Les “coves” de Can Gorgs: quan Terrassa va haver d’improvisar sostre
Hi ha llocs que desapareixen perquè s’enderroquen. I n’hi ha d’altres que desapareixen perquè incomoden el relat oficial d’una ciutat.
Les anomenades “coves” de Can Gorgs formen part d’aquesta segona categoria: un episodi de precarietat extrema que va existir durant un temps breu, però que diu molt sobre la Terrassa dels anys cinquanta.
No parlem d’una llegenda urbana, ni d’una excentricitat. Parlem d’un símptoma: la manca d’habitatges en una ciutat que creixia més ràpid del que podia absorbir.
Un buit industrial convertit en refugi
A l’esquerra del carrer Lleó XIII, hi havia aleshores un descampat que arribava fins al carrer del Doctor Pearson (la futura plaça de Catalunya). En aquell entorn, a tocar de la fàbrica Laniseda, sota el carrer del Doctor Pearson, quedaven els forns i els buits d’una bòvila abandonada, la bòvila de Can Gorgs.
Allò que abans havia servit per coure maons —per construir ciutat— va acabar convertint-se, paradoxalment, en refugi improvisat.
Cap a la dècada dels anys cinquanta, alguns immigrants, empesos per la falta de sostre, van habilitar aquests forats i estructures per fer-hi estada. Eren habitacles precaris, de necessitat, nascuts de l’urgència i de l’absència d’alternatives.
Dit clar: no era una elecció, era supervivència.
La ciutat que no tenia lloc per a tothom
Aquesta realitat no es pot separar del moment històric: Terrassa vivia un període de creixement demogràfic i industrial, i l’habitatge no donava resposta a la demanda. Per a moltes famílies nouvingudes, el camí cap a una vida estable passava primer per una etapa de precarietat.
Les “coves” de Can Gorgs recorden altres formes d’habitatge improvisat que han existit en diferents llocs d’Espanya —salvant totes les distàncies, com les coves del Sacromonte a Granada—, però aquí el sentit és molt concret: una ciutat desbordada per la seva pròpia expansió.
Quan un lloc neix de la necessitat, el seu record acostuma a ser fràgil.
Moltes famílies que van arribar a Terrassa en aquell període no deixaven rastre als registres de la ciutat: treballaven, buscaven un sostre i sobrevivien com podien. Les “coves” no eren un barri amb nom oficial ni un conjunt d’habitatges planificat. Eren un espai improvisat dins una estructura industrial abandonada, aprofitant buits i forats que havien quedat després del tancament de la bòvila.
Aquesta precarietat també explica el silenci posterior. Quan la ciutat creix i urbanitza, aquests espais acostumen a desaparèixer sense plaques ni memòries públiques. I, amb els anys, la història es difumina: queda en boca de qui ho va veure, de qui ho va patir o de qui ho va sentir explicar a casa.
Per això és important recuperar-ho amb respecte: no per recrear la misèria, sinó per entendre què vol dir una ciutat quan no pot garantir habitatge a tothom. Can Gorgs no és només un “lloc desaparegut”; és la prova que la Terrassa moderna també es va construir sobre episodis de necessitat extrema que gairebé ningú volia mirar de cara.
Un lloc efímer… i una memòria fràgil
Aquestes coves van ser desallotjades pocs anys després. I amb aquell desallotjament va desaparèixer l’espai físic, però no necessàriament la vivència.
Perquè quan un lloc així s’esborra, sovint també s’esborra la veu dels qui el van habitar.
I això és el que fa que sigui un tema sensible: no és només parlar d’un indret desaparegut. És parlar d’una part de la ciutat que va existir a la intempèrie.
Perquè també això és Terrassa
Explicar Can Gorgs no és atacar la ciutat: és entendre-la. És acceptar que la història urbana no és només modernisme, fàbriques i progrés; també és manca d’habitatge, desigualtat, migració i resistència quotidiana.
Si algú conserva records familiars, testimonis o fotografies d’aquell entorn, aquest projecte és també per això: per recuperar, amb respecte, la memòria del que no surt als monuments.
Imatges: Les “coves” de Can Gorgs / Fotos Juanita Biarnés – AMAT.
