Els fills del silenci: cultura, música i identitat
🎭 Els fills del silenci: cultura, música i identitat
Entre els anys seixanta i vuitanta, Terrassa va començar a sonar diferent.
La ciutat, que havia viscut dècades d’esforç i suor, va començar a trobar la seva veu —una veu feta de cançons, de ràdios de barri, de teatre i de poesia obrera.
Els fills dels immigrants i treballadors van decidir que ja no n’hi havia prou amb treballar i sobreviure: volien explicar-se.
D’aquell desig va néixer una revolució silenciosa, però poderosa: la cultura popular terrassenca.
📻 La ràdio dels carrers
Moltes d’aquestes històries van començar en un garatge, una parròquia o un antic local d’ateneu.
Als anys 70, Terrassa bullia d’inquietud cultural.
El règim franquista encara feia olor de censura, però la gent jove trobava maneres d’expressar-se.
Apareixen les primeres ràdios lliures, com Ràdio Terrassa o iniciatives veïnals que emetien programes des de pisos particulars.
Eren emissores fetes amb cables reciclats i micròfons improvisats, on els joves parlaven de futbol, música o poesia amb una llibertat desconeguda fins llavors.
Les ones portaven més que sons: portaven identitat, i la ciutat començava a escoltar-se a si mateixa.
🎸 La música com a llenguatge de pertinença
La música va ser el veritable cor d’aquesta nova expressió.
Als barris obrers, els adolescents feien servir guitarres barates i caixes de fruita per assajar cançons que mesclaven ritmes del sud amb rock i folk català.
Van sorgir grups com Els 4 de la Maurina, Ritmes d’Ègara o Callejón 33, que actuaven en festes de barri, escoles i locals socials.
No buscaven fama —buscaven ser escoltats.
Les seves lletres parlaven de vida obrera, amor i esperança, d’una ciutat que aprenia a cantar en la seva pròpia veu.
El Festival de Música de Terrassa, nascut el 1978, va ser el primer escenari on aquelles bandes de barri van compartir espai amb grups professionals.
D’allà sorgiria una tradició que encara perdura: la música com a expressió col·lectiva de la ciutat.
“No sabíem afinar, però sabíem què volíem dir”, recordava Paco Ruiz, músic del grup Ritmes d’Ègara.
🎭 El teatre com a espai de llibertat
Quan la paraula era sospitosa, el teatre es va convertir en refugi.
Als baixos de parròquies com Sant Josep o Sant Pere Nord, joves i obrers van començar a representar obres improvisades que parlaven, de manera simbòlica, sobre la por, la injustícia o la llibertat.
Van néixer grups com El Teatre del Progrés, La Coral Egara o La Companyia del Raval.
Les obres no només eren cultura —eren resistència i esperança.
Amb l’arribada de la democràcia, molts d’aquests grups es van institucionalitzar, donant origen al teixit teatral que encara avui caracteritza la ciutat, amb espais com el Teatre Alegria, Ca l’Escorxador o el Centre Cultural de Terrassa.
📚 Poesia, pintura i la paraula obrera
També van sorgir poetes, pintors i escriptors que narraven la vida dels barris i les fàbriques.
Alguns publicaven en revistes locals, d’altres llegien els seus versos en bars o a la plaça.
Entre 1975 i 1985, Terrassa va veure néixer una autèntica renaixença obrera, on l’art era una eina de dignitat.
Les seves obres no buscaven bellesa, sinó veritat.
Pintaven mans trencades, rostres de cansament, i paraules com “lluita” i “esperança” es repetien com oracions laiques.
Eren els fills del silenci, convertint-lo en veu.
🌇 Quan la cultura es va fer ciutat
A finals dels anys vuitanta, Terrassa ja havia trobat la seva pròpia veu cultural.
Els centres cívics, ateneus i associacions van convertir la cultura en un bé comú.
El Festival de Jazz va donar prestigi internacional; la Fira Modernista va connectar amb la memòria col·lectiva; i els grups locals van començar a girar per tot Catalunya.
El que havia nascut en un garatge o en una parròquia ara era patrimoni de ciutat.
Els fills del silenci s’havien fet escoltar, i el seu eco encara ressona a cada concert, a cada exposició, a cada llibre signat per un autor terrassenc.
“Els nostres pares van construir la ciutat. Nosaltres li vam donar veu.”
🕊️ Epíleg — L’art com a herència
Cada vegada que sona una guitarra o que s’aixeca un teló a Terrassa, hi ha una història darrere: la d’aquells joves que van decidir que la cultura també era una forma de treballar pel futur.
Ells van demostrar que la llibertat no sempre s’aconsegueix cridant —a vegades, n’hi ha prou amb cantar.
“Vam néixer entre fàbriques, però vam créixer entre cançons.”
📚 Fonts
- Arxiu Municipal de Terrassa, secció Cultura Popular (1960–1985)
- Terrassa sonora: música i memòria – Associació Cultural Egara, 2003
- Testimonis orals de músics i actors locals (recollits 1995–2015)
- La veu dels barris: ràdios i teatre popular a Terrassa – J. Planas Nieto, 2018
