de Terrassa, un edifici central en la història local durant gairebé mil anys. Amb el pas del temps, aquell conjunt havia anat perdent la seva funció original, s’havia degradat i s’havia convertit en habitatges humils. Però continuava formant part de la memòria física de la vila.
I, tanmateix, el 1891 Terrassa va decidir fer un pas endavant. O, vist amb ulls d’avui, va decidir guanyar una plaça a canvi de perdre un tros del seu passat.
Un espai antic al centre de la vila
Les Cases del Castell ocupaven una part destacada del perímetre de l’actual Plaça Vella. Eren, en realitat, la façana transformada i degradada del vell castell terrassenc, un edifici que havia tingut un pes polític i simbòlic enorme en la història de la ciutat.
El Castell-Palau havia estat, en altres temps, residència circumstancial de comtes de Barcelona i després de comtes-reis. També havia passat per mans de diferents senyors i propietaris, i fins i tot havia allotjat el Consell de la Vila al segle XVII. Però, com tants altres edificis històrics, la seva importància institucional no el va salvar del deteriorament. Amb el pas dels anys, va perdre ús, prestigi i forma, fins a acabar convertit en una construcció fragmentada i envellida.
Allò que havia estat emblema de poder i continuïtat històrica acabaria reduït a una renglera de cases velles que, a finals del segle XIX, molts veien més com un obstacle que no pas com un patrimoni a preservar.
La plaça havia quedat petita
A finals del segle XIX, Terrassa vivia un moment de transformació profunda. El creixement industrial, l’augment de població i les noves idees urbanístiques empenyien la ciutat cap a un model més ampli, més ordenat i més funcional.
La plaça Major, futura Plaça Vella, ja no responia a les necessitats del moment. El mercat hi tenia un pes central i l’espai resultava irregular, insuficient i poc adequat per a la nova imatge de ciutat moderna que es volia projectar.
Per això, l’Ajuntament va decidir actuar. L’objectiu era quadrar la plaça, donar-li un perímetre més regular i facilitar-ne l’ús comercial i urbà. Però hi havia un problema evident: les Cases del Castell sobresortien respecte de l’alineació de la resta d’edificis de la banda nord.
Per fer la nova plaça, calia enderrocar-les.
La decisió de 1891
El 21 de març de 1891, el ple municipal va aprovar l’expropiació de les cases números 9, 12 i 13, corresponents a l’antic castell, per procedir al seu enderroc. Allò que avui provocaria una forta polèmica patrimonial, en aquell moment es presentava com una millora urbana.
La mentalitat era una altra. A la Terrassa de finals del vuit-cents, el progrés s’associava sovint a obrir espais, sanejar, regularitzar i fer desaparèixer allò vell, irregular o degradat. El patrimoni històric encara no gaudia de la protecció ni de la consideració que avui li atorguem.
I és precisament això el que fa aquest episodi tan revelador: allò que ara seria vist com una pèrdua irreparable, aleshores es va viure com una victòria col·lectiva.
Un enderroc convertit en festa
L’enderroc de les Cases del Castell de Terrassa va ser presentat com una millora urbana, però també va significar la pèrdua d’un dels espais històrics més antics de la vila.
El moment més sorprenent d’aquesta història va arribar pocs dies després.
El 30 de març de 1891, a dos quarts d’onze del matí, l’Ajuntament en ple, encapçalat per l’alcalde accidental Josep Escudé, es va dirigir en comitiva des de la Casa de la Vila fins a la plaça. No hi anaven en silenci ni amb resignació. Hi anaven amb orquestra, autoritats convidades i ambient de celebració.
Entre els presents hi havia figures destacades de la vida local: el prior del Sant Esperit, el registrador de la propietat, exalcaldes, el diputat provincial Alfons Sala, representants de l’Institut Industrial i de la Cambra de Comerç, així com un notari i els directors de diverses publicacions locals. Aquell acte no es volia viure com una simple operació urbanística, sinó com un fet transcendental per a la ciutat.
A tocar de les Cases del Castell s’hi havia muntat un cadafal amb arc ornamental, des d’on es van fer els parlaments. Es va llegir una ressenya sobre les vicissituds de l’expedient d’eixamplament de la plaça i, tot seguit, l’alcalde va donar tres cops de martell a les cantonades de les cases 12 i 13, escenificant simbòlicament l’inici de l’enderroc.
Al mateix temps, des del teulat, es feia un simulacre de caiguda de “la primera pedra”, mentre l’orquestra Els Trullassos amenitzava l’acte.
Terrassa no acomiadava unes cases. Terrassa celebrava el seu enderroc.
L’única imatge real del Castell-Palau
Durant aquella jornada festiva, la premsa de l’època va explicar que un fotògraf havia pres dues instantànies de l’acte. Durant molts anys, aquelles imatges es van considerar perdudes. No va ser fins un segle després que l’Arxiu Tobella va localitzar, dins el fons particular del terrassenc Frederic Miralda, la fotografia tan buscada.
Aquella imatge té un valor extraordinari. No és només el testimoni d’una festa urbana. És també, segons s’ha destacat, l’única imatge real conservada del Castell-Palau de Terrassa abans de la seva desaparició definitiva.
Això converteix l’enderroc de les Cases del Castell en una escena encara més poderosa: la ciutat celebrava la desaparició d’un espai històric del qual, paradoxalment, gairebé no n’ha quedat rastre visual.
Del castell a les runes, i de les runes a l’oblit
Després de l’enderroc, encara es van poder salvar alguns elements de valor arquitectònic i arqueològic gràcies a Josep Soler i Palet, que pogué preservar diverses peces significatives del vell conjunt.
Avui, alguns d’aquests testimonis del desaparegut Castell-Palau es poden veure al Museu del Castell de Vallparadís i al Museu Maricel de Sitges, mentre que d’altres es conserven als magatzems del Museu de Terrassa.
Però l’espai mateix va canviar radicalment. Per evitar la mala imatge de les restes i les runes que encara quedaven després de la demolició, el 15 de juliol de 1894 s’hi van construir cinc quioscos de lloguer, popularment coneguts com a barraques, destinats a llocs de venda i també a la inspecció de les gallines.
Les Barraques de la Plaça Major: el remei provisional
Anys després, el 1927, s’inaugurava el cafè Colón, l’edifici que encara avui forma part del paisatge de la plaça.
Cafè Colón de Terrassa: elegància i vida social
La transformació era completa. El lloc que havia estat castell, residència, institució, cases humils i finalment runa, acabava dissolt dins la nova ciutat.
El passat encara va reaparèixer
Però la història no desapareix mai del tot.
A principis dels anys noranta, amb motiu d’unes obres al bar cantoner entre el carrer Cremat i la Plaça Vella, va aparèixer una de les pilastres del claustre del castell. I durant la reforma de la plaça també es va poder resseguir part del perímetre del basament de la façana que havia estat enderrocada un segle abans.
És a dir: sota la plaça moderna, encara hi havia el rastre de la ciutat desapareguda.
Aquest detall és important perquè ens recorda que el passat de Terrassa no és només als llibres o als arxius. També roman, de vegades invisible, sota els espais que cada dia trepitgem sense pensar què hi havia abans.
Una lliçó sobre com canvien les ciutats
L’enderroc de les Cases del Castell explica molt més que una simple operació urbanística. Explica com canvien les ciutats, què decideixen conservar i què accepten perdre en nom del progrés.
Per als terrassencs de 1891, aquell enderroc era motiu de festa i gatzara. Per a molts ciutadans d’avui, seria vist com un autèntic atemptat contra el patrimoni històric i artístic. La diferència entre una mirada i l’altra revela fins a quin punt ha canviat la sensibilitat col·lectiva.
Però també ens obliga a fer-nos una pregunta incòmoda: quants espais de la Terrassa antiga han desaparegut perquè, en el seu moment, es van considerar obstacles i no pas memòria?
Les Cases del Castell ja no existeixen. La seva silueta va desaparèixer per donar forma a una plaça més regular, més funcional i més pròpia de la ciutat moderna. Però el seu record continua sent essencial per entendre que la Plaça Vella no va néixer del no-res.
Abans de ser plaça, allà hi havia un barri, unes cases i les restes d’un castell que havia acompanyat Terrassa durant segles.
I això, potser, mereix ser recordat molt més del que avui recordem.
La Plaça Vella de Terrassa que ja no veiem | Terrassa i les seves històries
2 thoughts on “Què hi havia abans de la Plaça Vella? Les Cases del Castell que Terrassa va fer desaparèixer”