Les Cases del Sereno: el petit món que el parc va engolir
Avui passes pel Parc de Vallparadís, mires avall cap al Torrent de les Bruixes i tot sembla pensat per respirar: arbres, camins amples, passarel·les, verd i silenci. Però hi va haver un temps —no tan llunyà— en què aquest mateix fondal tenia una altra vida. Una vida més humil, més de mans a la terra i d’ombres enganxades als marges.
I enmig d’aquell paisatge d’horts i camins antics, hi havia unes construccions que molts van conèixer amb un nom tan simple com misteriós: Les Cases del Sereno.
Un torrent amb noms que no sempre expliquen la veritat
El primer embolic és el nom del lloc. El tram del parc que avui anomenem Torrent de les Bruixes, entre la línia del tren i sota Cal Guardiola, no sempre s’havia dit així. Durant segles, la documentació el coneixia com a Torrent de Sant Pere. El nom actual es va acabar imposant tard, quan el fondal es va transformar en parc i la ciutat —i fins i tot alguns mitjans— van començar a repetir “Torrent de les Bruixes” com si ho hagués estat sempre.
La paradoxa és que, històricament, el Torrent de les Bruixes tenia el seu epicentre més al nord, en direcció a l’actual plaça de l’Aigua, en aquell antic Pla de les Bruixes que ja apareixia esmentat des del segle XVII. El nom, doncs, va córrer. I quan els noms corren, la història sovint s’hi deixa una mica la pell.
Abans del pont, hi havia camí
Abans que el Pont de Sant Pere dominés la vista, el pas cap a Sant Pere es feia per un camí que baixava des del carrer Mas Adei i s’endinsava al fondal. D’aquest itinerari antic encara en queden rastres que el caminant atent pot detectar, com el passatge de Sant Joan, que encara avui permet baixar al parc.
Allà baix, arran del camí i al costat del torrent, apareixen a finals del segle XIX unes edificacions que acabaran sent conegudes com Les Cases del Sereno. No eren cap palau, ni cap obra monumental. Però tenien una presència molt concreta: habitatges modestos, amb una galeria al primer pis, i amb espais annexos que servien perquè els pagesos de la zona poguessin guardar-hi eines i estris.
Eren cases de fondal. Cases de riera. Cases enganxades a un paisatge de treball.
Per què “del Sereno”?
Aquí la història es posa interessant. El nom de “sereno” no es pot afirmar amb una certesa absoluta a qui corresponia. El que sí sabem és què volia dir el mot en l’imaginari urbà: el sereno era el vigilant nocturn, l’home de la ronda que vetllava pels carrers quan la ciutat encara dormia amb portes, cancell i pany.
D’aquí ve la hipòtesi més versemblant: que aquells habitatges haguessin estat ocupats —o vinculats— a algun vigilant, o que el lloc hagués acabat batejat pel veïnat per aquesta idea de control i custòdia. Sigui com sigui, el nom va arrelar. I quan un nom arrela en una ciutat, és perquè el lloc va existir de debò.
Un petit univers d’horts
Les Cases del Sereno no es poden entendre sense el seu voltant. El fondal estava parcel·lat en horts, alimentats pel rierol del torrent. Era una Terrassa on la ciutat i el món agrícola encara es tocaven amb els dits.
Aquells horts eren economia domèstica, eren temps de feines repetides, eren lògica de temporada. I també eren fotografia humana: famílies de Sant Pere retratades al seu tros, orgulloses del que cultivaven. No és una imatge decorativa; és una forma de vida.
1999: quan el paisatge canvia de pell
El 13 de març de 1999 s’inaugura el tram del parc del Torrent de les Bruixes, amb carpa i festa infantil condicionada pel mal temps. Sembla un detall menor, però és un símbol: la ciutat entrava en una fase nova. La vall es convertia en parc. El fondal agrícola, en passeig.
Des d’aquell moment, el canvi és total. La vegetació es tracta com a projecte: plantacions massives (centenars d’arbres i mates florides), places enjardinades, accessos, un passeig central ample. I una peça nova que resumeix perfectament el gir: una passarel·la que connecta carrers moderns però que, alhora, recorda un camí antic, el que baixava cap al fondal i que havia estat via d’anada —i de retorn—.
El parc guanya bellesa, guanya ús ciutadà, guanya perspectiva.
Però, com passa sovint, també guanya oblit.
El lloc on eren… i el lloc que ja no veiem
Les Cases del Sereno desapareixen físicament, i el seu espai queda integrat en un paisatge completament nou. Avui pots mirar el parc des de dalt —des de la passarel·la o des del mirador de Cal Guardiola— i gaudir d’una vista espectacular: el verd, les esglésies, el pont, l’ordenació del parc.
I, tanmateix, allà baix hi havia unes cases. Hi havia horts. Hi havia eines guardades en habitacles. Hi havia una galeria que mirava el torrent.
Hi havia vida.
Aquest és el punt clau d’aquest capítol de Lugares desaparecidos: no és només que les Cases del Sereno hagin desaparegut, és que el parc ha construït un nou relat sobre el mateix espai. Un relat bonic, sí. Però diferent.
I per això val la pena explicar-les: perquè una ciutat no només perd edificis; perd capes.
Una darrera pista: la font i el rentador
Al sector també es recupera la font i el rentador de Cal Datzira, avui coneguda com a Font del Torrent de les Bruixes, situada sota la paret de contenció de la plaça del Rector Homs, prop del pont de Sant Pere. És una d’aquestes petites restes que actuen com a frontissa: uneixen la ciutat d’ara amb la que ja no hi és.
Les Cases del Sereno, en canvi, no tenen font ni placa. Tenen memòria.
I les fotos.
Fonts i crèdits recomanats (per blindar-te)
- Text i informació de referència: Joaquim Mercader (article “Les Cases del Sereno”).
- Context toponímic i històric del torrent: referències documentals sobre “Torrent de Sant Pere” i “Pla de les Bruixes” (segons el mateix article).
- Fotografies (segons les que cites):
- Pont de Sant Pere… 1885 / Fons Ragon-AMAT
- Les Cases del Sereno / Josep Boix
- Les Cases del Sereno / Joaquim Verdaguer
- Família Ibars… / Casajuana
- Parc del Torrent de les Bruixes /Montse Saludes-Arxiu Tobella
