Els néts del fang: com ha canviat Terrassa del 2000 ençà
Terrassa del 2000 ençà ha viscut una transformació profunda, passant d’una gran ciutat hereva del seu passat industrial a una ciutat més diversa, més terciaritzada i més orientada al coneixement.
Terrassa no va entrar al segle XXI sent una ciutat qualsevol. Hi arribava amb una herència potent al damunt: una llarga tradició industrial, unes grans onades migratòries al darrere, una memòria obrera molt viva i una transformació urbana que ja feia dècades que havia començat a canviar-li la cara. A finals del segle XX, la ciutat ja no era aquella Terrassa del fum, dels vapors en funcionament i dels carrers encara per asfaltar als barris més nous. Però tampoc no havia esborrat del tot aquella història. La duia a dins.
Per això parlar de la Terrassa del 2000 en endavant no és només parlar d’una ciutat moderna, amb universitats, serveis, equipaments culturals i barris consolidats. És parlar també dels néts del fang: la generació que ja no va haver de viure els anys d’arribada, la precarietat dels primers barris, els carrers sense urbanitzar ni els sacrificis de la primera gran immigració obrera, però que n’ha heretat la memòria, l’esforç i, sovint, també la identitat.
Taula continguts
Una ciutat que ja venia de lluny
La Terrassa del segle XXI no es pot entendre sense la del segle XX. Durant dècades, la ciutat va créixer amb força gràcies a la industrialització, sobretot la tèxtil, i més endavant per les onades migratòries que arribaren de molts punts de l’Estat, especialment durant els anys cinquanta i seixanta. Aquells nous terrassencs van aixecar barris, van omplir fàbriques, van transformar el mapa humà de la ciutat i van fer possible la Terrassa moderna.
Quan arriba el 2000, els fills d’aquella immigració ja fa temps que han entrat plenament en la vida local. I els seus fills —els néts— neixen en una ciutat diferent: amb escoles, amb transport, amb centres sanitaris, amb carrers urbanitzats, amb universitat, amb biblioteques i amb una altra mirada sobre el futur.
Però la història familiar no desapareix. Continua viva a casa, als cognoms, als relats dels avis, a la consciència de classe, a la memòria dels barris i en la idea molt terrassenca que la ciutat no es va fer sola.
El canvi de segle i una ciutat que mirava endavant
El pas de 1900 al segle XX ja havia estat celebrat a Terrassa amb entusiasme, tal com recorden les cròniques de l’època. El canvi del 2000, un segle més tard, també va ser viscut com un moment simbòlic. Però ara la ciutat era una altra. Ja no era la vila que aspirava a modernitzar-se, sinó una ciutat consolidada que es mirava a si mateixa amb una barreja d’orgull industrial, voluntat cultural i ambició urbana.
A finals del segle XX i començaments del XXI, Terrassa reforçava la seva condició de gran ciutat del Vallès. La memòria de la vella indústria continuava present en les xemeneies conservades, en els antics vapors reciclats i en la identitat urbana, però el motor de la ciutat començava a diversificar-se clarament.
De la ciutat del fum a la ciutat del coneixement
Un dels grans canvis de la Terrassa del 2000 ençà és el pas d’un model industrial clàssic a una ciutat molt més orientada als serveis, el coneixement, l’ensenyament i la cultura. El pes de la indústria ja no és el que havia estat, però la ciutat no renuncia a aquella herència: la transforma.
L’antic passat fabril es converteix en patrimoni, en arquitectura reutilitzada, en relat de ciutat. Espais vinculats a la història industrial conviuen amb una Terrassa universitària, amb escoles tècniques, amb el mNACTEC, amb la UPC i amb una xarxa d’equipaments que donen al municipi un aire diferent del de la vella ciutat obrera, sense desmentir-la.
Aquesta transformació és clau. Els néts del fang ja no entren majoritàriament a la fàbrica. Entren a la universitat, a l’administració, als estudis professionals, al sector sanitari, a l’ensenyament, al comerç especialitzat o a les noves activitats culturals i tecnològiques.
Una ciutat que continua creixent
Terrassa no només ha canviat de perfil. També ha continuat creixent. Segons les dades recollides en la premsa local i en fonts recents aportades, la ciutat ha experimentat un fort augment demogràfic al llarg de les últimes dècades. L’any 1965 tenia prop de 118.000 habitants; l’any 2000, uns 179.922; i l’any 2005 ja superava els 200.000. Les xifres més recents situen la població per sobre dels 233.000 habitants.
Aquest creixement no és només una dada estadística. Té conseqüències molt concretes: més pressió sobre l’habitatge, més necessitat de serveis públics, més trànsit, més diversitat social i més reptes de convivència urbana. Però també confirma una cosa: Terrassa continua sent una ciutat atractiva, viva i capaç d’incorporar nous residents.
Els néts dels antics migrants i les noves migracions
La Terrassa del segle XXI no és només la ciutat dels descendents d’aquelles migracions del sud d’Espanya. També és la ciutat de les noves onades migratòries, procedents del Magrib, de l’Amèrica Llatina, de l’Europa de l’Est i d’altres orígens.
Això té un efecte interessant i profund: els fills i néts dels antics immigrants passen, en alguns casos, de ser fills de l’arribada a ser part de la ciutat que acull els nous arribats. És un gir històric de gran importància.
Els barris que abans havien estat espais d’arrelament dels nouvinguts del segle XX tornen a convertir-se, en part, en laboratoris d’integració. Però ara amb una diferència: la ciutat té més escola, més serveis, més administració i una consciència més madura del que significa conviure amb la diversitat.
Els barris: del fang a la consolidació
Un dels millors indicadors del canvi terrassenc és l’evolució dels barris. Aquells espais que en un altre temps havien estat símbol de precarietat, d’autoconstrucció, de falta de serveis i de lluita veïnal, han entrat al segle XXI amb una altra fesomia. No tots igual, ni al mateix ritme, però la gran transformació és indiscutible.
Els néts del fang ja no han crescut, en general, en aquella ciutat de carrers sense acabar o de clavegueram deficient. Han crescut en barris amb escoles, CAP, instal·lacions esportives, biblioteques, centres cívics i connexions molt millors amb la resta del municipi.
Això no vol dir que hagin desaparegut els problemes. Hi continua havent desigualtat, diferències entre districtes, tensions sobre l’habitatge i reptes socials importants. Però la ciutat que reben és molt més habitable i complexa que la que havien trobat els seus avis.
La cultura com a nova forma d’orgull urbà
Una altra característica de la Terrassa del 2000 en endavant és la seva aposta per la cultura i per la reinterpretació del passat. La ciutat ja no només s’explica pel tèxtil o per la producció industrial. També es vol explicar a través del patrimoni, de la música, de la cultura popular, dels festivals, dels museus i de la recuperació de la memòria local.
Això també és hereu de la vella Terrassa obrera. No és un canvi radical, sinó una evolució. Allà on hi havia hagut lluita per escoles, urbanització o dignitat veïnal, ara hi ha també reivindicació patrimonial, orgull de barri, recuperació de la memòria i voluntat de projectar la ciutat cap enfora.
Els néts del fang no han oblidat d’on venen. Sovint, simplement, ho expressen d’una altra manera.
Una ciutat més gran, però també més exigent
Com més creix una ciutat, més es complica. I Terrassa no n’és cap excepció. El creixement de població, la pressió sobre els preus de l’habitatge, la mobilitat, la necessitat de nous equipaments i els desequilibris entre barris obliguen a replantejar constantment el model urbà.
La gran qüestió del segle XXI és si Terrassa serà capaç de continuar creixent sense perdre qualitat de vida i sense oblidar la seva cohesió interna. És aquí on la memòria dels avis i dels barris fundadors encara pot tenir una funció útil: recordar que la ciutat no es construeix només amb promocions i estadístiques, sinó amb comunitat, escola, espai públic i sentit compartit.
Els néts del fang
La força del concepte no està només en la imatge. Està en el que resumeix. Els néts del fang són els joves i adults que han nascut en una Terrassa molt més còmoda, més formada i més oberta que la dels seus avantpassats immediats, però que encara viuen sobre una base construïda amb sacrifici obrer, migració, fang, autoconstrucció, reivindicació i ascens social.
No tots en són conscients de la mateixa manera. Però aquesta herència hi és. A la ciutat, als barris, a les famílies i en una certa idea de Terrassa com a lloc fet a base d’esforç.
Parlar de Terrassa del 2000 ençà és parlar d’una ciutat que ha crescut, s’ha diversificat i ha sabut transformar la memòria obrera en una nova identitat urbana.
Epíleg: una ciutat que ha canviat sense deixar de ser ella mateixa
La Terrassa del 2000 ençà és més gran, més diversa, més universitària, més cultural i més terciaritzada que la del segle passat. Però no és una ciutat desarrelada. Continua portant dins, d’una manera o altra, la memòria de la ciutat obrera, dels barris aixecats a poc a poc i de les generacions que van convertir un lloc de fum i treball en una ciutat moderna.
Per això parlar avui dels néts del fang no és una simple llicència literària. És una manera d’explicar una continuïtat. La ciutat ha canviat, sí. Però encara camina sobre el mateix sòl que van compactar els qui van arribar amb poc i ho van acabar canviant tot.
