Les cases del Castell: el barri que la Plaça Vella va esborrar
Les cases del Castell de Terrassa van formar durant segles un barri dens i popular adossat al nucli històric de la ciutat, fins que una decisió urbanística va esborrar definitivament aquest espai de la Plaça Vella.
Hi ha espais de Terrassa que no van desaparèixer per una catàstrofe ni per un abandonament lent, sinó per una decisió conscient de ciutat. La Plaça Vella n’és un exemple paradigmàtic. Avui la percebem com un espai ampli, ordenat i central, però durant segles va ser una plaça molt diferent, densament habitada, irregular i viva. Al seu costat —i en part damunt seu— hi havia les conegudes cases del Castell, un conjunt d’edificacions que van desaparèixer a finals del segle XIX per donar forma a la plaça que coneixem avui.
Aquest és el relat d’un espai esborrat en nom del progrés.
Un espai habitat abans de ser plaça
Abans de convertir-se en un espai obert i monumental, l’actual Plaça Vella era un entramat d’edificis, carrers estrets i habitatges adossats a l’antic nucli històric. Les cases del Castell ocupaven una part significativa d’aquest àmbit, vinculades a la presència simbòlica i física del castell i a l’eix religiós i civil format per l’església del Sant Esperit i la plaça Major.
No eren edificis singulars ni monumentals. Eren cases populars, algunes de diversos pisos, amb balcons, botigues a la planta baixa i una vida quotidiana intensa. Famílies, comerços, pas constant de gent: la plaça no era un espai per contemplar, sinó per viure.
Quan l’ordre urbà esdevé prioritat
A finals del segle XIX, Terrassa experimenta una transformació profunda. El creixement industrial, l’augment de població i les noves idees sobre higiene, circulació i urbanisme fan que molts espais tradicionals siguin vistos com a obsolets.
La Plaça Major —massa petita, irregular i ocupada— no responia a les noves necessitats d’un mercat ordenat ni a la imatge d’una ciutat moderna. L’any 1891, l’Ajuntament decideix intervenir de manera contundent: cal quadrar la plaça, ampliar-la i regularitzar-ne la forma.
La solució passava, inevitablement, per l’enderroc de les cases del Castell.
Una demolició celebrada com a progrés
La desaparició de les cases no es va viure com un trauma col·lectiu. Ben al contrari. La documentació de l’època parla d’un ambient festiu, d’una celebració popular que simbolitzava l’entrada de Terrassa a la modernitat.
Aquest detall és revelador: allò que avui identificaríem com una pèrdua patrimonial, en aquell moment era percebut com un avenç necessari. L’espai guanyat permetria instal·lar millor el mercat, millorar la circulació i dotar la ciutat d’una plaça “com cal”.
Però el preu va ser alt: la desaparició d’un barri sencer del mapa urbà.
El que es va perdre amb les cases del Castell
Amb l’enderroc no només van caure parets. Va desaparèixer:
- un teixit residencial històric,
- una manera d’entendre la plaça com a espai habitat,
- la memòria d’un entorn construït sense criteris geomètrics, però amb molta vida.
La Plaça Vella va guanyar amplitud i ordre, però va perdre complexitat, memòria i continuïtat històrica. Avui costa imaginar que aquell espai fos alguna cosa més que una plaça oberta.
Una plaça reinventada, una memòria difuminada
Després de la reforma, la Plaça Vella va esdevenir el centre neuràlgic que coneixem. Mercat, trobades, celebracions. Però el passat va quedar literalment soterrat sota una nova manera d’entendre la ciutat.
No queda cap rastre visible de les cases del Castell. Només fotografies antigues, plànols i referències documentals ens permeten reconstruir què hi havia abans.
És un exemple clar de com Terrassa, en el seu camí cap a la modernitat, va decidir esborrar per construir.
Espais que desapareixen perquè la ciutat avança
Les cases del Castell no van desaparèixer per abandó ni per ruïna, sinó perquè la ciutat va decidir mirar endavant. Aquest fet les converteix en un dels exemples més clars d’espai desaparegut per transformació urbana, un procés habitual a moltes ciutats industrials, però que sovint deixa poques traces visibles.
Recordar-les no és un exercici de nostàlgia. És una manera d’entendre com s’ha construït la Terrassa actual, quines decisions es van prendre i quin cost van tenir.
Perquè una ciutat que oblida els espais que va fer desaparèixer corre el risc de no entendre’s a si mateixa.
Nota: la reconstrucció històrica d’aquest espai ha estat possible gràcies a documentació d’arxiu i estudis patrimonials previs, que permeten situar el context urbà i social de l’època.
🧭 Aquest article forma part de la sèrie
Espais desapareguts de Terrassa
