El misteri de Vallparadís: entre la història feudal i les llegendes de fantasmes

El misteri de Vallparadís: entre la història feudal i les llegendes de fantasmes

Per Xavier Cadalso

Fa uns mesos, mentre revisava diferents publicacions locals sobre el patrimoni de Terrassa, em van cridar l’atenció unes referències recurrents al Castell Cartoixa de Vallparadís, no només per la seva arquitectura o importància històrica, sinó per una suposada aura maligna que l’envolta. Vídeos a xarxes socials, històries antigues i notícies d’esdeveniments culturals m’impulsaren a indagar més a fons sobre aquest lloc tan emblemàtic… i tan desconegut en alguns aspectes.

Així va néixer aquest article, que busca resseguir el fil històric del castell, des del seu origen feudal fins a la seva conversió en cartoixa, sense oblidar els elements de llegenda que, encara avui, desperten la imaginació de qui passeja pels seus passadissos silenciosos.

Una fortalesa medieval als orígens de Terrassa

Els primers indicis del Castell de Vallparadís daten de principis del segle XII, quan Berenguer Sanlà i la seva esposa Ermessenda van adquirir els terrenys al comte Ramon Berenguer III per construir-hi una residència senyorial fortificada. Aquesta fortificació formava part d’una quadra, una demarcació amb jurisdicció pròpia, habitual a la baixa edat mitjana, governada per un senyor feudal amb poders limitats pels grans llinatges de l’època.

La quadra de Vallparadís ocupava un territori estret i allargat, delimitat per la Riera de les Arenes i el torrent de Vallparadís, just al costat de les antigues esglésies de Sant Pere, bressol cristià de la ciutat.

Aquest llinatge, els Sanlà, adoptà amb el temps el cognom «de Terrassa» i va mantenir la possessió del castell fins al 1344. Amb el pas dels anys, i especialment després de la devastadora pesta negra de 1359, el territori va perdre població, passant de vuit a només quatre focs (cases amb activitat), segons les dades recollides per Salvador Cardús.

De mans nobles a refugi monàstic: l’arribada de la cartoixa

Amb la mort dels últims membres de la nissaga i mitjançant Blanca de Centelles, dama noble descendent de la línia dels Terrassa, la propietat fou cedida l’any 1345 a l’ordre cartoixana, concretament als monjos de Santa Maria d’Escaladei i del seu priorat de Sant Pol de Mar.

A partir d’aquí, el castell passà a anomenar-se Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís, convertint-se en un monestir de vida eremítica, tal com dictaven les regles de l’ordre cartoixana. A diferència d’altres comunitats, els cartoixans vivien en cel·les individuals, destinades a la pregària, l’estudi i el treball. Només es trobaven una vegada per setmana al refectori per compartir un àpat comú i per assistir a la pregària comunitària.

Aquest període fou de gran activitat agrícola i ramadera, amb l’entorn del castell convertit en horts, camps i pastures. La riquesa del monestir va permetre consolidar una petita economia pròpia. Tanmateix, al segle XV, la comunitat decidí abandonar el recinte i traslladar-se a una nova seu més gran i moderna: la Cartoixa de Montalegre, a Tiana, al Maresme.

Una arquitectura plena de vida… i d’ombres

Malgrat el pas dels segles, l’estructura del castell-cartoixa conserva part de la seva configuració medieval. La torre circular adossada a l’edifici principal, les voltes gòtiques, la capella interior i els espais de recés ens parlen d’un lloc concebut per a l’aïllament i la contemplació. Però també, paradoxalment, és aquesta mateixa arquitectura la que ha alimentat històries més fosques i misterioses.

Llegendes i fantasmes: mites que no marxen

Tot i que no existeixen registres documentals sobre fenòmens paranormals al castell, el relat popular i la cultura oral han anat teixint un discurs de misteri al seu voltant. Diverses fonts orals i vídeos virals, com els publicats per l’instagramer @digar_productions, afirmen que l’espai està maleït i que presències inquietants recorren les seves estances.

Es parla d’un fantasma hostil, d’ombres que es mouen en la penombra i d’una energia estranya que recorre els antics passadissos. Alguns afirmen haver sentit veu suau resant o fins i tot haver percebut fred sobtat a estances tancades. D’altres associen aquests relats a antics monjos que no haurien trobat la pau o a figures de l’època feudal que hi van morir en circumstàncies desconegudes.

És difícil establir la frontera entre la llegenda i la realitat, però és cert que l’ambient del recinte –especialment en horari nocturn o fora de temporada turística– pot despertar una sensació inquietant i evocadora. La foscor, el silenci i l’arquitectura hermètica juguen un paper clau en la construcció d’aquest imaginari col·lectiu.

L’espectre de la cartoixa: entre la por, la fe i la memòria

Tot i que mai s’ha trobat una prova documental directa que confirmi la presència de fantasmes a Vallparadís, la figura del suposat esperit que habita el castell s’ha consolidat com una llegenda persistent entre la ciutadania terrassenca. La seva història és fruit d’un còctel entre el relat oral, les impressions personals, els relats religiosos i la imaginació popular.

L’origen: una mort en silenci

Algunes versions situen l’origen de la presència espectral en l’època en què el castell era cartoixa, entre el 1345 i mitjans del segle XV. Segons aquestes narracions, un monjo anònim hauria trencat el vot de silenci i se n’hauria penedit profundament. En aquell entorn d’aïllament extrem, on parlar sense permís es considerava una falta greu, l’angoixa i la culpa l’haurien dut al suïcidi, o almenys a una mort en condicions no del tot clares dins la seva cel·la.

Altres versions parlen d’un frare que es va oposar als abusos de poder del prior o d’un noble condemnat per heretgia i enterrat en secret dins els murs del recinte. L’aura mística i penitencial del monestir ha contribuït al sorgiment de versions fosques sobre ànimes en pena que no han trobat el seu repòs.

Testimonis i relats moderns

Encara avui, persones que han treballat o visitat l’espai —especialment de nit o en condicions de silenci absolut— han afirmat percebre:

Flaires d’encens antics en espais on no es fan rituals.

Corrents d’aire fred inexplicables, tot i la manca d’obertures.

Sorolls de passos lents i regulars, com si algú caminéssim en processó.

I fins i tot alguna veu feble i greu, resant o xiuxiuejant llatí antic.

Aquests elements, repetits en diferents fonts de testimonis locals, han anat perfilant la llegenda d’un fantasma masculí, amb hàbit fosc, rostre difuminat i presència solemne. Algunes fonts fins i tot diuen que no és un esperit hostil, sinó un vigilant silenciós, potser condemnat a guardar la pau eterna del lloc que va ser casa seva.

Una presència a la finestra

Una de les històries més esteses a Terrassa parla d’una finestra del castell —orientada a llevant— que de nit apareix il·luminada per dins, tot i estar completament tancada. Hi ha qui diu haver vist una silueta quieta mirant cap a fora, com si busqués algú… o vigilés el món que ja no li pertany.

Aquest episodi s’ha repetit en diversos relats i fins i tot ha estat recollit en petits reportatges audiovisuals locals. Això ha donat peu al sobrenom popular de “l’espectre de la finestra”, que alguns identifiquen amb el mateix monjo de la llegenda inicial.

Mite o memòria emocional?

Sigui com sigui, aquesta figura espectral s’ha integrat a la memòria col·lectiva de Terrassa. Com passa amb altres llocs històrics carregats de passat, l’ombra del que va ser sembla resistir-se a desaparèixer del tot. Potser no cal una prova física per sentir que aquell castell, construït per a la vida feudal i remodelat per a la fe, encara conserva les veus de les seves ànimes antigues.

Un espai recuperat per a la cultura i la memòria

Avui, el Castell Cartoixa de Vallparadís és una peça fonamental del patrimoni històric i cultural de Terrassa. Reconvertit en seu del Museu de Terrassa, acull exposicions permanents i temporals, activitats culturals, recreacions històriques i fins i tot espectacles com el videomapping nadalenc promogut per l’Ajuntament.

Aquest ús contemporani del castell suposa una manera eficaç de preservar la seva memòria i, alhora, reactivar l’interès social per la història local. És també una oportunitat per reflexionar sobre la intersecció entre història i llegenda, entre la veritat documentada i el relat mític que dona vida als llocs amb ànima.

Fonts consultades:

Diari de Terrassa, article de Joan Manel Oller (24/07/2024)

Informació del Museu de Terrassa i del web de patrimoni local

Història de les cartoixes catalanes segons l’Arxiu Històric de l’Ordre Cartoixana

Referències visuals i testimonis recollits de xarxes socials