Cinema Alegria de Terrassa: història completa d’un nom clau del cinema local

El Cinema Alegria de Terrassa va ser un dels noms més importants de la història del cinema local, des dels primers temps de Gaietà Galítzia fins al tancament de la sala de la Rasa.

Quan es parla del Cinema Alegria de Terrassa, sovint es comet una simplificació que acaba deformant-ne la història. Es tendeix a parlar-ne com si hagués estat un únic local, una sola façana i una sola etapa. Però la realitat és més rica, més complexa i també més reveladora: l’Alegria va ser, en realitat, un nom amb més d’una vida.

Abans del gran edifici de la Rasa, hi havia hagut un primer Alegria. I abans encara, una barraca al bell mig del Raval de Montserrat on, a començaments del segle XX, Gaietà Galítzia havia començat a introduir el cinema a la ciutat. Aquest detall és essencial, perquè converteix l’Alegria no només en una sala de projeccions, sinó en una peça fonamental dels orígens mateixos del cinema a Terrassa.

Explicar el Cinema Alegria, per tant, és explicar una part del naixement del cinema terrassenc, però també la història d’un empresari, d’un edifici emblemàtic, d’una sala que va alternar teatre i pantalla, d’una etapa de col·lectivització durant la Guerra Civil i d’un final que va deixar una petjada profunda en la memòria urbana.

Abans de la Rasa: una barraca, un primer local i un nom que arrela

La documentació i els records recollits al llarg dels anys situen els primers passos del cinema a Terrassa en una fase molt primerenca i encara inestable. Segons aquestes referències, el cinema es va exhibir per primera vegada en una barraca situada al bell mig del Raval de Montserrat, l’any 1901, i va ser Gaietà Galítzia qui va actuar com a introductor d’aquell nou espectacle a la ciutat.

Aquell detall, que podria semblar menor, és en realitat enorme. Abans de les grans sales, abans de les façanes conegudes, abans de la programació regular, hi havia l’experiment, la curiositat i l’empenta d’algú que va veure en el cinema una oportunitat cultural i empresarial. Galítzia no només gestionaria sales: ajudaria a implantar una nova manera d’entretenir-se, de reunir-se i de mirar el món.

Sis anys després, el 1907, Galítzia impulsava el que sovint es considera el primer cinema estable de Terrassa, el Teatre Alegria del carrer de Gaudí, a tocar de la casa familiar. Aquest primer Alegria és decisiu perquè posa nom, continuïtat i estructura al que fins llavors havia estat una novetat encara precària. La ciutat començava a tenir una sala pròpia, reconeixible, associada a una programació i a un públic fidel.

Però aquella primera etapa no seria l’última. Amb el temps, el projecte creixeria i es traslladaria a una nova escala.

1917: neix el gran Alegria de la Rasa

La gran data de la història del Cinema Alegria és el 17 de novembre de 1917. Aquell dia es va inaugurar al carrer General Mola, conegut com la Rasa, el nou Cine Teatre Alegria, del qual continuava essent propietari Gaietà Galítzia.

El nou edifici no era una sala qualsevol. Va ser construït per Lluís Muncunill, un dels grans noms de l’arquitectura terrassenca, i això ja diu molt del tipus d’aposta que representava. No es tractava simplement d’obrir un local més, sinó d’aixecar un equipament amb ambició, presència urbana i voluntat de centralitat.

Les fonts recollides coincideixen a assenyalar que la nova sala tenia capacitat per a 2.000 espectadors, una xifra molt considerable per a l’època, i que s’havia construït en uns terrenys on s’estenien les peces sortides dels acabats d’una indústria tèxtil, propietat dels germans Coll. És a dir: el nou Alegria naixia en una Terrassa plenament industrial, i ho feia aprofitant un espai que connectava directament amb el teixit productiu de la ciutat.

Aquesta inauguració de 1917 té una altra conseqüència important: el nou Alegria de la Rasa va eclipsar l’antic local del carrer de Gaudí. El nom es traslladava, i amb ell també el centre de gravetat del projecte.

Un cinema, però també un teatre

Un dels errors més habituals és imaginar l’Alegria només com una sala cinematogràfica. El mateix nom de moltes fonts ja ho deixa clar: era Cine Teatre Alegria. Això vol dir que no s’havia concebut únicament per a projeccions, sinó també per a activitats escèniques, teatrals i públiques.

Això encaixa perfectament amb el moment històric. A principis del segle XX, moltes sales no vivien tancades en una sola especialització. El cinema encara conviu amb altres usos, i la sala pot acollir funcions teatrals, actes públics, vetllades culturals o programacions mixtes. L’Alegria forma part d’aquest model de local polivalent, encara a mig camí entre el vell teatre popular i el nou negoci del cinematògraf.

Amb el pas dels anys, el cinema hi aniria guanyant pes, però la seva identitat teatral mai no desapareixeria del tot. De fet, aquesta doble naturalesa ajuda a entendre la seva trajectòria posterior.

L’Alegria i la ciutat que aprenia a anar al cinema

Quan es parla dels cinemes històrics de Terrassa, l’Alegria ocupa una posició privilegiada perquè arriba molt aviat i perquè s’associa a un nom clau, el de Galítzia. No és l’únic cinema de la ciutat, ni seria l’últim, però sí una de les peces que expliquen millor com Terrassa va anar incorporant el cinema a la seva vida quotidiana.

Aquelles sales no eren només un espai on veure pel·lícules. Eren també llocs de trobada, de sociabilitat, d’hàbits nous, de diumenges, de novetats i de modernitat. La ciutat industrial que sortia de la fàbrica també volia nous espectacles, i el cinema es convertia en una resposta perfecta a aquell desig.

En aquest sentit, l’Alegria no és només un edifici: és un símptoma d’època. Explica una Terrassa que creix, que s’urbanitza, que es fa més complexa i que busca també formes de lleure cada vegada més definides.

La Guerra Civil i la col·lectivització de les sales

La història de l’Alegria no es pot explicar del tot sense passar per la Guerra Civil. Les informacions recollides sobre els cinemes de Terrassa indiquen que, a finals d’agost de 1936, una assemblea de la CNT va decidir que tots els cinemes que hi havia aleshores a la ciutat passaven a ser “socialitzats”. Entre aquestes sales hi havia el Doré, el Recreo, el Rambla i també l’Alegria.

Això significava un canvi radical en el model d’explotació. Es creava una mena de borsa comuna governada per la CNT, on s’hi feien anar a parar els ingressos dels espectacles, i d’allà se’n derivaven els sous dels treballadors, del propietari del local i de l’empresari, que passava a ser reconegut tècnicament com a responsable de l’explotació.

Però l’impacte de la guerra no es va limitar a l’economia. Durant aquells anys, l’Alegria no només va projectar pel·lícules: també va acollir conferències, concerts, mítings i, puntualment, fins i tot refugiats. Com tants altres espais públics del país, la sala es va veure obligada a adaptar-se a una ciutat i a un temps completament trasbalsats.

Aquest episodi és important perquè mostra fins a quin punt els cinemes eren més que simples locals comercials. Eren espais cívics, socials i, en moments de crisi, també polítics.

El llarg tram final: del prestigi al tancament

Passada la guerra, l’Alegria va continuar la seva activitat. Va seguir acollint projeccions i mantenint-se com un dels referents del mapa cinematogràfic terrassenc. Però el pas del temps, l’aparició de nous hàbits, la transformació de la ciutat i l’evolució del sector anirien desgastant aquell model de gran sala.

El final, però, no arribaria de cop, sinó amb aquell aire de tristesa pròpia de les sales que ja no són el que havien estat, però que encara resisteixen. La premsa de gener de 1971 ja deixava entreveure que el tancament era més que probable. Un article de mitjan mes parlava amb nostàlgia d’una pèrdua important per a la ciutat. Pocs dies després, es confirmaria que el tancament era definitiu.

Les fonts recollides indiquen que el darrer dia que va estar obert va ser diumenge 10 de gener de 1971, i que el dia anterior s’anunciaven les últimes dues pel·lícules que s’hi projectarien: “El único juego de la ciudad”, una comèdia dramàtica protagonitzada per Elizabeth Taylor i Warren Beatty, i “El oro de Mackenna”, un western amb Gregory Peck i Omar Sharif.

Hi ha alguna cosa especialment poderosa en conèixer aquests últims títols. El tancament d’una sala sempre és un fet abstracte fins que se li poden posar noms concrets, cartells, un cap de setmana, una darrera entrada i una última sessió. A partir d’aquell moment, el Cinema Alegria passava ja a ser memòria.

Què va passar després

Després del tancament, l’espai de la Rasa va canviar de funció. Diverses fonts assenyalen que hi va haver una discoteca, un gimnàs i altres serveis. És a dir: l’edifici no va desaparèixer del tot, però sí que va perdre la seva funció original.

Aquesta és una situació bastant habitual en la història dels antics cinemes urbans: quan la pantalla s’apaga, l’immoble sobreviu com pot, fragmentat, reaprofitat, adaptat a nous usos, fins que gairebé ningú no recorda què havia estat. En el cas de l’Alegria, encara es conserva la part superior de la façana, amb elements recognoscibles, però la resta ha anat quedant absorbida per transformacions successives.

Aquesta supervivència parcial és gairebé una metàfora perfecta del seu record: no és una desaparició absoluta, però tampoc una presència sencera. En queda prou per saber què va ser, però no tant com perquè continuï sent visible de manera rotunda.

El nom que no es va perdre

I, tanmateix, el nom Alegria no va morir amb el tancament de la Rasa. Aquest és un altre dels grans fils narratius de la seva història. Amb els anys, i ja en una nova etapa de la vida cultural terrassenca, el nom es va recuperar per al que avui coneixem com el Teatre Alegria, vinculat a la zona del carrer de Gaudí i a la reutilització teatral d’un espai que connectava amb aquella primera història iniciada per Galítzia.

A finals del segle XX, amb la implantació de l’Institut del Teatre a l’antiga fàbrica Amat i la remodelació culminada el 1996, el nom Alegria tornava a tenir un sentit públic i escènic. No era una simple nostàlgia: era una manera de lligar passat i present, de no deixar perdre del tot una denominació clau de la cultura urbana terrassenca.

Per això, quan avui es parla del Teatre Alegria, s’està parlant també, encara que no sempre se’n sigui conscient, d’una genealogia que arrenca en una barraca de 1901, passa per un primer local estable el 1907 i culmina en el gran cine-teatre de la Rasa inaugurat el 1917.

El Cinema Alegria com a símbol

El Cinema Alegria no va ser només una sala. Va ser un nom pioner, un negoci cultural amb continuïtat, un edifici signat per Muncunill, un espai de projecció i d’escena, un local col·lectivitzat en guerra, una sala popular en declivi i, finalment, un record fragmentat en la memòria urbana de Terrassa.

Potser la millor manera d’entendre’l és aquesta: com un resum de moltes de les transformacions del segle XX terrassenc. Neix en la Terrassa industrial i emprenedora; creix amb la modernització del lleure; es veu travessat per la Guerra Civil; resisteix durant dècades; tanca quan el model clàssic de gran sala entra en crisi; i perviu, finalment, en una façana, en unes fotografies i en un nom recuperat.

Això explica per què el Cinema Alegria continua despertant interès. No és només perquè fos un cinema antic. És perquè, en el seu recorregut, hi cap bona part de la història cultural de la ciutat.

Una història que no s’hauria d’explicar a mitges

Si una cosa convé deixar clara és que l’Alegria no s’entén bé si se’n parla només des del tancament de 1971 o només des de la façana de la Rasa. Tampoc si es redueix a una única sala. La seva història comença abans, es bifurca, es transforma i es reaprofita.

Hi ha, almenys, tres moments que no s’haurien d’oblidar mai:

• 1901, amb la primera exhibició en una barraca del Raval de Montserrat.
• 1907, amb el primer Alegria estable al carrer de Gaudí.
• 1917, amb el gran Cine Teatre Alegria de la Rasa.

A partir d’aquí, la resta és una història de creixement, centralitat, guerra, continuïtat, decadència i memòria.

I potser és precisament això el que fa que avui encara valgui la pena tornar-hi: perquè el Cinema Alegria no és només un cinema perdut. És un dels noms imprescindibles per entendre com Terrassa va aprendre a anar al cinema.