Les Cases del Sot del Pi: el petit barri que Vallparadís va esborrar
Avui, quan travesses Vallparadís i mires cap a la vessant que toca el passeig, costa imaginar que allà hi va haver un petit barri. No una masia aïllada, ni quatre barraques improvisades, sinó un nucli de cases amb nom propi, veïnes, safareig i camins.
Se’n deien les Cases del Sot del Pi.
I la seva història explica una cosa essencial de Terrassa: que la ciutat no només creix, també absorbeix. I quan absorbeix, sovint esborra.
Quan Vallparadís era un territori a part
La Quadra de Vallparadís no sempre va formar part de Terrassa. Durant segles va ser un territori amb vida pròpia, sota jurisdicció del senyor de Sentmenat, fins que l’any 1830 va quedar agregat a la vila.
Aquell espai el formaven el castell de Vallparadís, cases de pagès com Can Palet… i un petit barri de 13 habitatges, situat a la vessant dreta del torrent, a tocar del passeig.
A aquell grapat de cases se’l coneixia com a Cases del Sot del Pi. El nom no era poètic: era de propietat. Eren cases vinculades a Cal Pi de l’Oli, del carrer Cremat. En una ciutat on els cognoms i les cases “mare” donaven identitat als llocs, això era gairebé un certificat de naixement.
Un portal i un camí: la ciutat que entrava i sortia
A l’entrada de l’actual carrer del Castell hi havia un punt que avui ha desaparegut de la mirada: el portal de Sant Antoni, també conegut com a portal de la Quadra.
Aquell portal no era un detall arquitectònic: era una frontera. I, alhora, era una porta.
Perquè pel mig de les Cases del Sot del Pi passava el camí que connectava Terrassa amb Sabadell. Allà començava el camí carreter. El trajecte baixava per l’actual carrer del Castell, remuntava el torrent uns metres i pujava per l’altra rampa fins a arribar prop de l’ermita de Sant Jaume de Vallparadís. A partir d’allà, en diagonal, cap a Sabadell seguint aproximadament el traçat que avui dibuixa la línia del tren.
Els camins antics no són línies als mapes: són memòria de passos, rodes, mercaderies i trobades. I el Sot del Pi era, literalment, un lloc de pas.
La desaparició: primer escapçades, després esborrades
La història d’aquest petit barri no s’acaba amb un abandonament lent. S’acaba amb una acció urbana clara.
Una part del nucli va quedar escapçada l’any 1936, quan es va urbanitzar el carrer del Castell. El barri va començar a perdre la seva forma original.
I el cop definitiu arribaria més tard: les últimes cases van ser enderrocades durant la dècada dels anys cinquanta, quan la ciutat projectava un primer principi del que acabaria sent el Parc de Vallparadís a la vessant arran del pont.
No va ser una desaparició espectacular. Va ser una desaparició efectiva.
La ciutat va guanyar passeig, parc i ordenació.
Però va perdre un barri.
El safareig cobert: quan l’aigua feia comunitat
A la part baixa del nucli, arran del rec d’aigua del torrent, hi havia un element que ho explica tot: un safareig cobert.
Allà hi feien la bugada les veïnes del Sot del Pi i també les del carrer de Sant Antoni i del passeig. No era només una feina domèstica: era un espai de conversa, d’informació, de vida compartida.
El safareig s’alimentava de la font de l’Ocellet, situada més amunt. I encara més endavant, l’any 1958, aquella aigua va acabar alimentant dos petits estanyols integrats en actuacions d’ajardinament públic.
Amb el pas del temps, fins i tot aquests estanyols van patir el destí dels espais fràgils: el 2011 es van cobrir amb tapes de ferro a causa de problemes de desaigües i l’estancament, que generava mosquits.
És la història repetida: l’aigua que abans donava vida… acaba soterrada o tapada per la ciutat.
Què en queda avui?
Avui, del Sot del Pi en queda poca cosa visible. Però el lloc continua parlant, si se’l sap escoltar:
- el traçat del carrer del Castell,
- la pendent i la topografia del torrent,
- la relació amb el passeig,
- i el record difús d’un safareig que unia veïnes.
La desaparició de les Cases del Sot del Pi no és només un cas de patrimoni perdut. És un exemple de com Terrassa, quan es va modernitzar, va anar substituint vida quotidiana per urbanisme.
I no sempre en som conscients.
Fonts i referències
Aquest article es basa en documentació i treballs previs sobre el sector de Vallparadís i el carrer del Castell, especialment les aportacions de Joaquim Verdaguer i fonts hemerogràfiques i bibliogràfiques locals (Ragon i articles de Josep Boix al Diari de Terrassa).
